a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Feixes, ses f pl AGR Constitueixen la zona humida que ocupava la major part del marjal litoral del pla de Vila, és a dir, l’antic maresme que voreja la badia d’Eivissa, format per al·luvions marins i fluviomarins, amb el nivell d’inundació pròxim al de la mar, on dominen els processos de sedimentació, en un dinamisme molt intens, que fa possible apreciar canvis en la seua forma i extensió en una escala de temps històrica. Aquesta àrea fou tradicionalment guanyada per al cultiu intensiu d’horta, amb una producció destinada a abastar les necessitats de la ciutat; arribà a ocupar una extensió superior als 600.000 metres quadrats repartits entre 146 parcel·les agrícoles de forma regular allargada i superfície desigual, sempre reduïda. Una xarxa geomètrica de canals excavats perpendicularment a la costa, les sèquies, els feien de partió i servien de drenatge; l’únic accés a cada parcel·la era el típic portal de feixa emblanquinat, fet d’obra i tancat amb un reixat de fusta. Ses Feixes es distribuïen en dos sectors d’extensió equivalent. A l’oest, el prat de Vila , dins el municipi d’Eivissa, llindava amb el port i amb la ciutat per l’anomenat es Pratet ; ocupava 306.000 metres quadrats dividits en vuitanta-quatre parcel·les i comptava amb una xarxa de sèquies que feia 17.240 metres lineals. A l’est, el prat de ses Monges , situat entre la badia d’Eivissa i la platja de Talamanca, es reparteix entre els municipis d’Eivissa i Santa Eulària; ocupava 307.000 metres quadrats i el nombre de feixes era de seixanta-una, amb 14.500 metres de longitud en la xarxa de sèquies. En començar el s XXI el primer sector pràcticament ha desaparegut; la resta es troba molt deteriorat i greument amenaçat de destrucció per la pressió urbanística; tot això fa urgent l’aplicació d’un pla de gestió ambiental amb la corresponent auditoria.

El paisatge natural
El pla de Vila està limitat al nord-est pel conjunt de puigs que culminen a sa Talaia de Jesús i arriben fins al cap Martinet i, al nord-oest, pels últims estreps de les serres de Sant Josep que dominen la ciutat d’Eivissa, com els puigs Negre, Palau, des Cònsol, de la Grana, o la serra Grossa; l’erosió dels puigs, on predominen les calcàries del secundari, és afavorida per les pluges de tempesta, que arrosseguen gran quantitat de materials cap a la badia, on s’han acumulat formacions de llims rojos, al·luvions i dunes fòssils o marès; uns pocs centenars de metres al nord de l’antiga línia de costa, la petita elevació del puig d’en Valls presenta materials d’arrossegament i llims calcificats coberts de crosta calcària. L’estudi de fòssils marins ha permès assenyalar que el perfil costaner de les Pitiüses durant el pleistocè superior, a la fi de l’eutirrenià i durant el neotirrenià, ha degut ser molt similar a l’actual, mentre que durant el pleistocè inferior les àrees superficials de l’illa devien quedar limitades a les zones de més de 50 m d’altitud; durant les dues últimes glaciacions pleistocenes (Riss i Würm), la mar baixà 100 m en relació al nivell actual, per la qual cosa Eivissa i Formentera quedaren unides, cosa que facilità la dispersió de la seua fauna i flora terrestre; el geòleg Joan Cuerda Barceló ha pogut estudiar la fauna marina d’alguns jaciments fossilífers del quaternari, corresponent en tots ells a una fàcies estrictament litoral, representativa, per tant, del nivell màxim abastat per la mar durant el pleistocè, i ha identificat a la platja de Talamanca sediments de color groc rogenc, alternants els d’origen terrestre i els d’origen marí, constituïts a la base per una capa d’un mig metre d’arenes llimoses compactes cobertes per una fina crosta calcària rosada, sobre una altra d’un metre d’arenes llimoses que contenen helícids terrestres, detritus i fragments de conquilles de mol·luscos marins, i finalment, a només un metre sota el nivell de la mar, una fina capa d’arena llimosa mig cimentada amb contengut de fauna marina limitada en espècies, amb Trunculariopsis trunculus (la predominant), Thericium vulgatum i Thais haemastoma, que pertanyen estrictament a una fàcies litoral de fons rocallós; el fet que aquestos fòssils estiguin tots en estat fragmentari el du a la conclusió que són especímens arrodonits que corresponen a l’estadi final d’una platja. Sediments similars a aquestos últims s’estenen entre la platja de Talamanca i el port d’Eivissa; corresponen al pleistocè superior i contenen algunes espècies termòfiles característiques