a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa-Història

L’època feniciopúnica

El segle VII aC ocorrerà a Eivissa un fet transcendental que marcarà el seu esdevenir històric durant els segles següents i el separarà, definitivament, del de la resta de les illes Balears durant la major part de l’Antiguitat. Aquest esdeveniment és l’establiment de poblament fenici a l’illa que, posteriorment, donarà pas a una veritable colonització de tot el seu territori, la qual serà duta a terme per contingents púnics a la segona meitat del segle V aC. Malgrat els matisos diferencials, la identitat cultural i lingüística entre fenicis i púnics permet mantenir una visió de conjunt unitària de tot aquest llarg període històric que, per això, s’anomena “època feniciopúnica”. Però, tot i que els fenicis foren els que portaren l’escriptura a Occident, i per això habitualment es considera que la seua arribada marca l’inici de la Història, l’escassesa de testimonis escrits durant tota l’època feniciopúnica, així com les molt escadusseres referències conservades a les fonts grecollatines, ens situen de fet en un estadi d’allò que convencionalment, però de manera força inadequada, s’anomena “Protohistòria”, en què l’arqueologia esdevé, amb molt, la font més important per obtenir-ne coneixements.

L’establiment dels fenicis (segles VII-VI aC)
D’acord amb les investigacions arqueològiques desenvolupades en les dues darreres dècades, no varen ser els cartaginesos els primers que colonitzaren l’illa en època històrica, com tradicionalment s’havia afirmat a partir de la interpretació inexacta d’una referència de Diodor de Sicília , sinó els seus predecessors, els fenicis. L’establiment de grups de poblament fenicis a l’illa d’Eivissa, segons l’estat actual de coneixements, va tenir lloc a la segona meitat del segle VII aC. L’assentament permanent d’aquestes gents a Eivissa va tenir lloc, per tant, més d’un segle més tard de la fundació dels primers enclavaments fenicis occidentals, a l’àrea denominada “cercle de l’estret de Gibraltar”, que comprèn ambdues franges costaneres, la peninsular i la nord-africana, a un i altre costat de l’Estret. Allà, l’existència de diversos establiments és segura a mitjan segle VIII i, àdhuc algun d’ells, com el jaciment malagueny de Morro de Mezquitilla, podria haver existit ja a final del segle IX aC. Les dades arqueològiques actuals per a la colonització eivissenca, però, no estan en contradicció amb allò que diu Diodor, escriptor grec sicilià del segle I aC abans esmentat qui, basant-se en dades d’un altre historiador sicilià de final del segle IV aC, Timeu de Taormina, afirmava que Eivissa va ser fundada cent seixanta anys després de Cartago, cosa que situa el fet, probablement, cap al 654/653 aC. En el cas d’Eivissa, es pot, per tant, tenir un dels rars exemples de relativa coincidència entre les dades arqueològiques i les d’una font escrita. En qualsevol cas, cal romandre oberts a les noves dades que en el futur pugui fornir la recerca arqueològica; perquè algun indici, tal com la troballa d’alguns fragments amfòrics ( àmfora) al jaciment de sa Caleta , malauradament fora de context, permet plantejar la possibilitat d’una presència inicial remuntable a l’inici del segle VII aC, que per ara seria agosarat interpretar com res més que una presa de contacte o una freqüentació de l’illa, prèviament a la seua veritable colonització. Una presència fenícia a Eivissa a final del segle VIII o a l’inici del VII no resultaria gens estranya, atenent els resultats de les recents investigacions sobre la presència fenícia a la façana mediterrània de la península Ibèrica, que palesen cada cop més que aquesta era ja ferma durant el segle VIII aC, tant a les costes catalanes com a les valencianes, i molt especialment al curs baix i a la desembocadura del riu Segura, al sud d’Alacant. A Guardamar del Segura les excavacions han posat al descobert un establiment del segle VIII conegut com la Fonteta, que el segle següent esdevendrà un veritable centre urbà de sis hectàrees d’extensió, envoltat d’una murada de quatre metres d’alçada, el qual s’ha identificat com la possible ciutat d’Herna esmentada a l’Ora Maritima d’Aviè i que algun investigador no exclou que tengués participació directa en l’establiment dels fenicis a l’indret eivissenc de sa Caleta. L’establiment fenici a Eivissa no va ser un fet aïllat, sinó que s’ha de contextualitzar en l’expansió dels centres de l’àrea de l’estret de Gibraltar, entre final del segle VIII i final del VII aC, per diverses àrees perifèriques, com ara el litoral portuguès fins a la desembocadura del Tajo, les costes atlàntiques del Marroc i el litoral algerià d’Orà, possiblement amb la finalitat d’eixamplar i diversificar les àrees de captació de recursos i matèries primeres. En el cas d’Eivissa, no hi ha dubte que la privilegiada situació de l’illa en la cruïlla de rutes de navegació de la Mediterrània occidental va ser una de les causes que degueren afavorir la seua ocupació pels fenicis. Eivissa és un punt de pas quasi obligat en la ruta d’est a oest, especialment en el tram comprès entre Mòzia, a l’extrem occidental de Sicília, i les costes de llevant de la península Ibèrica; tant com en la ruta sud a nord, és a dir, des de la costa andalusa oriental fins al golf de Lleó. D’altra part, l’illa no sembla haver comptat amb un poblament indígena suficientment poderós per haver posat traves a l’establiment dels fenicis, com sí podia ser el cas a Mallorca i Menorca; si n’hi hagués hagut, sembla haver estat absorbit o eliminat amb rapidesa, atès que no n’hi ha testimonis posteriors al segle VII aC. Però són les possibilitats que forneix l’illa com a plataforma per a la navegació vers la desembocadura de l’Ebre, per després resseguir les costes catalanes i arribar a les narboneses, les quals semblen haver determinat la seua ocupació pels fenicis, per poder canalitzar les relacions amb les comunitats indígenes de l’edat del ferro d’aqueixes regions, integrant-les en la xarxa general d’intercanvis establerta a la Mediterrània occidental. A Formentera, per ara, només hi ha indicis d’una presència fenícia molt esporàdica; tanmateix, a Eivissa diverses troballes d’alguns fragments de ceràmica en superfície, sobretot trossos d’àmfores, mostren una freqüentació a diversos indrets de les costes que, atesa l’estratègica posició de molts d’ells, permetent un ampli domini visual de l’entorn marítim, podrien interpretar-se com la possible creació d’una xarxa costanera de punts de guaita per al control del territori. Però, a part d’això, l’establiment permanent de grups fenicis s’ha documentat arqueològicament només a dos punts: sa Caleta i la badia d’Eivissa. A l’enclavament de sa Caleta (Sant Josep), al SW de l’illa, a 9,5 km de distància de la ciutat, les excavacions dalt la península formada per la mola de sa Caleta han posat al descobert un important establiment, dominant la petita ensenada on ara encara troben refugi un bon nombre de petites embarcacions de pesca. Les característiques d’aquest jaciment són similars a les de diverses “factories” fenícies de la costa andalusa, com Cerro del Prado, Morro de Mezquitilla, Chorreras, etc. L’establiment està format per un gran nombre de construccions, de planta rectangular i amb un nombre variable d’una a set estances, que ocupen la major part de les tres hectàrees actuals de superfície de la mola, però com que aquesta ha estat molt reduïda per l’erosió marina, cal pensar que l’establiment original era devers una hectàrea i mitja o dos més extens. Per això l’excavador creu que estaria habitat per un nombrós contingent d’uns quants centenars d’habitants. Cal subratllar, però, que per ara no s’ha trobat cap indici de la necròpolis on s’enterrarien els seus difunts. A part d’activitats per a la subsistència quotidiana com la pesca o el teixit, s’ha documentat una intensa activitat metal·lúrgica, sobretot de fosa de galena argentífera, però també de ferro i de bronze. La recent descoberta d’un derelicte fenici amb un carregament de galena a la Playa de la Isla, a Mazarrón (Múrcia) planteja la probable vinculació de sa Caleta a la transformació i exportació de la galena del SE peninsular. Atesa la proximitat de l’enclavament a les salines d’Eivissa, cal creure que l’explotació salinera, probablement la pesca i l’elaboració dels seus derivats, formaven part també de la seua activitat. L’estudi de les ceràmiques mostra el caràcter no autònom de l’establiment, ja que tota és de fora de l’illa i no hi ha cap traça de producció local. La immensa majoria d’atuells procedeixen de l’àrea fenícia occidental, tant la vaixella de taula coberta de vernís roig o marró com àdhuc els atuells modelats a mà d’ús culinari; però s’han detectat també petites quantitats de recipients de la Mediterrània central i fins i tot alguna àmfora i alguna petita ampolla procedents d’Orient. No obstant això, la vida d’aquest establiment va ser curta. Si bé no es descarta un període previ de freqüentacions, l’establiment permanent, segons els estudis fins ara donats a conèixer, va produir-se a mitjan segle VII aC, però no va perdurar fins a més enllà del mig segle, perquè a l’inici del segle següent va ser completament abandonat, de manera pacífica, sistemàtica i ordenada, i no va ser reocupat mai més. És per això que, atès el seu caràcter de “fotograma” inalterat de l’urbanisme fenici del segle VII aC, va ser declarat com a Patrimoni de la Humanitat, dins la candidatura