a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

educació SOC Malgrat l’escassesa de dades amb què es compta sobre els processos educatius a Eivissa i Formentera a la prehistòria, se sap que els primers pobladors dominaven la tècnica de la ceràmica, com ho demostra el fet que s’hagin trobat a totes les coves conegudes d’època megalítica restes de materials ceràmics fets a mà. Així mateix posseïen les tècniques de construcció de monuments i habitatges. A l’edat del Bronze a les Pitiüses, i, a través d’un model d’educació familiar, amb un sentit formatiu prou complex, fou possible l’agricultura, la ramaderia i la recol·lecció. Seria molt interessant comptar amb dades concretes sobre l’educació a l’època feniciopúnica, donat que les illes visqueren un moment d’esplendor, ja que arribaren a ser un dels nuclis més importants de tota la Mediterrània occidental. És durant aquesta etapa quan començaren a donar-se les primeres formes institucionals de tipus educatiu; de fet, fou aleshores quan s’inicià el fenomen urbà, amb la complexitat social i de serveis que comporta. Per altra banda, el desenvolupament comercial i industrial demostren que hi hagué forçosament escoles i centres de formació. A causa de la forta implantació de la civilització púnica, les Pitiüses tengueren una romanització tardana i lenta. Es donà un cert ressorgiment de l’activitat agrícola, comercial i industrial, paral·lel, probablement, a la recuperació de les tasques de caire educatiu. Des de la darreria de la romanització (s III dC), fins a l’annexió per part del califat de Còrdova (902), les illes visqueren una època d’inestabilitat política i econòmica, poc propícia per al desenvolupament dels processos educatius. A l’època andalusina, les Pitiüses gaudiren d’un elevat grau d’instrucció i un esplèndid moment cultural durant el qual floriren les ciències i les arts, especialment la poesia, com ho demostra la presència el segle XI del poeta Idrîs ibn al-Yamân, anomenat al-Sabbinî, que és considerat un dels millors poetes d’Al-Andalus. Altres intel·lectuals pitiüsos, que assoliren un cert renom, foren el també poeta Abû Muhammmad ‘Adb Allâh ibn Husayn ibn ‘Ashîr al-Yâbisî i el metge Abû ‘Uthmân al Gazzâr al-Yâbisî. Arran de la conquista catalana (1235), s’instituí la Universitat, òrgan d’autogovern que jugà un paper decisiu dins del camp de l’educació a les Pitiüses. Des del s XV hi ha notícia que, de manera permanent, va pagar el salari de nombrosos mestres i es féu càrrec de les despeses originades pels locals habilitats com a edificis escolars. Els pagaments solien fer-se a càrrec dels ingressos corresponents a la renda de la sal. Els primers mestres dels quals tenim referències foren mossèn Mora (1456), mestre Raniro (1457) i Bernat Aymerich (1498), tots rebien un salari anual de la Universitat (el del darrer era de 20 lliures). A aquestes escoles, que estaven reservades per als al·lots, s’impartien classes de lectura, d’escriptura, de càlcul i de doctrina cristiana; tots els alumnes, a excepció dels molt pobres, pagaven una certa retribució. El nivell professional comptava amb la institució gremial com a context formatiu i instructiu. A causa de les dificultats de comunicació amb l’exterior, la Universitat va procurar que a les illes s’ensenyassin tots els oficis necessaris per a la vida local; així es troben, als segles XV i XVI, els gremis de teixidors, mariners, fusters, boters, calafats, picapedrers, pelleters, tintorers i de fonedors de campanes. Ja al segle XVI, destaca la repercussió que, dins del camp de l’ensenyament, tengué el concili de Trento (1545-63), que aconsellava obrir escoles parroquials per als al·lotets als nuclis de població. El primer orde religiós (del qual tenim notícia), que s’instal·là a l’illa i es dedicà a l’ensenyament, és el franciscà. El 1531, hi ingressà un eivissenc, el mestre Serra. Un dels primers mestres que marcà empremta fou Francesc Salvà, el 1571 la seua escola era la més important pel que respecta al nombre d’estudiants, hi acudien 80 alumnes, xifra que representava la major part de la població infantil escolaritzada de l’època. El final del segle XVI, ve determinat per l’arribada dels pares dominics a l’illa (1580). El 1582, gràcies a la subvenció aprovada pels jurats, establiren l’Estudi General de Gramàtica del comú al convent de Sant Vicent Ferrer; en algunes etapes també