a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Il·lustració, la HIST Corrent de pensament que es difongué a Europa al llarg del segle XVIII i que es fonamenta en la raó de l’home i la investigació científica, posant en qüestió tots els dogmes i tot allò que no es pot demostrar empíricament. En el cas de l’Estat espanyol, la Il·lustració arribà amb alguns dels monarques borbònics de la segona meitat del segle XVIII i a les illes Balears (en concret a Mallorca i les Pitiüses, perquè Menorca estava sota domini anglès), aquest corrent es desenvolupà a un nivell més teòric que pràctic, perquè si bé les idees foren moltes, la seua plasmació, en canvi, va ser més aviat escassa. A més, la Il·lustració, tant al conjunt de l’Estat espanyol com a les Balears, mai no arribà a tenir uns plantejaments revolucionaris. El que volien fer era canviar per millorar la situació existent, però mantenint el domini de la noblesa damunt el conjunt de la societat. El moment àlgid de la Il·lustració a l’Estat espanyol coincidí amb el regnat de Carles III (1759-1788). Per a la seua difusió es crearen les anomenades Societats Econòmiques d’Amics del País, que tenien com a finalitat la millora de l’agricultura, el comerç i la indústria. Una mostra del seu èxit es pot trobar en el fet que l’any 1789 n’hi havia un total de cinquanta-sis. Una d’elles es va fundar a l’illa de Mallorca, amb unes finalitats semblants a les de la resta de societats d’aquesta mena. Un element a destacar d’entre les seues propostes és la petició de llibertat total per al comerç, entesa tant pel que fa a les importacions com a les exportacions. El comerç de determinats productes, especialment el que fa referència a l’exportació de productes alimentaris, tenia tota una sèrie de restriccions, amb la finalitat d’evitar el desabastiment dels mercats locals. La proposta que feren els il·lustrats eivissencs anirà en aquesta mateixa línia. Fins i tot, entre les seues propostes es parlava de crear un teixit industrial que cobrís l’illa i que arribàs a exportar a l’exterior. De tota manera, el triomf de la Revolució Francesa el 1789 va fer que la cort consideràs perilloses i revolucionàries les idees dels il·lustrats i, a poc a poc, les seues activitats es varen anar reduint. En el cas concret de les illes Pitiüses, si bé el moviment il·lustrat com a tal es desenvolupà a partir de 1785, hi ha un precedent a partir del 1761 amb l’estada a Eivissa d’un governador de caire il·lustrat, el comte de Croix (Croix, Francesc ). Aquest ocupà el seu càrrec fins al 1765, i en els escassos cinc anys que residí a les illes Pitiüses intentà fer diferents propostes de millora que foren en la seua major part coincidents amb les que es feren a final del segle XVIII. Les primeres propostes feien referència a Vila, el nucli urbà. La seua proposta era solucionar el problema de l’aigua potable perquè, amb excepció d’algunes cases que tenien aljubs, a les restants es portava aigua a lloms de mula des dels pous que hi havia situats al pla de Vila. El que es pretenia era fer una conducció d’aigua a la ciutat, i des d’aquell punt repartir-la a totes les cases. Pel que fa a aquest tema concret, no s’arribà a fer res, però més endavant fou una de les grans obres de final de segle, en la segona fase de la Il·lustració. En el camp de l’educació va promoure una petició de l’Ajuntament a la cort perquè el rei concedís una pensió de mil pesos, amb la finalitat de crear un estudi general, que estaria al convent dels jesuïtes i que permetria als eivissencs estudiar sense haver de sortir de l’illa. Si a la ciutat els objectius eren el proveïment d’aigua potable i l’intent de millora del sistema educatiu, al món rural eren molt més ambiciosos. La primera de les seues propostes consistia en la posada en cultiu de noves terres, per poder així augmentar les produccions agràries. A més d’aquesta mesura, intentà afavorir la introducció del cultiu de l’ametller, que en aquella època tenia una molt escassa penetració a les illes Pitiüses. Aquesta proposta anava reforçada per una sèrie de mesures que, si bé per un cantó oferien un premi de cent lliures a aquells que tenguessin el millor sembrat d’ametllers, per l’altra amenaçava amb una multa de la mateixa quantitat a tots aquells que no posassin en cultiu un tancó d’ametllers. Un dels temes que obsessionaven el comte de Croix (i que després reprengué a final de segle el bisbe Manuel Abad y Lasierra ) va ser el de la dispersió del poblament pitiús. La seua proposta era crear diferents pobles i concentrar-hi tota la població que vivia dispersa al camp. Sota els principis d’educar i civilitzar la població