a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Magó (c 241/240 — 203 aC) HIST Militar cartaginès. El seu nom en llengua púnica, Mgn, significa “el do”. Va ser el sisè fill d’Amílcar Barca, polític, militar i cap de la família més important en la política de Cartago del segle III aC. De les seues tres germanes no se’n tenen gaires notícies històriques. El seu germà major, Anníbal va néixer l’any 247 aC; Asdrúbal, el segon, ho va fer cap al 244 aC, i ell cap al 241/240 aC. Tots tres germans, sobretot el primer, destacaren com a militars comandant flotes i exèrcits cartaginesos, durant la Segona Guerra Púnica. Magó va incorporar-se a la contesa després de la derrota que va sofrir el seu germà Asdrúbal l’any 216 aC, moment en què va ser enviat a Hispània al front d’una flota amb les seues tropes. Després de la derrota de Baecula, l’any 209 aC, Asdrúbal va marxar cap a Itàlia, creuant els Pirineus i els Alps amb les seues tropes, com abans ja ho havia fet Anníbal. El seu objectiu era reforçar-lo obrint un segon front al nord de la península, però va morir lluitant al costat del riu Metauro l’any 207 aC. Mentrestant, a Hispània les coses no anaven millor i la derrota d’Ilipa, on Publi Corneli Escipió (que després de la definitiva victòria a Zama va rebre el cognomen honorífic de “l’Africà”) va derrotar l’exèrcit cartaginès, obrint-se pas cap a la vall del Guadalquivir, anunciava ja la derrota irreversible dels cartaginesos als territoris hispànics. En aquest estat de coses, l’autor llatí Tit Livi (XXVIII, 36) narra que la tardor de l’any 206 aC, quan es trobava a Gadir (Cadis), Magó va rebre l’ordre des de Cartago d’anar al nord d’Itàlia amb la seua flota, a reclutar el màxim possible de mercenaris gals i lígurs, amb els quals Anníbal ja havia establert diversos tractats, i intentar després reunir-se amb el seu germà. Magó va rebre diners des de Cartago per complir la missió que tenia encomanada, però també va saquejar el tresor dels temples de la ciutat i els diners i objectes de valor dels gaditans per incrementar els seus fons al mateix efecte. Després de partir, quan vorejava les costes hispanes va desembarcar i, després de devastar les terres veïnes, va provar d’atacar Cartagena per sorpresa per tal de recuperar-la, però fracassà en l’intent i sofrí pèrdues abundants que Livi xifrà en unes vuit-centes baixes. Aleshores, Magó va tornar a Cadis (Livi XXVIII 37), però la ciutat decidí tancar-li les portes i no permetre-li l’entrada. A la vista d’això, Magó, amb un artifici, va aconseguir atreure els sufets i el qüestor de la ciutat per parlamentar i, com a càstig, els va fer fuetejar i crucificar davant les portes de la ciutat. Tot seguit, amb la resta de la flota, va dirigir-se cap al port d’Eivissa. Després de l’atac de la flota romana i del fracassat setge de la ciutat de l’any 217 aC, aquest era el segon episodi de la Segona Guerra Púnica en el qual Eivissa va veure’s implicada de què ha quedat notícia a les fonts. Livi afirma que la flota cartaginesa va ser acollida de forma pacífica i amistosa pels eivissencs i que, a més d’aprovisionar-la generosament amb queviures, li lliuraren armes i homes de reforç, de tal manera que l’esquadra va poder tornar a fer-se a la mar, i continuà el seu trajecte cap a les illes Balears. Això, més enllà del fet puntual, sens dubte palesa que l’adhesió dels punicoebusitans a la causa cartaginesa no era conjuntural, sinó que es tractava d’una implicació compromesa, atès que mantenien la seua fidelitat quan ja no sembla possible que la flota, en retirada i molt minvada de forces després del fracàs de Cartagena, pogués haver forçat l’ajuda dels eivissencs, com no va poder forçar la dels gaditans. D’altra banda, el subministrament de queviures, homes i armament no només reflecteix el potencial econòmic de l’illa, que hauria superat els efectes de l’atac del 217 aC, sinó també l’esforç productiu i humà que Eivissa va haver de fer per col·laborar amb Cartago, evident sobretot en l’anàlisi de l’emissió monetària de la seca eivissenca i dels materials que va exportar durant els anys de la guerra. Quan Magó deixà el port d’Eivissa i arribà a Mallorca, Livi relata que va ser rebut amb gran hostilitat per part dels illencs i per això va marxar a Menorca: Hi ha dues illes Balears, una d’elles més gran i més poblada d’armes i d’homes; té, a més, un