es dedicaren a l’ensenyament de les primeres lletres. Per altra banda, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Terés, visità l’illa el 1594 i acordà crear una beca perquè els eivissencs poguessin fer estudis majors a Tarragona. El 1599, es fundà el convent de les monges agustines , al qual arribaren, un any després, tres religioses de Mallorca per ensenyar les regles a les noves religioses i a dirigir el convent. La primera meitat del segle XVII, es dóna una gran activitat docent, en gran mesura sufragada per la Universitat. Funcionaren les escoles de primeres lletres dels mestres Andreu Sabater (1623), Fulgenci Cambrils (1626), mossèn Antoni Sunyer (1626-38), Serra (1634), Agustí Berges (1638), Gonçalo (1640), Maties Daumas (1641-53), Joan de Galestria (1643-45), mossèn Gregori Moran (1653), les escoles de gramàtica dels eclesiàstics Antoni Marí (1636), Nicolau Orvay (1636) i Joan Serra (1646-48); també impartiren classes de música mossèn Martí Liçarazo (1638-44) i mossèn Antoni Llombard (1644). El 1649, per tal d’alleugerir les càrregues de la Universitat, els Jurats suprimiren tots els salaris destinats a pagar el personal docent, excepte l’Escola General de la Universitat, a càrrec del mestre Llombard i l’Estudi General de Gramàtica del comú, del qual tenien cura els pares dominics; afortunadament, aquestes mesures no implicaren la desaparició de totes les escoles privades. Malgrat aquestes disposicions, des de 1654, es creà una beca de 25 modins de sal per als eivissencs que feien estudis superiors fora de l’illa. Els mestres dels segles XVI i XVII, tant civils com eclesiàstics, actuaven d’acord amb el següent esquema: començaven a treballar gratuïtament, comptant tan sols amb les retribucions dels alumnes i, una vegada que el centre s’havia consolidat, demanaven una subvenció a la Universitat. No romanien gaires anys al front de les escoles. Les baixes remuneracions que percebien, juntament amb la inseguretat laboral (en qualsevol moment, podien veure com la Universitat atorgava el salari que cobraven a un altre) i els retards en el pagament del sou, feien que l’entusiame inicial ben prest decaigués; així, quan entraven en competència amb un altre mestre, que encara no cobrava salari de la Universitat, l’escola es ressentia i ben prest renunciaven al seu càrrec. La fita educativa més important de la segona meitat del s XVII, fou l’arribada dels jesuïtes . El 1653, s’instal·laren a l’illa a petició de la Universitat, per tal de millorar l’ensenyament i l’educació de la joventut. Comptaven amb l’herència que Agapit Llobet els havia deixat. Crearen el Col·legi o Seminari de Sant Josep o de Sant Agapit, dirigit pel pare Miquel Messeguer. Fins a 1686, no s’establí el seu pla d’estudis definitiu: una escola de Primeres Lletres i Aritmètica, una de Gramàtica, Prosòdia i Lògica, i una de Filosofia. Instal·laren un internat per a alumnes d’onze a divuit anys, reservant quatre beques, una per a cada quartó de l’illa. És la primera referència que els alumnes del camp rebien la instrucció elemental dels capellans. Els jesuïtes romangueren a Eivissa fins a l’expulsió de 1767. Finalment, pel que fa referència a aquell segle, cal esmentar que els jurats feren gestions infructuoses perquè els franciscans s’instal·lassin de bell nou a l’illa i impartissin classes de Lectura, Gramàtica i Filosofia a la finca de sa Colomina, d’acord amb el testament de Nicolau Riambau. El segle XVIII està marcat per la pugna per al control de l’ensenyament entre, per una banda, els dominics, i, per l’altra i succesivament, els jesuïtes, l’Ajuntament i el Bisbat. A principi de segle, la Universitat patí una greu crisi, que afectà especialment els jesuïtes: el 1703, aquesta institució els devia més de 2.023 pesos en espècie de sal, i, el 1707 l’edifici del Seminari fou subhastat. En canvi, el 1708 els dominics obriren una escola de primeres lletres i, el 1709 la Universitat anomenà Joan Baptista Ferrer i el dominic Marc Joan Riquer, mestres de Gramàtica i de Filosofia i Teologia, respectivament. La rivalitat entre aquestos dos ordes religiosos, s’inclinava a favor dels dominics. El regnat de Felip V marcà profundament el desenvolupament de l’educació a Eivissa; per una banda, l’expropiació de les salines afectà greument les partides destinades a l’ensenyament i per una altra, s’inicià la progressiva