a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa-Història

Prehistòria

La investigació en qualsevol camp d’estudis és quelcom acumulatiu en què l’estat de coneixements depèn del grau de desenvolupament assolit en cada moment. En aquest sentit, pot afirmar-se que al final del s. XX s’està encara lluny de tenir una visió prou sòlida i completa sobre la prehistòria de l’illa d’Eivissa. En l’estat actual de la recerca, els principals problemes que ara mateix es plantegen són l’escàs nombre d’excavacions realitzades, cosa que suposa un curt bagatge de dades empíriques; l’insuficient nombre de datacions absolutes dificulta la seua periodització i, sobretot, l’absència d’estudis de les restes òssies de fauna recuperades a les excavacions, així com d’anàlisis de mostres pol·líniques i de sediments; tot això provoca l’absoluta incapacitat actual per conèixer aspectes tan fonamentals com el medi natural en què es desenvolupava el poblament prehistòric eivissenc, avaluar qüestions com la intensitat de l’explotació dels diferents recursos i l’impacte del poblament humà sobre l’ecosistema illenc. Això suposa una greu limitació a l’hora d’intentar definir les relacions de l’home prehistòric amb el medi insular eivissenc, la gestió de recursos, la capacitat de càrrega de l’illa i l’eficàcia de la productivitat a cada període concret, així com la seua evolució diacrònica. Per tant, l’estat actual de coneixements és enormement incomplet i, en conseqüència, tot el que ara pot plantejar-se sobre el procés d’establiment, arrelament i desenvolupament de comunitats humanes dalt l’illa durant la prehistòria és extremadament provisional; fins al punt que qualsevol nou descobriment o qualsevol nova dada poden fer variar significativament la precària visió actual.

El procés de poblament de l’illa (ca. 5200-2100 aC)
En una illa, la presència humana no implica necessàriament poblament. cal distingir, doncs, entre arribades accidentals o esporàdiques, freqüentacions o presències temporals més o menys regulars o estacionals per explotar-ne els recursos, i el veritable establiment permanent d’un grup humà que viu i es reprodueix sobre el territori illenc. Es Pouàs (Santa Agnès de Corona), excavat per un equip de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats dirigit pel Dr. Josep Antoni Alcover Thomàs , és el jaciment que fins ara ha fornit els indicis més antics de presència humana a Eivissa. Les troballes en aquest avenc que ara interessen són principalment dues: en primer lloc, un estrat en forma de bossada contenguda a l’interior d’un petit espai parcialment tancat per formacions estalagmítiques, contenint restes de fauna entre les quals hi ha espècies domèstiques —ovicaprins— i d’altres que viuen associades simbiòticament a l’home. Una mostra òssia d’aquest context va fornir per primera vegada una datació molt antiga de carboni 14 (14C ) per a aquest jaciment, que correspon a 4860-4450 aC (CSIC-870). En segon lloc, un estrat amb diferents nivells amb restes de combustió al qual s’associen restes òssies d’aus trencades —sembla que intencionalment— i parcialment cremades. D’aquí s’han datat dues mostres per 14C, que han donat els resultats següents: 5210-4938 aC (UtC 6222) i 4536-4401 aC (UtC 6516). Atès el registre paleontològic dels períodes anteriors, no pot haver-hi dubtes que la presència a Eivissa d’espècies domèstiques, només pot ser atribuïda a una acció humana conscient i intencional per introduir-les-hi. D’altra banda, l’alteració de les restes òssies d’aus i la seua associació a restes de combustió, aparentment només poden deure’s, també, a una acció humana. No es tracta doncs de proves directes de presència humana, sinó d’evidències indirectes, d’anomalies en un registre paleontològic que s’han d’atribuir a la presència humana en aquest indret. Però el cas de s’avenc des Pouàs no és, ni molt menys, únic en la moderna investigació, ja que recerques en diverses illes —tant a la Mediterrània com al Carib i al Pacífic— mostren com les evidències de l’arribada de l’home sovent no es detecten arqueològicament, sinó que els seus efectes s’han percebut a través del seu impacte sobre l’ecosistema, és a dir, per mitjà de la detecció d’alteracions en el registre mediambiental. En qualsevol cas, les dades obtengudes en aquest jaciment eivissenc palesen una possible presència humana a Eivissa gairebé tres mil anys més antiga del que fins aquestes troballes es tenia constància, i que, en conseqüència, el procés de poblament humà de l’illa no només va ser més antic, sinó més gradual i complex del que s’havia pensat. Però interpretar el significat d’aquestes restes no és fàcil perquè, tot a l’espera de la seua publicació, no es tenen encara els elements per saber amb certesa si totes les evidències documentades les han generat contingents humans durant un estadi d’expedicions més o menys esporàdiques de caràcter exploratori, o bé es tracta