a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Oculacis HIST Nomen (llinatge) d’una de les famílies de l’oligarquia ebusitana en època de l’Alt Imperi romà (segles I-III dC), els Oculatii, a la qual pertanyien diversos personatges que participaren activament en la vida pública del municipi ebusità ( Municipium Flavium Ebusum), coneguts per mitjà de testimonis epigràfics ( epigrafia romana). Però el testimoni més antic d’aquest llinatge ebusità està localitzat fora d’Eivissa, concretament a la Cueva Negra, pròxima a la localitat de Fortuna (Múrcia), per la qual cosa no restava lluny de l’antiga Carthago Nova. En aquesta cavitat, situada uns 400 m s.n.m., des de 1981 s’hi descobriren més de vuitanta inscripcions llatines, o tituli picti, pintades amb pigments foscos sobre la paret de la cova. Moltes d’elles són versos, alguns amb clares evocacions virgilianes, i el conjunt es data des de mitjan segle I dC fins a final del II o començament del III dC. A uns 2 km de distància de la cavitat es trobava un establiment termal romà, en un balneari probablement consagrat a Fortuna Balnearis, teònim que estaria en l’origen del topònim actual: Baños de Fortuna. La proximitat a un balneari consagrat a una deessa molt vinculada a les coves, juntament amb el naixement d’aigua dins la mateixa cova, o les mencions a les nimfes, les fonts, les aigües o les gotes en algunes inscripcions suggereixen que la cavitat podria haver estat un nimfeu, és a dir, un santuari dedicat al culte a les nimfes, divinitats salutíferes i protectores. La inscripció que més interessa és la que s’ha transcrit com: Montis in excelsos/ Phrugia numina/Templis fidelibus instruc/tis altis·constituere Deis/Hoc etiam L·Oculatius Rusticus/et·A·nnius Crescens/Sacerdos· Asculepi/Ebusitani scripserunt//VI K·April. La traducció, que no és fàcil d’interpretar, diu que “En els puigs més elevats col·locaren les divinitats frígies en temples sòlids disposats per als alts déus. Això ho escrigueren Luci Oculaci Rústic i A(ulus) (A)nni Crescens, sacerdot de l’Asculepi Ebusità, el dia sisè de les calendes d’abril”. Segons el que es dedueix del text, dos personatges ebusitans anaren a aquesta cova d’un indret de Múrcia, no gaire llunyà de Cartagena, on es practicava el culte a les nimfes, un vint-i-set de març (dia sisè de les calendes d’abril) a portar unes figuretes dels déus frigis, que era com s’anomenaven els déus orientals Cibeles i Atis. Malauradament no hi consta l’any però, pel tipus de lletra, la inscripció s’ha de datar el darrer quart del segle I dC. El sentit del que anaren a fer a la cova es pot deduir de la data de la inscripció, que apareix repetida almenys en dues altres més, perquè aquell dia 27 de març era la festa de la lavatio de la Magna Mater, ritual d’origen frigi que a Roma es remuntava a l’any 175 aC i que va tenir una llarga perduració. Aquesta deessa sincretitzava altres deesses principals, com l’Isis egípcia, la Cibeles oriental o també la Dea Caelestis nord-africana que, a la vegada, era un dels sincretismes de la deessa púnica Tanit. Podria ser, per tant, que les estatuetes de Cibeles i Atis que aquestos personatges eivissencs haurien portat a aquesta cova sacra fossin rentades, en un ritual de lavatio, amb les aigües de les nimfes allí venerades. Fins i tot seria possible no només que en aquella data el nimfeu esdevengués, per aquesta celebració, un santuari de Cibeles, sinó també que hi hagués un sincretisme entre l’Atis oriental, l’Eshmun púnic i l’Asclepi/Esculapi grecoromà, divinitats també de tipus salutífer. Indubtablement, s’han de considerar els dos personatges de la inscripció com a membres de l’oligarquia ebusitana, encara que el text no ho digui explícitament. Però el segon d’ells, Anni Crescens, era sacerdot de l’Asculepi Ebusità (cosa que amb tota probabilitat suposa un sincretisme amb el déu púnic Esmun ), i de Luci Oculaci Rústic la inscripció no en dóna cap informació en particular, més enllà que, en portar la tria nomina, gaudia de la condició de ciutadà romà, però la seua elevada posició social i el seu origen eivissenc es pot deduir pel que se sap dels seus descendents, com es veurà més endavant. A més, el seu domini de la llengua llatina i la seua forma culta d’escriure no són pròpies de persones sense un elevat grau de cultura. S’ha plantejat que podria tractar-se de duoviri eivissencs i, fins i tot, que podrien haver viatjat com a legati de la seua ciutat per prendre part en la festa religiosa. En qualsevol