s’amagava un intent de tenir un major control al món rural, molt més fàcil si s’aconseguia agrupar-la. Aquella idea no passà de ser una proposta més. La fase realment important de la Il·lustració pitiüsa es pot considerar que s’inicià el febrer de 1784, amb l’arribada a l’illa d’Eivissa d’Abad y Lasierra, primer bisbe d’Eivissa. Abans de ser nomenat bisbe, Abad y Lasierra ja havia aplicat les idees il·lustrades a Meià (Lleida). Una de les primeres coses que va fer el nou bisbe va ser visitar les illes d’Eivissa i Formentera, per poder estudiar els llocs més apropiats per a la construcció de les noves parròquies. El 1785 publicà el decret del pla parroquial, on s’establia la nova demarcació eclesiàstica de les Pitiüses i es crearen vuit nous temples rurals, a més dels set ja existents. Un temps abans, cap a la darreria de 1784, rebé la petició, per part de la Reial Acadèmia de la Història, de recollir les dades necessàries per poder incloure les illes d’Eivissa i Formentera al Diccionario geográfico y estadístico de España y Portugal , però tardà gairebé un any i mig a completar aquesta tasca. Més endavant, l’intendent de l’exèrcit a Mallorca envià un informe a la Cort amb la proposta de destinar un batalló a l’illa d’Eivissa per controlar la població i, a més, instruir-la. Ben aviat el Consell de Castella demanà a Abad y Lasierra, el juliol de 1785, un informe de la situació en què es trobaven les illes d’Eivissa i Formentera, per comprovar si eren vertaderes les queixes de l’intendent de l’exèrcit. Així es redactà el document més important referit a les Pitiüses d’Abad y Lasierra: Breve noticia del estado natural, civil, militar y político que hoy tienen las islas de Ibiza y Formentera, con sus adyacentes. Aquest extens document és una descripció de la situació a final del segle XVIII a les illes, segons l’opinió del bisbe. Considerava que les illes eren fèrtils, amb possibilitat d’oferir produccions agràries més que suficients per al manteniment de la seua població, però que les poques ganes de treballar dels eivissencs i formenterers eren la causa de la misèria existent. Les crítiques del bisbe es dirigien també contra el sistema legislatiu vigent a les illes, en especial contra les Ordinacions, perquè recollien la prohibició de realitzar exportacions de produccions agràries. Segons Abad y Lasierra, això semblava fet per enfonsar el comerç, ja que provocava la caiguda dels preus i la desincentivació dels pagesos a sembrar. En realitat aquesta prohibició, vigent probablement des de l’edat mitjana, volia impedir les exportacions i especulacions en temps de fam. La ciutat rebé també les crítiques del bisbe, que considerava que tenia les cases mal situades i amb aspecte vulgar i, a més, es queixava que els carrers estaven sempre bruts. La proposta del bisbe al Consell de Castella incloïa, en primer lloc, la creació d’una Junta de Govern que havia de tenir com a primera finalitat el control dels preus dels productes bàsics. En aplicació d’aquella proposta, l’Ajuntament d’Eivissa veuria reduïdes de manera notable les seues atribucions. A més d’això, hauria de fer un estudi complet de la situació de les illes d’Eivissa i Formentera, i a partir d’aquest realitzar un Pla de Millores. El major escull que solien trobar aquest tipus de propostes era el seu finançament, però el bisbe no hi veia problemes, perquè la dotació de l’Ajuntament era més que suficient. Després de fer la proposta, Abad y Lasierra deixà clar que el seu estat de salut li impedia presidir la Junta de Millores que ell proposava. Cinc mesos després d’haver redactat el bisbe el seu informe, ja cap a final de novembre de 1785, el governador Juan de Sierra rebé unes instruccions del monarca amb la finalitat de millorar la situació a les illes Pitiüses. En total el document tenia onze punts els més destacables dels quals tenien com a finalitat la creació d’una junta d’autoritats formada pel governador, el bisbe, l’assessor, el brigadier de marina, dos capitans de milícies, dos empleats de les rendes reials, dos ciutadans ben situats i dos cònsols comercials. També figuren al document les funcions que s’atribuïen a aquest nou organisme. Havia de procurar l’abastiment de queviures, el foment de les activitats marineres, millorar les salines i afavorir tot tipus d’indústries artesanals. A l’agricultura, element cabdal en les propostes d’Abad y Lasierra, s’hi dedicaren els dos darrers punts de les instruccions. S’hi pretenia fomentar la millora de les tècniques agràries i, especialment, aconseguir que la població deixàs de viure dispersa i es traslladàs a viure a pobles. S’oferí la presidència d’aquest