d’evidències d’arribades més o menys freqüents de grups de gent, segurament petits, durant un lapse que podria tenir segles de durada, per a l’explotació més o menys regular o estacional dels recursos de l’illa. En segon lloc, la introducció de fauna domèstica segurament pot entendre’s com un intent d’assegurar la disponibilitat d’una reserva de proteïna càrnica a llarg termini, cosa que sembla indicar que almenys algun d’aquestos grups presents a Eivissa el V mil·lenni aC tenia la voluntat de permanència a l’illa, almenys durant un lapse més o menys prolongat de temps. Podria, per tant, tractar-se d’evidències d’un mateix procés de successives freqüentacions per a l’aprofitament dels recursos cinegètics de l’illa —evidenciat per les probables evidències de cacera d’aus—, que podria haver conduït a un intent de permanència d’una certa durada, o fins i tot a un intent de colonització —palesat pel trasllat a l’illa d’animals domèstics. D’altra banda, la constatació d’una introducció d’espècies domesticades, que pressuposa el coneixement i la probable pràctica de la ramaderia, justifica ubicar aquestes evidències en un context cronològic, cultural i econòmic del neolític, malgrat la mancança d’altres elements antròpics associats, com ara la ceràmica. Deixant de banda les actualment discutides evidències de la possible presència humana a Mallorca el VIII mil·lenni, detectades a la cova des Canet, les restes des Pouàs encapçalen una sèrie de dades que permeten plantejar la presència humana a les illes Balears durant el V mil·lenni, ja que altres evidències humanes es documenten a Mallorca a partir del 4600 aC, principalment als jaciments de son Matge i de la cova de sa Moleta, en aquest darrer cas incloent també restes òssies humanes i no només traces de la seua activitat. Les troballes documentades als estrats 33 a 29 de son Matge forneixen també evidències d’activitat cinegètica, en aquest cas sobre el Myotragus balearicus, una petita espècie de cabra endèmica extingida. A Menorca, en canvi, no hi ha encara indicis de presència humana en aquestes dates, cosa en principi coherent amb el fet de ser l’illa més allunyada del continent i, per tant, menys accessible llevat que sigui amb mitjans i coneixements avançats de navegació, si no és des de Mallorca a través del pont que des de la costa peninsular formen les illes de l’arxipèlag balear, començant per Eivissa que és la més pròxima a les terres continentals. Per tot això, podria interpretar-se la presència humana a Eivissa i a Mallorca des del final del VI mil·lenni i durant el V com una fase de freqüentacions de l’arxipèlag per a l’explotació dels seus recursos, principalment els cinegètics, que en el cas de l’illa pitiüsa estaria afavorida per la seua posició intermèdia com a punt de pas per accedir des de la costa peninsular a Mallorca. A l’hora de plantejar l’origen dels primers pobladors, la teoria biogeogràfica indica que les àrees continentals més pròximes, des de les quals resulta més fàcil i segur realitzar la travessia marítima per arribar a les illes, són les que tenen majors probabilitats d’haver actuat com a àrea d’origen. En aquest cas, el probable punt d’origen s’hauria de localitzar a les costes alacantines, atès que és des de l’actual Dénia on no només es troba el trajecte més curt, sinó que és també, des de dalt del Montgó, d’on hi ha visibilitat directa quan les condicions són favorables. Per respondre la pregunta de què va empènyer alguns grups humans a travessar el canal marítim per arribar a Eivissa, podria proposar-se la hipòtesi que el període d’aridesa esdevengut dins la segona meitat del VI mil·lenni aC va accentuar els efectes de la pressió antròpica sobre el medi, donant lloc a una situació en què algunes comunitats costaneres trobassin dificultats per mantenir les seues formes de vida. En el cas d’una reducció de recursos en àrees continentals, causada per una creixent pressió sobre les fonts i accentuada per una transformació ambiental vers l’aridificació, la consegüent pugna per la supervivència podria empènyer el seu poblament cap a la dispersió a fi de trobar fonts alternatives en altres indrets. Els grups que ocupen les zones costaneres o altres hàbitats secundaris estarien més afectades per la deficiència de proveïments i aleshores estarien més predisposats per a una colonització insular. Sigui com sigui, aquestos grups humans que vénen a l’illa el VI i el V mil·lennis aC, un cop arribats degueren trobar-se amb un medi completament natural, poc o gens afectat per possibles presències antròpiques prèvies. Però, amb les dades des Pouàs, es planteja que no varen limitar-se a explotar-lo, sinó que a partir d’un determinat moment, datat a mitjan V mil·lenni aC, començaren també a modificar-lo, introduint espècies domesticades de mamífers que fins aleshores no habitaven l’illa. Diversos estudis realitzats en medis insulars mostren com les colonitzacions