a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Ofiusa HIST Nom que a l’antiguitat els autors grecs donaven a l’illa de Formentera i que literalment significa “illa de serps”. No obstant això, no hi havia unanimitat quant a la seua escriptura, perquè Estrabó , el segle I aC, l’escriu Ofioussa (III, 5, 1), és a dir, amb l’última consonant geminada, mentre que Claudi Ptolomeu , el segle II dC, l’escriu Ofiousa (Geo. II, 6), amb la sigma simple. Però, independentment de la seua grafia, no es coneix el motiu d’aquesta denominació, que també tengueren altres illes del Mediterrani —com Rodes, Chios o Tinos, entre d’altres—, però que en aquest cas no té cap recolzament en la realitat faunística de l’illa, llevat que fos una deformació de la notícia de l’abundància de grans i vistoses sargantanes que encara avui caracteritzen la fauna local. Seran els autors llatins del segle I dC, com Mela (Chororgr. II, 124-126) i Plini el Vell (Hist. Nat. III, 78), que tradueixen el nom grec de l’illa amb el mot llatí Colubraria, amb idèntic significat que el grec, els que difondran el mite d’una illa plena de serps verinoses en la qual no es podia ni desembarcar, tret que un s’envoltàs de terra ebusitana. L’explicació de la denominació i d’aquest mite, segons ho ha suggerit el llatinista formenterer Jaume Juan Castelló , podria estar en la lliure traducció que els autors grecs feren del nom púnic de les Pitiüses —’ybshm— ja que, d’entre les diverses possibles traduccions, la més versemblant, segons l’autor esmentat, seria “illes del déu Bes”. És una divinitat que apareix molt representada a Eivissa, tant a la coroplàstia com sobretot a les encunyacions de monedes de la seca local, en què sembla que actuaria com a vertader símbol parlant. I, justament, entre els seus atributs està la protecció contra les serpents i altres animals verinosos. Segons la hipòtesi de Jaume Juan, aquest nom púnic de les illes originalment podria haver passat al grec no com a Pityusai, “illes de pins”, sinó com a Pythiusai, “illes de la serp pitó”, justament per la seua relació amb una divinitat que venç la serp, per la qual cosa el seu culte es vincularia a la salut i a l’endevinació del futur. L’existència a Eivissa d’un culte de caràcter salutífer a una divinitat protectora contra els animals verinosos, que iconogràficament es representa matant una serpent colpejant-la amb una maça, o bé sostenint-ne una en mà juntament amb el fet de l’absència d’animals verinosos —o de qualsevol altre animal salvatge—, podria justificar també la idea de la presumpta bondat de la terra eivissenca per allunyar les serps, en contraposició a la de Formentera, que suposadament les criaria. D’aquesta manera, la contraposició geogràfica entre una illa i l’altra esdevendria també una contraposició en el pla mític: Formentera plena de serps esdevé l’antítesi d’una Eivissa protegida per la divinitat. Tot això, sumat a la notícia del despoblament de Formentera a fonts gregues més antigues, i juntament amb l’erudició especulativa de Mela —o d’altres autors del seu temps—, podrien haver donat lloc a aquesta creença d’una Formentera plena de serps, Colubraria, que esdevé també una antítesi literària per subratllar la dicotomia amb una Eivissa de terra benaurada. Pomponi Mela és el primer autor conegut que es fa ressò d’aquest mite, però altres escriptors posteriors, com Plini el segle I, Solí el III i Sant Isidor a final del segle VI dC, el reiteraren i el convertiren en un tòpic literari que ha transcendit l’antiguitat. [BCR]