d’Eivissa, biodiversitat i cultura, aprovada per la UNESCO el desembre de 1999. L’assentament de la badia d’Eivissa només és conegut per testimonis indirectes, tals com les tombes del sector arcaic del Puig des Molins , o diferents troballes de materials fora del seu context original a diversos indrets de la ciutat. Cal destacar-hi el reompliment d’un pou d’època andalusina al peu del puig des Molins, amb terres que contenien una enorme quantitat de fragments de ceràmiques fenícies, a més de fragments d’altres èpoques, que es creu que venien d’una zona portuària o d’habitatges de la part baixa de la ciutat, pròxims al port. En qualsevol cas, es palesa que l’establiment s’articulava al voltant de la part occidental i meridional de la badia i que la seua extensió i complexitat topogràfica eren ben superiors a les de sa Caleta, probablement com a conseqüència d’una activitat més diversificada i, per tant, d’una consegüent diversificació de l’ús de l’espai. És la necròpolis la que actualment ens forneix de major informació sobre l’establiment fenici d’Eivissa. El cementeri inicial va establir-se en un indret concret del jaciment, a la part baixa del vessant, entre la clínica Vilàs, l’edifici del Museu i la via Romana, ocupant una extensió estimada d’uns 6.000 m2, que algun investigador augmenta als 10.000. S’han excavat un nombre considerable d’enterraments, palesant-se l’ús exclusiu de la cremació dels cadàvers. Les deposicions més antigues col·locaven les restes òssies cremades, de vegades contengudes en gerres de ceràmica, dins una cavitat del terreny, ja fos una esquerda natural, ja fos un forat generalment circular tallat a la roca. Però a final del segle VII aC s’inicia l’ús de fosses excavades a la roca o a la terra, les quals presenten variabilitat amb les mides, trets morfològics i orientacions. L’anàlisi antropològica de les restes humanes mostra que es tracta d’una població jove, que rara vegada ultrapassaven els trenta i pocs anys, i amb una taxa de mortalitat infantil pròxima al 10% dels individus, així com una incidència apreciable de la mortalitat femenina en els parts, ja que hi ha diversos casos en què en un mateix enterrament s’ajunten les restes d’una dona jove amb les d’un nadó o d’un fetus. S’ha plantejat que els dos establiments fenicis eivissencs tendrien una cronologia diversa, que sa Caleta seria més antic i que serien els seus habitants els que abandonarien aquest establiment per assentar-se a la badia d’Eivissa fundant un nou enclavament. Però aquesta hipòtesi, bé que suggerent, pateix greus inconvenients d’interpretació; entre d’altres, cal explicar les causes per què els fenicis s’establiren en un indret molt poc adient, deixant sense ocupar el millor port de l’illa que, sens dubte, era el de la ciutat d’Eivissa. Altres investigadors han proposat, per això, que ambdós han de ser contemporanis, però de caràcter divers i que sa Caleta podria haver estat un establiment secundari, especialitzat en determinades activitats econòmiques, i depenent del centre principal de la badia d’Eivissa. La qüestió, a la darreria del segle XX, resta encara pendent d’una solució definitiva. Fos com fos, el primitiu establiment de la badia d’Eivissa, dalt del puig de Vila, dominant l’àmplia rada eivissenca —molt més extensa a l’antiguitat que en els temps actuals—, aviat va créixer notablement, ja que a començament del segle VI aC, se li incorporen els contingents humans que fins aleshores habitaven sa Caleta. Aquest canvi de patró d’assentament, pel qual la població es concentra a determinats nuclis que creixen de manera important, no és exclusiu d’Eivissa, ja que també està documentat a altres indrets del món fenici d’Occident, com ara Màlaga. En el cas d’Eivissa, a més d’altres raons de caràcter general, sembla que una de les causes concretes seria que la viabilitat de la colònia passava per una intensificació del comerç marítim, per a la qual l’assentament de sa Caleta mancava de condicions. De fet, des d’aleshores pel port d’Eivissa passaran diverses importacions —gregues, etrusques, egípcies, feniciooccidentals i del Mediterrani central—, que des d’aquí seran també redistribuïdes cap a les comunitats indígenes de la zona costanera peninsular, cosa que palesa la consolidació del port ebusità com un punt important dins les àmplies xarxes fenícies de relacions internacionals que en aquest segle semblen reorientar-se cap al Tirrè i la Grècia oriental. En aquest marc, dins la primera meitat del segle VI aC, es tenen les primeres evidències d’una producció pròpia, ja no només per a l’autoconsum del poblament de la colònia, sinó també per a una incipient exportació. Es tracta de la fabricació d’una primera àmfora local, que copia amb bastant fidelitat el perfil de les àmfores fenícies occidentals, de les quals s’ha trobat algun exemplar a Aldovesta, prop la desembocadura de l’Ebre, a l’alt de Benimaquia (Dénia) i a Torralba d’en Salord (Menorca). Aquesta producció no devia ser encara molt important, atès que es creu que les explotacions es reduïen a les fèrtils planes agrícoles del voltant de la badia. Quant a la producció, les úniques dades per a aquest període són la identificació d’una branca de pruner que havia estat utilitzat per cremar en la pira funerària d’un enterrament de cremació del puig des Molins, i la identificació de les restes d’un cabrit ofrenat en una altra tomba. Amb això només pot plantejar-se el desenvolupament d’un policultiu associat a la ramaderia d’ovicaprins, en què el conreu de secà podria veure’s combinat amb alguna petita extensió de regadiu al pla de Vila, on les aigües freàtiques estan a poca fondària. També s’ha plantejat que la major part de les ceràmiques fenícies trobades al puig des Molins i altres indrets de la ciutat són també de producció local, cosa que encara és pendent de confirmar. Malgrat que el desenvolupament de la ciutat al llarg de la seua història no ha permès la conservació de restes antigues, per la qual cosa no se sap res del seu urbanisme abans de l’edat mitjana, sí que hi ha arguments per afirmar que en aquesta època queda fixada la ubicació topogràfica dels principals elements urbans, la qual es mantendrà invariable durant tota l’antiguitat: la ciutat al vessant septentrional del puig de Vila, als peus del qual s’estenia el port; probablement hi hauria una zona portuària de drassanes, magatzems, mercat, etc. ocupant l’actual Marina, peu del puig de Vila i l’inici del modern eixample urbà, seguint l’arc que tancava la badia pel costat de ponent, i la necròpolis al pendent nord del puig des Molins, uns 500 m a l’W de la ciutat.

La colonització púnica (530-425 aC)
A partir de l’últim terç del segle VI aC el registre arqueològic evidencia una sèrie de canvis, documentats en particular a la necròpolis del Puig des Molins, que palesen un gran trasbalsament de la colònia ebusitana: canvis en el ritual funerari, canvis en la cultura material, inici d’una producció pròpia de l’illa i creixement demogràfic, en són els símptomes principals. El ritu de la inhumació dels cadàvers apareix documentat per primera vegada cap a 530 aC i ràpidament esdevendrà majoritari, tot i que la cremació, si bé de manera cada vegada més residual, perdurarà durant un temps. Aquest canvi en el ritual vendrà acompanyat de la introducció d’un nou tipus de sepultura, l’hipogeu , format per un pou rectangular d’accés i una cambra quadrangular excavada a l’interior de la roca, i d’un canvi en l’ornament del cadàver i dels aixovars funeraris, que trasllueixen una notable evolució de la ideologia funerària. Tot i això, alguns tipus coneguts d’abans, com les fosses rectangulars tallades a la roca, amb esglaons laterals o sense, segueixen utilitzant-se durant algun temps. Els hipogeus més antics varen documentar-se a l’excavació del solar núm. 10-12 del carrer de Lleó, l’any 1984. Es tractava d’un grup d’almenys sis sepultures caracteritzades per les seues grans dimensions, la verticalitat i l’acurada talla de les seues parets, la seua orientació constant E-W i alguns trets morfològics característics, que no es troben als restants hipogeus de la necròpolis, com per l’existència de petits buits excavats als laterals dels pous per facilitar-ne el descens i la menor amplada de la porta d’accés a la cambra respecte al pou. Tot i que algun havia estat reutilitzat en època posterior i que la majoria estaven remenats i saquejats, la troballa d’una cambra intacta i altres indicis fan creure que a cada cambra s’hi realitzava un sol enterrament amb poc aixovar, si bé en un cas va dipositar-se l’enterrament d’un infant al pou, acompanyat de diversos elements sumptuaris. El canvi en el ritual funerari i en el tipus de sepultura es completa amb un canvi en els aixovars, especialment ja a partir del segle V, quan es generalitza la inhumació i al costat dels difunts es dipositen diversos atuells ceràmics per contenir líquids i sòlids; els cadàvers són ornats amb joies d’or i d’argent i collars de denes de pedres dures i pasta vítria, i protegits en el seu traspàs al més enllà amb amulets i escarabeus. El cerimonial funerari devia comportar complexos ritus d’enterrament, amb música, ofrenes i libacions; i la cambra funerària era guarnida amb elements com els bustos, les màscares i les figures de terracuita. Així mateix, a partir del segle V aC comencen a utilitzar-se els sarcòfags de pedra maresa local i les cambres, tot i que en algun cas contenien un sol enterrament, esdevenen sepultures col·lectives, amb dos, tres i