de totes les illes tenen en comú la modificació dels recursos bàsics locals en funció del benefici de les comunitats humanes que s’hi estableixen. Per això, el primer efecte d’un poblament humà sobre un medi natural és la regressió de les poblacions d’espècies preexistents, tant per efecte de la seua depredació, com també per la modificació de les condicions d’equilibri originals. En aquest sentit, les investigacions paleontològiques a les Pitiüses mostren que si bé la fauna terrestre no va veure’s modificada, atesa la seua pobresa d’espècies durant tot el Quaternari, no va succeir el mateix amb les aus. Els paleontòlegs han assenyalat com l’arribada de l’home va suposar un efecte devastador, similar al succeït en algunes illes del Pacífic, ja que desaparegueren totes les espècies d’aus de mida gran, sobretot les que tenen el seu hàbitat a terra (Anser n. sp.; Rallus n. sp.) i disminuïren considerablement les colònies d’aus marines, tot i no arribar al punt d’extinció. Ara per ara, no hi ha cap dada sobre la possible introducció d’espècies vegetals domesticades per aquest primer poblament eivissenc. Però, tot i que d’entrada pot pensar-se en l’ús del bosc com a lloc de pastura, o també d’aquelles zones no forestades, com els prats humits litorals, vinculats a l’existència de maresmes o de sòls salinitzats, la pressió antròpica sobre el medi, amb la introducció de remugadors, juntament amb la progressiva accentuació de l’aridesa del clima en aquesta època, degué promoure una certa desforestació, amb el retrocés de les extensions forestals en benefici de les garrigues degradades i les màquies, susceptibles d’esdevenir pastures per als ramats domèstics. Ja fa temps que incendis forestals de probable origen antròpic han estat documentats a la segona meitat del VI mil·lenni i la primera del V aC, gairebé contemporàniament a la presència humana a s’avenc des Pouàs, a diversos indrets de l’occident mediterrani. Això s’ha interpretat com la conseqüència d’un sistema econòmic agropecuari rotatiu i seminòmada, en el qual es fa un ús del foc amb la finalitat d’obrir clarianes destinades al conreu i a la pastura (sistema de talaicrema). Aquestes clarianes són abandonades passats uns anys, quan s’esgota el sòl; aleshores el grup humà es desplaça i el bosc es regenera progressivament. Per això, no seria inversemblant suposar que aquesta presumpta primera colonització humana coneguda a l’illa comportàs que es talassin i es cremassin diverses extensions forestals, potser amb especial incidència a les planes litorals, per convertir-les en pastures. En qualsevol cas, sembla que, en funció del precari estat dels coneixements al segle XX, aquest primer poblament no va tenir perduració a Eivissa, a diferència de Mallorca, on la continuïtat de la seqüència estratigràfica de son Matge mostra una persistència en la freqüència d’ocupació del lloc durant el IV mil·lenni. S’introduïren aleshores en terres mallorquines la fauna domèstica i l’utillatge ceràmic, cosa que podria interpretar-se ja com un assaig de colonització previ a l’establiment permanent i definitiu de població humana a l’illa. Caldria entendre, doncs, que les freqüentacions del V mil·lenni potser conduïren a un assaig de colonització que només a Mallorca va reeixir i va tenir continuïtat, mentre que Eivissa, sense noves evidències de presència humana fins a final III mil·lenni, restaria deshabitada o només freqüentada pels grups que es desplaçaven en els viatges d’anada i tornada del continent a Mallorca.

L’Eneolític (ca. 2100-1600 aC): L’arrelament d’un poblament estable
La recent datació del nivell inferior del puig de ses Torretes entre final del III i l’inici del II mil·lenni aC, en un lapse màxim d’entre 2110 i 1936 aC (UtC 8319), forneix la següent referència per situar la segona gran fase del procés de poblament de l’illa d’Eivissa. La data obtenguda, en un nivell on va documentar-se activitat metal·lúrgica, permet situar aquesta fase en el període anomenat Eneolític o Calcolític. En funció de les dades actuals, pot proposar-se que aquest període a les Pitiüses s’estendria entre aproximadament el 2100 i el 1600 aC. Les evidències arqueològiques que poden situar-s’hi, bé que encara escasses, no semblen oferir cap dubte que ja no es tracta d’una fase de freqüentacions ni de colonització, sinó d’un veritable poblament que s’ha assentat de manera estable a les Pitiüses, desenvolupant una economia productiva, que va arrelar dalt del territori fins al punt d’aixecar sepulcres monumentals per a alguns dels seus membres ( Costa, ca na). És, justament, durant l’Eneolític quan s’evidencia a Mallorca (on aquest període es data entre 2500 i 1750 aC) un cert creixement i expansió del poblament, manifestat en un major nombre de jaciments, que al mateix temps estan més escampats pel territori de l’illa. Fins i tot s’ha proposat que en aquell període, que ha estat materialment caracteritzat