a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

economia f ECON S’entén per economia d’una comarca, d’una regió, d’un país, etc. el conjunt d’activitats humanes desenvolupades en el seu espai físic que tenen per objecte la producció i la distribució de béns i serveis. Aquestes activitats són estudiades tradicionalment en un doble vessant: el nivell de riquesa de l’àrea territorial considerada i el pes de les diferents activitats sectorials dins el conjunt. La nostra anàlisi haurà de partir de les dades corresponents a les illes Balears, que constitueixen l’entitat econòmica mínima que figura en la majoria d’estadístiques. Pel que fa al nivell de riquesa, el primer que podem veure és que les illes Balears constitueixen una entitat econòmica rica dins l’àmbit espanyol i europeu. Segons l’Anuario El País 1998 la comunitat autònoma balear presentava una producció per càpita igual a un 154% de l’espanyola i un 126% de l’europea (Unió Europea amb 15 membres). Combinant aquestes dades amb les que facilita l’Informe econòmic i social 1998 de Sa Nostra es poden situar Eivissa i Formentera lleugerament per sota de la mitjana de la resta de la comunitat autònoma: 143% respecte a l’Estat espanyol i 117% respecte a la Unió Europea. No es disposa dels valors històrics d’aquestes dades per a Eivissa i Formentera, però les illes Balears ja fa uns 15 anys que se situen per damunt del 150% dels valors de l’Estat espanyol. Així, les illes Balears apareixen com la regió més rica dins l’àmbit de l’Espanya del darrer quart del segle XX. Tradicionalment les activitats econòmiques són analitzades després de classificar-les en sector primari, secundari i terciari. Moltes vegades es distingeix un quart sector: la construcció. En la taula es reprodueixen les estimacions del pes que cada sector representa a les Pitiüses realitzada per Miquel Alenyà i Miquel Fuada a la publicació Evolució Econòmica illes Balears 1997. Les dades corresponen a la mitjana dels anys 1996 i 1997. D’aquestes dades es pot deduir que el pes de les activitats terciàries és molt important a les Balears (un 82%, mentre que a l’Estat espanyol només representen un 65%) i que a Eivissa i Formentera el seu pes és encara més important (quasi el 88%). La construcció constitueix una activitat important a totes tres illes, mentre que l’agricultura i la industria són quantitativament irrellevants a Eivissa i Formentera. Les activitats primàries i industrials únicament representen el 5% de l’economia pitiüsa, mentre que assoleixen el 10% de la mallorquina i el 18% de la menorquina. De fet, la indústria eivissenca es limita a materials de construcció de baix valor afegit i alguns productes dirigits bàsicament als turistes: bijuteria, artesania, licors, etc. Cap d’aquestes produccions aprofita ni de bon tros la demanda potencial que les Pitiüses ofereixen. Molt semblant és la situació de l’agricultura, amb un conjunt encara nombrós de pagesos que conreen les seues terres seguint les tècniques i plantejaments tradicionals. El futur del camp eivissenc passa, sobretot, per aprofitar la gran capacitat de demanda de productes frescos del sector turístic. Aconseguir-ho exigeix una agricultura intensiva en capital, que utilitzi hivernacles, adobs moderns, etc. i que limiti el consum dels factors que, com l’aigua, ja estan sobreutilitzats. En segon lloc fa falta una infraestructura de comercialització nova que asseguri l’estandardització del producte i utilitzi l’origen illenc com un element diferenciador. Els intercanvis d’Eivissa i Formentera amb l’exterior demostren que les illes necessiten comprar tot el que els seus habitants i visitants necessiten. L’any 1998 entraren pels ports d’Eivissa i Sant Antoni poc més d’un milió de tones de mercaderies i pràcticament no en va sortir res. Les entrades de mercaderies d’aquest any inclouen més de 200.000 tones de productes energètics, 150.000 tones de productes alimentaris i una quantitat lleugerament inferior de materials de construcció i ciment. Pel que fa a les sortides, únicament hi ha la sal i petites quantitats d’uns quants productes del camp com garroves i ametlles. La resta de les sortides són plataformes, contenidors i vehicles buits. La causa de la presència aclaparadora de les activitats terciàries radica, evidentment, en