quatre sarcòfags, i en algun cas excepcional encara més. Una altra novetat destacable de final segle VI aC és l’entrada en funcionament d’un santuari dalt s’Illa Plana , que, segons estudis geològics, aleshores estava encara unida a s’illa Grossa, formant una única gran illa al bell mig de la badia. Hi ha la possibilitat que l’inici del culte pogués remuntar-se a uns anys abans, però no hi ha dubte que ara coneixerà la seua etapa més important documentada per uns exvots i altres elements d’iconografia i tradició completament púniques. Un altre possible lloc de culte contemporani podria haver-se instal·lat a terra ferma, dalt el puig d’en Valls , on les excavacions de la Societat Arqueològica Ebusitana permeteren recuperar un bon nombre de fragments de terracotes i d’elements cultuals del període arcaic. D’altra part, l’explotació dels recursos agrícoles sembla seguir creixent a poc a poc, si bé sense ultrapassar encara el marc dels plans de l’entorn de la ciutat, tal com ho mostren les encara discretes exportacions. Els obradors eivissencs començaren a produir una àmfora, morfològicament encara derivada de les velles àmfores fenícies, que s’exportà, tot i que en petites quantitats, al llevant peninsular, a Empúries i a Balears. Sense descartar precedents anteriors, és ara quan per primera vegada es documenten evidències d’intercanvis entre Eivissa i les comunitats talaiòtiques de Mallorca i Menorca, amb les quals s’obriren unes relacions que varen ser força intenses en els segles següents; a Mallorca, durant aquest període fins al segle IV aC, les importacions ebusitanes sembla que es canalitzaven, almenys en bona part, a través de l’important establiment indígena del puig de sa Morisca, a la costa de Calvià. Un altre símptoma del desenvolupament local del final del segle VI i l’inici del V és la fabricació local d’una àmfora que reprodueix el perfil de models grecs corintis i massaliotes. Es tracta d’una producció molt reduïda, atès el petit nombre d’exemplars coneguts, de la qual no es té constància que s’exportàs fora de l’illa, però que podria haver estat destinada a contenir vins illencs, potser destinats al consum de l’elit local, i per això s’envasarien en un continent que amb la seua forma evocava altres vins més preuats d’origen forà. A conseqüència d’aquest desenvolupament de la producció local, des de la darreria del segle VI aC o l’inici del V aC, va començar a funcionar una important zona artesanal, ubicada extramurs de la ciutat, al peu de la necròpolis i, per tant, molt prop de l’antiga línia de costa, on es concentraven les diverses terrisseries que proveïen d’envasos ceràmics tant per al consum intern com per a l’exportació la ciutat i possiblement tota l’illa, atès que fins a època molt tardana no està documentada l’existència d’obradors fora de l’àrea d’influència urbana. No coneixem les característiques ni l’extensió d’aquest sector de tallers en aquesta etapa inicial, però el seu creixement serà constant, en consonància amb el ritme de creixement de la ciutat, i en els segles següents assolirà una extensió considerable. La producció local de ceràmica d’aquest període es caracteritza per reproduir fidelment les formes més característiques dels models púnics de la Mediterrània central (N d’Àfrica, Sicília occidental i Sardenya), fins al punt que algun investigador ha plantejat l’arribada d’artesans d’aquella procedència a Eivissa. Però si fins ara no hi ha cap evidència d’explotacions agrícoles fora de les planes dels voltants de la ciutat, el segle V aC ja hi ha testimoni dels primers establiments allunyats de l’entorn urbà. Es tracta d’un petit nombre de peces de cronologia elevada procedents d’antigues troballes no gaire ben documentades. Pot esmentar-se un lecite àtic de figures negres, datat al segon quart del segle V aC, que procedeix de Santa Eulària; un cremaperfums de bronze de la necròpolis de sa Barda (Sant Agustí) que com a molt s’ha de datar el segle VI aC, i també algunes peces de ceràmica d’aquesta mateixa necròpolis que són de final del segle VI o de les primeres dècades del V aC. El lot és petit, però suficient per plantejar que els primers grups camperols establerts a la ruralia s’haurien de datar almenys a la primera meitat, o a mitjan com a molt, segle V aC. Tanmateix, la presència d’objectes preuats com el lecite i el cremaperfums, podrien suggerir la vinculació d’aquestos primers establiments pagesos amb membres de bona posició de la societat local, cosa que podria interpretar-se com a símptoma que l’oligarquia local potser començava a incrementar el seu poder mitjançant la possessió i explotació del territori de l’illa. El lecite de figures negres de Santa Eulària, juntament amb alguns altres exemplars anàlegs del Puig des Molins són testimoni de les relacions amb la ciutat focea d’Empúries. Tanmateix, la descoberta d’un vaixell fenici del segle V enfonsat prop de Tagomago amb un carregament d’àmfores de salaons del litoral del sud de la península, mostra que Eivissa va esdevenir un punt actiu en la distribució per Occident d’alguns productes preuats, de gran importància econòmica en aquell temps, com eren els olis perfumats grecs i les salaons fenicioocidentals, que en aquella època assoliren gran fama, i s’exportaren a Cartago i a Grècia. Hi ha certa unanimitat entre els investigadors a acceptar que els canvis esdevenguts a partir del darrer terç del segle VI aC s’expliquen, almenys en bona part, per una entrada d’Eivissa a l’esfera d’influència de Cartago. Aquesta fundació nord-africana durant el segle VI aconsegueix fer-se amb el control de les xarxes fenícies de la Mediterrània central i occidental, cosa que li permetria exercir un creixent lideratge sobre els altres centres fenicis, sobretot dels nord-africans, sicilians i sards, tal i com queda palesat en el primer tractat que Cartago signa amb Roma l’any 509 aC. Efectivament, si durant la primera meitat del segle VI Eivissa havia consolidat la seua integració en un important circuit comercial que abastava tota la Mediterrània central i occidental, quan aquest circuit queda sota control cartaginès, l’illa no podia restar al marge dels seus interessos. No obstant això, a Eivissa els canvis esdevenguts són massa profunds per atribuir-se només a una influència cultural, econòmica i política. L’explicació més adient sembla que és considerar també l’arribada de nous grups de poblament. Efectivament, pareix raonable veure en el grup que s’enterrava en els hipogeus del carrer de Lleó un grup diferenciat de la resta de la població, que s’inhuma agrupant els enterraments en un indret concret, perifèric al cementiri fenici de sepultures de cremació, la qual cosa fa versemblant veure’ls com uns nou arribats. D’altra part, la construcció de tombes de tanta envergadura, així com els aixovars recuperats, malgrat que no siguin excessivament abundants, palesen que les persones que s’hi enterraren havien de gaudir d’un estatus elevat. Això concorda amb algunes referències de les fonts escrites sobre empreses colonials desenvolupades pels cartaginesos, en especial amb les que transmet Aristòtil, en el seu tractat sobre Política, que diu que Cartago enviava els seus ciutadans a enriquir-se a les colònies i que d’aquesta manera la ciutat solucionava els seus problemes demogràfics i socials. Però l’evidència més clara de nou poblament a l’illa és el creixement demogràfic que es palesa durant la primera meitat del segle V aC i que s’intensifica de sobte a mitjan segle. Això s’observa perfectament en el registre de la necròpolis del Puig des Molins, avaluant el nombre d’hipogeus i, mitjançant càlculs estadístics adients, traduint-ho en la xifra estimada del grup de poblament que feia ús d’aquestes sepultures. Això, tot i que les quantitats són força estimatives, a partir de la mostra de tombes excavades per Carles Roman entre 1921 i 1929, les dades permeten avaluar els hipogeus oberts entre el final del segle VI i la primera meitat del V aC en un 10-12% del total del jaciment, cosa que suposaria una xifra aproximada d’entre 500 i 650 habitants. Però resulta que el 88-90 % d’hipogeus restant va ser obert en el període d’un segle, entre mitjan segle V i mitjan IV aC, cosa que suposa que el grup de població que s’enterrava en hipogeus durant aquest període va ser d’unes 3.500-3.600 persones. Tenint en compte que existien altres tipus d’enterrament, una xifra pròxima als 5.000 habitants per a la ciutat a principi del segle IV aC no sembla massa exagerada. Però el més important de tot això és que a partir de mitjan segle V es dedueix que hi ha un augment demogràfic sobtat que suposa que la població augmenti en poques generacions unes sis vegades, la qual cosa, evidentment, no admet ser explicada pel creixement vegetatiu de la pròpia població. L’existència d’una onada de colonització cartaginesa, posterior a l’establiment inicial dels fenicis, podria explicar el qualificatiu de “colònia dels cartaginesos” que li dóna Timeu i ens ha transmès Diodor, el qual sembla correspondre bé a la situació de l’illa en el temps de l’historiador de Taormina. Aquest important creixement demogràfic, però, va comportar dos fets fonamentals: d’una banda, el creixement de l’establiment de la badia d’Eivissa, que ara esdevendrà un important centre urbà, amb una població d’uns quants milers d’habitants; d’altra, la necessitat d’incrementar la producció, cosa que va conduir a la definitiva ocupació de tot el territori de l’illa per explotar-ne tots els recursos.

