a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Labritja, vénda de GEO Vénda del poble i terme municipal de Sant Joan de Labritja, al qual dóna nom tot i no trobar-se al seu interior la seu parroquial. Ocupa unes 189 ha de superfície i està situada a l’extrem sud-est del poble, limitant al nord amb la vénda de Cas Vidals, a l’est amb la de Cas Cavallers, al sud amb la de Santa Llúcia de Dalt, del poble de Sant Llorenç de Balàfia, i a l’oest amb la de Benirràs, del poble de Sant Miquel de Balansat. El seu territori correspon a les terres que queden entre la carretera d’Eivissa a Portinatx i les dues carreteres que surten d’aquesta via en direcció a Sant Miquel, la que va en direcció a Benirràs i la que es dirigeix cap al nucli central d’aquest poble. Es tracta d’un sector planer, que té com a eix la vall del torrent de Labritja, que en aquest punt s’eixampla, de tal forma que els estreps dels puigs i les serres més propers queden fora dels límits d’aquesta vénda (cap al nord, la Talaia de Sant Joan, cap a l’est, la serra de sa Mala Costa i es Fornàs, cap al sud, els puigs propers a Sant Llorenç). L’altitud va ascendint suaument cap al nord i cap a l’oest, oscil·lant entre aproximadament 100 i 140 metres. El torrent de Labritja travessa tota la vénda de llarg, de nord a sud, i en recull totes les aigües. Prové de la vénda de Cas Ripolls i es dirigeix cap al sud, travessant tot el pla de Balàfia i cedint les aigües al riu de Santa Eulàlia, del qual és l’afluent més important. Habitualment no porta aigua, tot i que el profund solc de la seua llera indica que, en ocasions, sí que n’ha portat, i amb una certa força, encara que en començar el s XXI això no passi més que en cas de plogudes importants i continuades. Algunes torrenteres, la més important de les quals prové de la zona de Cas Vidals, li aboquen les seues aigües. Les aigües subterrànies hi eren ben abundants, com demostra l’existència de diversos pous ben antics arreu de la vénda, el més destacat dels quals, vora el torrent, és conegut com pou de Labritja, i encara s’hi celebren ballades cada any. La majoria d’aquestos pous, però han quedat eixuts, si no s’han enfondit per arribar a un nivell freàtic que es troba a més profunditat, per la sobreexplotació a què s’han sotmès tots els aqüífers de l’illa. La vegetació natural tradicionalment ocupava espais molt reduïts d’aquesta vénda, gairebé només les lleres dels torrents i alguns marges pedregosos. En aquestos punts s’hi poden trobar plantes habituals a les lleres de torrent de les Pitiüses (baladres, argelagues...) i també mates, ullastres, savines i algun pi. Curiosament, també hi ha algun petit nucli de belloteres (alzines). Els darrers anys del segle XX alguna finca s’ha deixat de treballar i s’ha emboscat, amb predominànça del pi blanc i d’arbustos com els ginebres o les estepes. També hi ha alguns pins vers. Els sòls són, en general, profunds, de molt bona qualitat. Es tracta de terra vermella, molt rentada (l’anomenada terra fonda o terra roja), en especial als punts més propers als cursos dels torrents. El poblament és dispers; el formen devers una quarantena de cases repartides de forma més o menys uniforme per tot el territori, bona part d’elles de tipologia tradicional i de moltes dècades d’antiguitat, encara que també n’hi ha algunes de noves. A diferència d’altres llocs rurals d’Eivissa, no es troben moltes cases abandonades, la qual cosaindica que el nombre total d’habitants (aproximadament entre 100 i 200) s’ha mantengut estable durant l’època del gran desenvolupament turístic. Hi pot haver influït la bona qualitat de les terres, que ha permès bones collites de cereals, bona productivitat dels fruiters tradicionals (ametllers, oliveres, figueres, garrovers) i també la presència de sectors d’horta. A l’inici del segle XXI encara es mantenen actives bona part de les hisendes, encara que en la majoria dels casos els propietaris només s’hi dediquen a temps parcial. Algunes d’aquestes explotacions s’han modernitzat i han incorporat nous cultius, com ara vinyes, cítrics (horts de tarongers o de llimoners) o carxofes. La ramaderia té un paper molt residual, gairebé exclusivament per a l’autoconsum, amb presència d’ovelles, aviram i alguns porcs. Pel que fa a activitats no directament relacionades amb el sector primari, només se’n poden citar dues, situades al costat de la carretera principal (la d’Eivissa a Portinatx): un hostal i restaurant, i una gasolinera (l’única de tota la zona nord de l’illa). El nucli de Sant Joan exerceix funcions de centre comercial per a productes de primera necessitat, però es depèn comercialment de la ciutat d’Eivissa o, sinó, de Santa Eulària. Els eixos de comunicació són les tres carreteres que marquen els límits de la vénda (Eivissa-Portinatx, desviament cap a Benirràs, i Sant Joan-Sant Miquel); la resta de la xarxa viària està composta de camins de terra que en general estan en prou mal estat. Porten fins a les diverses cases i, encara que en teoria haurien de servir per creuar aquesta zona en diverses direccions, el seu poc ús ha fet que en la majoria de casos sigui molt difícil el trànsit de cotxes, tret dels trams que comuniquen directament les carreteres amb les cases. Totes les terres d’aquesta vénda tenen la qualificació de sòl rústic, encara que sense cap protecció especial. Les véndes tenen consideració oficial per part de l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja i són utilitzades per diverses qüestions administratives, cosa que fa que conservin una bona vitalitat i siguin ben conegudes per la majoria de la gent. [JPS]