a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

impost turístic TUR Els impostos són el mecanisme jurídic mitjançant el qual les entitats públiques obtenen la major part dels seus ingressos. Consisteixen a fer sorgir a determinades persones l’obligació d’aportar a una entitat pública una quantitat per tal de sufragar les necessitats econòmiques d’aquesta de forma incondicionada. En el cas d’un impost turístic el fet imposable consisteix a realitzar una visita caracteritzada per una estada superior a les vint-i-quatre hores fora del seu domicili de residència habitual. Poden ser cobrats a la regió o país d’origen, però normalment es reserva aquesta figura pel cas en què l’impost és cobrat a la destinació turística. L’any 2003 aquesta figura tributària és vigent a molts països, per exemple a bona part de les illes del Carib. El seu objectiu oficial sol consistir a fer pagar als turistes forasters per l’ús que fan de les infraestructures i espais públics durant la seua visita. La primera vegada que es parlà d’aquest impost a les illes Balears fou l’any 1903 quan Bartomeu Amengual proposà establir-ne un a Mallorca. A Eivissa hi hagué dues propostes durant els anys trenta. L’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany, l’any 1934, es plantejà utilitzar-ne un per finançar els costos d’urbanització del poble, que esdevenia necessària a causa del creixement turístic experimentat aquells anys. Aquell mateix 1934, el Foment del Turisme, tot just nascut, intentà crear un altre impost turístic per tal de finançar les seues campanyes de promoció. Cap de les dues iniciatives tengué èxit. L’any 1999 la coalició de partits anomenada Pacte de Progrés plantejà en el seu programa electoral la creació d’un impost d’aquest tipus amb la particularitat de tenir un caràcter finalista, ja que la seua recaptació havia de destinar-se a la remodelació de zones turístiques i a la recuperació de recursos, espais naturals i patrimoni històric. Tot seguit el Pacte guanyà les eleccions autonòmiques d’aquell any, però el projecte no és convertí en llei fins el 23 d’abril de l’any 2001. Aquell dia fou aprovada la Llei 7/2001, publicada en el Butlletí Oficial de les Illes Balears del dia 1 de maig. L’impost tenia als turistes com a subjectes passius, però obligava els hotelers a actuar de substituts tributaris. No fou possible cobrar-lo als aeroports i ports d’arribada, tal com havia estat previst, per causa de l’oposició del govern central, en aquell moment governat pel Partit Popular. La Llei anterior establia que tots els turistes que pernoctassin als hotels de les Illes Balears havien de pagar entre 2 i 0,25 euros per dia; per a la majoria, el cost era d’un euro diari. En quedaven exclosos els menors de 12 i els turistes inclosos en programes de turisme social. L’impost no gravava els visitants que s’allotjaven a segones residències, iots ni a les pensions o hostals. La recaptació de l’impost es feia a través dels establiments hotelers, utilitzant majoritàriament un règim d’estimació objectiva que quasi convertia el tribut en un cost fix per a l’empresari turístic, independent del nombre real de turistes i dels ingressos efectivament percebuts. L’oposició dels hotelers a l’impost fou aferrissada, de manera que tot d’una que el Partit Popular guanyà les eleccions autonòmiques el mes de maig de l’any 2003, aquest anuncià la seua immediata derogació. Aquesta finalment fou aprovada l’octubre d’aquell mateix any. Finalitzava així la vigència del primer impost específicament balear i del primer impost turístic aplicat a l’Estat espanyol. Aquest impost fou conegut popularment com ecotaxa, per causa del caràcter finalista de la seua recaptació, encara que en realitat no era una taxa ni tampoc un impost ecològic ja que no gravava cap acció directament perniciosa per al medi ambient. [JcCC]