Formació i desenvolupament de la societat punicoebusitana (425-275 aC)
Tot el procés desenvolupat durant l’època arcaica tendrà com a conseqüència la gènesi d’una formació social púnica eivissenca singular, històricament diferenciada de la resta de societats que també formaven part del món púnic, que convencionalment és anomenada societat punicoebusitana. Per completar la seua formació, l’única condició que mancava era la consolidació d’una capacitat productiva pròpia, no només per a l’autosubsistència del seu poblament, sinó per garantir la seua independència econòmica. És a partir de final segle V aC quan, paral·lelament al creixement de la ciutat i de la població urbana, culminarà el procés d’ocupació de l’illa, ja que s’incrementen les evidències d’establiments camperols, tant en l’entorn immediat de la ciutat com a la resta del territori. Això permet plantejar que ara ja no es tractava d’iniciatives aïllades com les d’abans, sinó d’un fenomen d’ampli abast que pot ser considerat com una colonització territorial que va desenvolupar-se de manera relativament ràpida, perquè cap al 350/325 aC ja estava prou acomplerta; però no va desenrotllar-se com una irradiació progressiva, que va anar expandint-se en cercles concèntrics des de la ciutat com a epicentre. Tot i que aquest procés d’ocupació territorial encara no ha estat ben estudiat, sembla que més aviat va ser producte d’una selecció conscient de les millors àrees productives, ja que els primers establiments varen assentar-se a les planes i les valls més fèrtils, la resta del territori es va ocupar a mesura que s’incrementava el poblament i es necessitava augmentar la producció. Amb l’establiment d’aquesta xarxa cada vegada més espessa d’establiments rurals encarregats de l’explotació directa dels recursos de l’illa, s’estableix un patró d’assentament que, sense canvis importants, s’ha mantengut fins a l’època contemporània: Un únic nucli urbà —on es concentren el govern, l’administració, l’activitat comercial i l’artesanal— i la resta del poblament dispers arreu del territori insular, en petites unitats d’hàbitat i producció. Ciutat i territori esdevenen, doncs, dues esferes socioeconòmiques diferenciades però perfectament complementàries, cara i creu d’una mateixa moneda, formen una unitat territorial i política, els límits de la qual queden dràsticament definits per la insularitat. Formentera, en canvi, continua sense comptar amb poblament estable. No es coneixen els trets d’aquestos establiments camperols punicoebusitans, atès que de cap d’ells se n’han descobert restes constructives. Tots són coneguts, exclusivament, a partir de necròpolis, generalment petits cementeris on es reuneixen un baix nombre de tombes, sovent hipogeus com els de la necròpolis urbana, però on també soventegen les fosses obertes a la terra, de vegades amb un sarcòfag de marès a dins, contenint diversos enterraments. Les necròpolis més conegudes amb materials datables entre aproximadament el 400 i el 350/325 aC són sa Barda, es cap des Salt, can Frare Verd, can Vicent Jeroni (cala Tarida), can Berri d’en Sergent (cala Vedella), can Toni d’en Tomàs, can Curt (Sant Agustí), can Roques, ses pallisses de Cala d’Hort (can Sorà), can Pep d’en Curt (coll de Cala d’Hort), cas Vildo, ca na Jondala-can Joanet, ca n’Úrsul, can Cardona i can Sala en el terme municipal de Sant Josep; can Pere Català en el de Sant Joan de Labritja; can Marines, can Vic, ca na Polla i ses Torres (Talamanca) en el de Santa Eulària des Riu. N’hi ha moltes més menys conegudes i, d’entre totes, destaquen la de can Sorà i la de ses Torres pel seu elevat nombre d’hipogeus. Però, en general, aquestos cementeris suggereixen que es tractava de petits grups, possiblement de caràcter familiar, formats per ciutadans lliures, atès que no hi ha arguments de pes per defensar un estatus servil d’aquestos individus, culturalment púnics. En el pla de Vila, com es lògic, es multipliquen també les evidències d’explotació en aquest període, sobretot a partir de diverses troballes fortuïtes amb motiu de la urbanització d’aquesta zona; hi destaca la descoberta de diversos pous per arribar a la capa d’aigües freàtiques del subsòl, els quals varen ser amortitzats amb deixalles i runes domèstiques: sa Joveria, del darrer quart del segle V aC; es Palmer, de la mateixa cronologia i es Rafal, de final del segle V-inici del IV aC. El farciment d’aquestos pous posa en evidència l’existència d’una infraestructura per aprofitar l’aqüífer freàtic que en aquelles dates és definitivament amortitzada, tal vegada amb motiu d’una reestructuració de l’explotació d’aquest espai agrari per adaptar-lo a les noves necessitats d’una població que durant el segle cinquè havia sofert un considerable creixement. D’altra part, el fet que el farcit es realitzi amb escombraries i deixalles domèstiques indica la probable existència de diversos habitatges a l’àrea i, per tant, que durant la segona meitat del segle V l’explotació d’aquesta zona ja no la realitzaven els camperols que habitaven a la ciutat, sinó habitants d’establiments extramurs, situats prop dels camps de conreu. L’estudi de les restes faunístiques del pou de sa Joveria mostra la presència de porcs, ovelles i/o cabres, bous i un èquid, que palesen la pràctica d’una ramaderia no comercial, destinada a fornir de carn, llet i derivats, llana, pell, greix, i força de treball els pobladors. Les ceràmiques trobades en aquestos jaciments palesen també un bon nivell de vida, ja que juntament a una majoritària presència de vaixella i àmfores de producció local, es documenten importacions d’àmfores ibèriques, fenícies de l’àrea de l’estret de Gibraltar que contenien salaons de peix, gregues que contenien vi de Corint, etc. Paral·lelament a aquesta extensió de les explotacions agrícoles per tota l’illa, en aquest període s’incrementen les exportacions d’àmfores eivissenques, si bé sempre dins el mateix àmbit geogràfic de les Balears, el llevant peninsular i Catalunya. Sembla evident, per tant, que ambdós fets estan estretament relacionats i que han d’interpretar-se com que, definitivament, Eivissa havia esdevengut productora i exportadora dels seus propis productes, com també centre redistribuïdor dels d’altra procedència. Un testimoni de la importància del comerç de productes grecs a la Mediterrània occidental durant la primera meitat del segle IV aC és el derelicte del Sec, corresponent a un vaixell que va enfonsar-se a la badia de Palma de Mallorca en una data situable entre el 375 i el 350 aC, aproximadament, possiblement a causa d’un incendi a bord de la nau quan es dirigia a la costa peninsular, possiblement cap al SE. El vaixell transportava un carregament d’àmfores de vi de diverses procedències (Samos, Corint, Sicília, entre d’altres), algunes àmfores púniques nord-africanes i eivissenques, i un lot de molins de pedra, completat amb vaixella àtica de vernís negre i de figures roges, i d’altres productes com calders de coure i fins i tot ceps de vinya. Diversos elements de judici, entre els quals hi ha sobretot la pròpia composició del carregament i d’altres com els grafits púnics sobre ceràmica àtica, indueixen a creure que es tractava d’una nau púnica i que el nòlit bé podria tenir com a port d’origen el de la pròpia Cartago o, més probablement, algun port sicilià. En qualsevol cas, aquest jaciment és un testimoni com la comercialització de productes grecs a Occident estava en bona part en mans púniques i que el port d’Eivissa era escala habitual a la ruta des del nord d’Àfrica i Sicília cap a les costes peninsulars. El desenvolupament de la societat punicoebusitana comporta també un creixement de la producció local de manufactures. Hi ha traces d’una producció local de vidre, en concret de denes policromades de collarets, també es tenen indicis de producció local de joieria i és ben possible que l’explotació de les mines de plom i galena argentífera de s’Argentera s’iniciàs en aquella època. De tota manera, la producció arqueològicament més coneguda és la de recipients de ceràmica, que en aquell període es caracteritza per assolir alguns trets propis que la distingeixen dins el conjunt de produccions púniques, produint les formes més característiques de la ceràmica local i una àmplia varietat de recipients i atuells dins la tradició terrissera púnica; però s’hi incorporen també morfologies alienes a aquesta tradició, principalment en la vaixella de taula, amb recipients que reprodueixen formes gregues, encara que amb unes coloracions i acabats que res tenen a veure amb les produccions hel·lenes. Atès que no hi ha testimonis d’obradors fora de l’entorn urbà immediat, cal creure que la producció estava centralitzada en aquest àmbit, la qual cosa suggereix que això podia ser un mitjà per canalitzar cap a la ciutat la producció de la resta de l’illa; ja que si la ciutat manté tant el monopoli de la producció de manufactures i és, a més, el port d’entrada d’un ampli ventall de béns de consum provinents de l’exterior, els pagesos havien de recórrer necessàriament a la ciutat per proveir-se d’aquells béns que no eren capaços de produir ells mateixos, a canvi de la part de la producció que no havien destinat a l’autoconsum. A partir de la segona meitat del segle IV aC s’entra en una fase de consolidació definitiva d’aquest model que, a la vegada, comportarà alguns canvis per tal d’adaptar-se a les noves circumstàncies motivades per l’evolució tant de la pròpia situació interna, com de la configuració geopolítica a la Mediterrània central i occidental; és una etapa d’intensificació del comerç cartaginès cap a la península Ibèrica, perquè ara Cartago, que té seriosos problemes a Sicília a causa dels enfrontaments amb els grecs, comença a interessar-se més directament pels recursos peninsulars, segons ho reflecteix el segon tractat signat amb Roma el 348 aC (Polibi, II, 23); en aquest tractat es prohibeix la navegació, el comerç i la colonització als romans i els seus aliats més enllà de Mastia Tarseion, localitat ibèrica localitzada prop de l’actual Cartagena. En relació a això, val a dir que sembla que les monedes d’argent amb què per aquestes dates els cartaginesos pagaven les tropes mercenàries que lluitaven a Sicília, pogueren ser encunyades amb plata ibèrica. Eivissa, sens dubte, va jugar un paper important en aquesta projecció del comerç púnic, palesat per l’increment