castellanització de la societat, arran de la implantació del Decret de Nova Planta (1715) que trobà en l’ensenyament i en les escoles un instrument adequat de substitució lingüística. A la dècada dels seixanta, els dominics desplaçaren l’Ajuntament en el control de l’ensenyament; així, el 1760, aquesta institució els concedí la restauració de les classes de Filosofia, i, el 1763, l’interessant projecte presentat per l’Ajuntament, com a conseqüència del pla de millores impulsades pel governador, el comte Francesc Croix , no fou autoritzat. Es pretenien implantar estudis de Primeres Lletres i Aritmètica, Gramàtica i Geografia per a navegants, i càtedres de Filosofia, Teologia, Lleis i Medicina. La fèrria oposició dels dominics va malmetre totes les temptatives que el bisbat intentava emprendre, des de l’expulsió dels jesuïtes, per tal d’ocupar el buit que havien deixat dins del camp de l’ensenyament. No fou fins a 1802, que el bisbe Climent Llòcer arribà a un acord amb els dominics, pel qual aquestos cedien a la Reial Casa d’Estudis (que estava instal·lada a l’antic edifici dels jesuïtes) els seus drets sobre l’ensenyament de les Primeres Lletres, Gramàtica i Retòrica, a canvi que el Bisbat fundàs i dotàs dues noves càtedres, una de Filosofia i l’altra de Teologia; d’aquesta manera els dominics perdien el domini sobre el primer ensenyament, de què havien gaudit des de l’expulsió dels jesuïtes. A més de les escoles dels dominics i del bisbat, a principis del segle XIX i a la ciutat d’Eivissa, existia una escola de religioses agustines que donava formació a les nenes, que, en general, no rebien cap tipus d’instrucció. Al camp, a causa de la total absència de mestres titulats, els capellans ensenyaven a llegir, escriure i algunes nocions de llatí. L’Església dominava totalment l’aparell educatiu, només l’exclaustració dels dominics (1823) i la desamortització de Mendizábal (1835), canvià aquest panorama. Fins al moment, l’educació fou una activitat pròpia de la institució eclesiàstica, amb una finalitat eminentment religiosa i ideològica, que la conformava com a garantia del sistema establit. L’educació popular era molt minoritària i la instrucció era un luxe de les classes ocioses i del clergat en general. Les Pitiüses quedaren deslligades del corrent il·lustrat que possibilità la creació de les escoles de Primeres Lletres de caire públic a Mallorca i Menorca (final del s XVIII); a Eivissa i Formentera la instrucció primària romangué en mans de l’Església. La insuficiència i la baixa qualitat de l’oferta educativa incidiren en les taxes d’analfabetisme registrades el 1860 i 1877, que eren les més altes de les Balears, a excepció de les xifres referents a la ciutat. El 1860, pel que fa als homes i a les zones rurals i Formentera, arribaren al 98%; especialment negatius foren els percentatges que feien referència a les dones: el 1877, a cap districte rural i Formentera, les que sabien llegir i escriure assoliren l’1%. El 1845, el cap superior polític de les Balears, Joaquim Maximilià Gibert, visità les illes amb la finalitat de promoure el seu desenvolupament en general, i de la instrucció pública en particular; per aconseguir-ho impulsà la creació de la Societat d’Amics del País Les Pitiüses. Un any després de la seua visita, es creà la primera escola elemental d’instrucció primària d’Eivissa; s’instal·là a l’antic edifici conventual dels pares dominics i es nomenà el primer mestre, Joan Company Gornés. Dos anys després es creà (formalment) la primera escola de nenes, per a la qual fou nomenada mestra Anna Ribas. A principi de la dècada dels seixanta es creà una escola pública de nens a la Marina i una de nenes a Dalt Vila. Funcionaren a Vila les escoles privades de Primeres Lletres de Salvador Cardona Ramon (1848), Tomás Aranaz Barrera (1858), Antoni Albert Baquer (1864) i la del Seminari de Sant Josep, depenent del Bisbat i subvencionada per l’Ajuntament; les escoles de pàrvuls de Salvador Cardona Ramon (1865) i de Joan Roig Torres (1866) i algunes escoles privades per a nenes, dirigides per mestres sense títol, que ensenyaven a llegir, escriure, doctrina cristiana i a cosir, fer calça i brodar. Les primeres escoles públiques de Sant Antoni, Santa Eulària, Sant Joan i Sant Josep es crearen el 1860 i 1861, la de Formentera el 1870, però amb elles no s’arribà a satisfer les necessitats de places escolars. A