a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

obrer de l’església HIST/REL Persona encarregada de l’obra o fàbrica d’un edifici religiós. A les Pitiüses ha romàs ben viu aquest ofici amb la seua denominació genuïna a la majoria de les parròquies de la pagesia, tot i que amb certes modificacions de les seues funcions respecte als seus orígens. Antigament n’hi hagué també als temples de Vila. Pràcticament des del moment de la creació de la nova església parroquial de Santa Maria, després catedral, degué existir un home encarregat de la seua fàbrica, però la primera notícia certa que es coneix sobre un obrer és de 1423. En efectuar la visita eclesiàstica, Berenguer Prats anà a la capella de sant Jaume: la trobà ben adornada i neta, encara que no hi havia cap beneficiat al seu càrrec, “sinó que l’obrer de l’església l’ha de tenir condreta...” Igual passava a les capelles de sant Miquel, dels sants Joans i de sant Pere i sant Pau, és a dir, a la majoria de les existents aleshores al temple. Idèntica ressenya a l’operarius ecclesie féu el redactor de les actes de la visita de Lluís Palanca el 1435. Probablement l’encarregat de l’obra devia ser un eclesiàstic. El 1545 ja eren dos els obrers, elegits i retribuïts per la Universitat, patrona de la parroquial: “obrés de nostra Dona: mossèn Antoni Subirats, prevere, e Barthomeu Vileta de Toni”. Pel que es veu, al clergue del principi s’afegí un laic. Sembla que durant el segle XVI el càrrec era bianual. Més endavant, en aquell mateix segle, el primer obrer pagat pel comú passà a anomenar-se sagristà. El sagristà desaparegué amb l’erecció del bisbat, en transformar-se la parroquial en catedral i ser assumides les seues funcions per un canonge fabriquer. No hi ha dubte que a les altres esglésies i capelles de l’illa, tant de Vila com de fora, també hi hagué obrers des de la seua construcció. Els escrits de l’època donen a entendre que, igual que a l’església major, n’eren dos: l’obrer major i el segon obrer. Certament estan documentats a Sant Telm el segle XVI. A les esglésies dels quartons durant tot el segle XVII es mantengué el nombre de dos obrers a cada una, sempre laics, elegits anualment a sac i sort. Quan arribà el primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra, el 1784 trobà que havien augmentat fins a quatre i els descrigué com a mayordomos. La seua tasca era molt important: vetllar per tots els aspectes materials dels temples, ascendits ara a la categoria parroquial. Així, feien les col·lectes, passant el platet a les misses; cobraven els enterraments i altres serveis; portaven el llibre de comptes, dels quals havien de donar raó al rector o al bisbe, quan venia de visita; custodiaven els diners dins una caixa amb dos panys, de la qual guardaven una de les claus; lliuraven els donatius en espècie a la porta de l’església acabats els oficis religiosos; feien els captiris o les replegues d’oli per a la llàntia del Santíssim, blat, etc.; acompanyaven mossènyer durant el temps pasqual a fer la salpassa, i procuraven mantenir condret l’edifici, fent les reparacions i les compres oportunes. Es pot dir que el capellà es limitava pràcticament a les qüestions espirituals i a la supervisió, coordinació i bon govern de tot. Durant el segle XIX i sobretot el segle XX s’anaren comprant moltes imatges noves a les parròquies. La figura de l’obrer s’associà en molts casos a tenir cura d’un sant, la preparació de les processons i l’enramada de murta i canyes de les grans festes. Per aquest motiu anà creixent considerablement el nombre d’obrers, que eren elegits pel mossènyer d’entre els hòmens casats, de seny i honorables, tractant sempre que totes les véndes del terme parroquial quedassin dignament representades. La corporació anà adquirint així les funcions de consell assessor del rector. Cap als anys setanta del s XX desaparegueren definitivament els anomenats obrers de les ànimes o animers, la funció dels quals era fer col·lecta en determinats dies del mes per les beneïdes ànimes del Purgatori; els sous d’aquestes replegues i també de la subhasta d’aliments s’esmerçaven en misses pels difunts. Totes les parròquies foranes d’Eivissa i Formentera, conserven encara els seus obrers, en nombre variable, els quals són generalment renovats cada quatre anys, tot i que en alguns pobles el càrrec és vitalici. La seua col·laboració segueix sent indispensable en el bon funcionament del poble. A moltes confraries dels segles XVII i XVIII els sobreposats o clavaris, que n’eren caps i administradors, reberen també el nom d’obrers. [FTP]