a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa-Medi natural
FLORA
La tipificació de les comunitats vegetals presents a l’illa és sovent complicada a causa de la intergradació entre moltes d’elles, conseqüència de la transformació del paisatge per l’acció humana. Tot i això, a grans trets, es poden distingir els següents grans grups, que responen a una tipologia de paisatge força definida: les comunitats forestals i arbustives, la vegetació litoral, la vegetació rupestre (no litoral) i la vegetació arvense. Altres elements, encara que presents, ho són de manera tan fragmentària que no s’han considerat (per exemple, les comunitats aquàtiques). Les comunitats forestals i arbustives. Una de les característiques dels indrets boscosos d’Eivissa és el predomini d’espècies de gimnospermes en la fesomia del seu paisatge vegetal (Pinus halepensis, Juniperus phoenicea, Juniperus oxycedrus). Aquestes espècies no creen un veritable microclima forestal i permeten el desenvolupament d’un ric i intricat sotabosc. L’absència de veritables alzinars a l’illa és un dels fets més notables de la vegetació eivissenca, en contrast amb el paper que juguen aquestes comunitats en el paisatge de les Balears orientals. La presència d’alzines (Quercus ilex), aïllades o formant petits redols, a alguns indrets puntuals de l’illa (per exemple als voltants de Sant Mateu) no implica l’existència de comunitats estructurades des del punt de vista florístic i ecològic que puguin ser assimilables als alzinars mediterranis. Encara que únicament l’estudi de la flora d’èpoques passades (mitjançant les anàlisis dels grans de pol·len fòssil) podrà donar-ne un testimoni aclaridor, és molt possible que l’origen dels exemplars d’alzines presents a Eivissa sigui a causa de l’activitat humana i no que constitueixin relictes de la vegetació ancestral que s’han pogut conservar a alguns llocs favorables. Així, doncs, el paisatge forestal eivissenc està constituït per denses màquies calcícoles de savina (J. phoenicea), ginebre (J. oxycedrus), mata (Pistacia lentiscus), raspall (Cneorum triccocum), romaní (Rosmarinus officinalis) i cepell (Erica multiflora). Més localment aquestes comunitats es poden enriquir amb l’arbocer (Arbutus unedo), el coscoll (Quercus coocifera), les argelagues (Ulex parviflorus i Calycotome spinosa), les estepes (Cistus albidus, C. monspeliensis, C. salviaefolius), l’albada (Anthyllis cytisoides) o la murta (Myrtus communis). Una singularitat és la presència d’arbusts ginestoides (Chronanthus biflorus, Genista doryncnifolia) en alguns indrets del N i NW de l’illa. Aquest mantell arbustiu sol estar coronat per l’omnipresent pi bord (P. halepensis), arbre que sol estar present a diferents tipus de formacions arbustives (màquies arbrades). El rentat dels horitzons superficials del sòl pot fer baixar els nivells de carbonats al sòl, afavorint l’aparició de plantes calcífugues, com la genista (Genista hirsuta), el bruc (Erica arborea) o el tomaní (Lavandula stoechas), que presenten una distribució més aviat puntual a Eivissa. La degradació d’aquestes màquies (pels incendis, canvis en l’ús del sòl, erosió i empobriment en matèria orgànica del sòl) condueix a la formació de les timonedes, formacions arbustives de talla baixa, riques en espècies de la família de les labiades, i que són força comunes a les Pitiuses. Hi predominen la frígola (Thymus capitatus), l’herba de sant Ponç (Teucrium polium s.l.) i diverses espècies del gènere Micromeria (M. graeca, M. nervosa, M. microphylla), junt a algunes esparregueres (Asparagus stipularis), i representants de les Cistàcies (Cistus sp., Fumana sp.). Entre les clarianes d’aquestes formacions arbustives, als llocs amb poc pendent i sovent no lluny de la mar, ocupant sòls poc profunds, poden trobar-se comunitats de plantes herbàcies, d’òptima floració primaveral, que reben el nom de pradells. Són formacions efímeres, riques en plantes anuals (Bellis annua, Evax pygmea, Chaenorrhinum formenterae, Solenopsis minuta) i en geòfits (Allium antoni-bolosii subsp. eivissanum, Ophioglossum