les Pitiüses i a l’època contemporània, la demanda sempre ha anat per davant de l’oferta. A poc a poc, i a causa de la Llei Moyano (1857), que plantejava (almenys teòricament) la importància de la instrucció pública, que es convertia en obligatòria i gratuïta, s’anava creant la xarxa d’escoles públiques a les Pitiüses. Malgrat tot, la situació de les escoles a les zones rurals i a Formentera no era gaire bona. La manca de mestres titulats i de centres educatius públics, la incapacitat dels municipis per fer-se càrrec del seu finançament, la disseminació de la població, el mal estat dels camins, la pobresa de les famílies que no podien prescindir del treball dels seus fills, les altes taxes d’analfabetisme femení: tots aquestos factors incidien en l’escassa assistència d’estudiants a les escoles rurals. L’Església seguia dominant l’aparell educatiu. A Vila les condicions no eren gaire millors, les escoles comptaven amb una matrícula excessiva (fins a 160 alumnes), es trobaven instal·lades a pisos o magatzems llogats que no reunien ni les condicions higièniques, ni de seguretat, ni pedagògiques pertinents: locals exigus, mal ventilats i sense llum o amb finestres que donaven a la presó (com era el cas de les escoles que ocupaven part de l’antic convent dels dominics), sense aigua, situats al costat d’un polvorí, sense enrajolar, portes derruïdes. El material era escàs: a l’escola de nenes no hi havia prou bancs per a totes, per la qual cosa s’havien d’establir torns per ocupar-los. La manca de mestres titulats era absoluta i els que arribaven, procedents majoritàriament de Mallorca, al poc temps marxaven, i quedaven les escoles vacants durant mesos, fins i tot anys, aquest és un altre dels problemes que encara no ha trobat solució. Per intentar resoldre’l, el 1864 la Diputació Provincial instaurà unes beques perquè els joves poguessin estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Palma (creada el 1842). Quan les Pitiüses comptaren amb els primers titulats es cregué resolta la dificultat i es va decidir suprimir-les (1882). A les escoles es fomentava la disciplina (si abans la ignorància facilitava la dominació, ara era necessari inculcar el sentit de l’obediència). L’ensenyament era mecànic i repetitiu, es donava molta importància a la memòria, i molt poca als interessos i necessitats dels alumnes; primer s’ensenyava a llegir, pel mètode sil·làbic, i després a escriure. A la primera ensenyança elemental s’impartien les assignatures de Doctrina, Història Sagrada, Lectura, Escriptura, Gramàtica, Aritmètica i Breus nocions d’Agricultura, Indústria i Comerç. Els exàmens, de juny i desembre, serviren per donar publicitat als mètodes, aconseguir major prestigi i incrementar el nombre d’alumnes. L’escola fou un magnífic instrument de castellanització. Cal destacar la tasca pedagògica de mestres com: Joan Company Gornés que morí el 1897, després de prestar més de 40 anys de serveis docents, defensor decidit de la qualitat de l’ensenyament públic, denunciant les escoles il·legals i demanant els mestres auxiliars necessaris. Antònia Riquer Escandell, que pot considerar-se la primera mestra eivissenca. Joan Tur Marquès, que el 1871 fou destinat a l’Escola de la Marina, cosa que proporcionà una certa estabilitata l’escola. Pere Escanellas Suñer , que fou becat per la Diputació per estudiar Magisteri i desenvolupà la seua tasca docent primer a Vila, després a Formentera i, finalment, a Sant Josep (1883-1922). Els primers mestres de les escoles de Formentera foren el matrimoni format per Guillem Coll Ribas i Isabel Torres Ferrer. La Inspecció d’Educació fou dissenyada per Antoni Gil de Zárate (1845), com “els ulls i les mans del Govern, per veure el que passa, i fer el que convé”. D’acord amb la Llei Moyano, cada província comptava amb un inspector, el de Balears fou Francesc Riutort Feliu. Cada any realitzava una visita a les Pitiüses, els seus informes reflectien les mancances educatives de les illes i les propostes de millora i l’avaluació de la qualitat de l’ensenyament. Les Juntes locals també visitaven les escoles, constituïen un sistema de control extern. Finalment, l’Església, gràcies al Concordat de 1851, aconseguí l’accés a la inspecció de l’ensenyament. A la segona meitat del XIX, es donaren tímides manifestacions obreristes, al Casino Acadèmia del Poble (1856-1866), seu del Partit