d’àmfores nord-africanes i sicilianes a Occident, ja que una part important d’aquest flux passava pel port eivissenc, on una petita part dels carregaments restava a l’illa i la resta eren redistribuïts cap al continent. D’altra part, el barri urbà de terrisseries ofereix uns rics nivells arqueològics i estructures datables en aquest moment, que mostren una intensa activitat en la producció. L’exportació massiva d’àmfores en aquelles dècades, sobretot a les Balears i al litoral peninsular, des de Múrcia al nord de Catalunya, suposa un salt no només qualitatiu, sinó també quantitatiu del comerç ebusità. S’ha suggerit que el paper de l’illa en aquest context podria haver estat mantenir la influència púnica sobre uns territoris on, a més de matèries primeres i productes diversos, s’obtenien importants contingents de mercenaris i, per tant, eren de gran interès per a la política púnica conduïda per Cartago. Però si sembla que la seua projecció exterior ha d’emmarcar-se en el context de la política púnica dirigida per la capital nord-africana, probablement a través de pactes que determinarien el contengut i la intensitat de les relacions mútues, no hi ha cap motiu per dubtar que Eivissa gaudia de plena autonomia per decidir els seus propis assumptes. No hi ha informació per conèixer com estava organitzada l’administració i quins eren els òrgans de govern locals, però pot suposar-se que eren similars als d’altres centres púnics dels quals es té alguna informació per les fonts escrites. El cas més conegut és el de la pròpia Cartago, la constitució de la qual és elogiada per Aristòtil, que la considera una de les més avançades del seu temps. Per això cal creure que l’illa era governada per una assemblea legislativa, o “senat”, probablement composta pels membres de les principals famílies que controlaven l’economia i el poder local. Però hi hauria, segurament, una altra assemblea popular, formada per tots els ciutadans de ple dret, que elegien els sufetes, magistrats encarregats d’impartir justícia. Que durant aquest segle a l’illa s’ha consolidat una estructura estatal pròpia ho demostra l’encunyació de moneda. Efectivament, tot i que la cronologia de l’inici de les emissions ha estat una qüestió força debatuda, la publicació de troballes de moneda punicoebusitana en contextos molt ben datats a la segona meitat del segle IV aC en indrets com la necròpolis ibèrica de Cabezo Lucero, no deixa lloc a dubtes. Així, el primer període de la seca punicoebusitana va quedar enquadrat entre un moment de la segona meitat del segle IV i un altre de molt avançat el segle III aC, anterior però a la Segona Guerra Púnica. En aquest període inicial es produïren algunes emissions de monedes de plata encara mal documentades, perquè se’n coneixen pocs exemplars i d’alguns se n’ha posat en dubte l’autenticitat; però, sobretot, es produïren nombroses emissions de monedes de bronze de molt desigual qualitat estilística i d’aliatges diferents; algunes encunyaren ingents quantitats de peces. També hi ha dubtes sobre la metrologia de les diferents emissions, però en general s’accepta que les monedes ebusitanes del primer període tenen el mateix sistema que Cartago i Cadis, amb una unitat de 9,5-9 g que es va devaluant progressivament. Des de les primeres encunyacions, la moneda eivissenca es caracteritza per portar la figura del déu Bes , que esdevé així un veritable “símbol parlant” de la seca. Al revers acostuma portar el bou, aturat, caminant o envestint, o també el déu Bes. Però malgrat l’enorme volum de peces emès en tot aquest primer període, són molt escasses les monedes eivissenques trobades fora de l’illa. Això vol dir que era una moneda eminentment local, per circular dins l’illa i no per als intercanvis amb l’exterior, i que la seua aparició ha de deure’s a la implantació d’una estructura fiscal per part de l’estat ebusità, que imposa la moneda com a instrument per conseguir un més eficient control de l’economia, facilitant l’apropiació del valor de la producció, transformat en moneda, mitjançant l’extorsió fiscal. L’Eivissa de la segona meitat del segle IV aC, sembla ser un centre actiu i dinàmic. Timeu, escriptor grec de la ciutat siciliana de Taormina, que va viure entre aproximadament el 340 i el 250 aC, ha deixat una breu descripció que és recollida per Diodor de Sicília (V, 16) i que parla d’una ciutat amb bons ports i cases molt ben construïdes. La necròpolis urbana assoleix ara la seua màxima extensió, amb una superfície d’unes cinc hectàrees; per això, la conservació de la major part d’aquest gran cementeri púnic és el que ha fet que també hagi estat declarat Patrimoni de la Humanitat el desembre de 1999. Segons estimacions basades en el nombre de sepultures, que càlculs recents situen en una xifra superior als tres mil hipogeus a més d’un nombre indeterminat de centenars de fosses, la seua població a mitjan segle probablement ultrapassava els 5.000 habitants; Per al camp pot estimar-se una xifra d’entre 1.500-2.000 habitants més. Però, durant la segona meitat del segle IV aC, a la necròpolis del puig des Molins es constata una baixa radical del nombre d’hipogeus, ja que els que s’obren entre el 350-325 aC són només un 9% del total dels estudiats, i no n’hi ha cap l’obertura del qual pugui datar-se amb posterioritat al darrer quart del segle IV aC. Tanmateix, el percentatge dels que es reutilitzen per a noves deposicions en el segle i mig comprès entre el 350 i el 200 aC és exactament el 10 % de la mostra analitzada. Així, doncs, la creixent utilització que coneix la necròpolis fins al 350 aC, a partir del tercer quart del segle IV experimenta, de sobte, una davallada que, a la darreria del segle XX, no s’està en condicions d’explicar satisfactòriament, ja que el baix percentatge d’utilització d’hipogeus no es compensa amb una major utilització d’altres tipus de sepultura, almenys que s’hagi pogut documentar. Una de les possibles raons d’aquesta notable disminució d’enterraments datats en aquesta època pot ser parcialment explicada per la dràstica disminució de les importacions àtiques, fins a gairebé la seua desaparició, durant la segona meitat del segle IV aC, atès que les llànties i els lecites àtics eren el principal fòssil director per datar les sepultures de final segle V i durant la major part del IV aC. En canvi s’incrementa el ritme de les exportacions eivissenques cap a les comunitats ibèriques de la costa peninsular i cap a les talaiòtiques de les illes Balears. Serà en aquest període quan sembla que els punicoebusitans agafaran el control de les seues relacions amb els indígenes balears, ja que creen a Mallorca la seua pròpia infraestructura al mateix temps que l’establiment del puig de sa Morisca havia deixat de funcionar com a centre d’entrada de les importacions eivissenques. Així, s’establirà un enclavament permanent a l’illot de na Guardis, davant de la Colònia de Sant Jordi, a la costa sud de Mallorca, que almenys des del segle anterior, era freqüentat pels ebusitans, però ara hi bastiran instal·lacions permanents, que aviat comptaran amb construccions sòlides i que el segle següent seran notablement ampliades. Però, a més, vinculat a aquest establiment hi havia altres punts de la costa on es detecta presència ebusitana, com és l’establiment a terra ferma des Trenc, al límit occidental de les importants salines de la Colònia de Sant Jordi. Justament, els primers indicis d’explotacions salineres en aquest indret es remunten al segle IV aC. Quant a la producció punicoebusitana de ceràmica, en el darrer quart del segle IV aC es produeix una certa renovació d’algunes de les formes més característiques de l’etapa anterior, encara que algunes perduraran amb evolucions i n’apareixeran de noves, sobretot ja el segle III aC. També la coroplàstica local, ara amb una marcada influència hel·lènica siciliota, coneixerà un notable desenvolupament entre la segona meitat del segle IV i principi del III aC, es desenvolupa també un estil peculiar punicoebusità, amb un aire molt “naïf” i una recarregada ornamentació. És també a partir de final segle IV o inici del III quan hi ha materials que palesen l’existència de culte al santuari rupestre des Culleram . Tot i que a partir d’una inscripció en una de les cares d’una plaqueta metàl·lica (que tal vegada havia anat fixada al pedestal d’una imatge) trobada fora de context, alguns autors havien plantejat l’existència d’un culte previ a Reshef-Melkart que dataria de final del segle V aC, cal subratllar que en el jaciment no hi ha altres testimonis de cronologia tan elevada i que, d’altra banda, aquesta plaqueta hauria pogut ser portada d’un altre indret per ser reutilitzada segles després per realitzar una nova inscripció en caràcters neopúnics, que dataria del segle II aC. En qualsevol cas, tant la coroplàstica en contextos funeraris, com les evidències d’aquest santuari, amb les nombroses sèries d’exvots, mostren l’enorme importància del culte a la divinitat femenina que cal identificar amb la deesa Tanit o Tinnit, simbolitzada amb la lluna creixent, la qual pel seu caràcter astral controlava els cicles de la natura i esdevenia deessa de la fertilitat; sembla ser també la que acollia els difunts en el trànsit de la mort al més enllà. Possiblement altres llocs menors de culte, pitjor coneguts, inicien ara la seua activitat i continuen oberts durant el segle III i en algun cas fins al II aC. Durant els dos primers terços del segle III, la distribució de troballes de ceràmiques i sobretot d’àmfores eivissenques mostra com el flux exportador de l’Eivissa púnica manté proporcions creixents, especialment vers les illes Balears i l’àrea ibèrica catalana i valenciana. Resulta particularment simptomàtic que alguns obradors catalans, al poblat ibèric de Darró (Vilanova i la Geltrú) i possiblement també a Empúries, comencin a produir àmfores reproduint el model eivissenc, cosa que tal vegada indica la implicació d’interessos punicoebusitans en produccions d’aquelles regions. També, un testimoni de l’activitat comercial de l’illa a l’inici d’aquest segle III és el derelicte de Binisafúller, corresponent a una nau que va naufragar a les costes menorquines quan transportava un carregament d’àmfores ibèriques procedents de Catalunya i que, atenent el fet de que portava també algunes àmfores punicoebusitanes, se l’ha identificat com un possible vaixell eivissenc.

