a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

haloclastisme m GEOL Fragmentació o disgregació d’una roca a causa de les tensions que provoca l’augment de volum que es produeix en els cristalls salins, que es formen quan s’evapora l’aigua en la qual estan dissolts. Les sals, que estan acollides a les fissures de les roques, pressionen les parets com si fossin un tascó fins trencar-les. En realitat no són els cristalls formats els que exerceixen la pressió suficient per rompre la roca, sinó l’augment de volum dels cristalls en captar noves aportacions d’aigua, que fan créixer el cristall. L’haloclàstia únicament funciona en els països altament salins i àrids, és a dir, en les franges litorals i en les regions molt àrides. El mecanisme és molt similar a la gelifracció, encara que el seu àmbit d’incidència és menor. A causa del petit volum dels cristalls salins, aquest mecanisme gairebé no té importància en les roques amb fissures, tanmateix és molt efectiu en les roques poroses i, per aquesta causa, el material que s’origina és de petita mida: arenes, llims, margues i argiles. A les Pitiüses, apareix aquest fenomen a les roques poroses que són prop de la mar, on arriben els esquits de l’aigua i, posteriorment, després d’una època de sequera, precipiten. L’efecte produeix una mena de superfície amb petits forats irregularment disposats. En són un bon exemple les roques de marès que hi ha al sud del cap de l’Oliva, Sant Josep de sa Talaia, al lloc denominat sa Pedrera i, fins i tot, en les pedres de marès de les murades d’Eivissa que donen al mar es pot observar aquest efecte. [ATC]