a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

hippy m SOC Moviment contestatari juvenil aparegut el 1965 als EUA que arribà a les Pitiüses a mitjan dècada dels seixanta, ja en decadència, però atiat pels fets de maig de 1968. La importància de la presència dels hippies a Eivissa i Formentera, encara no estudiada en profunditat, fou cabdal per connectar la societat eivissenca i formenterera amb el seu entorn, omplir de contingut i situar al mercat la indústria turística illenca i, a més, constituir el primer moviment d’oposició al franquisme des dels anys immediats a la victòria de les tropes rebel·lades el 1936. El moviment hippy recull i palesa un aclaparador descontentament de bona part de la joventut benestant occidental vers el sistema sorgit de la Segona Guerra Mundial i, de manera molt especial, contra algunes de les seues manifestacions, com ara el consumisme, el conservadorisme i la complaença de la societat; en aquest sentit, hom pot afirmar que es tracta d’un fenomen aliè a la societat illenca del moment, malgrat la importància que —en uns anys de canvis profunds— tengué la presència de milers de joves contestataris d’arreu. Tot i estar mancat d’un corpus ideològic definit i tancat, pot afirmar-se que el hippisme cerca la felicitat en aquest món, amb la pràctica de l’amor i l’experimentació amb drogues, la qual cosa permet connectar-lo amb l’hedonisme. Altres senyes d’identitat en són el pacifisme —tota una rebel·lia en un moment de guerra freda i de la sagnant contesa del Vietnam— i el gregarisme tribal com a forma de proximitat i de contacte directe amb els altres. L’espiritualitat d’arrel oriental, especialment el budisme, el vegetarianisme i una manera de vida en contacte directe amb la natura també caracteritzaren el hippisme, tot i no ser manifestacions comunes al conjunt del moviment. En sentit estricte, la presència del moviment hippy a les Pitiüses abraça el període 1968-1971. L’estiu de 1968 —immediatament després de la commoció soferta pel sistema occidental com a conseqüència de la revolta juvenil del maig a França, les protestes contra la guerra del Vietnam als EUA i la matança d’estudiants a Mèxic— començaren a arribar de forma massiva a Eivissa i Formentera joves grenyuts d’arreu del món sota l’etèria estètica i ètica hippy. El juliol de 1971, a Santa Eulària, uns 300 joves s’enfrontaren a les forces policíaques i a grups de ciutadans que les auxiliaren; els incidents s’iniciaren quan la Guàrdia Civil manllevà els galliners d’una comuna hippy. Aquest fet assenyalà el punt d’inflexió a les Pitiüses d’un moviment de naturalesa pacifista i nòmada, que es transmutà instal·lant-se en un territori i defensant-lo. El cert grau d’arrelament d’una part de la colònia hippy al territori de les Pitiüses que els incidents de Santa Eulària permeteren palesar —a banda de fer evident la transmutació del moviment i certificar la seua fi— foren paral·lels a altres, com ara l’aparició, devora Copenhaguen, de Chistiania, una “ciutat lliure” creada per hippies el setembre de 1971 i on encara viuen milers de persones hereves d’aquell moviment, convertides en el centre d’un atractiu turístic més. En el cas de les Pitiüses, la repressió franquista obligà els hippies transmutats a mantenir discretes comunes que, ràpidament, evolucionaren cap a formes de vida convencionals o deixaren d’existir. Molts d’aquells joves —malgrat tractar-se d’un nombre significatiu per a les Pitiüses no ho és en relació al conjunt de milers de hippies que acolliren les illes— es convertiren en residents o atragueren cap a Eivissa joves d’arreu que cercaven una forma de vida alternativa, com ha estudiat la sociòloga Danielle Rozenberg en el llibre Ibiza, una isla para otra vida (1990). La presència dels hippies a les Pitiüses cal relacionar-la amb la dels diferents col·lectius d’estrangers que, al llarg del segle XX, tengueren una presència significativa a Eivissa. De fet, l’arribada dels hippies es produí en plena eclosió de la presència dels beatniks, que compartiren amb els hippies el seu rebuig a la manera de viure de la societat occidental benestant i foren com ells, transgressors de la moral majoritària. El fet que els beatniks tenguessin una actitud individualista, el seu nombre fos limitat, evitassin qualsevol conflicte amb les forces policíaques i estiguessin disposats a transgredir la moral en privat amb l’objectiu de defugir qualsevol conflicte féu que, amb excepcions puntuals, no fossin vistos com una amenaça de rebel·lió pel franquisme, com sí succeí amb els hippies. Per ubicar la presència dels hippies a