Progressista, s’impartiren classes nocturnes de lectura, escriptura i aritmètica; segons el Reglament del Centre Republicà Federal (1870) es pretengué la instrucció dels associats i el 1885 Frederic Ribas ensenyava, en sis mesos, el que calia que els obrers aprenguessin: lectura i comptes. El 1863, l’Ajuntament d’Eivissa, junt amb els districtes rurals sol·licitaren la creació d’un col·legi de segon ensenyament regit pels Pares Escolapis i subvencionat pels municipis illencs. La Direcció General d’Instrucció pública desestimà la petició, donat que als municipis rurals no estaven satisfetes, d’acord amb la Llei de 9 de setembre de 1857, les necessitats en matèria d’ensenyament primari. El 1864, l’Ajuntament elevà a la reina Isabel II la instància definitiva, que contenia una important novetat: per primera vegada en la història de l’Educació a les Pitiüses no es deixava l’ensenyament secundari en mans de l’Església. Per Reial Ordre d’1 de novembre de l’any 1864, s’autoritzà la creació d’un col·legi de segona ensenyança de segona classe incorporat a l’Institut provincial. S’inaugurà el 9 de maig de 1865, vint-i-nou anys després que ho fes el primer institut espanyol, l’Institut Balear. S’instal·là a l’antic edifici conventual dels pares dominics i la Diputació provincial s’encarregà del seu finançament. El primer director fou el metge Sebastià Llombard Riera, els primers professors: Alexandre Lledó Muntaner i, el llicenciat en Teologia i canonge doctoral, Sebastià Vives Amengual, el primer professor eivissenc fou Esteve Riera Tur i el primer exalumne que es convertí en professor, Joan Roman Calbet. El centre adquirí el caire de lliure, fet que implicà alguns avantatges: adquirí la facultat de conferir el grau de batxillerat, encara que s’havia de revalidar a un institut oficial; pogué examinar tots els joves que ho desitjassin, malgrat que no fossin alumnes del centre; en poder comptar íntegrament amb els drets de matrícula i graus, augmentaren notablement els recursos econòmics. En aquesta etapa, es nomenà Miquel Ramon Clapés, aleshores diputat provincial, inspector del Col·legi; es creà l’Escola lliure de Nàutica, que tan sols funcionà el curs 1873-1874, i el Col·legi de primera ensenyança. Aquesta privilegiada situació cessà amb la Restauració. A la dècada dels vuitanta, l’Església intentà recuperar el domini sobre el segon ensenyament; amb el Pla d’Estudis de 1880, el nomenament de Manuel Palau Aquenza, com a vicari capitular de la Diòcesi, i també amb la subvenció de l’Estat, el Seminari reviscolà. Amb les dures condicions econòmiques establertes al Reial Decret del 18 d’agost de 1885, es pretenia beneficiar els col·legis religiosos i l’eliminació de nombrosos centres laics; el col·legi eivissenc no tancà les portes gràcies a la intervenció del navilier i comerciant, Antoni Prats Company, que fou nomenat director, substituint Joan Tur Marquès. El final de segle, ve determinat per la lluita, per fer-se amb el control del segon ensenyament, entre l’Església i els conservadors, que controlaven el Seminari, i els progressistes, que dirigien el Col·legi; el cert és que els escassos recursos es dispersaren i, en la pràctica, Eivissa tengué dos centres d’escassa qualitat educativa. El Col·legi pretengué, dins de les coordenades de la moral burgesa, formar un alumnat que, mitjançant el seu esforç, fos útil a la societat. Als plantejaments didàctics apareix la influència de Pestalozzi, donant a la intuïció efectiva de les coses un lloc destacat. Comptà amb un important gabinet de física i química i ciències naturals. Els primers professors eren catalans o mallorquins i estaven prou ben remunerats; entre ells, cal destacar: Ramon Sadurní Duran, que fou director i empresari del centre; Joan Ripoll Trobat, que després fou professor de l’Institut Provincial; Ramon Bordas i Estragués , que fou secretari i professor de Llatí, Castellà i Retòrica i Poètica, publicà un llibre de text sobre aquesta darrera matèria i introduí el català al Col·legi. Foren alumnes seus els més destacats escriptors eivissencs del s XIX en llengua catalana. A la dècada del vuitanta, els professors ja eren eivissencs, cal destacar: Antoni Albert Nieto , Joan Arabí Respeto , Felip Curtoys Valls , Pere Escanellas Suñer , mossèn Josep Felicó Serra, Joan Mayans Marí , Josep Nieto Prats, Narcís Puget Sentí , Narcís Puget Viñas , Joan