a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Falange Española y de las Jons POLÍT Grup polític fundat a Madrid el 29 d’octubre de 1933 per José Antonio Primo de Rivera (1903-1936). La seua ideologia es caracteritzà per un violent antimarxisme, pel rebuig a la lluita de classes i per un modern autoritarisme que el convertí en la versió hispana dels aleshores poderosos feixismes europeus. Aquesta darrera característica es fonamentaria en un nacionalisme espanyolista d’arrel imperial que compartí amb altres petits grups de l’extrema dreta espanyola. Amb un d’ells, les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista), creades el 1931 per Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo, s’hi fusionà la Falange el 13 de febrer de 1934, passant a denominar-se Falange Española y de las JONS. El nou grup adoptà l’emblema dels Reis Catòlics (el jou i les fletxes) com a símbol de la seua ideologia imperialista, el “Cara al sol” com a himne militarista i exaltat, la bandera vermella i negra (la mateixa que els anarquistes) i el culte a la violència com a mitjà d’actuació (la dialèctica dels punys i les pistoles). El novembre de 1934 exposaren clarament la seua ideologia en els 27 punts programàtics, on es definien com a moviment no marxista ni capitalista i propugnaven un estat totalitari organitzat corporativament; és a dir, en essència recollien les línies bàsiques del feixisme italià amb la introducció d’una profunda orientació catòlica del grup. Abans del començament de la Guerra Civil, FE-JONS no passà de ser un grup més de la petita burgesia dretana que no aconseguí cap diputat a les eleccions de febrer de 1936 (a Balears només obtengué 200 vots). Una vegada iniciat el conflicte armat, esdevengué immediatament el grup polític més important de recolzament al colp d’estat. Pel decret d’unificació la Falange es fusionà el 19 d’abril de 1937 amb els tradicionalistes i passà a constituir la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS), que esdevendria des d’aleshores un autèntic partit únic d’estat sotmès a la voluntat absoluta de Franco. El braç en alt fou declarat així mateix salutació nacional i José Antonio, executat a Alacant el 20 de novembre de 1936, elevat a la categoria de màrtir de la causa nacional. La Falange tenia importants connexions polítiques i econòmiques a països europeus (especialment a Alemanya i Itàlia) així com a països americans mitjançant l’anomenada Falange Exterior. Finalitzada la Guerra, FET-JONS intentà enquadrar tota la població en els sindicats verticals, els quals pretenien la superació definitiva de la lluita de classes, i els seus símbols i principis foren apropiats pel nou règim franquista. Fins a 1942-43 la Falange monopolitzà el poder en la majoria dels càrrecs de responsabilitat política. La Falange dotà de càrrega ideològica la burocràcia, els mitjans de comunicació i l’organització sindical (la Central Nacional Sindicalista, el primer delegat nacional de la qual, Salvador Merino, fou deposat i desterrat a Balears el 1941). Amb els canvis d’orientació imposats amb la finalització de la Segona Guerra Mundial i el triomf de les democràcies occidentals, Franco hagué de reduir aquesta presència per desmarcar-se així d’uns feixismes en clara retirada dels seus objectius militars. Com a partit d’estat es dissolgué pràcticament dins l’anomenat Movimiento, restant sotmès a la jerarquia del règim i burocratitzant-se, la qual cosa anà creant dissensions internes que reivindicaven el falangisme històric. De tota manera, durant tot el règim, Falange hi demostrà la seua identificació fins i tot amb l’aprovació de lleis que implicaven la pèrdua de pes polític efectiu dels falangistes en benefici dels tecnòcrates de l’Opus Dei (com la Ley de Principios del Movimiento de 1958 i la Ley Orgánica del Estado de 1967). Fins al final lligà la seua existència a la figura del dictador. Cap a la darreria de la dictadura, diversos grups es disputaven la legitimitat del nom de FE i de les JONS, fins que el 1976 fou legalment atorgat al Frente Nacional Español, format per antics falangistes i servidors del règim franquista dirigits per Raimundo Fernández Cuesta. A Balears, la Falange s’implantà el gener de 1934 a Mallorca, dirigida per Alfonso de Zayas i Antoni Nicolau i, progressivament, per tota la geografia illenca. Des de maig de 1936 publicà Aquí Estamos com a òrgan d’expressió fins a 1942. Començada la guerra, el gener de 1937, edità Falange, que el juliol de 1939 es fusionà amb El Día per crear el diari Baleares. A les Pitiüses la Falange anterior a la guerra no tendria més enllà d’uns trenta membres actius. Tot just abans de la guerra, a Eivissa n’eren, entre d’altres, el tinent d’Infanteria Joan Bonet Marí, el farmacèutic Vicent Tur Bonet (tots dos morts pels republicans l’agost i setembre de 1936), Lleonard Matutes Roig i Antoni Planells Torres; a Formentera el 1935 cotitzen uns quinze membres, entre ells Joan Serra Torres, Joan Costa Joan, el carter Bartomeu Torres Planells (també mort pels republicans) i el farmacèutic Francesc Aloy Manera. Tot just declarat l’estat de guerra, els falangistes foren els primers voluntaris civils que es posaren a disposició del comandant Mestre per tal d’iniciar la vigilància i les detencions. Finalitzada l’ocupació republicana de les Pitiüses, el 20 de setembre de 1936, dues companyies de falangistes mallorquins participaren en la recuperació de les illes pel bàndol franquista i s’ocuparen de la primera repressió, la més sagnant, sempre amb la intervenció de falangistes eivissencs i formenterers i amb la permissivitat de les autoritats militars. En vista del monopoli del poder que assolí Falange després de la guerra, molta gent s’hi enquadrà per tenir accés a contactes polítics i econòmics, privilegis o simplement protecció. També l’oligarquia local s’acomodà a la nova situació, i passà a formar part dels quadres i dirigents falangistes (els casos més significatius foren el de Cèsar Puget i Bartomeu de Roselló), reprenent en certa manera el control de la vida política illenca com en el temps anterior a la guerra. A la vegada, les dones de la burgesia vilera s’enquadraren a la Sección Femenina i feien guàrdies als menjadors benèfics d’Auxili Social. La simbiosi absoluta entre Estat i Partit Únic féu que sovent els càrrecs polítics més rellevants s’unificassin en una sola persona. Així, el cap local de Falange solia ser alhora alcalde, amb un control absolut de la vida del poble, i l’alcalde d’Eivissa podia alternar aquesta funció amb la de Cap Insular del Movimiento. Des de 1942, el governador civil de Balears era també Cap Provincial del Movimiento. Durant la resta del règim franquista foren evidents les conexions entre l’aparell del Movimiento i la Delegació del Govern a les Pitiüses (Direcció Insular de l’Administració General de l’Estat ), integrats fins al final de la dictadura per persones oposades a l’aperturisme del règim i a qualsevol tipus de transició a la democràcia. [APG]