port on pensava passar tranquil·lament l’hivern, perquè la tardor ja s’acabava. Però l’acollida de la flota va ser tan hostil com si l’illa hagués estat habitada pels romans. La seua arma més comuna a l’actualitat, la fona, era l’única que aleshores utilitzaven, i no hi ha ningú de cap altre poble que destaqui en el seu ús com els balears. Per això, quan la flota s’acostava a terra, va caure sobre ella tal quantitat de pedres com una espessa calamarsada, que no s’atreviren a entrar en el port i viraren cap a alta mar amb les seues naus. D’allí creuaren a la menor de les illes Balears, de fèrtil sòl però menys poblada i pitjor armada (XXVIII 37, 5-8). Aquesta notícia és transmesa a l’edat mitjana per l’autor bizantí del segle XII Zonaras, que la reitera en els següents termes: I ell [Magó] va partir cap a Itàlia i va arribar a les Gimnèsies. I com no va poder amb la major, perquè els del país disparaven amb les seues fones a les naus, ja que són excel·lents en aquest exercici, va passar de llarg i després de fondejar en la més petita, s’hi va quedar l’hivern (Zonaras, 9, 10, 8). Davant la pregunta de per què Magó va renunciar a passar l’hivern en un port segur com era el d’Eivissa, s’ha proposat que la raó principal de la seua marxa cap a les Balears fos la necessitat de reclutar mercenaris. L’argument és versemblant, perquè és evident que el potencial demogràfic d’Eivissa, tot i aportar homes a la flota, no permetia una lleva de suficients individus, si de cas, només hi podia completar les tripulacions, tot just cobrint les pèrdues sofertes a Carthago Nova. Per això s’ha argumentat que la rebuda hostil dels habitants de Mallorca podria tenir explicació per la negativa dels indígenes a enrolar-se forçosament en l’exèrcit cartaginès. Incidint en aquest argument, s’ha plantejat també que la iniciativa d’enviar legats a pactar la pau amb Escipió el 217 aC quan aquest assetjava Eivissa podria haver estat un intent dels balears de lliurar-se de la pressió cartaginesa que, amb les seues freqüents lleves de soldats (els coneguts foners baleàrics), podria estar causant una seriosa crisi poblacional. Resulta creïble, doncs, que els legats baleàrics tenguessin èxit en la seua gestió i que el conjunt de comunitats talaiòtiques, almenys les de Mallorca, haguessin obtengut algun tipus d’acord amb els romans, la qual cosa explicaria la rebuda hostil de l’esquadra púnica quan venia d’Eivissa l’any 206 aC, a la qual s’impedí desembarcar a l’illa. Fos com fos, Magó decidí intentar-ho a Menorca, on aconseguí establir-se per passar l’hivern. Livi ho conta així: Desembarcaren i emplaçaren el seu campament en una posició ben defensada per damunt del port; s’apoderaren de la ciutat i del seu territori sense lliurar combat, i després d’enrolar dos mil soldats auxiliars i enviar-los a Cartago, tragueren les seues naus a terra per passar l’hivern (XXVIII 37, 9). Davant d’aquesta narració dels fets, crida l’atenció, en primer lloc, l’aparent actitud pacífica dels indígenes menorquins davant l’arribada de la flota cartaginesa ja que, davant l’hostilitat mostrada pels mallorquins, no prenen cap iniciativa per impedir-la. Això permet plantejar la possibilitat que només els mallorquins haguessin pactat amb els romans quan enviaren legats a parlamentar amb Escipió després del fracassat setge d’Eivissa. Un cop desembarcat a Menorca, es diu que Magó va establir el seu campament en “una posició ben defensada per damunt del port”. Aquesta brevíssima descripció topogràfica coincideix plenament amb la ubicació de la part antiga de l’actual ciutat de Maó, situada sobre un penya-segat a la part sud-oest del port. Justament, diverses intervencions d’urgència al casc antic als anys vuitanta del segle XX han permès documentar evidències de la ciutat antiga. Resulten particularment interessants els resultats de les intervencions de 1981 a la plaça de la Conquesta, i de 1987 al carrer veí d’Alfons III, perquè en aquest tram va poder documentar-se una xarxa urbana regular datada en època republicana, per davall de la qual hi havia un nivell arqueològic inferior amb restes d’un hàbitat de planta corbada construït amb doble parament de pedres, trencat per un carrer recte de la trama urbana republicana del nivell superior. Hi havia també una cisterna amb planta circular amortitzada el segle II aC i restes d’una possible