Riera, Vicent Tur Boned, Joan Tur Marqués i Joan Villangómez Ferrer . El 1900, a fi de dur a terme reformes substancials dins del camp de l’ensenyament, es creà el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Entre altres mesures preses, cal destacar que els mestres passaren a rebre el sou de l’Estat. Abans eren pagats malament i tard pels ajuntaments i depenien de les oligarquies locals; amb aquesta disposició s’inicià la dignificació del magisteri. A les Pitiüses i malgrat el creixement demogràfic, el nombre de centres públics no augmentà fins a 1917, per la qual cosa un gran nombre de nens es veren impossibilitats de rebre cap tipus d’instrucció; el 1904 l’analfabetisme al camp era superior al 90%. Això no obstant, el 1900-1901, es crearen, com a la resta de l’Estat, classes nocturnes per a adults a les escoles completes dels nens, i al Casino Republicà es donaren classes nocturnes gratuïtes. L’Església, que encara controlava el sistema educatiu, reaccionà impartint des de l’any 1900 classes noctures gratuïtes al Cercle Catòlic, del qual Isidor Macabich arribà a ser director. La situació de les escoles, seguia sent la mateixa: eren centres unitaris, on un únic mestre havia d’atendre un excessiu nombre d’alumnes de totes les edats; el material era escàs i encara s’utilitzava el mètode mutu, ja caduc. Al mateix temps, hi havia un alt absentisme escolar i una gran manca de places i de mestres titulats, que afavoria la profusió d’escoles privades de caire il·legal; la debilitat econòmica dels ajuntaments es veia agreujada pel fet d’haver de satisfer una quantitat més que considerable en concepte de lloguer dels edificis i d’habitatges per als mestres. La modernització i l’afany pedagògic per millorar l’escola pública provenia dels mestres mateixos, cal destacar la tasca d’Antoni Albert Nieto, Joan Tur i Marquès, Carmela Serra Boned, Margalida Ankermann, Pere Escanellas Suñer, Climent Riera i Josep Albinyana Ferrer. El futur del Col·legi de Segona Ensenyança era incert, donat que la Diputació Provincial pretengué, diverses vegades, suprimir la subvenció destinada al seu manteniment; finalment, el 1913 s’elaborà un “Pla de Reorganització del Col·legi de Segona Ensenyança”, per tal d’ajustar-lo als requisits que aquesta institució exigia en matèria de titulació del professorat, aportació econòmica de l’Ajuntament i la dependència de l’Institut General i Tècnic de les Balears. A partir de 1915, començà una etapa caracteritzada pel suport institucional al moviment de renovació educativa, la Inspecció d’Educació se sumà a la iniciativa. Els reptes foren els de dotar les illes d’una xarxa suficient d’escoles públiques i proveir-les de mestres motivats, amb una bona formació professional i desitjosos de treballar pel progrés i millora de la societat. Cal subratllar, la tasca de l’inspector en cap, Joan Capó i Valls de Padrinas , que, a partir de 1924, es dedicà a dur a terme un pla de construccions escolars a les Balears. El 1925, es reuní amb la Junta de Primer Ensenyament d’Eivissa, per tal d’aplicar un projecte d’eradicació de l’analfabetisme del camp. D’acord amb les seues directrius, els mestres Joaquim Gadea Fernández , Lluís Andreu Minguet i Bernat Sampol Fiol fundaren patronats amb la finalitat de canalitzar les aportacions dels vesins per construir edificis escolars; aquestos projectes es materialitzaren a Sant Carles el 1926, a Formentera el 1927 i a Sant Josep el 1928. Així, si el 1920 hi havia catorze escoles de nens i igual nombre de nenes, deu anys després n’hi havia vint-i-tres per a cada sexe i vuit més de sol·licitades. Per tal de reciclar el magisteri, l’inspector Capó organitzà conferències, jornades, cursos i viatges a l’estranger. El 1925 i el 1930, Joaquim Gadea fou seleccionat per realitzar un viatge visitant els centres educatius de Madrid, França, Bèlgica i Suïssa. Alguns mestres contribuïren a crear un moviment de renovació pedagògica, com foren Emília Noya Casanovas , Joaquim Gadea Fernández, Lluís Andreu Minguet, Antoni Albert, Emili i Jesús Garcia Rovira i Prudenci Alcon. Dins del camp del segon ensenyament, la fita més destacable, fou que el 1928 el Col·legi fou elevat a Institut Local i, el 1934, a Institut Nacional, amb els avantatges que això suposava tant pel que feia al professorat, com al finançament; la primera data coincideix amb la jubilació del professor