per la ceràmica amb decoració incisa d’estil campaniforme, s’hauria produït l’arribada a Mallorca de nous pobladors extrainsulars que s’afegirien al poblament autòcton neolític. Simptomàticament, és també en aquell mateix període, a final del III mil·lenni aC, quan es tenen evidències prou fefaents, recentment descobertes, del primer poblament a l’illa de Menorca. Es desconeixen els efectes que pogueren tenir en el seu medi natural les freqüentacions i/o els intents previs de colonització d’Eivissa; en qualsevol cas, és lògic raonar que a partir de llavors la presència estable d’un poblament humà degué desencadenar la seua definitiva transformació en un medi antropitzat. L’habitatge a l’aire lliure en aquest període està per ara documentat només al puig de ses Torretes. Aquest jaciment és situat en el puig d’aquest nom, el qual forma part d’una petita carena muntanyosa, popularment coneguda com es Castellar , que tanca cala Llonga pel costat S. Se situa, per tant, a llevant de l’illa, en el terme municipal de Santa Eulària des Riu. La situació del jaciment i la topografia del lloc semblen reflectir una preocupació per escollir una ubicació estratègica, amb un excel·lent control sobre el seu entorn maritimoterrestre i fàcilment defensable. En qualsevol cas, dins de la seua àrea potencial de captació de recursos, que és fonamentalment la vall de Cala Llonga i les serralades que l’envolten, hi ha terres aptes per al conreu al fons de la vall, mentre que les muntanyes, cobertes per bosc de pi bord i matoll característic del paisatge eivissenc, podrien constituir una zona apta de pastures per a ramats, sobretot càprids. Igualment, des de la cala es té un fàcil accés al mar i als recursos marítims i pesquers, dels quals, com és habitual, per ara només la recol·lecció de marisc està documentada a través de la fauna malacològica trobada en el jaciment. Les troballes datades en aquest període varen produir-se en l’excavació de l’any 1986, de la construcció identificada com a 0.01, en el nivell 3, per davall d’ella, que evidencia una ocupació del lloc anterior a l’esmentada construcció. Del petit conjunt de materials trobats en aquest tercer nivell, a més de diversos fragments de ceràmica i d’ossos de fauna, cal destacar una petita dena de collaret de forma bicònica, feta d’una pedra blanca molt dura; una petita peça metàl·lica, de forma hemisfèrica, amb una petita tija o apèndix a la cara inferior, i, per últim, escòries i gotes de fosa de metall associades a les restes d’un petit foc, parcialment cobertes per una gran llosa plana de calcària local, que tal vegada, aixecada mitjançant un pal, actuava de paravent. També, per sota del llindar del corredor de la cabana del nivell superior, es descobriren dues cavitats el·líptiques, retallades artificialment a la roca mare, farcides amb terra i pedres, a la part superior de les quals hi havia un fragment de molí de pedra arenosa a cadascuna d’elles. L’anàlisi del petit objecte metàl·lic ha revelat un aliatge sorprenent, amb una altíssima proporció de plom, que sobrepassa el 57%, mentre que el coure no arriba al 41%, si bé s’ha de ressaltar la presència de poc més d’un 1% d’estany. Aquesta exagerada presència de plom en l’aliatge resulta estranya en un context tan antic, ja que a l’Occident europeu la introducció de quantitats importants de plom —que habitualment no sobrepassen el 35% en els aliatges metàl·lics— és un fenomen tardà, que esdevé habitual a la metal·lúrgia del bronze final ( Bronze, edat del). Des d’un punt de vista tècnic, podria explicar-se com una manera d’abaratir el producte, utilitzant un metall més fàcilment obtenidor, que a la vegada permetia una fusió a temperatures més baixes i un més fàcil modelatge de les peces. Però, a més de raons tècniques, és també molt probable que aquest atípic predomini del plom en una data tant antiga pogués ser causat per les dificultats de proveïment de coure. És versemblant que la progressiva generalització de la metal·lúrgia pogués provocar dificultats per a la seua obtenció en determinats indrets, allunyats de les àrees productores i excèntrics respecte a les vies per on habitualment circulava el metall, com segurament eren illes petites com Eivissa i àdhuc la resta de les Balears. I aquest fet, potser, portaria a pal·liar l’escassesa de coure amb altres metalls més a l’abast. Això porta a plantejar la possibilitat que la peça pugui ser un producte local, perquè a Eivissa l’únic jaciment metal·lífer que existeix són les anomenades mines de s’Argentera , uns 8 km al nord del jaciment, on justament pot obtenir-se plom. A part de la peça metàl·lica del puig de ses Torretes, només hi ha un altre element metàl·lic a Eivissa que hipotèticament pugui atribuir-se a aquest període, en aquest cas per raons tipològiques, ja que va ser trobat a principi del segle XX i es desconeix el seu context d’origen; és un estri tallant que respon a un model