de l’últim període interglacial, en l’actualitat extingides a les nostres illes, com la interessant espècie Melania tuberculata, nativa de lagoons, o llacunes litorals somes entre un escull barrera i el litoral, de clima més càlid que l’actual, trobada a baixa altitud (+1,5 m). Més endavant, els treballs de prospecció geoarqueològica de H. Schulz i G. Maas-Lindemann han permès el traçat de la hipotètica línia de costa holocènica de la badia d’Eivissa. Els aiguamolls litorals del pla de Vila, com a lloc de trobada d’ecosistemes terrestres, aquàtics i marins, presentaven una singular riquesa biològica, com encara fa poc hom podia observar a l’anomenat es Prat , franja d’entre cinquanta i cent metres d’amplària i una extensió d’unes deu hectàrees, que s’estenia paral·lelament a la ribera nord de la badia d’Eivissa, al llarg d’uns mil tres-cents metres de longitud, unint els dos sectors de cultiu de ses Feixes; es Prat i el seu front marítim, la Barra , han estat urbanitzats amb nefastes conseqüències per a la seguretat del port, i això ha fet necessàries noves obres de protecció. La formació del maresme ha estat a partir dels llims i fangs dipositats per la mar als llocs d’aigües tranquil·les, als quals s’afegien els al·luvions aportats pels nombrosos torrents i corrents subterranis; a poc a poc, l’aparició de comunitats vegetals afavoriren el retrocés de la mar, i les entrades d’aigua dolça o salada condicionaven variacions de salinitat, amb els canvis consegüents de les comunitats de zooplàncton. El front marítim seria un prat salat, format per lutites fines poc consolidades i recobert per un herbassar halòfil; gradualment, sobre els sòls saladencs argilosos s’establiren altres comunitats de plantes halòfiles com Arthrocnemum, Salicornia, Halimione i altres; als marjals la vegetació devia estar dominada per diverses espècies de joncs, depenent de la salinitat de les aigües; i més a l’interior es desenvoluparen els canyissars de càrritx. A poc a poc, el maresme quedà transformat en unes salelles que, amb un esforç humà per eliminar-ne l’aigua salobre, quedaren aptes per ser sembrades, ja convertides en feixes. Però aquesta zona humida era també un mitjà de desenvolupament de mosquits, principals transmissors de l’agent causant del paludisme, malaltia que fou un veritable assot per als eivissencs fins entrat el segle XX, com va estudiar el metge Enric Fajarnés Tur . El centre de la badia d’Eivissa és ocupat per uns illots, s’illa Plana i s’illa Grossa o d’en Valarino (que, segons Artur Pérez Cabrero , són les denominades pels clàssics Tricuadra o des Conills, la primera, i Meraria la segona) i es Botafoc, a més d’altres escullets que en conjunt contribuïen al repaire del port d’Eivisssa i afavorien els dipòsits de llots i llims, sobretot a ponent, per on naixerien les primeres feixes, anomenades del prat de Vila. És interessant la informació que en dóna el pare Gaietà de Mallorca (Deià i Tortella, Antoni ) a la Resumpta Historica, Corographica y Coronologica de 1751; després de parlar de les característiques i de la seguretat del port, diu que “Per la part de mestral i tramuntana desguassen algunes sèquies del prat veí, que amb el dipòsit que allí fan les arenes i i els solatges que hi deixen els rierols fan inútil aquell lloc a l’ancoratge. Les dues illes esmentades (sa Grossa i sa Plana o des Conills, segons altres) són d’especial esbarjo per als habitants i veïns; tendran les dues una milla de longitud; de fàcil gual, ja que la major fondària d’aigua arriba a la cintura, i a curta distància de l’illa principal (...) Hom pot aconseguir en aquestes illes, amb tota seguretat, la diversió de la pesca i l’exercici de la caça. Abunda aquest port en molt de peix i molt saborós”. La unió natural, mitjançant un tombolo, de s’illa Plana amb la principal no tendria lloc fins avançat el segle XIX, com documenten els plànols i croquis disponibles i, finalment, l’enginyeria moderna uní la resta dels illots mitjançant dics en fer-se les obres del port dissenyades per Emili Pou el 1882; a llevant quedava protegida la platja de Talamanca, amb les feixes del prat de ses Monges a redós, mentre que la mar rompia a la part de costa, més profunda, de la punta des Andreus i el cap Martinet. Antoni Costa Ramon va fer una interessant relació entre l’avançament de la línia de costa i el traçat i evolució dels antics camins que, sortint de la ciutat cap a Sant Antoni, Jesús i Santa Eulària (camí reial), Talamanca i el cap Martinet, envolten la badia d’Eivissa.