nou organisme al mateix Abad y Lasierra, però ell es reafirmà en la seua negativa per motius de salut. De fet, el màxim responsable de la redacció del Pla de Millores i de tot el procés que es desenvolupà a continuació va ser Miquel Gaietà Soler i Rabassa , d’origen mallorquí, que va ser destinat a Eivissa l’any 1784 com a assessor del governador; era la persona que s’encarregava d’orientar-lo en la presa de les sentències als judicis en els quals tenia competències. La junta d’autoritats dedicà totes les seues energies a la redacció del Pla de Millores. La primera reunió d’aquest organisme es va fer el 16 juliol de 1786; s’hi crearen sis comissions de treball, formades pels membres de la mateixa junta i altres persones que es considerava que podien aportar idees referides a la temàtica a tractar. La primera de les comissions era la d’agricultura i les seues propostes ocuparen finalment gairebé la meitat del pla. Estava presidida per Miquel Gaietà Soler (que també fou responsable de la redacció del document final del pla) i després de fer un estudi introductori lloant la gran productivitat del camp de les illes i criticant les normes proteccionistes que impedien l’exportació de productes agraris (en especial les ordinacions de 1686, encara vigents en part), s’hi passava a fer tota una sèrie de propostes de millora, referides a l’agricultura, la ramaderia i les indústries rurals. No es deixava de banda, tampoc, la necessitat de crear pobles al camp, per aconseguir concentrar-ne els habitants en poblacions, segons ells amb la finalitat de millorar els costums socials. També es proposava, entre moltes altres coses, la prohibició de portar armes, especialment per anar a missa i a les celebracions. El problema sorgia amb la necessitat de trobar fons per portar endavant tot aquest ambiciós pla. Entre altres coses, s’establien tota una sèrie d’impostos damunt el consum de determinats productes. El segon dels quatre plans estava dedicat a la ciutat d’Eivissa. Per a la seua redacció es crearen dues comissions, una anomenada de caritat, presidida pel bisbe Abad y Lasierra, i l’altra anomenada de policia, presidida per Miquel Gaietà Soler. De tota manera, es decidí que la redacció del pla, amb les propostes de les dues comissions, l’havia de fer Miquel Gaietà Soler. En primer lloc s’hi feia una descripció del funcionament de l’Ajuntament, amb tots els seus ingressos i despeses. Després es passava a fer tota una sèrie de propostes de millora, començant per la dels carrers, creació d’una xarxa de clavegueram a la Marina i el proveïment d’aigua a la ciutat, amb la instal·lació d’una font pública. A més, s’intentava millorar l’abastiment de queviures per a la població, amb l’establiment de forns públics i una carnisseria, i s’establia un mercat públic setmanal. Dins el mateix pla de la ciutat, es parlava de la creació d’una societat caritativa, destinada, entre altres coses, a la formació d’artesans d’entre els joves que estaven a l’hospici i regular també el funcionament d’aquesta institució. Com en el cas del pla dedicat a l’agricultura, per poder cobrir les despeses provocades pel pla, s’establí també tota una sèrie d’impostos damunt el consum de diferents productes. El tercer dels plans estava dedicat al comerç, sota la presidència de Miquel Gaietà Soler, que s’encarregà de la seua redacció definitiva. Aquest pla es dividia en quatre apartats. El primer d’ells estava dedicat al Reial Patrimoni, assenyalant quines eren les seues propietats a les illes, el segon a les Reials Salines (que és tal com apareixen al document, després de la seua expropiació per part de la corona el 1715), el tercer a les duanes i el darrer a les rendes del tabac. Entre les propostes n’hi havia algunes relacionades amb el que es deia al pla d’agricultura, com la posada en cultiu de noves terres, destacant que la major part de les terres incultes eren als dominis reials. Pel que fa a les salines, s’assenyalava que hi havia molts d’estanys que no produïen a causa del seu mal estat, per la qual cosa es proposava la seua reparació, millora de la productivitat i comercialització del producte. El darrer dels plans estava dedicat al comerç, redactat per una comissió específica, presidida per Miquel Gaietà Soler. Després de criticar l’abandonament en què es trobava a final del segle XVIII, es feia una anàlisi de tots els productes susceptibles de ser exportats i s’assenyalava com a causa del retard i la nul·la existència de comerç l’esmentat sistema d’ordinacions que impedia determinades exportacions de productes alimentaris. Totes les propostes de millora de les exportacions estaven directament