antic, el qual pot ser definit com un punyal de llengüeta, atès que presenta una fulla de forma triangular, amb l’extrem proximal en forma de llengüeta curta de vores còncaves, formada per un estrangulament de la làmina. L’anàlisi del punyal ha mostrat que es tracta de coure amb un petit percentatge de l’1,76% d’arsènic. La seua morfologia i tècnica de fabricació recorden els dels contextos campaniformes, per bé que aquest exemplar eivissenc se’n diferencia clarament per les seues petites dimensions i per la seua forma molt més triangular. Cal tenir en compte, però, que aquest model, sobretot en contexts marginals com les Illes, pot haver conegut una certa perduració fins a l’edat del Bronze. També alguns materials ceràmics de la cova des Culleram , al NE d’Eivissa, poden ser atribuïts a l’Eneolític sobre la base de criteris de pasta i tipologia. Es tracta d’algunes anses perforades, alguns bols i vasos globulars amb petita vora exvasada de pastes ben depurades amb desgreixant molt fi i cocció reductora, així com d’alguns bols amb superfícies espatulades i brunyides. Però hi ha, tanmateix, altres materials d’aquest jaciment que semblen ser molt més tardans. Quant a l’economia dels grups eivissencs de l’Eneolític, tenim en primer lloc evidències en el nivell 3 del puig de ses Torretes d’unes poques restes òssies de fauna domèstica, encara pendents d’estudi però en les quals s’identifiquen ossos d’ovicaprins i bòvids, que indiquen la pràctica de ramaderia. Hi ha una certa unanimitat a considerar que les poblacions prehistòriques de l’arxipèlag balear basaven la seua producció en la ramaderia. No obstant això, cal ser conscients que no podia tractar-se d’un sistema econòmic exclusivament ramader. La ramaderia exigeix grans superfícies, atès que en un cert termini les pastures s’esgoten, i en un territori tan limitat com l’eivissenc no pot plantejar-se el recurs de la transhumància. D’altra banda, la ramaderia sol estar associada a pràctiques d’agricultura extensiva que no està encara documentada, atès que els nombrosos molins trobats en superfície del puig de ses Torretes poden ser de la fase més moderna del jaciment i que la infraestructura de mòlta documentada en les bassetes excavades a la roca amb un molí de marès cadascuna, no necessàriament ha d’associar-se a la transformació de cereals. No és descartable que es relacionàs amb l’activitat metal·lúrgica documentada en el primer nivell d’ocupació. Si l’única datació fins ara obtenguda d’aquest nivell 3 del puig de ses Torretes es confirma definitivament com a vàlida, en aquest període Eneolític està també documentada la pràctica de la metal·lúrgia. En qualsevol cas, a part del botó o aplic —que ja s’ha dit que podria ser una producció local—, es desconeix quin tipus d’objectes es manufacturaven. Cal suposar, però, que aquesta producció local devia ser molt reduïda i probablement no destinada a fabricar estris per a la producció —per a la qual caldrien quantitats importants de metall—, sinó més aviat elements que, donada la seua escassetat, esdevendrien objectes de prestigi per al seu posseïdor. Aquest era segurament el caràcter del punyalet de llengüeta, del qual per ara no és possible saber si era una peça importada, com sembla més probable, o es tracta també d’una manufactura local, però que de qualsevol manera, atesa la seua bona factura, esdevé una peça veritablement excepcional en el context de la cultura material d’aquest període a les Pitiüses. Aquestos elements metàl·lics són importants perquè —juntament amb alguns altres elements ceràmics, lítics i ossis—, constitueixen el principal testimoni de contactes amb l’exterior, atesa la mancança de metalls a les Pitiüses, tret de s’Argentera. Això ens demostra que el poblament eneolític d’Eivissa i Formentera, no va constituir una organització social tancada en si mateixa ni en situació d’aïllament. Cal considerar, doncs, l’existència d’intercanvis amb comunitats de fora de les Pitiüses sobre la base de relacions de solidaritat i reciprocitat, dins les quals segurament no només s’hagi d’incloure l’intercanvi de productes, sinó potser també l’exogàmia matrimonial, que podria haver estat un recurs fonamental per evitar els problemes de l’excessiva consanguinitat pròpia d’un poblament reduït. La geografia i el sentit comú indiquen que les regions amb què més freqüentment i regularment es devien relacionar els grups pitiüsos devien ser les altres illes de l’arxipèlag balear, sobretot Mallorca, i les costes del llevant peninsular. En conjunt, totes aquestes consideracions suggereixen una societat de caràcter no jerarquitzat i amb una economia domèstica de subsistència, de base principalment ramadera, en la qual la posició social segurament venia determinada per la divisió de rols per l’edat i probablement també pel sexe i on, presumiblement, les relacions de parentiu vertebraven l’estructura del grup i les relacions socials.

