a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Partit Conservador HIST També conegut com a Partit Liberal Conservador. Fou fundat per Cánovas del Castillo l’any 1869, després de la crisi sorgida en els partits polítics arran de la revolució de 1868. Era partidari de l’ordre, el conservadorisme social i les bones relacions amb l’església catòlica. Tanmateix, era continuador de la tradició que provenia de la Unió Liberal, de caire moderat lleugerament progressista, i del Partit Moderat, que defensava el liberalisme censatari. L’any 1874, amb la restauració borbònica de la monarquia espanyola, es va crear un nou sistema de partits, que propugnava l’acord i l’alternança entre els partits conservador i liberal, per tal de garantir l’estabilitat política. Aquest sistema es va poder desenvolupar gràcies al recolzament que el Partit Conservador va donar a la nova Constitució de 1876, més flexible i ambigua que la de 1869, fet que va possibilitar que cada partit pogués governar amb els seus propis principis. En el sistema electoral d’aleshores, a les eleccions només intervenia una petita part de la població, el comportament de la qual estava determinat més per influències personals i factors socials que per grans principis o plantejaments ideològics. A les Balears, ambdós partits depenien de Madrid, cosa que ocasionava una absència de programes i projectes regionals a les Balears, circumstància agreujada per l’acceptació de candidats electorals sense cap relació amb la realitat insular, els “cuneros”. Així, els polítics negociaven amb els cacics locals per aconseguir que aquestos darrers acceptassin el candidat oficial; per tant, les eleccions constituïen una farsa, ja que d’aquesta manera sempre guanyava el candidat del partit que estava en el poder. A més, el sistema de districtes uninominals afavoria la influència dels notables o cacics, sobretot en el medi rural. D’aquesta manera pertocaven a les Pitiüses un diputat a Corts i quatre diputats provincials, tres dels quals corresponien a la majoria i el quart al partit minoritari. El Partit Conservador espanyol estava compost i controlat per la classe propietària (aristocràcia i burgesia) que havia sorgit amb la revolució liberal, la qual tenia també elements de les classes mitjanes. A les Pitiüses, en formaven part membres de la petita burgesia local, entre els quals predominaven els professionals liberals (advocats, periodistes...), els militars i els banquers, alguns dels quals, o les seues famílies, posseïen notables recursos econòmics per ser propietaris d’hisendes rurals. Quant a Espanya, el Partit Conservador governà des del principi de la Restauració fins a 1881, quan es posà en pràctica el bipartidisme. L’any 1883, el Partit Conservador de Cánovas incorporà altres grups i donà lloc al Cercle Conservadorliberal. En el cas de les Pitiüses, després de quatre anys amb el diputat liberal a Corts Cipriano Garijo Aljama , els conservadors guanyaren les eleccions generals d’abril de 1884. El seu canditat, Fernando de Velasco e Ibarrola, que no s’havia presentat a les anteriors eleccions, guanyà l’escó pel Congrés amb 746 vots. La campanya electoral va estar recolzada pel periòdic conservador La Isla, òrgan del partit. Aquell mateix any, el mes de setembre, en les eleccions a diputats provincials, els conservadors aconseguiren tres dels quatre diputats. L’any 1886, es produí a Madrid l’escissió del Partit Conservador encapçalada per Francisco Romero Robledo. A Eivissa, seguint Fernando de Velasco, que era amic i fidel de Romero Robledo, a mitjan any 1886 un grup del Partit Conservador, liderat per Josep Riquer Llobet, creà el Partit Reformista d’Eivissa. Aquest nou partit tenia com a president honorari Francisco Romero i com a president Josep Riquer Llobet. El diari conservador El Ebusitano, fundat l’any 1885 i que en un principi havia estat l’òrgan del Partit Conservador, s’alineà amb les directius polítiques del partit dissident. Però a les eleccions de 1886, guanyà el diputat liberal Garijo al Congrés, mentre que com a diputats provincials els conservadors aconseguiren dos diputats, Josep Riquer Llobet i Ignasi Wallis. A les eleccions de setembre de 1888, conservadors i reformistes es presentaren units amb Pere Tur Palau i Josep Riquer Llobet al front de la candidatura. Com que guanyaren els liberals, els conservadors només tragueren un diputat provincial, que va ser Riquer Llobet. L’any 1890, s’instaurà el sufragi universal amb el govern conservador de Cánovas. El nou tipus de sufragi reforçà el caciquisme, que s’imposà a la legislació. El cacic exercia el monopoli de la vida pública local, a causa de la inexistència d’ideologia dins de l’electorat, cosa que permetia al cacic substituir els programes polítics i exercir