relacionades, com és de suposar, a la resta de plans, especialment el de l’agricultura. La llista de productes que es proposava exportar era llarga; s’arribava fins i tot a comentar la possibilitat d’exportació de grans cap a Amèrica. S’esmentaven un total de tretze productes agraris diferents, a més d’aquelles que apareixen com a productes del regne mineral. A aquestos quatre plans, se n’afegia un altre, el pla militar, enviat prèviament a la cort a causa de la seua urgència. Com es pot comprovar amb tot el que s’acaba d’explicar, el vertader responsable de tot el pla de millores, oficialment anomenat Plan de Yviza, era Miquel Gaietà Soler, i no Abad y Lasierra, com de vegades s’ha dit. A més, a causa del seu estat de salut, el bisbe sortí d’Eivissa cap a final de 1787. La resposta de la cort al Pla de Millores arribà el setembre de 1789, amb una reial ordre on s’aprovava la proposta, amb una sèrie de matisacions. Al front d’aquest important pla es posà definitivament Miquel Gaietà Soler, que per aquest motiu va ser nomenat batle de la Reial casa i Cort, Comissionat a les illes d’Eivissa i Formentera, i la junta d’autoritats, que fins llavors s’havia encarregat de la redacció del pla i de vetllar pel correcte abastiment de la població, passà a anomenar-se Junta perpètua de govern. De les realitzacions d’aquest ambiciós pla se’n tenen notícies a partir d’un informe redactat pel mateix Miquel Gaietà Soler, quan sortí d’Eivissa cap a la cort, per ocupar el càrrec de Secretari d’Estat d’Hisenda. El primer que s’esmenta a l’informe és l’Hospici, establert el 1786, on s’educaven al·lots i al·lotes que, després de rebre formació, passaven a treballar en algunes de les indústries de teixits que s’havien d'anar creant amb el foment del pla. En concret al document es parla de tres establiments d’aquest tipus. El mateix fons de millores ajudà a obrir també una ferreria, que al mateix temps complia la funció de servir com a taller per a l’aprenentatge d’aquest ofici. No varen ser aquestes les úniques indústries creades amb ajuts dels fons, perquè el document fa referència a establiments de teixits, de capells, de gerres, de teules, de cordes i altres. També el 1786 s’havia obert al públic un forn de pa, per a la qual cosa es portà de Mallorca un operari especialitzat. Seguint amb l’intent d’oferir activitats artesanals de tota mena, es fomentaren ensenyaments per als picapedrers i sabaters, es portà un calderer de Mallorca i s’envià a Barcelona un al·lot de l’Hospici per a la realització d’estudis d’arquitectura. Per acabar de completar les activitats artesanals, s’obrí un magatzem de matèries primeres, amb la finalitat d’abastir tots els tallers que s’havien anat creant. A la ciutat s’obrí també una llotja pública per a la compra i venda de grans, ja completament alliberats de qualsevol restricció pel que fa a la seua exportació. Un altre element destacat va ser l’obertura de la primera fonda pública, on es podien allotjar tots els viatgers que arribaven a l’illa. Les millores a l’estructura urbana també foren un dels objectius del pla; així s’empedraren i milloraren setze carrers, s’aixecaren una cinquantena de noves cases i se’n repararen una dotzena. L’obra civil més important dels il·lustrats va ser el proveïment d’aigua potable. Com a lloc d’origen s’escollí finalment Sant Rafel i es feren totes les conduccions necessàries, que arribaven fins a una font, situada al barri de la Marina. Altres millores als serveis públics varen afectar l’abastiment de llenya i carbó, la creació de mercats setmanals a Dalt Vila i a la Marina i una profunda reestructuració dels gremis. Com ja s’ha comentat, la major part de les propostes inicials dels il·lustrats anaven orientades cap a les activitats agràries i el món rural en general. Una de les fixacions dels il·lustrats era la dispersió del poblament rural a les illes d’Eivissa i Formentera. Per això no ha d’estranyar que una de les primeres mesures que es prengueren quan es començà a aplicar el pla de millores va ser la creació de pobles al camp. Per a això es dictà una reial ordre el 15 de setembre de 1789, sobre la base de la qual es creaven divuit pobles, amb els seus ajuntaments, al camp. Molts d’ells eren de nova creació i als altres no existia nucli urbà, perquè normalment només hi havia el temple parroquial. Per a aquelles parròquies que encara no tenien temple, es dictaren les normes necessàries perquè això se solucionàs el més aviat possible. A més, al costat de les esglésies els feligresos de cada una de les parròquies estaven obligats a aixecar la casa consistorial. Per afavorir la concentració de població, es