Joan Mayans, que hi exercí la professió docent al llarg de 50 anys (1878-1928). La II República propicià l’ambient de renovació pedagògica i la continuïtat de la creació de centres escolars. L’activisme pedagògic tengué una destacada presència a les illes, es potenciaren les excursions i les visites, les colònies passaren de ser una experiència aïllada a consolidar-se. S’instauraren les cantines escolars, destinades a proporcionar aliment i vestit als nens més necessitats i així incentivar l’assistència a l’escola. Es començaren a implantar biblioteques a les escoles públiques. Les al·lotes començaren a matricular-se de manera habitual a l’Institut. La primera professora fou Maria Covadonga Pérez-Peñamaría y Suárez Valdés, que impartí classes de Llatí; la primera professora eivissenca fou Aurora Pineda Ramon (1933), i dues de les primeres alumnes, que després estudiaren Magisteri, foren Matilde Boned Boned i Cecília Escandell Torres. La ciutat d’Eivissa, que comptava amb quatre escoles, les mateixes des de 1857, passà a tenir-ne nou. El 1931 s’hi crearen les primeres escoles públiques de pàrvuls; el 1932, començà a funcionar la Graduada provisional al passeig de Vara de Rey i el 1935 s’inicià la construcció de l’edifici a s’hort des Bisbe; aquell mateix any s’aprovà la creació de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i s’inicià la construcció del corresponent edifici. Als pobles es construïren les escoles de Sant Jordi (1934), Sant Gertrudis (1934) i Sant Llorenç (1935). El 1935 i a tots els municipis de les Pitiüses s’havien demanat i concedit partides destinades a la construcció de centres escolars. Però el 1936 esclatà la Guerra Civil i truncà tots aquestos importants projectes. Les illes es veren privades d’un bon nombre de professors, que a causa de la seua afiliació republicana foren empresonats, afusellats o, en el millor dels casos, es varen veure obligats a exiliar-se. D’aquesta època, cal esmentar: Antoni Albert i Nieto, Emili García Rovira, Ramon Medina Tur, Joan Antoni Palerm Vich, Francesca Riera, Lluís Rovira Miralles, Pere Torres Torres “Rota”, Miquel Tur Costa “Gabrielet”. Durant aquest període immediatament anterior a la Guerra Civil, l’Església i, en particular, el bisbe Antoni Cardona Riera, intentaren contrarestar el desenvolupament de l’escola laica, incentivant la creació de centres catòlics. A Vila, s’instal·laren el Centre d’Acció Social (1933) i l’Escola Social (1935) dirigida per Manuel Escanellas. El 1911 s’havia inaugurat oficialment el Col·legi de la Consolació i el 1930 es començà a construir l’edifici que encara ocupen, al carrer Joan Xico; durant la primera meitat del s XX les agustines realitzaren una gran tasca d’alfabetització, perquè s’encarregaren també del Col·legi de Sant Vicent de Paül (1922-1936). Recordem que el 1928, davant la ferma oposició del mestre Gadea, fracassà el projecte d’instal·lació del Col·legi Cristo Rey, regit pels Pares Teatins. A Sant Antoni, s’establiren el 1931 la Societat cultural Salvi Huix, dirigida per mossèn Bartomeu Ribas Ferrer i el Col·legi de les Trinitàries. El nou règim posterior a la Guerra Civil es caracteritzà des d’un principi per la falta de sensibilitat pedagògica. Convertí l’escola pública en un mitjà per vehicular el seu aparell ideològic (nacionalisme, tradicionalisme, catolicisme). Malgrat l’augment demogràfic, la construcció de noves escoles es paralitzà, l’Escola Graduada i la d’Arts i Oficis Artístics foren ocupades pels militars fins als anys cinquanta. El 1965 s’inaugurà l’edifici destinat a albergar l’Institut Santa Maria (l’únic de les illes Pitiüses), que a causa de serioses deficiències, s’enderrocà trenta anys després; l’edifici actual s’inaugurà el 1988. Els centres privats, gairebé tots en mans de l’Església, es varen veure afavorits. A Eivissa, el 1942, les agustines instal·laren una escola a Sant Josep i un any després una altra a Sant Jordi. El Seminari, malgrat les deficiències de l’edifici i l’escassesa de professorat titulat, impartí el batxillerat amb ple reconeixement oficial. El 1989 el bisbe Manuel Ureña Pastor va vendre el vell edifici dels jesuïtes, i el 1993 s’inaugurà el Col·legi Sant Domingo Savio, situat a l’antic hort de sa Real, devora el Col·legi Joan XXIII, que també depèn del bisbat, al qual s’imparteix ensenyament primari. L’Institut d’Estudis Eivissencs