El desenvolupament del poblament pitiús durant l’edat del Bronze (ca. 1600-600 aC)
Paradoxalment, tot i ser el període més llarg i del qual es coneix major nombre de jaciments i materials, l’edat del Bronze és de reconstrucció més dificultosa per l’absoluta mancança de datacions absolutes. Per això, l’edat del Bronze a les Pitiüses queda definida, ara per ara, com un lapse temporal d’aproximadament un mil·lenni de durada, però sense datacions que permetin estructurar-ne les dades en un marc cronològic definit. Per això, totes les atribucions cronològiques són completament hipotètiques i en bona part estan basades en semblances amb jaciments i materials dels contextos balears, malgrat els problemes que comporta aquest mètode comparatiu, cosa que inevitablement condiciona la validesa de les conclusions a què ara pugui arribar-se. Tots els jaciments d’habitatge a l’aire lliure d’Eivissa i Formentera que es poden situar en aquest període, es caracteritzen per l’aixecament d’estructures constructives amb gruixuts murs amb sòcols de pedra ( arquitectura prehistòrica). En el cas del puig de ses Torretes és segur que no es tracta d’una fundació ex novo. En la petita excavació realitzada va poder observar-se com per damunt del nivell d’ocupació inicial (nivell 3) datat a l’Eneolític, s’anivella el terreny i s’aixeca una construcció de planta lleugerament el·líptica amb sòcol de pedra. Es tracta, doncs, d’una renovació de l’assentament, o potser de la reocupació del lloc, a l’edat del Bronze. De fet, sembla que serà a partir d’aquell moment que l’establiment experimentarà un notable creixement que es traduirà en l’aixecament d’estructures constructives amb gruixuts sòcols de pedra arreu de la muntanya. Per això, en l’establiment que es desenvolupa durant el segon període del jaciment s’han distingit diversos sectors. L’anomenat sector 0 o central, se situa a l’esplanada que, per davall del promontori on s’assenta el jaciment púnic, forma el cim de puig, en una cota aproximada d’uns 200 m sobre el nivell de la mar, on sembla que podria haver-hi una construcció de planta complexa i al seu voltant algunes més de planta senzilla o simple, com és el cas de la cabana excavada el 1986, malgrat que, l’espessa vegetació i la mala conservació de les restes impedeixen confirmar-ho. Un altre sector, l’anomenat 1, ocupa la part alta del vessant oriental, per on s’escampen almenys deu estructures constructives. Altres sectors amb només dues construccions identificades a cadascun d’ells es troben un al costat meridional del torrent de sa Lluna —sector 2— i l’altre a la part baixa de la vessant N —sector 3. No se sap si la dispersió de les construccions en diversos sectors amb diferent densitat constructiva és funcional o és un reflex espacial d’una determinada estructuració de la comunitat que l’habitava, ja que és impossible esbrinar-ho mentre no es realitzin excavacions. El que sí sembla és que aquest jaciment palesa un patró d’assentament que suposa un cert agrupament de població en un establiment definit espacialment i topogràficament, i que sembla reflectir una tendència a la concentració de la població en agrupacions més grans. Des d’aquesta perspectiva, el jaciment del puig de ses Torretes suggereix una agrupació humana on podrien reunir-se diverses unitats de caràcter potser familiar i tal vegada emparentades, formant una mateixa comunitat. L’anàlisi de l’escassa evidència disponible sembla recolzar, en principi, l’existència d’una economia basada en la ramaderia. La ubicació dels jaciments, en línies generals, també sembla reflectir una preferència pels terrenys de pastures, per bé que en molts de casos existeixen al seu abast, dins l’àrea teòrica de captació de recursos del jaciment, extensions generalment petites susceptibles d’aprofitament agrícola. L’agricultura, doncs, sembla no haver estat el recurs bàsic, sinó més aviat complementari, si s’ha de jutjar també per la manca de testimonis arqueològics directes, que en tot cas es reduirien a alguns estris lítics, com ara petits molins i picadors de pedra recuperats al puig de ses Torretes, que no necessàriament tots han de ser utillatge directament relacionat amb l’activitat agrícola. Però hi manquen les fulles de sílex interpretades com a fulles de falç, ben documentades a Mallorca a jaciments com son Ferrandell-Oleza i, tanmateix, els possibles grans vasos d’emmagatzematge són igualment escassos. L’explotació dels recursos de la mar, sobretot la recol·lecció de mol·luscs —que està perfectament documentada a tots els jaciments excavats—, i la pesca —encara que manquen les seues evidències al registre arqueològic— degué continuar sent una part important de la producció i, per tant, de la dieta alimentària. Però, encara que amb aquestes dades hom pensa que a les Pitiüses el model d’organització economicosocial implantat a l’Eneolític va mantenir-se en els seus trets fonamentals durant l’edat del Bronze, hi ha símptomes suficients per creure que ho va fer experimentant una certa evolució. D’una part l’increment de jaciments, especialment visible a Formentera, deu ser reflex d’un cert creixement de la població respecte al període anterior. D’altra banda, les limitacions que imposa el medi natural a les Pitiüses, amb una capacitat de càrrega relativament