El paisatge cultural: naixement i desenvolupament de ses Feixes
El marjal convertit en els horts de ses Feixes és un magnífic exemple de com la interacció respectuosa entre home i natura va ser capaç de produir un paisatge de gran valor cultural. La situació privilegiada de l’àrea humida de la badia d’Eivissa ha fet que servís des de l’antiguitat com a port natural, a més de ser una àrea aprofitada tradicionalment per l’home mitjançant tècniques de caça, pesca i recol·lecció. La presència humana a la badia d’Eivissa està documentada en textos clàssics des de l’època fenícia, i arqueològicament al pla i puig de Vila, puig des Molins, s’illa Plana i es Botafoc, puig d’en Valls i de ses Torres, amb indicis d’una intensa activitat industrial i portuària en època púnica i romana; segons G. Maas-Lindemann, les zones més pròximes a la platja s’ocuparen a partir dels segles III i II aC ja de manera continuada. Però les primeres feixes són possiblement d’època islàmica, com dedueix Isidor Macabich Llobet d’un registre de propietat de 1396 on se’n transcriu una a Talamanca de Ramon Avinyó limitada per sèquies, i unes fexes den Eres (sic) al sector de Vila, propietat de Bernat Strany, que presenta una escriptura d’un segle d’antiguitat però que no assenyala la presència de sèquies; tanmateix, ja que les sèquies i feixes del prat de Vila són anteriors a les del prat de ses Monges de Talamanca, és clar que si n’hi ha de documentades al segon sector, n’hi havia d’haver també al primer, i encara de més antigues, i precisament als musulmans es deu la gran tradició d’enginyeria hidràulica tradicional. La gran expansió de les feixes amb reg subterrani no degué desenvolupar-se fins a final del segle XVIII, amb avenços importants en la segona meitat del XIX; un plànol de 1738 de l’enginyer Joan Ballester , Plaza de Iviza y sus alrededores, mostra el condicionament agrari de les feixes del prat de Vila, que ocupaven una extensió poc superior a una hectàrea, amb una superfície major de marjal o maresme, espai que devia ser considerat com a prolongació i àrea d’ús per part de les propietats que hi feien partió, com mostra Antoni Costa Ramon en reproduir part d’una descripció de 1743 de la finca des Gorg, llavors propietat dels jesuïtes, que diu així: “...inclou la dita heretat un tros de marjal o prat, tancat amb sèquies; part d’ell està cultivat, la major part no serveix de pastura per al bestiar major i menor”, i continua: “aquesta heretat confronta per llevant amb la mar; per migjorn amb l’hort i marjal de Bernat Tur Calafat, dit casa Glaudi; per ponent amb el camí reial; pel nord amb l’hort i marjal dels hereus de (?), dit puig de Valls”. Encara cap a la meitat del segle XX els propietaris de les finques de can Batlet, can Tinet, can Murtera, ca na Glaudis, es Gorg i es puig d’en Valls, els límits divisoris entre les quals coincideixen amb les sèquies principals del prat de Vila, cobraven censos emfitèutics als petits propietaris cultivadors de les feixes. Són els anys daurats d’un sistema de regadiu únic a la Mediterrània i al món, que fa de ses Feixes un paisatge cultural de gran valor, que podria ser recuperable gràcies a les noves tecnologies i a la pervivència d’alguns feixers . Segons George M. Foster , un antropòleg nord-americà que les va estudiar el 1950, ses Feixes són úniques i no se semblen a cap altre sistema de cultiu en àrees humides lacustres o de maresme. És un intel·ligent sistema de cultiu que aprofitava uns sòls potencialment fèrtils i l’abundància d’aigua dolça gairebé a flor de terra en un curiós sistema de reg per capil·laritat, gràcies a la xarxa de sèquies que recollia les aigües dolces subterrànies que rajaven en alguns punts i les de canalització dels torrents que desguassen a la badia d’Eivissa, al temps que drenaven el terreny dirigint l’excedent d’aigua a la mar; les sèquies tenien entre un metre i mig i tres d’amplària i un metre de profunditat i el seu fons quedava sempre per davall del nivell de la mar. El nivell d’aigua dolça era mantengut sempre superior al nivell de la mar i bé vessava directament a la badia o era regulat mitjançant unes comportes de fusta, generalment de pi. En temps de pluges, quan la infiltració i l’escolament amenaçaven inundar les feixes, les comportes s’obrien per deixar