el fet turístic. El nivell d’intensitat turística balear és molt alt. Segons l’Institut Nacional d’Estadística les illes Balears representen, aproximadament, una quarta part del sector turístic espanyol. A les illes Balears hi ha quasi el 25% dels empleats en establiments hotelers, s’hi realitzen un 26% de les pernoctacions hoteleres totals i recullen un 23% dels ingressos turístics espanyols. A la taula 2 hi figuren les dades de l’any 1997 corresponents al Valor Afegit Brut sectorial i al Producte Interior Brut a preus de mercat de les illes Balears i de les Pitiüses. En aquesta taula es pot observar que encara que Eivissa i Formentera representen aproximadament un 10% de l’economia balear total, aquest percentatge puja per als serveis, però baixa ostensiblement per a l’agricultura i la indústria. A la taula 3 figuren alguns indicadors que permeten comparar el pes del sector turístic en l’economia de cadascuna de les tres illes. Considerant totes les dades que s’han exposat, és possible afirmar sense dubte que dins les illes Balears, Eivissa i Formentera presenten la màxima especialització turística. Com a activitat econòmica el turisme vacacional presenta unes característiques específiques que afecten, per tant, l’activitat econòmica de les illes. En primer lloc, apareix la seua complexitat en combinar consum de transport, allotjament, manutenció i activitats complementàries com excursions, activitats d’oci, etc. L’activitat turística exigeix la creació d’una estructura empresarial específica d’allotjament: els hotels i els apartaments, principalment, i unes infraestructures de transport molt desenvolupades: ports i aeroports d’alta capacitat ben comunicats amb les zones turístiques. En segon lloc, el turisme és una activitat que consumeix territori. Ho fa de manera directa: solars dels hotels i apartaments, de les carreteres d’accés, etc., i indirectament en forma de paisatge del qual gaudeixen els visitants. Aquesta última característica és la que fa que l’activitat turística presenti ràpidament costos de saturació que afecten les possibilitats d’oferta. Una destinació que absorbeix pocs visitants pot aspirar a atreure turistes exigents, amb una elevada capacitat de despesa, en canvi quan es massifica, aquesta mateixa destinació perdrà aquest tipus de visitants substituïts per altres d’inferior capacitat econòmica. Una altra característica del turisme vacacional és l’elevada elasticitat de la seua demanda, que resulta molt sensible tant al preu com a la renda dels consumidors, de manera que un petit increment del preu pot generar una forta caiguda de la demanda i a l’inrevés. Igualment, si la renda de les zones emissores de turistes varia, llavors la demanda turística dels seus habitants varia de manera més que proporcional: petits increments de la renda personal disponible generen un apreciable ascens de les ganes de viatjar dels seus habitants. El resultat és que l’activitat turística sol presentar oscil·lacions amplificades respecte a les de l’economia global. Les crisis són més fortes i les expansions també. Pel que fa a l’impacte del turisme sobre l’estructura socioeconòmica de la zona receptora és important l’alta intensitat en mà d’obra. L’activitat turística no utilitza equipaments d’alta tecnologia i, inicialment, tampoc exigeix personal especialment qualificat, així sol resultar fàcil assumir un ràpid increment de la demanda turística. La construcció d’allotjaments no exigeix una complexitat o qualitat constructiva especial i, en la pràctica, resulta factible preparar ràpidament personal per a la majoria de llocs de feina. El procés viscut a Eivissa i Formentera en els anys seixanta és una prova palpable d’aquestes característiques del desenvolupament turístic. Els efectes de l’especialització turística afecten tots els sectors econòmics. A Eivissa i Formentera destaca el de la restauració. Segons les dades de la Cambra de Comerç, l’any 1998 a Eivissa hi havia 841 restaurants que oferien 49.473 places, mentre que a Formentera els 100 establiments existents oferien 5.842 places. Les cafeteries són 447 amb 19.319 places a Eivissa i 37 amb 1.387 places a Formentera. Evidentment, els bars encara són molt més nombrosos. També es fa notar especialment el fet turístic en l’oferta de locals específics