muralla, amb el parament extern de carreus ciclopis col·locats en horitzontal. Els materials d’aquest horitzó inclouen ceràmiques talaiòtiques tardanes, àmfores punicoebusitanes, ceràmiques campanianes, fragments de ceràmica ibèrica pintada, així com una àmfora grecoitàlica. Tot això permet acceptar l’existència d’un establiment anterior a la conquesta romana del 123 aC, que possiblement s’inicià dins la segona meitat del segle III aC, segons la cronologia dels materials més antics, i que va perdurar gairebé durant tot el segle II aC. A partir d’aquestes dades arqueològiques, no s’exclou que el campament de Magó fos l’origen del que esdevendria la ciutat de Maó, asseveració basada fonamentalment en la similitud fonètica entre els noms de l’almirall cartaginès i el de la ciutat, però cal matisar que aquest establiment es produeix sobre un hàbitat preexistent. De tota manera, si les dades de Tit Livi s’avenen amb la topografia i les restes arqueològiques de Maó, altres evidències a diversos poblats de l’illa permeten introduir elements de judici que qüestionen la versió dels fets que narra l’autor de Pàdua. S’ha plantejat la possibilitat que el poblat de Trepucó, al centre d’una xarxa viària radial a l’orient de l’illa i principal nucli de poblament pròxim al port de Maó, fos la “ciutat” que suposadament va ser ocupada sense lluita, a la qual es refereix Livi. Això no obstant, en aquest establiment s’han documentat signes de destrucció violenta de final de segle III aC, abandonat després de la Segona Guerra Púnica. Signes de destrucció contemporanis aparegueren també a sa Torreta i Torralba d’en Salord i possiblement es veren afectats també els poblats de Binicalaf, Torelló, Talatí de Dalt, Torre d’en Gaumés i son Catlar. Si es confirmassin plenament aquestos indicis de destrucció generalitzada arreu de l’illa, aleshores es comprovaria que, en contra del que afirma Tit Livi, el desembarcament de Magó i el reclutament de dos mil homes no es va portar a terme de manera pacífica. L’investigador Víctor M. Guerrero Ayuso () ja ha cridat l’atenció sobre el fet que una lleva de dos mil homes en edat militar —si és que aquesta xifra no és una altra exageració de Livi o de la seua font— suposaria mobilitzar pràcticament tota la població masculina adulta de l’illa. Després de passar l’hivern a Menorca, Magó va salpar amb la seua flota de trenta naus i un exèrcit de, segons Livi, dotze mil soldats d’infanteria i dos mil de cavalleria que havia reclutat mentre hivernava i va desembarcar a la Ligúria, on va conquerir Gènova i després Savona (Livi, XXVIII 46, 7-13). Un altre cop cal estudiar les xifres de Tit Livi amb prevenció, atès que resulta clarament impossible que reclutàs aquesta elevada quantitat d’efectius, no ja a Menorca, ni tan sols al conjunt de l’arxipèlag. Només un cop desembarcat a Ligúria, on temps enrere Anníbal havia establert bones relacions amb lígurs i gals, els cartaginesos podrien haver realitzat reclutaments d’aquesta magnitud. Aquesta suposició trobaria recolzament en Apià, qui, obviant l’estada de la flota de Magó a les Balears, diu que l’almirall es va fer a la mar rumb al país dels lígurs i dels celtes, i va dedicar-se a reclutar mercenaris (Hist. Rom. VI, 37). Al nord d’Itàlia, amb l’exèrcit que va aconseguir reunir i amb els reforços rebuts de Cartago, Magó va ser capaç de mantenir les hostilitats durant dos anys. Finalment, l’estiu de 203 aC, l’exèrcit de Magó va enfrontar-se amb les legions comandades pel pretor Publi Quintili Varo i el procònsol Marc Corneli, en el territori nord-itàlic dels gals ínsubres. Malgrat que pogueren contenir amb els elefants l’atac inicial de la cavalleria romana, els cartaginesos hagueren de replegar-se per la pressió de la infanteria enemiga i Magó, que va mantenir-se en tot moment en primera línia de combat, va ser ferit greu per una sageta que va travessar-li una cuixa, amb la qual cosa les seues tropes fugiren a la desbandada. Havent aconseguit arribar a la costa, va rebre emissaris de Cartago que li ordenaren retornar a Àfrica, mentre Anníbal, aïllat al sud d’Itàlia, també ho feia. En aquest punt, no totes les fonts concorden, ja que hi ha versions molt diverses, però, d’acord amb Tit Livi (XXX 19, 5), Magó va morir en la travessia a causa de la seua ferida, quan la flota tot just sobrepassava l’illa de Sardenya. [BCR]