Eivissa i Formentera cal tenir en compte que, des de final dels anys cinquanta, les Pitiüses començaren a acollir pintors i intel·lectuals que cercaven una illa de pau interior i individual; malgrat tractar-se de persones majoritàriament de trajectòria progressista, aquestos artistes se sentiren còmodes a l’Eivissa del franquisme. Tots ells —com ja succeí amb bona part dels estrangers que arribaren a les Pitiüses els anys trenta— coincidiren a enardir una sèrie de tòpics (sol, Mediterrani, llum, etc.) i a beneficiar-se del baix cost de la vida quotidiana en relació a la resta d’Europa, sense qüestionar la dictadura. Tampoc els intel·lectuals que es refugiaren a Eivissa els anys trenta, molt d’ells fugint del nazisme, tengueren cap tipus de participació en la política local, com sí feren molts dels seus compatriotes o coreligionaris que residiren en les capitals de l’Estat durant la Segona República. En aquest sentit, els hippies es diferencien de les anteriors onades d’estrangers —a banda del seu nombre molt superior— per una presència que no volgué contemporitzar amb res ni amb ningú, tot i que el caràcter pacifista del moviment impedí cap enfrontament amb les forces policíaques, tret dels esdeveniments de Santa Eulària de juliol de 1971. La presència massiva de hippies a les Pitiüses, que es palesà l’estiu de 1968, fou percebut pels òrgans de repressió del franquisme com la principal amenaça pel sistema des de l’acabament de la Guerra que succeí a la rebel·lió militar de juliol de 1936. El fet illenc, la dura repressió dels primers anys i el control sobre els desafectes al Règim evità l’existència de qualsevol tipus d’oposició organitzada al franquisme, que no es manifestaria fins les acaballes de la dictadura. En poc més de tres anys, el sistema repressiu franquista expulsà de les Pitiüses prop de 5.000 hippies de més de 30 nacionalitats diferents, mobilitzà i multiplicà les forces policíaques i les dotà de millors mitjans materials, pressionà jutges i fiscals perquè aplicassin amb tota virulència les lleis vigents —especialment la de Vagos y Maleantes— i mobilitzà les “forces vives” locals contra la degradació moral que, des de l’òptica franquista, suposava el comportament privat i públic dels joves contestataris. En aquest context es produïren algunes agressions protagonitzades per joves eivissencs (especialment a Sant Carles i a Santa Eulària) i formenterers. Capellans, alcaldes i regidors actuaren de confidents de les forces policíaques en la repressió endegada contra els hippies, anomenats de manera despectiva peluts. Tot i així, especialment a Formentera, bona part de la població de les Pitiüses es mostrà tolerant envers els joves contestataris i disposada a beneficiar-se de la seua capacitat de despesa. Els dòlars dels hippies alimentaren durant uns anys la precària economia formenterera i molts illencs s’afanyaren a reconvertir corrals en habitatges per llogar-los, un fet detectat, analitzat i reprimit per l’Administració turística del moment. Quan el 1968 els hippies arribaren de manera massiva a les Pitiüses, el moviment estava immers en una crisi a causa de l’assimilació —per part de la societat de consum— d’alguns aspectes i símbols popularitzats pels joves contestataris. Multinacionals de l’automòbil, de confecció tèxtil i de l’alimentació s’afanyaren a adequar la seua imatge per fer-la compatible amb una estètica hippy cada vegada més desnaturalitzada. En aquest context, els responsables eivissencs de la indústria turística —representats primordialment pel Foment de Turisme— mantengueren una doble moral envers el moviment hippy, ja que col·laboraren amb la repressió policíaca —fins i tot pagant passatges de vaixell per expulsar milers de joves— mentre empraven per als seus interessos la imatge hippy, com ho palesa l’anomenada moda Adlib . De fet, la indústria turística de les Pitiüses ha incorporat durant dècades, de forma més o menys subliminal, el missatge residual del moviment hippy com a argument de venda i element diferenciador vers altres destinacions turístiques competidores. Una de les manifestacions decadents de tot plegat és la imatge de diversió nocturna amb connotacions transgressores que, ja el segle XXI, encara atrau turistes. Els anys de la presència hippy a les Pitiüses, la premsa espanyola publicà dotzenes de reportatges sobre l’“escandalosa depravació” protagonitzada pels joves a Eivissa i Formentera, la qual cosa —com s’assenyala als informes policíacs de l’època— atragué a les Pitiüses milers de joves espanyols que volien, si no més veure de prop, la droga i el sexe. [JCS]