sortir l’excés d’aigua, que vessava a la badia evitant la inundació dels camps, però romanien tancades en temps sec a fi de mantenir el nivell d’aigua de les sèquies i l’aqüífer de les terres a l’altura desitjada. El període més crític era quan les marors altes acompanyades de vent de llevant o migjorn introduïen aigua marina a les sèquies; llavors, tancant les comportes es reduïa el perill, però generalment les feixes més pròximes al mar sofrien la infiltració d’aigua marina, sense altre remei que la neteja lenta i natural per la pluja i l’aigua dolça subterrània acabàs amb la salinització. Al sector del prat de Vila la conducció de les aigües sobrants a la mar es feia mitjançant una sèquia transversal que, vorejant la badia per l’oest, corria paral·lela a l’antic camí de s’Empedrat , després carretera de Sant Joan; als punts on confluïen perpendicularment les sèquies longitudinals, aquestes es feien més estretes per allotjar les respectives comportes; el canal, que anava per la part interior de la calçada, estava creuat a curts intervals per petits ponts, la majoria d’ells tancats pel rústic portal de feixa, entrada distintiva d’aquestos horts. L’aigua dolça estacionada a les sèquies els donava una humitat permanent que feia possible el cultiu hortícola tot l’any; el reg es realitzava per endosmosi; l’aigua dolça s’infiltrava en el subsòl de les feixes fins a una distància d’uns quants metres i era repartida per tota la superfície de la feixa mitjançant un sistema de canals subterranis perpendiculars a les sèquies, les fibles, connectades amb elles a cel obert, a uns 20 o 30 centímetres del seu fons. El sistema de cultiu de ses Feixes, amb la seua xarxa de sèquies i fibles, mostra un elevat coneixement d’enginyeria hidràulica per part de l’agricultura tradicional eivissenca. Una feixa típica observada per Foster, midava 42 passos per 102, amb l’eix major mirant cap a la mar, estava tota recorreguda longitudinalment per una fibla i en tenia unes altres vuit transversals, una cada 42 passos. Les sèquies aïllaven les parcel·les agrícoles dels camins, al temps que les separaven de les explotacions vesines; per la part posterior de cada feixa, excepte les més interiors, una tercera sèquia unia les altres dues. No hi havia murs de contenció, però al llarg dels canals es plantaven ceps baixos de raïm, les arrels dels quals ajudaven a contenir i consolidar el sòl. El parcel·lari mostra una munió de petites feixes allargades, limitades a banda i banda per sèquies excavades perpendicularment a la badia i espaiades a distàncies que oscil·laven entre uns vint i uns cinquanta passos, entre uns 15 i uns 35 metres. El camp de cultiu quedava així dividit en seccions geomètriques rectangulars, amb unes dimensions mitjanes de 15 a 35 metres d’amplària per 70 a 80 de llargària; sobre ell es col·locava la terra obtenguda en l’excavació; aquest sòl de cultiu quedava un mig metre per damunt del nivell de l’aigua de les sèquies i, d’aquesta manera, les arrels de les plantes absorbien directament la humitat del subsòl. El cultiu era intensiu, amb utilització del planter. En un policultiu típic del sistema agrari tradicional eivissenc, a una mateixa explotació s’obtenia tota classe d’hortalisses i verdures, però poques fruites. Podien practicar-se diverses rotacions, de manera que almenys una part de la feixa estava en cultiu continu; el sistema obligava a aplicar gran quantitat d’adob animal o femta, que donava a la terra un color negrest. Els estris emprats eren molt senzills, l’aixada ampla per preparar la terra per a la sembra, l’aixadó, un ganxo de dos dents amb un mànec d’un metre per arrencar el moniato i la falç dentada per tallar l’alfals. Les feixes eren treballades bé per parcers, bé per jornalers o en règim d’explotació directa per part de petits propietaris. Les dimensions mitjanes de la propietat eren de 3.640 metres al prat de Vila i un poc més al prat de ses Monges; al primer sector, la parcel·la més petita i més gran no arribaven, respectivament, als mil metres la menor i a deu mil metres quadrats la major. Els drets de cada propietari s’estenien fins a la meitat de les sèquies que els feien de límit, repartint-se els dipòsits aquàtics obtenguts de la neteja periòdica dels canals, a fi d’utilitzar-los com a adob.