d’oci. Les discoteques i bars nocturns atreuen un tipus específic de turisme, sobretot a Sant Antoni de Portmany, i generen una activitat econòmica important encara que molt difícil de quantificar. Un altre element que afecta molt les zones turístiques és l’estacionalitat. Per causes climatològiques, de vacances laborals o escolars, etc. quasi totes les destinacions turístiques resulten atractives únicament en unes èpoques concretes de l’any. Eivissa i Formentera també resulten fortament afectades per aquest fenomen que, en general, limita la temporada turística a sis mesos amb una forta concentració en els mesos de juliol i agost. Per tal de visualitzar l’efecte de l’estacionalitat turística sobre la totalitat de l’economia eivissenca s’ha elaborat un gràfic d’índexs d’estacionalitat. S’hi han situat les dades d’atur, la facturació d’energia elèctrica i els moviments de passatgers a l’aeroport en índexs de base 100. El valor base es correspon amb la mitjana mensual de la variable. Els resultats indiquen que els moviments de passatgers presenten una fortíssima estacionalitat i que l’atur disminueix força en els mesos d’estiu a la vegada que creix la demanda d’energia elèctrica. Evidentment l’especialització econòmica d’Eivissa i Formentera no ha aparegut d’un dia per l’altre. En els darrers anys del segle XIX i el primer terç del segle XX l’economia eivissenca experimentà un important procés de diversificació i creixement econòmic. S’abandonava el model d’agricultura de subsistència i apareixien unes produccions agrícoles dirigides als mercats espanyols i internacionals, sobretot pel que fa al cultiu de l’ametlla. Simultàniament la sal recuperava una posició capdavantera en l’economia d’Eivissa i Formentera i apareixien un conjunt de produccions que podem qualificar de modernes, encara que fossin semiindustrials, sobretot els teixits de cotó. La depressió econòmica internacional dels anys 30 significà un fort daltabaix sobre l’economia exportadora eivissenca. Posteriorment la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial portaren els eivissencs i formenterers a una situació d’extrema penúria. En adoptar un model econòmic dirigit a l’exportació, Eivissa i Formentera perderen la seua independència alimentària. El tancament definitiu dels mercats exteriors a partir de 1936 va fer que es perdessin les fonts de renda imprescindibles per adquirir aliments importats: blat, arròs, bacallà, etc. El resultat és que entre 1940 i 1960 la població experimentà l’única caiguda absoluta enregistrada entre els anys 1790 i 2000. A partir de 1955 l’activitat econòmica començà a recuperar-se de la seua atonia. Inicialment la producció seguia els mateixos trets anteriors a la depressió: revifada de la producció salinera, indústria tèxtil, agricultura exportadora centrada en la tradicional ametlla i en un nou conreu, la patata primerenca, etc. Semblava que l’economia eivissenca i formenterera podia renéixer seguint el model anterior a la depressió internacional de 1929. Aquesta tendència s’estroncà ràpidament en convertir-se el turisme en el factor dominant. Abans de la Guerra Civil ja existien alguns establiments hotelers a Sant Antoni de Portmany, però a partir de 1954 s’inauguren nous hotels moderns, primer el Portmany, l’any següent el Bahia i el Tanit, i a partir de 1960 les inauguracions d’hotels ja esdevenen un fet habitual: hotels Cénit, Cala Gració, Cap Nonó, Florida, etc. Els primers també es troben situats a Sant Antoni de Portmany, però ràpidament el fenomen turístic s’estén per tota l’illa i apareixen construccions hoteleres as Canar, ses Figueretes, sa Cala de Sant Vicent, Portinatx, etc. Un element bàsic per sostenir l’impuls turístic és l’aeroport. Les instal·lacions des Codolar es convertiren l’any 1964 en un aeroport modern, amb capacitat per rebre avions que transportaven dotzenes de milers de turistes mensualment. S’inicià així el principal canvi estructural que ha experimentat l’economia pitiüsa en el dos últims segles. Eivissa i Formentera no s’havien integrat plenament a la Revolució Industrial en el seu format inicial, les activitats secundàries sempre foren minoritàries. Ara el seu nou model econòmic registrava una terciarització radical i una especialització turística aclaparadora. Tot seguit es reprodueix una estimació de les dades de la distribució de la mà d’obra eivissenca en els tres grans sectors econòmics entre 1960 i 1975 preses de l’obra dirigida per Eugeni Aguiló El Turismo en las Islas Baleares:
................. 1960...... 1975
Primari ...... 59,8% .. 20,2%
Secundari... 19,3% .. 28,6%
Terciari ..... 20,9% .. 51,2%
En el primer d’aquestos anys, Eivissa i Formentera presenten una estructura clarament preindustrial, mentre que quinze anys després ja es pot qualificar-la de postindustrial amb un domini total de les activitats terciàries. El sector primari que sobreviu és residual, ocupa un percentatge de població molt més gran que no el percentatge del Producte Interior Brut que aporta. A poc a poc, la població agrària i pescadora anirà envellint i desapareixent. Aquest canvi d’ocupació no podia fer-se sense provocar canvis socials importants, el més destacat fou la immigració. Només es disposa de càlculs del PIB eivissenc i formenterer dels anys 1995 fins a 1998 realitzats per Miquel Alenyà i publicats per Sa Nostra. Comparant les dades del PIB amb les estimacions de la despesa turística realitzades per un equip que inclou Eugeni Aguiló, Antoni Sastre i Esteve Bardolet, resulta que la despesa dels turistes que visiten les Pitiüses representa un 50% aproximadament del PIB insular. No hi ha dubte que el fet turístic esdevé l’element central de l’economia eivissenca i que pràcticament es pot identificar l’economia eivissenca i formenterera amb l’economia del turisme. També es poden comparar les taxes de creixement anual de la despesa turística global a Eivissa i Formentera i la taxa de creixement del PIB. Aquestes dades existeixen per a sis anys que van de 1993 fins a 1998. En el gràfic corresponent es pot comprovar com els majors increments del PIB coincideixen exactament amb els anys de major increment de les despeses turístiques. Fins i tot, l’any 1996 apareixen simultàniament les dues úniques caigudes de la despesa turística i del PIB del període. No hi ha dubte, per tant, que l’economia eivissenca està estretament acoblada amb el fenomen turístic. Per tant, si es vol identificar la trajectòria de l’economia pitiüsa cal centrar-se en el turisme. La trajectòria del turisme no ha estat mai estable a llarg termini, sovent ha presentat fortes oscil·lacions. Partint de l’any 1964 es poden distingir cinc fases principals: La primera va des de 1964 al 1973, època en què apareix un creixement sostengut molt fort amb taxes que superen el 30% anual. De 1974 a 1976 la depressió que afectà tot el món occidental a partir de la crisi del petroli de 1973 provocà el bloqueig del creixement turístic. De 1977 a 1988 es dóna una expansió ràpida, les entrades de passatgers a l’aeroport s’incrementen en 50.000 mil persones per any de mitjana. De 1989 a 1992 és un període de crisi molt forta, per primera vegada es registren caigudes importants del nombre total de turistes entrats. Aquesta caiguda és d’un 13% l’any 1990. A la fase de 1993 a 1999 retorna el creixement del sector turístic. Ara, l’increment anual de les entrades de passatgers a l’aeroport se situa per sobre dels cent mil passatgers. Actualment és difícil reconèixer el moment exacte en què l’economia pitiüsa s’identificà amb el turisme, però probablement això ja ocorregué cap a 1965 o 1966. En aquell moment el turisme tingué un efecte multiplicador extraordinari. Els visitants que arribaven a Eivissa havien de viure del que l’illa els oferia, el resultat fou un sobtat increment de la demanda interna. Els primers hotels pertanyien majoritàriament a petites companyies que compraven íntegrament a Eivissa els productes que consumien i que estaven disposades a pagar preus elevats pels seus subministraments. Verdures, fruites, peix, patata, carn, etc. experimentaren un fort increment de preu, estimulant la producció agrària i pesquera local. Aquesta producció aviat fou incapaç d’absorbir la nova demanda, obligant els hotelers a adquirir queviures fora d’Eivissa, encara que fos assumint uns costos de transport molt elevats. Cal no oblidar que els anys 50 i els primers anys 60 no existien línies regulars de vaixells congeladors i que la major part del transport de mercaderies es realitzava amb motovelers, de poca capacitat de càrrega i alts costos. El sector de la