donaren tota classe de facilitats; de tota manera, els resultats finals varen ser més aviat escassos. Només en el cas de Santa Eulària des Riu es pot parlar d’un cert èxit, amb un total de divuit cases habitades i vint-i-tres en obres. Per a la resta, només s’aconseguiren concentrar entre cinc i deu cases, si bé anava informant que n’hi havia moltes més en projecte. Les altres intervencions al món rural tenien com a finalitat la millora i diversificació de les produccions agràries. Amb aquest objectiu es portaren de Mallorca operaris amb la finalitat de formar els pagesos eivissencs i formenterers. Pel que fa a les produccions agràries, els esforços anaren cap a un augment dels arboris, amb la creació de vivers, en especial de fruiters, parres i moreres. Un dels majors èxits aconseguits en aquest àmbit va ser l’exportació de garroves cap a Catalunya. Després de la sortida de Miquel Gaietà Soler d’Eivissa, encara arribà una nova reial ordre relacionada amb el funcionament de les institucions pitiüses. Dictada el 1798, convertí l’ajuntament de la ciutat d’Eivissa en perpetu, fet que implicava que els regidors rebien el nomenament directament del rei i no eren renovats fins que ell ho decidia, a diferència del sistema anterior, amb nomenaments cada dos anys. Els únics càrrecs que podien ser escollits eren els dos diputats i un síndic. De tota manera, el que s’ha exposat fins ara ha estat la visió que dels resultats de la Il·lustració a Eivissa i Formentera tenia el seu màxim responsable, Miquel Gaietà Soler. Però fins i tot una lectura acurada d’aquestos resultats serviria per entendre que a les Pitiüses el fenomen de la Il·lustració va tenir una intencionalitat de fons acceptable, en intentar treure les Pitiüses del retard en què es trobaven i millorar la situació general, però que els seus resultats varen ser molt escassos. Només es notaren parcialment en àmbits com l’intent de diversificació de les produccions agràries i el fet de millorar el funcionament del fins llavors escàs sector artesanal, a més de millorar els carrers de la ciutat d’Eivissa. Les queixes dels responsables del Pla de Millores, respecte al retard en què es trobaven les illes a final del segle XVIII, no foren les úniques. José Vargas Ponce , també il·lustrat, que visità les Pitiüses a final del mateix segle, coincidí amb ells. Altres visitants, arribats gairebé un segle després, com Gaston Vuillier , repetiren una visió de conjunt semblant, amb una societat endarrerida que vivia tancada en ella mateixa. De tota manera, no es diu en cap moment, a la visió que n’expliquen els mateixos il·lustrats, quina va ser la reacció dels eivissencs i formenters a aquesta proposta de canvi. Si bé se’n té una informació més aviat escassa, hi ha indicis que no tothom hi estava d’acord. Aquesta oposició afectava, en general, la majoria de classes de la societat eivissenca. Les classes altes s’hi oposaren en considerar que la nova situació els podia perjudicar; les classes populars també, perquè el procés de canvi es feia a partir de la premissa que tots els costos havien de ser assumits pel conjunt dels eivissencs i formenterers i, per tant, els tocava pagar uns canvis que no veien que els reportassin un benefici. Els pagesos, als quals es volia obligar a anar a viure als pobles, havien d’ajudar en la construcció de moltes de les noves parròquies i de tots els nous edificis per als ajuntaments, també hi mostraren el seu desgrat. Per tant, no ha d’estranyar que a final del segle XVIII hi hagués diferents causes judicials relacionades de manera directa o indirecta amb la Il·lustració. Només a tall d’exemple, per manca d’estudis en profunditat, es poden esmentar les següents: problemes greus per a la construcció de les esglésies de Sant Agustí i Sant Carles, negatives a pagar impostos a Sant Rafel i Sant Antoni (que en algun cas concret acabaren amb la mort del recaptador) i altres que provocaren una petició de l’augment del nombre de soldats per poder mantenir l’ordre... El que sí sembla mitjanament clar és que es pot considerar que la Il·lustració a les Pitiüses s’acabà quan Miquel Gaietà Soler se’n va anar a la cort el 1798. Si bé es mantengueren les institucions i tots els organismes que ell creà fins a la proclamació de la Constitució de Cadis, el 1812 (i fins i tot es recuperaren parcialment després amb els governs absolutistes posteriors), no hi ha proves que això implicàs una continuïtat en el procés de canvi. De fet, alguns dels aixecaments pagesos de principi del segle XIX demanaven, entre altres coses, l’abolició definitiva de tot el sistema institucional i econòmic creat pels il·lustrats. [EPG]