cas, això són només hipòtesis difícilment demostrables. També s’ha de dir que alguns autors qüestionen la lectura de Phrugia numina, tot i que és molt difícil esbrinar-ho, a causa del mal estat del text en aquesta part de la inscripció. El que sí que és segur és que devia tractar-se de personatges ebusitans de classe acomodada, de probable ascendència púnica (Jaume Juan Castelló ha plantejat alguns elements lingüístics en favor d’aquesta hipòtesi), però ja molt romanitzats. La resta de testimonis epigràfics dels Oculacis se situen ja a Eivissa, en una sèrie d’inscripcions que s’han de datar entre mitjan segle II i l’inici del III dC. El primer d’aquestos testimonis és una làpida monumental de pedra calcària local, que el segle XVI va ser col·locada com a ornament a la fornícula del costat dret del portal de ses Taules, que suporta una estàtua femenina que no té res a veure amb el pedestal que la sosté. La inscripció és de caràcter honorífic i malauradament la primera línia es troba molt mal conservada, però sembla estar dedicada, tal vegada, a Júpiter Òptim Màxim i també, de manera segura, a Juno Regina, divinitat romana que constituïa un dels altres sincretismes de la deessa púnica Tanit. Com a dedicants apareixen Luci Oculaci Recte, la seua esposa Emília Restituta i el fill d’ambdós, que té el mateix nom que el pare. Aquest Luci Oculaci Recte podria ser nét o besnét d’aquell Luci Oculaci Rústic que apareix a la inscripció de la Cueva Negra de Fortuna, perquè el fet de compartir praenomen i cognomen no permet dubtar que estaven directament emparentats. El text informa que la làpida va estar posada per aquestos dedicants “amb els seus” (cum suis), és a dir, amb totes aquelles persones que mantenien relacions clientelars amb ells, la qual cosa ja indica que es tractava d’una de les famílies poderoses de l’oligarquia ebusitana. La fórmula que clou la inscripció ·d(e)·s(uo)·p(osuerunt)· confirma la dada anterior, en afirmar que ho feren amb els seus diners, perquè només aquells que ocupaven el segment més alt dels ciutadans del municipi tenien els diners per costejar aquestos elements monumentals i la capacitat per fer-los instal·lar en els espais públics de la ciutat. Però per conèixer millor els trets d’aquesta família es té la sort de comptar també amb la làpida funerària de Luci Oculaci Recte pare. Es tracta d’una nova làpida monumental, feta de pedra calcària local, amb dos forats a la part superior per encaixar-hi els peus d’una estàtua, versemblantment de la persona a qui anava dedicada. A la cara frontal, i emmarcada amb vistoses motllures, hi ha una inscripció amb lletres capitals rústiques i fulles d’heura de separació entre paraules, dedicada pel seu fill al “pare indulgentíssim”. Com és habitual en aquest tipus d’inscripcions funeràries, a continuació apareix el cursus honorum del difunt, cosa que permet saber que va seguir una carrera política municipal completa, atès que va ser edil, després duovir i, finalment, assolí el càrrec religiós de flamen. Cap altre càrrec més elevat podia exercir-se a nivell municipal, qui feia una carrera com aquesta ja podia donar el salt a càrrecs provincials o, fins i tot, si tenia els mitjans suficients, a una carrera política més àmplia. Un nou fragment de làpida va aparèixer l’any 1988, al sector NE del puig des Molins, formant part d’un dels murs enderrocats d’unes construccions medievals andalusines descobertes l’any 1982. Es tracta d’un fragment d’una làpida de pedra calcària local, amb una inscripció en lletra capital i punts triangulars de separació entre paraules. Hi apareixen els cognomina (Oc)ulatius i Rectus, seguits de la filiació —f(ilius)—, la qual cosa permet identificar el dedicant (o un dels dedicants) com a Lucius Oculatius Rectus fill, molt probablement el mateix de les inscripcions anteriors. El text finalitza amb la fórmula [cum s]uis· d(e)·s(uo)·p(osuerunt)· que, com en el cas que ja s’ha vist abans, informa que la dedicació i la làpida la varen posar juntament amb els seus clients i amb els seus diners. Tot això permet identificar-la com una altra inscripció honorífica que, malauradament, no conserva text suficient per saber a qui està dedicada. És, en qualsevol cas, un nou testimoni del poder i de l’elevada situació d’aquesta família en el municipi d’Ebusus, que els permetia prodigar-se en aquest tipus de manifestacions lapidàries monumentals, per tal de perpetuar la seua memòria i entrar a formar part de la història de la ciutat. [BCR]