lusitanicum, Merendera filifolia, Romulea columnae, R. assumptionis, Ophrys sp. pl.) a les quals acompanyen nombroses espècies de molses, hepàtiques i líquens. La vegetació del litoral. Als indrets afectats per la salinitat i pels altres caràcters lligats a la proximitat de la mar, es poden reconèixer tres tipus de paisatges que es diferencien clarament per la composició florística i per la seua ecologia. La vegetació que viu als penya-segats litorals es caracteritza per l’abundància de coixinets del gènere Limonium (saladines), sobretot L. ebusitanum i estirps afins, i pel fonoll mari (Crithmum maritimum), que dominen una bona part de la franja litoral rocallosa d’Eivissa. Un dels trets diferencials d’aquesta vegetació (i la de Formentera) si es compara a la que viu a les costes de les Balears orientals, és l’absència de coixinets espinosos que donen una fesomia peculiar al paisatge litoral gimnèsic. Quan apareixen les platges i dunes al litoral, aleshores es produeix un canvi brusc en les comunitats vegetals. Hi trobam uns mosaics de plantes herbàcies (en un predomini d’espècies estoloníferes o que creixen en tofes) com el càrritx de platja (Ammophila arenaria), el lliri de platja (Pancratium maritimum), l’escard de platja (Eryngium maritimum), algunes lletreres (Euphorbia sp. pl.), la Cakile maritima o el Lotus cytisoides. Als arenals fixats de darrere dunes apareixen les bosquines, amb el predomini de la savina. Cal destacar la presència d’espècies herbàcies anuals de gran interès biogeogràfic als pradells que s’instal·len als arenals no exposats, darrere les dunes, com el molinet (Silene cambessedesii) i el Chaenorrhinum formenterae. Als llocs salins, més o menys argilosos, que pateixen alteracions estacionals del nivell d’aigua freàtica (com els saladars) es desenvolupa una vegetació característica formada per arbustos i anuals de tiges i fulles crasses (Suaeda sp. pl; Salicornia europaea, Arthrocnemum sp. pl.), així com per diverses espècies de joncs (Juncus sp. pl.) i gramínies. sovent també hi poden aparèixer alguns representants endèmics o subendèmics de saladines (L. grosii, L. gibertii). La vegetació rupestre no litoral. Als cingles, roquissers i a les roques regalimants es desenvolupen comunitats força distribuïdes al territori, però amb poca extensió i importància paisatgística a causa de la baixa cobertura vegetal que assoleixen les plantes que hi viuen. Bona part de les falgueres d’Eivissa les trobam en aquestos indrets (Asplenium sp. pl., Cosentinia vellea, Cheilanthes acrosticha, Polypodium cambricum, Adiantum capillus-veneris), viuen a totes les exposicions però amb desenvolupament òptim, usualment als vessants exposats al nord. No poques d’aquestes plantes fissurícoles (com Cephalaria squamiflora subsp. mediterranea, Galium crespianum, Scabiosa cretica, Biscutella ebusitana, Silene hifacensis, Asperula paui, Chaenorrhinum origanifolium subsp. crassifolium) són endemismes de la Mediterrània occidental, i tenen un alt interès evolutiu i conservacionista a causa de la fragmentació i al baix nombre d’individus de les seues poblacions. Les rodalies de sa Talaia, la costa nord eivissenca i alguns illots (es Vedrà, es Vedranell) alberguen la màxima representació d’aquesta vegetació rupícola. Vegetació arvense. Els erms, marges de camins i conreus, i en general, els ambients fortament alterats per l’acció humana alberguen una gran diversitat de comunitats de plantes usualment herbàcies, relativament riques en espècies, i que van lligades a l’espectacularitat dels ambients agrícoles en la tardor i primavera. És el món de la ravanissa (Diplotaxis erucoides, Sinapis alba, Raphanus sativus, Eruca vesicaria, Rapistrum sp. pl.), el llevamà (Calendula arvensis), la rosella (Papaver sp. pl.), el vinagret (Oxalis pescaprae), la rapa (Arisarum vulgare), el bolig (Chrysanthemum coronarium), l’espadella (Gladiolus segetum), la lletrera (Euphorbia sp. pl.) i nombroses espècies dels gèneres Fumaria, Chenopodium, Amaranthus, Vicia, Reseda, Veronica, Medicago i Melilotus, entre d’altres components. [JaRP]