a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Jaume II, de Mallorca (Montpeller 1243 — Mallorca 1311) HIST Fill de Jaume I i de Violant d’Hongria, hereu del regne de Mallorca, dels comtats del Rosselló, la Cerdanya i el Conflent, del senyoriu de Montpeller, etc. a partir de la mort de son pare el 1276. De bon començament les relacions amb el seu germà primogènit, Pere el Gran, rei d’Aragó, foren tibants per les seues pretensions d’acabar amb la independència del regne mallorquí i sotmetre’l a vassallatge, cosa que aconseguí en un principi. La divisió dels dominis de Jaume I causà a Eivissa i Formentera, adscrites al regne de Mallorca, una situació difícil, ja que tres quartes parts d’aquestes illes estaven sota la jurisdicció de Guillem de Montgrí, súbdit del rei Pere i que s’emportava els guanys al regne rival; això causà greus enfrontaments entre els representants de Jaume II i els dels consenyors eclesiàstics, com foren la incautació de les parts del Castell que els corresponien el 1279 i el 1283 i la confiscació dels delmes de la Mola de Formentera. L’enfrontament del rei Pere amb el papat serví a Jaume II per desfer-se del vincle vassallàtic que havia hagut d’acceptar a contracor i es posà de part dels francesos en la guerra que mantenien amb Aragó i per tant s’enfrontà directament amb son germà. Esvaïdes en batalla les pretensions de França sobre Catalunya, el rei Pere volgué revenjar-se de Jaume per col·laborar amb l’enemic i projectà la invasió del regne de Mallorca. Morí abans de poder fer-ho, el 1285, de manera que aquells plans bèl·lics els va executar el seu fill Alfons II el Franc o el Liberal que va fer seua Mallorca i els altres territoris d’aquell regne tot destronant el seu oncle Jaume II de Mallorca. Alfons protagonitzà també la sagnant presa de Manurqa el 1287; es mantengué com a monarca del reialme mallorquí fins a la seua mort el 1291, moment en què el succeí en el tron el seu germà Jaume II d’Aragó, fins a la restitució de la independència del regne insular l’any 1298. Durant les operacions d’annexió del regne de Mallorca, Alfons el Franc acudí a Eivissa amb un estol de galeres en exigència de l’adhesió dels notables de la vila a la seua empresa. Fou aquell l’únic rei d’Aragó que visità Eivissa; hi va fer dos dies, fent nit al Castell, en una primera estada, i quatre en una altra incerta ocasió ( cròniques). Hi ha indicis que mostren com en aquest període d’obediència al rei Alfons II d’Aragó i després al seu germà Jaume II el Just s’organitzaren les milícies de la terra i un embrió de govern municipal format per prohomes. El retorn al tron de Jaume II de Mallorca el 1291 significà un nou període d’existència del regne privatiu de Mallorca, és a dir, independentment del d’Aragó. Jaume, apartat sis anys de la seua corona, tornà ofès pel comportament que considerava deslleial dels notables del seu regne i als síndics eivissencs que acudiren a la cort per jurar-li fidelitat els sotmeté a un tracte que deixava clara la seua rancúnia; a més, imposà una exacció onerosa a les Pitiüses durant nou anys. Una vegada passat aquest període de càstig, Jaume II deixà veure la seua capacitat organitzativa, per exemple, en una revisió de 1299, de la carta de Franqueses concedida el 1236, també en la mateixa formulació del “reglament” de funcionament de la Universitat d’Eivissa i Formentera o govern municipal de l’arxipèlag (1299) i fins i tot en ordenacions menors de regulació de la vida urbana. També fou durant aquest regnat quan es construïren capelles als quartons del Rei i de Portmany, cosa que denota una organització progressiva de la gent del camp, juntament amb les esmentades milícies fetes oficials pel rei Alfons d’Aragó. Tot plegat significava que les bases del funcionament administratiu d’Eivissa i Formentera durant els segles següents havien quedat fonamentades durant el seu regnat. [AFA]