curta, sobretot per a tecnologies productives poc avançades, fa creure que durant l’edat del Bronze la pressió sobre el medi degué augmentar sensiblement. Cal també tenir present que durant tot el II mil·lenni aC s’havia desenvolupat una fase de reduccions de les precipitacions que degué augmentar l’aridesa. Aquestos canvis degueren obligar, d’una banda, a una diversificació de la producció i, de l’altra, a canvis en l’estratègia productiva, per tal d’augmentar la producció. Així, a l’aprofitament també de les màquies com a pastures i dels recursos del bosc, s’hi degué afegir, molt possiblement, una explotació important dels recursos de la mar i una intensificació de l’explotació agrícola de les zones on els sòls ho feien possible. En aquest sentit, l’estudi de les peces dentàries de can Sergent, a diferència de les de ca na Costa, mostra profunds desgasts de les corones dentals, cosa que evidencia que a final de l’edat del Bronze s’havia produït un canvi notable en la dieta alimentària, segurament amb un major consum de sèmoles i farines, que resulten molt més agressives per a la dentadura. Un altre indici a favor d’un cert increment de la importància de l’agricultura podria ser la ubicació de jaciments que, com el puig de ses Torretes, es Culleram i sa cova Xives , tot i ser situats a les parts altes dels turons, dominen petites valls amb sòls fèrtils i regades per torrents. Però en una producció bàsicament ramadera, el requisit per poder augmentar la producció és sobretot disposar de majors extensions de pastures que permetin augmentar la mida dels ramats; per això, potser l’ocupació de certes coves situades dalt puigs durant l’edat del Bronze, com es Culleram i sa cova Xives suara esmentades, pugui també interpretar-se com a símptoma de l’aprofitament de les serralades eivissenques com a terrenys de pastura. Si això fos cert, podria ser un indici en favor de la necessitat de majors extensions de pastures a causa d’un progressiu esgotament de les situades a terrenys més aptes, així com potser també a un increment dels ramats a causa d’un creixement de la població. D’aquesta manera, és possible que en un determinat moment els diferents grups arribassin a haver de competir per uns mateixos recursos. Podria ser, doncs, en el context de les tensions que es produirien entre aquestes comunitats pitiüses pel control de determinats recursos, que es trobàs una possible explicació a l’aparició de construccions defensives. El triple recinte fortificat del puig Redó, en el cim d’un turó aïllat que domina una petita vall vora la costa, sembla tant un lloc de refugi d’un petit grup humà com de control i vigilància del territori. L’explicació d’aquestos recintes i construccions defensives podria, doncs, estar més aviat en causes internes, conseqüència d’aquest procés de diferenciació social que donaria lloc a grups tancats que esdevendrien competidors, que no tant en possibles factors externs. Tots aquestos canvis en la infraestructura degueren comportar també certs canvis en l’estructura social. A can Sergent, l’únic jaciment funerari fins ara documentat en tota la prehistòria de l’illa, sembla que es troben indicis d’una estructuració social diferent en relació a la reflectida a ca na Costa. El ritual és també d’inhumació, si bé cal assenyalar-hi la presència de fragments d’un crani —que no pot pertànyer a cap dels individus inhumats—, que va rebre un tractament especial, ja que va ser cremat. Quant a la composició del grup, és format per tres homes i una dona compartint el mateix espai funerari; és a dir, una situació anàloga a la del sepulcre formenterer, àdhuc pel que fa al predomini masculí. Però hi ha una diferència notable, i és la presència d’un individu infantil (de qui no va poder-se determinar el sexe). Aquest fet és de la major importància per a la interpretació del grup social que representen aquestos difunts, ja que si un infant té el dret de compartir sepultura amb uns adults, en principi és perquè aquest dret es deriva de la seua pertinença al mateix grup social. Per tant, la seua inclusió en una sepultura ja no depèn del seu estatus individual, sinó de l’adscripció de l’individu a un determinat grup per haver nascut en el seu si. Per això, és probable que el conjunt d’individus enterrats a can Sergent formassin part de diverses generacions d’un grup de llinatge, al qual pertanyerien tots els membres que compartien l’espai funerari. Es tractaria, per tant, d’una societat en la qual l’estatus es posseeix per filiació, que marcaria la posició dels individus dins l’estructura social. Resulta difícil establir la durada d’aquest Bronze pitiús. Els materials arqueològics recuperats tant al puig de ses Torretes com als jaciments de les coves mostren paral·lelismes amb els de pràcticament tot el període pretalaiòtic balear. A partir d’aquesta constatació pot plantejar-se una pervivència segura almenys fins al final del II mil·lenni, o fins i tot l’inici del I aC, atès que a les Balears alguns establiments navetiformes continuaren en ús fins ja entrat el I mil·lenni. En el cas d’Eivissa, per defensar la continuïtat del poblament durant el primer terç del I mil·lenni comptant, d’una banda, amb el testimoni dels enterraments de can Sergent, datats entre el 800 i el 700 aC, i de l’altra, amb