el clientelisme, o sigui, el repartiment de favors, sobretot a les zones rurals. A les Balears, el governador era el nexe entre Madrid i el cacic, i aquest darrer el contacte amb cada municipi. El 1890, en fracassar el Partit Reformista de Romero Robledo, el sector conservador eivissenc que s’havia escindit retornà al Partit Conservador, mentre que el cap del partit conservador, Josep Riquer Llobet, es passà al Partit Liberal. El mes d’agost de 1890, els conservadors editaren un nou setmanari, Ibiza, continuador d’El Ebusitano com a òrgan del partit. A les eleccions generals de 1891 guanyaren els conservadors, però a Eivissa, malgrat això, sortí elegit com a diputat a Corts el liberal Cipriano Garijo, amb 2.376 vots. A les eleccions a diputats provincials de setembre de 1892, el Partit Conservador només obtengué un diputat. L’any següent, el 1893, el partit va haver d’afrontar l’escissió encapçalada per Francisco Silvela, intel·lectual que defensava una concepció ètica de la política especialment sensibilitzada davant la realitat del sufragi en el sistema electoral espanyol, i que per això propugnava un desestancament i reformes del sistema. Malgrat tot, l’any 1895 tornaren els conservadors al poder, amb Cánovas del Castillo al front. A les eleccions convocades el mes d’abril de 1896, els conservadors eivissencs, amb el seu nou cap Pere Tur Palau, reivindicaren candidats locals i no forans i acordaren desvincular-se de les propostes de Madrid i Palma; presentaren com a diputat a Corts un eivissenc, Joan Roman i Calbet, mentre que els liberals recolzaren un conservador, l’antic diputat a Corts pel Partit Conservador, Fernando de Velasco e Ibarrola, que fou el guanyador. Com a òrgan de propaganda del partit havia sorgit l’any 1895 un nou setmanari, La Bandera de Ibiza, que defensà amb molt d’entusiasme la candidatura de Joan Roman i Calbet. A les eleccions municipals del mes de maig de 1896, els conservadors aconseguiren tres regidors, Pere Tur Palau, Joan Roman i Ignasi Wallis, encara que com a alcalde fou nomenat un liberal, Josep Verdera Ramon. L’any 1897 Cánovas fou assassinat i, després de la seua mort, el partit restà molt fraccionat, amb diverses tendències doctrinals i grups clientelars. Els quatre corrents principals eren els unionistes, tendència majoritària vinculada a Cánovas, els ultramuntans o neocatòlics de Pedro José Pidal, els romeristes de Romero Robledo i els silvelistes de Francisco Silvela. Malgrat això, després de l’assassinat del líder, aquests darrers, que s’havien escindit el 1893, es reconciliaren amb el partit, que passà a anomenar-se Unió Conservadora. Silvela en fou designat president i arribà al poder l’any 1899 amb un programa reformista. A Eivissa, a les eleccions d’abril de 1899, l’escó com a diputat fou guanyat pel líder dels conservadors, Pere Tur Palau, per 3.501 vots. A les eleccions a diputats provincials de 10 de març de 1901, de les quatre candidatures corresponents a les Pitiüses, tres foren guanyades pels conservadors, encapçalats per Ignasi Wallis, amb 1.700 vots. Poc després, en arribar al poder els liberals, les eleccions foren anul·lades, al·legant irregularitats, i el partit conservador només va treure un diputat. A les eleccions generals celebrades el mes de juny, per primera vegada s’enfrontaren dos candidats eivissencs, el conservador Pere Tur Palau i el liberal Joan Roman i Calbet. Guanyà el candidat liberal, encara que quedaren gairebé empatats i, a causa de les protestes, la comissió d’actes del Congrés de Madrid va haver de dictaminar qui havia estat el guanyador. Aquesta comissió, finalment, decidí donar l’escó al candidat liberal. Però, gairebé un any després, el Congrés acordà la nul·litat de l’acta i la repetició d’eleccions. A aquestes eleccions no es presentà el candidat conservador i Roman fou elegit diputat. L’any 1903, després de desintegrar-se el govern de Silvela, aquest dimití del govern i de la presidència del partit. Aquest fet desencadenà que sortissin a la llum les discrepàncies i els interessos per la direcció del partit. Així, a principi de segle el Partit Conservador espanyol patí una profunda renovació interna, d’una banda per la successió del seu líder i, de l’altra, per les seqüeles del desastre de 1898, que donà lloc al moviment regeneracionista liberal conservador que pretenia el redreçament del sistema polític i la modernització social i econòmica del país. Després d’uns mesos en què va governar Villaverde, el mallorquí Antoni Maura, que procedia de les files liberals, dirigí el partit fins al 1913 i en presidí el seu primer govern fins a l’any 1909. A Eivissa, a les eleccions municipals de 8 de novembre de 1903 guanyaren els conservadors, que obtengueren la majoria de regidors, i la minoria els