L’Eivissa púnica: de l’època de les guerres amb els romans, fins a la conquista de les Balears (ca. 275-123 aC)
Històricament, els trets fonamentals d’aquesta fase seran el desenvolupament de les tres conflagracions bèl·liques entre cartaginesos i romans, tendenciosament anomenades Guerres Púniques pels guanyadors. La derrota en tots aquestos conflictes tendrà profundes conseqüències per a totes les societats fenícies occidentals i púniques que havien fet costat Cartago, entre elles la punicoebusitana; la desfeta determinarà que cadascuna iniciï un procés evolutiu de les seues estructures socials i econòmiques sota l’estret domini de la potència guanyadora, que desembocarà en la seua progressiva integració en les estructures estatals romanes. Tanmateix, durant la Primera Guerra Púnica, les àmfores d’Eivissa continuen exportant-se en quantitats notables, per això tot sembla indicar que durant la llarga primera conflagració entre cartaginesos i romans, els contactes d’Eivissa amb les Balears i les costes peninsulars i el potencial econòmic de l’illa pogueren jugar un paper actiu en la contribució a suportar els costos de la guerra, tot i que els escenaris bèl·lics es mantenguessin allunyats. La presència de l’exèrcit cartaginès dirigit pels Barca a la península Ibèrica, a partir del 237 aC, degué significar un nou statu quo, traduït en un control més estret de Cartago sobre la resta dels seus aliats, postura que sembla que va endurir-se durant el mandat d’Anníbal, un cop iniciat el segon conflicte amb els romans. Però si això segurament va comportar una major submissió política a les directrius cartagineses, potser econòmicament va ser beneficiós, en permetre Eivissa ocupar una part del comerç entre el nord d’Àfrica i la península Ibèrica, en part per avituallar els exèrcits cartaginesos, de manera que, en augmentar la demanda, s’intensificà la producció local. Efectivament, durant el darrer terç del segle III aC es documenta un increment de la producció illenca durant el període bàrquida i de la Segona Guerra Púnica, ja que les terrisseries ebusitanes produeixen enormes quantitats d’àmfores que s’exporten a les costes peninsulars, des del sud de França fins a Almeria. Fruit d’aquest increment productiu pot ser l’establiment d’un nou conjunt terrisser a ses Figueretes, possiblement el segon port de la ciutat, on sembla també intensificar-se l’activitat portuària i artesanal en relació a la concentració de productes per al seu emmagatzematge (s’hi han documentat algunes sitges d’època púnica), envasament (àmfores i recipients ceràmics de la terrisseria abans esmentada) i embarcament de productes. Malauradament, els nivells d’aquest moment al sector urbà de terrisseries no s’han pogut documentar gaire extensament, no només per la discontinuïtat de les excavacions, sinó també perquè les importants transformacions de les instal·lacions durant el segle II aC varen fer desaparèixer bona part dels testimonis immediatament anteriors. Quant a la producció agrícola, cal pensar en una intensificació per fer possible les creixents exportacions, i que això va provocar una progressiva especialització en aquelles produccions que major sortida tenien en els intercanvis vers l’exterior, entre les quals, versemblantment, hi hauria l’oli i el vi. En aquells indrets favorables, l’agricultura extensiva de secà, que devia ser majoritària a l’illa, podia complementar-se amb produccions més intensives amb l’ajuda del regadiu. Quant a la ramaderia, important complement de la producció agrícola, l’únic testimoni per a aquest període prové del reompliment d’un pou del pla de Vila, excavat fa anys als terrenys de l’hort d’en Xim, que va ser terraplenat amb un conjunt de deixalles domèstiques i runes provinents, presumiblement, d’un establiment camperol pròxim. L’estudi de les restes òssies ha mostrat la pràctica d’una ramaderia domèstica, bàsicament destinada al manteniment i l’autosubsistència de l’establiment, amb presència d’un bòvid i d’un èquid, molt probablement com a part de la força de treball (el bou tirant de l’arada i el ruc per al transport de persones i productes); ramaderia d’ovelles i cabres per a l’obtenció de llet i dels seus derivats i també d’altres productes com carn per a l’alimentació, greix, llana i pell; la cria de porcs per obtenir carn per al consum humà, i també de cans amb la mateixa finalitat (tot i que a hores d’ara no se sap si es tracta d’un costum generalitzat, o bé d’un fet puntual); finalment, una vèrtebra de tonyina il·lustra la captura i consum de peix, lògica en la dieta d’un poblament illenc. Cal creure també en una important producció de sal i salaons, tot i que no estigui encara ben documentada arqueològicament, perquè durant el segle III aC les salines de Mallorca són també intensament explotades des de l’establiment punicoebusità de l’illot de na Guardis, símptoma indubtable que la demanda era altíssima. Justament durant aquell segle, aquest enclavament eivissenc a la costa mallorquina coneixerà l’etapa de màxima activitat, quan algunes instal·lacions més velles són renovades i s’aixequen nous edificis, algun dels quals, per problemes de fonaments, haurà de ser reconstruït poc després. Quant a les importacions que arriben a l’illa poden esmentar-se àmfores de vi i vaixella de vernís negre procedents d’Itàlia, àmfores i altres atuells de ceràmica púnics del nord d’Àfrica, així com àmfores i altres recipients de ceràmica ibèrics. De la participació directa d’Eivissa en la Segona Guerra Púnica n’hi ha molt pocs testimonis. Cap context arqueològic documentat a l’illa pot identificar-se amb seguretat com a conseqüència d’una acció bèl·lica. Tampoc no s’ha detectat un creixement significatiu en el nombre d’enterraments d’aquell moment a les necròpolis. Hi ha només el testimoni de Titus Livi sobre dos episodis de la guerra que tengueren la ciutat d’Eivissa d’escenari. A més de ser les primeres notícies sobre fets històrics que s’han conservat a les fonts escrites, són fets ben significatius. El primer d’ells se situa l’any 217 aC, quan la flota romana, després de vèncer la púnica en una batalla a la desembocadura de l’Ebre, ataca diversos indrets de la costa peninsular i posa setge a la ciutat d’Eivissa, en el que sembla un intent de destruir els principals indrets d’avituallament de l’exèrcit púnic al sud del riu, en el seu propi territori. Diu Livi (XXII 20, 7-10) que els romans posaren setge a la ciutat, però que, adonant-se que la conquista seria llarga i costosa, el tercer dia, després de devastar els camps i destruir diverses hisendes, es retiraren amb les seues naus havent reunit un botí superior a l’aconseguit prèviament als enclavaments peninsulars. No hi ha dubte, però, que la darrera afirmació és una evident exageració de l’autor per maquillar el fracàs de l’esquadra romana en aquella acció. El segon episodi va tenir lloc l’any 206 aC quan, perdudes les darreres possessions a Hispània, després d’haver fracassat en l’intent de reconquistar Cartagena i haver-se-li tancat les portes de Cadis, la flota púnica sota comandament de l’almirall Magó, germà d’Anníbal, es refugia al port d’Eivissa per avituallar-se i poder continuar el seu trajecte cap a les Balears, per reclutar mercenaris i després, cap al nord d’Itàlia, per continuar-hi la guerra. Livi afirma que la flota va ser acollida de forma pacífica i amistosa i que, a més d’aprovisionar-la generosament amb queviures, es lliuraren armes i homes de reforç, de tal manera que l’esquadra va poder tornar a fer-se a la mar, continuant el seu trajecte cap a les illes Balears (Livi XXVIII 37, 3-4). Això, més enllà del fet puntual, sens dubte no només reflecteix el potencial econòmic de l’illa, que hauria superat els efectes de l’atac del 217 aC, sinó també l’esforç productiu i humà que va haver de fer per col·laborar amb Cartago. Però la veritable dimensió de la implicació d’Eivissa la dóna l’anàlisi de la seua producció monetària durant la guerra; en una data situada a partir de l’any 214 aC, la seca eivissenca reforma el seu sistema i torna a fer emissions que, a diferència de les del període anterior, coneixeran ara una àmplia difusió fora de l’illa. Les primeres encunyacions d’aquest nou període, caracteritzades per la figura de Bes a l’anvers i el bou envestint al revers, segueixen un patró que té la moneda d’uns 10/11 g com a unitat i consisteixen en una denominació d’uns 2,8 g de bronze, de la qual es va emetre una gran quantitat, i diversos divisors coneguts per pocs exemplars. Però poc després, en un moment que podria situar-se cap al 212 o el 211 aC, la seca eivissenca fa una nova reforma del seu sistema monetari, i inicia noves emissions de bronze, ara amb la figura de Bes colpejant la serp a les dues cares i lleugerament devaluades de pes respecte a les anteriors. Però la gran novetat d’aquesta fase d’encunyacions és la producció també d’abundant moneda de plata, que amb Bes a l’anvers i el bou caminant cap a l’esquerra al revers, estava expressament concebuda com una moneda per finançar els costos de la guerra, atès que gairebé no va circular per l’illa, on els exemplars trobats són raríssims, i és present, en canvi, en nombrosos contextos peninsulars contemporanis o immediatament posteriors al conflicte bèl·lic. S’ha calculat que la plata encunyada per Eivissa equival aproximadament al 2,6% de tota la plata encunyada pel bàndol púnic durant els anys de la guerra a Hispània (218-206 aC). Això palesa com hagué de ser de gran l’esforç de la població de l’illa per produir els recursos que fessin possible aquesta significativa emissió de moneda d’argent durant els anys del conflicte. També s’ha suggerit que aquesta segona reforma i la producció de moneda de plata per la seca ebusitana, podria haver estat una conseqüència de la caiguda de Sagunt en mans dels romans l’any 212, ja que aleshores Eivissa hauria pogut assolir la funció d’aquesta població en la provisió de moneda de plata a la causa púnica. Les anàlisis metal·logràfiques d’algunes peces mostren que la provinença de la plata encunyada per ambdues seques sembla ser, efectivament, la mateixa. És ben segur, però, que la guerra degué tenir també conseqüències negatives per a l’economia