diverses troballes d’elements metàl·lics, malauradament descontextualitzades, que s’han de datar dins del Bronze final i que, sobre la base de criteris tipològics, evidencien l’existència de dos grups de peces. En primer lloc, les destrals planes —com les del dipòsit de Xarraca i l’exemplar amb tall de mitja lluna de sa Bassa Roja —, que podien ser més antigues, datables entre el final del segon mil·lenni i primers segles del primer; en segon lloc la resta d’elements (destrals de taló, apèndixs laterals, tubulars, lingots circulars, etc.), trobats a ses Salines i a can Pere Joan , que serien més recents i poden enquadrar-se entre els segles VIII i VII aC. Hi ha certes possibilitats que alguns elements, com ara les destrals tubulars, fossin produccions balears i, fins i tot, no és completament descartable alguna producció pitiüsa local. Però el que es palesa amb el conjunt d’aquestes troballes, a Eivissa i Formentera, és la intensificació dels contactes amb l’exterior, sobretot amb les Balears i les costes orientals i del SE peninsular en el moment previ a l’establiment fenici a l’illa d’Eivissa, atesa la procedència atribuïble a la majoria de les peces conegudes. I també es fa evident la seua vinculació, tot i que potser només a petita escala en funció de les troballes actualment conegudes, amb el tràfic d’elements metàl·lics de la Mediterrània occidental, que des de les costes peninsulars ibèriques arribaven a les illes i costes peninsulars italianes. Una altra qüestió que cal plantejar és per què, a diferència de Mallorca i Menorca, a Eivissa no s’hi desenvolupa la cultura talaiòtica. Actualment hom considera que la seua formació, deixant de banda possibles influències foranes i contactes més o menys estrets amb altres regions continentals i insulars veïnes, és fruit bàsicament d’un procés autòcton de transformació de la societat del pretalaiòtic. Dins d’aquest procés, un factor bàsic que va conduir a l’evolució cap al nou model de societat va ser un increment de la producció, que faria possible el manteniment de comunitats humanes més nombroses, les quals portaren a establiments més grans, amb major nombre d’habitants i una estructura social amb graus creixents de complexitat i jerarquització, cosa que va donar lloc a una arquitectura monumental molt característica. En aquest context no sembla il·lògic considerar que en illes petites com Eivissa, amb un territori extremadament limitat i, sobretot, amb una curta capacitat de càrrega per a un poblament humà, derivada d’una notable pobresa de recursos terrestres i d’unes condicions geogràfiques i climatològiques molt poc favorables per al desenvolupament d’una economia productiva, una societat no jerarquitzada amb una producció de base ramadera pogués haver necessitat d’un procés evolutiu notablement llarg per arribar a canvis significatius. Hi ha arguments que permeten considerar que l’èxit en l’adaptació i l’arrelament del poblament en el medi insular pitiús durant l’Eneolític, a l’edat del Bronze sembla traduir-se en un creixement significatiu d’aquest poblament de les Pitiüses. D’aquesta manera aparegueren establiments una mica més grans, com és el cas conegut del puig de ses Torretes, però que no arriben a assolir el nivell de poblat cohesionat espacialment i urbanísticament. Tot i així, en un moment ja avançat del període, sembla que podrien haver sorgit tensions intergrupals, possiblement pel control de recursos bàsics per a la subsistència, els quals, atès l’increment de l’aridesa que es desenvolupa en aquest període i la major pressió humana sobre el medi, estarien experimentant una significativa disminució. Aquestos conflictes entre els diferents grups, evidenciats per l’aparició d’algunes fortificacions, palesarien que s’estava assolint el punt en què l’equilibri entre la mida del poblament i la capacitat de càrrega del medi estava arribant a desequilibrar-se. Aleshores si no es volia entrar en una perillosa dinàmica, al poblament no li quedava altre remei que controlar la seua mesura, ja sigui per un dràstic control demogràfic, mitjançant mètodes adients socialment establerts, ja sigui mitjançant la dispersió, que en determinats casos podria suposar enviar els excedents de poblament a cercar un nou hàbitat fora de l’illa. Es passaria així a un nou model de desenvolupament molt més lent a causa del reduït marge de creixement demogràfic. Per això, a falta d’evidències més clares, pot plantejar-se que els processos de canvi econòmic i social, acompanyats dels consegüents canvis materials, que a Mallorca i a Menorca portaren a la formació de la societat talaiòtica, tal vegada a les Pitiüses no només tengueren lloc molt més lentament, i per això potser només arribaren a donar les primeres passes. Es planteja així la hipòtesi que a Eivissa i Formentera no hi ha un trencament en la seqüència durant l’edat del Bronze, sinó continuïtat tant de poblament com d’estructures socials, econòmiques i culturals. Aquesta continuïtat estaria basada en una lenta evolució de les relacions socials de producció, a conseqüència del manteniment de la base econòmica i a un baix creixement de la població, que donaria lloc a una pervivència molt llarga d’un model de formació economicosocial que a les altres illes feia temps que havia evolucionat. [BCR]