fusionistes. A les provincials de 1905 el Partit Conservador guanyà tres dels quatre diputats, amb Emili Morales Cirer al front amb 2.481 vots. A les generals de 1907 sortí elegit diputat el conservador Lluís Tur Palau, amb 2.285 vots. Malgrat les divisions del Partit Conservador, el liderat d’Antoni Maura el revitalitzà a Mallorca i a Eivissa fins a la crisi de 1917, que portà a la progressiva descomposició del sistema basat en l’alternança del poder per la seua falta de contenguts doctrinals, per bé que aquest sistema ja s’havia començat a deteriorar a principi de segle. El 1909, arran dels successos de la Setmana Tràgica, Maura virà el partit cap a la dreta i això ocasionà la seua caiguda. Fou a partir d’aquell moment quan el sistema de torns entre les dues formacions començà a desintegrar-se. Entre 1909 i 1913, es produí un reajustament intern dins del partit i Dato guanyà punts davant Maura. A les Pitiüses, a les eleccions a diputats provincials de març de 1913, els candidats del partit liberal guanyaren els quatre escons, però a les municipals del mes de novembre guanyaren els conservadors. A Madrid, després de la mort de José Canalejas, el rei demanà a Dato formar govern, cosa que ocasionà una crisi que va fer que Maura renunciàs a la direcció del partit i abandonàs la política. La dissidència maurista es produí a final de 1913, amb el consegüent trencament del Partit Conservador, del qual sorgiren diversos grups polítics: datistes, mauristes i ciervistes, els dos últims deslligats del torn. A Mallorca es produí l’escissió del Partit Conservador produïda per Enric Sureda, entre datistes i mauristes, encara que en el cas de les Pitiüses el partit s’alineà amb el corrent datista, que era el que governava a Madrid. Així, a les eleccions a diputats de 1914 resultà guanyador el candidat conservador, Lluís Tur Palau, amb 2.949 vots, igual que a les eleccions de 1920, en què el mateix candidat obtengué 2.243 vots. Amb la mort de Dato, el 1921, i el colp d’estat de Primo de Rivera, el 1923, s’acabà de desarticular el partit. Efectivament, l’any 1923, amb la pujada al poder de Primo de Rivera, el partit va ser dissolt i després de la dictadura restà ja només com un partit agonitzant, que acabà de liquidar-se després de l’adveniment de la República. Una volta caiguda la dictadura, els partits polítics començaren a reorganitzar-se de cara a les pròximes eleccions. A les Balears, el Partit Conservador designà com a cap provincial el mallorquí Josep Socias Gradolí. A les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, el Partit Conservador es presentà dins del bloc monàrquic que aglutinava les forces dels liberals albistes i dels conservadors. Obtengueren una majoria de 156 vots. A Eivissa aconseguiren 11 regidors i als pobles, majoria als ajuntaments de Santa Eulària (10 regidors) i de Sant Joan, amb majoria a la circumscripció de Sant Miquel i empat amb els liberals regionalistes a les de Sant Llorenç i Sant Joan. El maig de 1931 es repetiren les eleccions amb les mateixes candidatures, encapçalades per Lluís Tur Palau com a cap del Partit Conservador. A les eleccions del 28 de juny del mateix any, la província esdevengué districte electoral, amb set diputats, i s’eliminaren els districtes d’Eivissa i Formentera. D’aquesta manera, les illes petites sortiren perjudicades a les eleccions a diputats i en les següents eleccions les Pitiüses es quedaren sense representació directa a les Corts, en no sortir elegit cap diputat eivissenc. A les eleccions a Corts, el Partit Conservador formà part de la Concentració de Dretes, integrada per la dreta social, els conservadors, els regionalistes i autonomistes i la dreta liberal republicana. Dins la seua candidatura es presentava un eivissenc, Carles Roman Ferrer, junt amb Josep Socias, cap dels conservadors balears, i altres tres candidats mallorquins. Però en aquestos comicis les dretes patiren una greu derrota, en no treure cap dels set diputats per Balears. El novembre de 1933, les dretes tornaren a presentar-se unides, però aquesta vegada tragueren a Eivissa el 90% dels vots i, per primera vegada, guanyaren també a Formentera; sortí elegit com a diputat Pere Matutes Noguera. També el febrer de 1936, Pere Matutes Noguera i Cèsar Puget Riquer foren elegits diputats per la coalició de centredreta, formada pels partits monàrquics, la dreta republicana i la CEDA, amb 6.313 vots i una victòria aclaparadora. Després de la Guerra Civil, els partits conservadors quedaren diluïts dins el franquisme. Posteriorment, un cop acabat el llarg parèntesi de la dictadura del general Franco, amb la tornada a la democràcia, el partit que recollí l’herència del Partit Conservador fou Aliança Popular , que posteriorment donà lloc al Partit Popular . [NBM]