eivissenca, a mesura que avançava el conflicte i els romans anaven fent-se amb el domini del territori. Tot i que no hi ha massa dades al respecte, és simptomàtic que durant les últimes dècades del segle III aC no s’hagi detectat activitat a les explotacions salineres de la Colònia de Sant Jordi, al sud de Mallorca, i encara més, que el propi enclavament de na Guardis fos abandonat per un breu període d’anys, coincidint amb el final de la contesa. Però, un cop acabada la conflagració, l’illa sembla experimentar una etapa de desenrotllament, que es perllongarà durant els tres primers quarts del segle II aC. Els principals símptomes d’aquest desenvolupament són una possible expansió de l’àrea urbana, ja que algunes cisternes documentades al puig de Santa Llúcia, pertanyents a habitatges dels quals no s’haurien conservat altres restes, podrien datar-se en el segle II aC. Igual cronologia podrien tenir també altres cisternes anàlogues existents as Soto, a sa Penya i al peu del tram septentrional de les murades renaixentistes, entre els baluards de Sant Joan i de Sant Pere. Tanmateix, també el barri urbà de terrisseries sembla experimentar un significatiu creixement que el portarà a assolir durant aquest segle la seua màxima expansió. D’altra banda, tot i les encara insuficients dades, hi ha indicis que també a l’àmbit rural, durant aquesta etapa, es produeix un moment àlgid en l’explotació dels recursos agrícoles de l’illa, atès que alguns establiments s’aixequen en aquell moment i en altres que ja existien s’hi detecten reestructuracions i ampliacions de les seues instal·lacions. Les pallisses de Cala d’Hort, per exemple, coneixeran una de les fases principals de la seua existència, esdevendran un edifici de més de 800 m2, format per diverses estances que s’articulen al voltant d’un pati central. Tanmateix, una etapa de creixement i desenvolupament durant la primera meitat del segle II aC, es documenta també en altres jaciments rurals, com can Corda i can Fita. Un altre fet significatiu és l’ampliació del santuari des Culleram, que també coneixerà en aquest segle un període de gran activitat, ja que es realitzaren les construccions de la seua àrea d’ingrés documentades arqueològicament (a les quals podria referir-se la inscripció en grafia púnica tardana de la coneguda plaqueta trobada en aquest santuari), que donaren al recinte sacre una estructura tripartita pròpia dels santuaris de l’antiguitat. Un possible nou santuari és aixecat a principi del segle II en el punt més alt del puig de ses Torretes, a Cala Llonga, que el seu excavador ha batejat com a cap des Llibrell, encara que no està descartat que aquest jaciment, amb una gran cisterna i sòlids murs perimetrals, tengués també la funció de control visual de l’entorn marítim. Quant als intercanvis amb l’exterior, la primera meitat del segle II aC constitueix un moment d’intensificació, sobretot cap a les Balears, on l’establiment de na Guardis torna a estar en ple funcionament i els poblats indígenes es veuen literalment inundats d’àmfores i ceràmiques punicoebusitanes. La dispersió dels contenidors eivissencs torna a ser equiparable i àdhuc superior a la del segle III aC, però ara es produeix un nou envàs per al vi que adopta alguns dels trets morfològics de les àmfores vinàries itàliques, que són cada cop més presents a Occident on assoliran el predomini absolut dels mercats, tal com mostren els diversos contextos arqueològics terrestres i submarins. És per això que s’ha interpretat que aquesta àmfora eivissenca podria ser no només una resposta a una nova moda imposada pel producte dominant, sinó a una producció enfocada a mantenir la presència del vi ebusità als mercats en el marc de les noves circumstàncies. És també durant aquest segle II quan la moneda punicoebusitana, afavorida pel final de la guerra, coneixerà la seua màxima difusió fora de l’illa, tot i que es tracta només de monedes de bronze, atès que amb el final del conflicte bèl·lic va aturar-se l’emissió de plata. Troballes de numerari eivissenc en contextos del segle II aC s’han verificat a Balears, Andalusia, el sud-est i llevant peninsular, Catalunya, la Gàl·lia meridional, Sardenya, Sicília, la Campània, Tunísia, Algèria i el Marroc. D’altra banda, a Eivissa s’han trobat monedes d’altres seques púniques com Cartago, tot i que en menor nombre que en el segle anterior, i Numídia; fenícies occidentals com Malaka i Gadir; de seques ibèriques, sobretot de la província Citerior, com Kese, Untikesken, Ikalkusken, etc., tant en plata com en bronze; és també destacable l’aparició a l’illa, en nombre prou significatiu, de monedes de la seca de Roma, tant denaris de plata com asos de bronze. Alguns autors han interpretat aquest període de desenvolupament com una conseqüència de l’establiment d’un pacte de federació amb els romans, que hauria convertit Eivissa en una civitas foederata de Roma, cosa que li hauria deixat autonomia per continuar amb la seua prosperitat econòmica. Que Eivissa va ser, efectivament, una ciutat federada de Roma se sap per una única font de gran fiabilitat, tot i ser molt posterior ja que s’esmenta en un passatge de la Història Natural (III, 76-77) de Plini el Vell, publicada l’any 77 dC. Aquesta font no diu, però, en quina data ni en quines circumstàncies va establir-se el foedus, o pacte de federació, però aquesta explicació no resulta convincent per diverses raons. En primer lloc, aquest desenvolupament després de la guerra no és exclusiu d’Eivissa, ja que està molt ben documentat també a altres centres púnics, i sobretot a la mateixa Cartago, el creixement econòmic de la qual no només va ser consentit sinó fins i tot estimulat per Roma, que es garantia així el cobrament de les indemnitzacions de guerra amb què havia penalitzat els cartaginesos. D’altra banda, des de la perspectiva política, un foedus era un tracte de favor que Roma acostumava a concedir als seus aliats, encara que de fet constituís un mecanisme legal de dominació, difícilment atorgat a una ciutat que s’havia mantengut en el bàndol enemic fins al final de la guerra, si no fos que prèviament s’hagués canviat de bàndol, com va fer Gadir. Però com que cap indici permet pensar tal cosa, sembla molt més plausible que, al final del conflicte, s’hagués produït una deditio ad Romanos, és a dir, una rendició incondicional i un complet sotmetiment d’Eivissa al poder de Roma. Aquest fet hauria pogut produir-se, possiblement, després de la batalla de Zama, l’any 201 aC, i abans del 195 aC; ja que l’illa, que se sàpiga, no es va veure afectada ni per la campanya del cònsol Cató contra els indígenes aixecats en armes contra Roma, entre el 195 i el 193 aC, ni per la Tercera Guerra Púnica, que va acabar amb l’arrasament de Cartago el 146 aC. També és evident que el 123 aC, quan es produeix la conquista romana de les Balears, si els punicoebusitans no haguessin estat en pau amb Roma, les tropes de Quint Cecili Metel no s’haurien limitat a actuar a Mallorca i a Menorca. A més, quan la rendició es produïa de manera voluntària no suposava, almenys formalment, una pèrdua de la llibertat ni de la pròpia estructura de govern, ja que Roma podia reconèixer la comunitat deditícia com a subjecte autònom de dret i fins i tot podia, posteriorment, establir amb ella un foedus. Per tot això, sembla més versemblant que la federació d’Eivissa a Roma hagués tengut lloc més endavant, en una data que no hi ha criteris per fixar de manera segura entre el segle II aC i l’època d’August, a partir de la qual el caràcter federat de la ciutat estaria assegurat pel text de Plini. En tot cas, el pacte va haver-se de produir en una conjuntura diferent a la del final del conflicte, quan interessàs a Roma formalitzar la seua relació amb Eivissa, sancionant jurídicament la seua hegemonia sobre l’illa, assegurant-se així les prestacions, generalment d’ordre econòmic i sobretot militar, a què el foedus obligava tota ciutat federada. Per tant, cal veure el desenvolupament econòmic d’Eivissa en el segle II no només com a producte de la inèrcia arrossegada des de l’etapa anterior, sinó sobretot com un esforç per refer-se dels enormes costos de la guerra, aprofitant l’avinentesa d’una conjuntura que permetia mantenir en plena activitat la complexa xarxa de relacions de l’illa, que durant la guerra havia estat activada al màxim. En qualsevol cas, amb foedus o sense, aquestos nivells de producció i d’intercanvis només s’haurien pogut assolir amb el consentiment de Roma, perquè aleshores encara no xocaven amb els interessos dels guanyadors, que estaven involucrats en empreses de major envergadura, tant a la Mediterrània oriental com a l’occidental, on havien emprès l’organització territorial i administrativa dels extensos territoris hispànics conquistats. Cosa diferent és suposar que aquest desenvolupament econòmic es traduís en unes millors condicions de vida per als ebusitants. Ben al contrari, cal pensar que aquesta creixent intensificació de la producció degué afavorir una evolució en les relacions socials de producció traduïda en un avenç en els mecanismes d’explotació dels pagesos i dels treballadors dels diferents sectors productius, que es degueren veure subjectes a càrregues fiscals majors, fins arribar a una estructura productiva que, sinó veritablement esclavista, sí sembla que basada en una mà d’obra cada vegada més empobrida, segons sembla deduir-se de les necròpolis. Cal considerar, per tant, que els beneficis d’aquest desenvolupament econòmic, sota la forma d’impostos, tributs, taxes, etc., havien de recaure en els romans i que, en darrera instància, era l’Estat romà qui se’n beneficiaria. Justament per això no sembla probable que la situació jurídica d’Eivissa fos la de federada, perquè cal recordar que les ciutats que gaudien d’aquest estatut estaven exemptes dels impostos ordinaris i fora de les jurisdicció dels governadors provincials, la qual cosa feia que la seua explotació pels dominants, en haver-se de circumscriure al marc legal establert pel foedus, no pogués ser gaire indiscriminada. També és versemblant que una petita part d’aquestos beneficis anassin a mans de l’oligarquia local, integrada en les estructures dels nous