L’acció antròpica negativa i els plantejaments correctius
A partir dels anys seixanta del segle XX Eivissa viu el col·lapse de la manera de viure tradicional i entra de ple en el model capitalista liberal, guiat per la llei del màxim benefici. L’abandonament de les activitats tradicionals i la dedicació majoritària a un turisme massiu du a una especulació associada al turisme, amb un bon nombre d’activitats humanes que han suposat la degradació progressiva de la zona humida de la badia, han tengut també un greu impacte sobre ses Feixes, convertides en paradigma dels desastres paisatgístics i ecològics a què es veuen sotmeses les zones humides litorals. El grau d’amenaça de destrucció és molt alt, amb el resultat de mostrar un espai desordenat en el qual es mesclen, inharmònicament, edificis moderns amb restes de l’antic maresme i el seu sistema de canals; els efectes són salinització de les aigües, abocaments il·legals, contaminació de tot tipus i conversió en depuradores d’aigües residuals i dessecació per a la construcció d’habitatges, ports esportius i infraestructures. La conservació de les úniques zones humides d’Eivissa i Formentera, ses Salines i ses Feixes, és essencial per a l’equilibri ecològic d’aquestes illes; totes dues combinen valors naturals, històrics, etnològics i culturals de característiques singulars, a més d’estar parcialment incloses en el Conveni de Ramsar, o llista de zones humides d’importància internacional per la seua importància per a les aus migratòries. La voluntat política, que se suposa que existeix en presentar, i aconseguir, la declaració de Patrimoni de la Humanitat, s’ha de demostrar, però, i requereix l’adopció urgent d’una estratègia global i la immediata posada en pràctica de mesures de conservació per evitar-ne la destrucció total. Un futur sostenible per a ses Feixes exigeix la reclassificació urbanística i la definició d’una figura de protecció efectiva i generosa amb els límits; la situació urbanística actual permet pensar que no és tasca tan difícil. Si bé les antigues feixes del prat de Vila són ja irrecuperables com a tals, ja que una part ha estat construïda i una altra, seccionada pel primer cinturó de ronda o avinguda de la Pau, ha estat reblida per a ampliació de l’àrea industrial; però queda encara una àrea classificada com a sòl residencial però no construïda que, a efectes urbanístics, està dividida en tres unitats d’actuació: una, d’uns 36.000 metres, ocupa el front marítim, és afectada per la Llei de costes i no té pla parcial; la segona, amb més de 100.000 metres, tampoc no disposa de pla parcial; finalment, la tercera, contigua al litoral i d’uns 25.500 metres, té pla parcial aprovat el 1998 però pendent de presentació del projecte d’urbanització. El prat de ses Monges confronta ara amb la urbanització del passeig Marítim i amb Talamanca; només està edificat en un 10 per cent i cap de les dues unitats en què està dividit disposa de consolidació edificatòria ni urbanística; la que limita amb la platja té gairebé 100.000 m i està afectada per la Llei de costes; la interior, amb una extensió de més de 180.000 m, conserva una minsa activitat agrària, es troba suspesa de planejament per part de la CIU (Comissió Insular d’Urbanisme) i passarà a tenir la consideració de nucli rural; és la inicialment proposada com a BIC (Bé d’Interès Cultural). El que queda de ses Feixes està tan degradat que la seua conservació exigeix un esforç considerable; però tothom i guanyarà si, amb una planificació i la gestió adequada, aquest espai és dedicat a un ús més racional, amb finalitat didàctica o ecoturística. Com assenyala el geògraf Joan Vilà Valentí , les noves concepcions sobre el medi ambient, que han penetrat a la nostra societat europea a través d’obres de divulgació científica, reunions o conferències, diversos documents i disposicions internacionals i supraestatals, amb la presa de consciència de la problemàtica ambiental, comporten per part de la societat unes responsabilitats ètiques, com quedava ja clarament expressat a la Carta mundial de la Natura, publicada per l’ONU l’octubre de 1982, “l’actuació de l’home ha de ser guiada per un codi moral”. [RVC]