a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

jesuïtes HIST/REL Membres de la Companyia de Jesús, l’orde religiós fundat per sant Ignasi de Loiola la primera meitat del segle XVI. Des de la seua fundació els jesuïtes s’han dedicat a totes les activitats que configuren l’espectre de l’apostolat cristià i, d’una manera especial, a la fundació i gestió de centres religiosos d’ensenyament secundari i superior. Aprofitant el llegat que Agapit Llobet féu a la Companyia de Jesús, a mitjan segle XVII els jesuïtes s’establiren a Eivissa, on construïren una capella dedicada a Sant Agapit i fundaren una residència en la qual sembla que normalment s’allotjaven dos o tres pares que mantenien el culte de la capella. Fins a l’any 1686 els jesuïtes d’Eivissa centraren la seua activitat en la predicació i les confessions, sense ocupar-se de tasques escolars. Únicament durant tres o quatre anys a partir de 1653 el pare Miquel Messeguer, arribat a Eivissa per fer-se càrrec de l’herència d’Agapit Llobet, havia regentat interinament l’escola de primeres lletres de la Universitat (escola dita de l’Almudaina). Però durant el període de Juraria de 1685-86 els jurats de torn, pretenent superar el baix nivell de l’ensenyament que oferien els dominics, acordaren fundar un col·legi dotat d’aules i d’internat i confiar-lo als jesuïtes. La Universitat proporcionava el local, contigu a la residència dels religiosos, i havia de finançar el funcionament del nou centre; la Companyia de Jesús proporcionaria els professors i gestionaria l’internat i les escoles. Segons les clàusules de l’acord establert entre les dues institucions, es crearen quatre escoles: una de llegir, escriure i comptar o ensenyament primari; una altra de gramàtica o ensenyament secundari elemental; una tercera de prosòdia o ensenyament secundari superior; i la quarta de filosofia o iniciació als estudis universitaris. A l’internat, hi podrien residir dotze alumnes, que havien d’ingressar-hi a l’hora de començar l’estudi de la gramàtica. El centre rebé el nom de col·legi de Sant Josep i fou inaugurat a l’inici del curs 1686-87. Però aquest ambiciós projecte féu fallida molt aviat, ja que la Universitat no pogué fer front als pagaments estipulats. L’any 1690 els jesuïtes es varen desentendre de l’internat perquè encara només havien cobrat un petit percentatge dels salaris corresponents a tres anys de docència. I l’any 1699, en una sessió del Consell General de la Universitat celebrada el 28 de maig, ja es considerava definitivament acabada l’activitat escolar dels pares de la Companyia. L’any 1730 l’edifici que havia estat col·legi de Sant Josep, ja en estat ruïnós, fou cedit per l’Ajuntament als jesuïtes a compte de la quantitat que encara se’ls devia i amb la condició que es comprometessin a oferir lloc per a establir-hi altra vegada aules, si mai el Comú podia i volia crear-les. Però de fet durant tot el segle XVIII l’Ajuntament hagué de conformar-se amb les escoles dels dominics i els jesuïtes, fins a la seua expulsió l’any 1767, es dedicaren a tasques de caràcter purament religiós, sense cap nova intervenció en el camp de la docència. Però malgrat això, s’ha transmès fins a inici del s XXI la idea que ells varen ser els protagonistes de l’ensenyament a Eivissa des de la seua arribada fins a la seua expulsió. Segurament la gènesi d’aquesta opinió errònia comença amb la confusió que va patir el reverend Juan de Dios Carrasco López a l’hora d’escriure una breu història del seminari d’Eivissa com a pròleg del reglament d’aquest centre publicat l’any 1851. El prevere Carrasco, natural de Guadalajara i vicari general d’Eivissa, va interpretar malament la documentació utilitzada per informar-se i posà en circulació la falsa idea que el seminari, fundat l’any 1802 a l’antiga residència dels jesuïtes, era una continuació del col·legi jesuïta de Sant Josep, fundat l’any 1686, el qual, segons ell, havia estat fundat l’any 1688 i “vino a decaer cuando a impulsos de la revolución en 1767 sucedió en España la expulsión general de los jesuitas, tocándoles a los de esa isla la misma fatal suerte.” Més tard Enric Fajarnés Tur va confondre el magisteri transitori del pare Messeguer a l’escola municipal de l’Almudaina al voltant de 1653 amb l’inici d’una activat escolar permanent de la Companyia de Jesús que hauria culminat amb la fundació del col·legi de Sant Josep l’any 1686, fundació que ell, repetint l’equivocació de Carrasco, també situa l’any 1688. I en el seu estudi històric titulat “La instrucción en Ibiza en los siglos XVII y XVIII” afirma que “en aquella casa (de l’Almudaina) estrecha y sin comodidades ejercieron [els jesuïtes] el magisterio hasta 1688.” Isidor Macabich, coneixedor de la curta durada de l’internat constituït a la fi del segle XVII, creia d’altra banda que durant el segle XVIII “La Universidad seguía sosteniendo el antiguo estudio general de los dominicos y las aulas de los jesuitas”. Però, sense reparar en una possible contradicció, esmenta també el projecte d’un governador que l’any 1763 proposava fundar altra vegada escoles de primeres lletres i de gramàtica a la residència de la companyia. Possiblement el costum d’associar els jesuïtes amb l’ensenyament degué induir aqueixos autors a extrapolar dades fragmentàries fins a concloure que els pares de la companyia havien fet escola pràcticament durant tot el temps de la seua estada a Eivissa; d’aquesta manera varen atribuir una durada de més de cent anys a una activitat que de fet n’havia durat menys de deu. [JPR]