construcció experimentà una embranzida espectacular, els deu anys que van de 1964 fins a 1973, ja que es multiplicà per cinc l’oferta hotelera passant de 6.133 llits a 34.414. En aquells anys es construïren 128 hotels amb una cabuda mitjana de 221 places cadascun d’ells. Per tal de comparar, se sap que l’any 1964 la cabuda mitjana dels establiments existents era únicament de 38 llits per establiment. Aquestes noves places hoteleres exigien ocupar un nombre cada cop més elevat de persones. La població d’Eivissa i Formentera creixia molt ràpid. L’any 1960 la població era de 37.173 habitants; el 1970, ja eren 48.040, i el 1981, s’assoleixen els 65.146 habitants. És a dir, havia crescut un 75% en vint anys. La quantitat d’habitants creixia ràpidament i també ho feia la seua demanda de benestar. Sa Penya, Dalt Vila, ses Feixes, etc. es despoblaren en favor dels nous eixamples de Vila, i de barriades com ses Païsses, a Sant Antoni; Puig d’en Valls i Ca n’Escandell, als voltants de la ciutat d’Eivissa. El resultat no podia ser altre que una forta especulació immobiliària i un ritme constructiu vertiginós, que implicava baixa qualitat dels materials utilitzats, absència de serveis, desgavell urbanístic, etc. La crisi de 1973-1976 fou fonamentalment una crisi de creixement que afectà sobretot la construcció. Ja no podien mantenir-se els ritmes de creixement anteriors (que arribaven a ser d’un 30%) i, per tant, no feien falta tantes construccions noves. La demanda de nous habitatges per part de la població local esmorteí la crisi. Aquesta situació deprimida començà a millorar amb el canvi qualitatiu que visqué el sector turístic entre 1980 i 1988 i consistí en la construcció de nous apartaments, mentre que l’oferta hotelera estricta restava pràcticament estancada. La majoria d’aquestos nous apartaments no eren legalitzats en el moment en què s’obrien. Així s’explica l’aparent contradicció que hi ha entre un nombre contínuament creixement de turistes que entren per l’aeroport mentre l’oferta d’allotjament resta immòbil. Observant la gràfica de places turístiques legals s’observa que el seu nombre quasi no creix entre 1970 i 1982, però que després ho fa sobtadament quan s’incorporen els apartaments a les estadístiques. Entre 1983 i 1991 el nombre de places creix acceleradament, passa de 57.268 a 84.414. En aquell any s’aturà el creixement en sec, fins i tot, en els dos anys següents es redueix la quantitat total de places oferides fins a les 80.525. L’impacte d’aquesta crisi fou profund. Diversos factors s’uniren per deprimir severament la demanda turística: una pesseta sobrevalorada, situació de crisi econòmica en els principals mercats emissors (Alemanya i Gran Bretanya), la Guerra del Golf, etc. El resultat fou que l’oferta d’allotjaments, que havia crescut molt els darrers anys, superava en un 25% aproximadament la demanda. La caiguda dels preus dels allotjaments turístics a les illes Balears arribà a un 15% entre 1987 i l’any 1990, quasi segur que a Eivissa i Formentera la caiguda dels preus fou més forta. En conjunt el volum d’ingressos turístics rebuts per Eivissa i Formentera davallà en una quarta part i fins a 1994 no es recuperà el valor dels ingressos turístics de 1989 mesurats a preus constants. L’excedent de places hoteleres repercutí en una caiguda sobtada de la demanda de construcció. Aquest sector havia viscut una època de gran auge entre 1984 i 1989 a causa de la bona conjuntura turística que incentivava la construcció de nous apartaments. També hi influí l’acció legislativa que, en proposar una tímida moratòria urbanística per un futur pròxim, accelerà els projectes de nova construcció per anticipar-se als efectes de la reglamentació. En aquells anys s’inicià la construcció de milers d’apartaments, la majoria dels quals no arribaren a finalitzar-se en la data prevista a causa del deficient finançament dels promotors. Quasi totes aquestes agrupacions d’apartaments, acabades o no, anaren a parar a mans d’entitats financeres en no pagar-se els crèdits hipotecaris que havien servit per finançar la seua construcció. L’efecte de la crisi fou especialment dur sobre les empreses auxiliars de la construcció: instal·ladors d’equipaments elèctrics i sanitaris, proveïdors de materials de construcció, etc. La majoria