intentà la difícil tasca de recuperació social, amb l’organització de cursos de català, la publicació de la revista Eivissa i la instauració dels premis de la Festa de la Nit de Sant Joan. L’Escola d’Arts i Oficis Artístics, amb els tallers de fusteria i forja artística, mestre d’aixa i costura, gaudí d’un gran prestigi. Entre els professors cal esmentar: Josep Zornoza Bernabeu , professor de dibuix lineal i director del centre, Ignacio Agudo Clará (dibuix artístic), els exalumnes i després professors: Antoni Pomar Juan , Adrián Rosa Hidalgo i Francesc Riera Bonet , els mestres de taller: Pere Juan Moncada (forja), Antoni Molina Gómez (fusteria), Maria Guasch Guasch i Josepa Serra Marí (costura). Només donà un poc de llum la feina d’alguns mestres, com Josepa Escandell Bonet , Catalina Fons Riera , Josep Marí Guasch “Casetes”, Francesc Masdeu Giménez , Marià Villangómez Llobet , Emília Noya Casasnovas i Joan Tur Riera “des Sereno”. Els professors, Manuel Sorà Bonet , Isidor Macabich Llobet , Maria Estela Juan Hernández, Vicent Ferrer Guasch i María de los Llanos Lozano Guevara . Amb el boom turístic, al mateix temps que la població experimentà un augment inusitat, les necessitats educatives augmentaren en progressió geomètrica. El 1966, Ernest i Enric Ramon Fajarnés i Antoni Cardona crearen l’Escola de Turisme. Dins del camp de l’ensenyament musical cal ressenyar la tasca de Victorí Planells Roig , Rafel Zornoza Bernabeu que dirigí la Rondalla la Afición y Catalina Bufí Juan , que impulsà la creació del Conservatori de Música (1989). Pel que fa a l’ensenyament de la llengua francesa cal destacar el paper jugat per l’Aliança Francesa d’Eivissa (1954). A final de la dècada dels setanta començaren a instal·lar-se nombroses acadèmies d’anglès. La Llei general d’educació (1970) motivà l’inici del perfeccionament i el reciclatge del magisteri. L’escolarització s’allargà fins als catorze anys, això juntament amb l’arribada de gran nombre d’immigrants, provocà el començament del greus problemes de massificació de la matrícula dels diferents centres. A partir de 1971, començà tímidament la construcció d’escoles i instituts, fenomen que s’intensificà a final d’aquella dècada i principi de la següent. Andreu Crespí Plaza , delegat provincial d’Educació (1983-1995) impulsà la creació de nous centres escolars i amb Damià Pons i Pons, conseller d’Educació i Cultura del Govern de les illes Balears, es completa el mapa escolar. El decenni dels vuitanta suposà l’estabilització del fet democràtic i, en conseqüència, l’inici de la tasca de les institucions, en particular, del Consell Insular d’Eivissa i Formentera i dels ajuntaments de les illes. Es crearen els Centres de Professors i Centres de Recursos com a noves cèl·lules democràtiques de perfeccionament del professorat, una Delegació provincial del Ministeri d’Educació i Ciència (MEC), places d’Inspecció d’Educació i els serveis psicopedagògics i d’orientació educativa. Des de 1982 la Direcció Provincial d’Educació, a través de la Unitat de Programes Educatius ha realitzat una tasca de dinamització de la qualitat de l’ensenyança. Tots els centres escolars han fet un important esforç per adaptar-se a les noves exigències plantejades pel projecte curricular de la LOGSE. El 1998 es creà la Direcció General d’Educació d’Eivissa i Formentera, dins de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Es mantenen els cursos de reciclatge de català per a professors que gestiona l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de les illes Balears. El Reial Decret de 12 de desembre de 1997, regulà el traspàs de funcions i serveis de l’Estat en matèria d’ensenyaments no universitaris; es creà la plaça de delegat d’Educació a Eivissa i Formentera (1999). A la dècada dels vuitanta, la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) firmà un conveni amb l’Ajuntament d’Eivissa per establir una relació administrativa, però no fou fins a 1997 quan es creà l’Extensió de la Universitat de les Illes Balears (UIB); actualment, s’hi poden cursar estudis de Magisteri, Ciències Empresarials i Tècniques en Telemàtica i Informàtica, aquestos estudis tenen un caire temporal i la seua implantació depèn de les demandes del mercat. Per primera vegada, les Pitiüses compten amb centres que imparteixen els tres nivells educatius: infantil i primari, secundari i superior. [NGF]