d’ells es veren abocats a la fallida en no poder cobrar les feines realitzades en blocs d’apartaments inacabats, impossibles de rendibilitzar per falta de demanda turística. Per il·lustrar aquesta davallada es pot utilitzar el fet que l’any 1989 a Eivissa es visaren projectes al Col·legi Oficial d’Arquitectes que incloïen 3.554 habitatges, tres anys després eren 326 els habitatges projectats visats. L’any 1990 els projectes visats abraçaven 244.423 m2, el 1992 només eren 75.126 m2. Si entre 1988 i 1992 tots els factors jugaren simultàniament en el sentit d’enfonsar l’economia pitiüsa, a partir de 1993 succeí a l’inrevés. Les successives devaluacions de la pesseta, la inseguretat en els països del Nord d’Àfrica i Iugoslàvia i zones turístiques competidores, així com una situació econòmica expansiva en els mercats emissors dibuixaren un entorn altament favorable per al creixement econòmic d’Eivissa i Formentera. A les taules 4 i 5 figuren un conjunt d’indicadors econòmics d’aquestos darrers anys. La primera taula conté dades físiques i es pot veure com tots aquestos indicadors físics creixen entre un 30% i un 40% en els cinc anys que van de 1993 fins a 1998, mentre que el nombre mitjà d’aturats cau en un 25%. Les dades de la taula 5 indiquen que la despesa turística s’ha incrementat en un 75% valorada a preus constants de 1998. No es disposa de dades del PIB per a tots els anys del període, però en els anys disponibles és evident un creixement molt ràpid. La taxa mitjana de creixement entre 1993 i 1998 ha estat molt pròxim a un 5% anual real, un valor molt elevat. Aquesta situació de fort creixement sostengut s’ha mantengut durant els exercicis 1999 i 2000. Després del turisme, el sector més important de l’economia pitiüsa és la construcció. A la taula 6 es pot observar que la tendència ha estat molt més dinàmica que no la de l’economia eivissenca en general. En aquestos cinc anys el seu creixement ha estat d’un 185%. Observant l’esmentada taula 6 es comprova que aquesta dinàmica ascendent afecta quasi en exclusiva la construcció residencial. Entre 1993 i 1998 s’han registrat al Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Balears un total de 3.837 projectes a realitzar a Eivissa i Formentera. El valor total d’aquestos projectes és de 265 milions d’euros, dels quals únicament 35 milions d’euros corresponen a obres destinades al sector turístic. Per tant, resulta evident que la nova embranzida del sector de la construcció no generarà un increment de les places turístiques legalment oferides. De fet, en el gràfic en què es presenten les places turístiques legals, es veu com el seu creixement ha estat molt minvat en els últims vuit o nou anys. Segons una enquesta realitzada l’any 1998 entre els venedors de materials de construcció el 45% dels materials venuts es dedicaven a obra nova residencial, repartint-se aquest percentatge pràcticament a parts iguals entre blocs d’habitatges i xalets dedicats a segona residència. Un 15% de les vendes addicionals es dedicava a la rehabilitació d’habitatges. A nova construcció turística s’hi destinava un 18% dels materials venuts, mentre que la rehabilitació i modernització d’hotels i apartaments consumia un 12% dels materials. L’esforç en la modernització dels establiments turístics és important, sobretot si tenim en consideració que moltes de les millores realitzades no exigeixen projectes detallats o no consumeixen materials de construcció, com per exemple la instal·lació d’aire condicionat, la renovació del mobiliari, etc. Aquesta forta demanda d’habitatges prové de dos sectors bàsics: la població resident i els compradors estrangers de segones residències. La població d’Eivissa i Formentera els últims deu anys s’ha incrementat com a mínim en un 15% i és possible que fins i tot en un 20%. La majoria d’aquestos nous habitants són persones joves d’immigració recent que necessiten un habitatge. També ha de considerar-se que molts petits i mitjans empresaris del sector del turisme i de la mateixa construcció inverteixen els elevats excedents generats en els últims anys pels seus negocis en immobles. Pel que fa a la demanda de segones residències per part de ciutadans estrangers, es dirigeix sobretot a habitatges unifamiliars de gran dimensió més que als apartaments. [JcCC]