dominadors per mantenir la seua quota de poder i privilegis, i que d’aquesta manera hauria esdevengut l’instrument de l’explotació del poblament de l’illa. Per al coneixement dels aspectes ideològics en general i religiosos en particular dels punicoebusitans els segles III-II aC, destaquen la presència d’elements cultuals, com ara les representacions femenines en terracota. Hi ha peveters en forma de caps de divinitat femenina, que sembla que servien per ofrenar a la deessa la primícia de les primeres espigues de la collita. Destaquen, però, les figures que representen una deessa portant una torxa i un animalet, de les quals el 1950 es va trobar un dipòsit amb centenars d’exemplars prop del puig des Molins. Tots aquestos elements parlen de la importància del culte a la divinitat femenina de la fertilitat que regia el cicle agrícola, independentment de si es tracta del culte a Demèter —que segons Diodor va ser introduït a Cartago al segle IV aC—, o es tracta del culte a la veritable deessa púnica, Tanit, que ara adquireix elements de la iconografia grega, com sembla més probable. A més des Culleram, sembla que en aquells segles III-II aC a la ruralia ebusitana haurien estat actius altres possibles llocs de culte, si bé de menor entitat, com són can Pis a Sant Rafel, can Jai a Sant Llorenç, i ca n’Úrsul a Sant Josep. Algun d’ells podria haver començat a tenir culte des de final del segle IV i a tots tres han aparegut representacions de terracotes de la divinitat femenina. Però per copsar les transformacions d’aquest període en l’ordre ideològic, una font de coneixement fonamental són les necròpolis, on es palesen importants canvis en els comportaments funeraris. A partir del segle III aC hi ha coexistència de la inhumació amb la cremació. Aquesta darrera s’ha documentat tant en enterraments dins les cambres d’antics hipogeus com en altres dipositats dins simples forats excavats a la terra, però sempre amb les restes òssies cremades dipositades dins recipients de terrissa que fan d’urna cinerària. Però les excavacions han palesat que aquesta pràctica va ser molt minoritària en relació a la inhumació, ja que no fou fins al segle I dC, en època dels emperadors juliclaudis i antonins, quan la incineració dels difunts va ser tant o més practicada que la inhumació. L’enterrament, durant aquest període, assolí la forma de deposició dels cadàvers dins fosses simples, ja siguin excavades a la roca o, més freqüentment, obertes a la terra, de vegades en taüts o llits de fusta. No obstant això, es continuen reutilitzant algunes cambres dels antics hipogeus per dipositar-hi noves inhumacions, fenomen que en aquell període assolí una xifra estimada en una mica menys del 20% dels hipogeus de la necròpolis. Els nous enterraments es col·locaven a l’exterior dels sarcòfags de marès, que ja no s’utilitzaven, al costat de les parets de la cambra o en els espais lliures d’aquesta, sovent apilant als racons o als laterals les restes de sepultats anteriorment per deixar espai lliure. Els infants i nadons, com ja era habitual, s’inhumaven dins àmfores que, a la vegada, eren dipositades en una fossa oberta a la terra, o bé directament dins la fossa, sense àmfora ni taüt, però de vegades amb el cos cobert per grans trossos d’àmfora o d’atuells ceràmics de mida gran. Però durant el segle II aC es documenten alguns casos d’infants compartint l’espai funerari, enterrats en una mateixa cambra hipogeica on també s’enterraren adults, tot i que sembla tractar-se d’una pràctica no massa habitual. La diversitat de ritus i sepultures utilitzades en aquest període planteja la possibilitat de diferenciar segments socials a partir de la inversió de treball i béns amortitzats en les pràctiques funeràries. Així, les fosses excavades a la roca suposarien una inversió major de treball que les obertes a la terra, que semblen ser les més utilitzades. La inversió de feina en la reutilització dels hipogeus no devia ser excessivament elevada, ja que només es tracta de buidar el pou i franquejar la llosa de tancament de la cambra; però, malgrat això, hi ha arguments per considerar que l’enterrament en hipogeu gaudiria de major consideració social. En favor d’això estaria, precisament, la seua baixa utilització en relació a les fosses, cosa que podria indicar que els hipogeus estaven reservats a determinats segments socials, que tal vegada podrien identificar-se amb determinats llinatges, fet que justificaria la continuïtat d’enterraments en aqueixes cambres per llaços de descendència. Aquesta hipòtesi estaria avalada per la continuïtat d’ús de diverses cambres, sense interrupcions significatives, fins a l’època tardana (i en algun cas fins a l’inici de la romana). Un altre argument a favor seria l’aparició d’alguns individus infantils compartint la sepultura amb adults, perquè si un infant té dret a accedir al mateix espai funerari, això vol dir que aquest dret ve donat per naixement i no per haver estat adquirit, i que, per tant, ve determinat per la seua pertinença al grup social que s’enterra en aquella sepultura, cosa que reforçaria socialment el paper d’aquestos llinatges. Quant als materials dipositats a les tombes, dels no massa abundants contextos documentats del segle III aC sembla deduir-se una progressiva disminució dels elements presents als aixovars funeraris, fet que s’accentuarà durant el segle II aC. És precisament, l’escassesa de peces d’importació, que generalment esdevenen “fòssils directors” que forneixen cronologies més o menys precises per datar els contextos, el que ha fet que aquesta fase sigui tan poc visible als ulls de la investigació. Pel que fa a les ceràmiques, s’utilitzen majoritàriament peces de producció local i sempre en baix nombre. Desapareixen de les tombes els béns procedents dels intercanvis amb l’exterior i la majoria de materials amortitzats amb la seua deposició a les tombes són béns d’ús comú d’escàs valor. L’únic element d’importació que apareix en quantitats importants són els ungüentaris hel·lenístics de cos fusiforme i vora i coll coberts d’engalba fosca, produïts de manera molt estandarditzada, la seua assídua presència a moltes necròpolis els converteixen en un element habitual dels aixovars d’aquesta fase. Gairebé ja mai no s’hi troben joies i l’ornament dels difunts es redueix a algun element personal, sobretot collars de denes de pasta vítria i alguns penjolls, sovent amb funció d’amulet, als quals s’atribuïen propietats apotropaiques; ara són de manufactura senzilla, quasi sempre d’os, i aniran també disminuint durant el segle II aC. Molt rara vegada apareix algun element sumptuari, com poden ser els ungüentaris de pasta vítria policromada. Un interès particular té la deposició de monedes als enterraments, ja que es tracta d’una pràctica molt estesa a l’època púnica tardana, tant a les necròpolis eivissenques com a les de la resta del món púnic, des de final del segle IV en endavant. Sembla significatiu que mentre que els amulets que protegien el difunt en el seu traspàs al més enllà semblen desaparèixer del ritual funerari durant el segle II aC, la presència de monedes no només es manté (fins i tot més enllà de l’època púnica i arriba a l’acabament de l’antiguitat), sinó que ara va en augment. Hom interpreta que podria tractar-se d’una pràctica simbòlica per poder accedir a una existència en el més enllà, després de la mort física, sancionant en l’esfera ideològica les exaccions de caràcter fiscal que es pagarien en la vida quotidiana. El potencial econòmic de l’illa es fonamentava en la producció que generaven un gran nombre d’establiments rurals, així com en la producció de diverses manufactures, com per exemple els atuells ceràmics que, entre d’altres coses, feien possible l’envasament de productes per a la seua distribució i per a l’intercanvi. Això sense descartar l’existència d’altres produccions a partir de l’explotació d’altres recursos illencs importants, com la sal o la pesca, encara que en l’actualitat no estan arqueològicament ben documentades. Per això pot concloure que devien ser els camperols, els artesans i els treballadors en les restants activitats productives els subjectes principals de l’extorsió fiscal. D’altra banda, la riquesa concentrada pels que exercien el poder devia funcionar com un actiu impulsor d’activitats productives a l’àmbit urbà, on devia residir l’oligarquia dominant. Per tant, els canvis documentats en l’esfera ideològica, atesa la funció justificativa de la realitat per fer possible el manteniment i reproducció de les condicions d’existència, s’explicarien en una situació d’empitjorament significatiu d’aquestes condicions d’una gran part de la massa social. Aquest canvi de situació s’explica per la creixent explotació que patien els grups productius des d’abans dels conflictes bèl·lics, però encara més en acabar, per tal de fer efectives les indemnitzacions amb què les societats púniques varen ser penalitzades a conseqüència de la derrota davant els romans, i suportar l’explotació a què varen ser sotmeses pels guanyadors. Per això, les causes d’aquestos canvis s’haurien de buscar en el si de les pròpies societats púniques, sobretot a causa de la progressiva desigualtat en les relacions de producció, desigualtat que es va veure incrementada per les conseqüències de la derrota. Tot semblaria indicar, doncs, que la societat evolucionava vers una creixent diferenciació entre una àmplia majoria del poblament i una minoria oligàrquica, segurament en la seua majoria d’origen autòcton, que progressivament aniria unint els seus interessos als de la potència dominant.

Eivissa en la desintegració de la República Romana (ca. 123-30 aC)
A partir del darrer quart del segle II aC, l’arqueologia palesa canvis que semblen indicar la fi del cicle de desenvolupament econòmic dels setanta-cinc anys anteriors. D’una banda, a l’àmbit rural es detecta una aparent crisi que degué suposar que alguns establiments fossin abandonats, com sembla ser el cas l’edifici A de les pallisses de Cala d’Hort, que no presenta nivells arqueològics d’aquell moment. D’altra banda, sembla que a la ciutat, a partir de final del segle II i durant bona part del segle I aC, el barri de terrissaires es trobava en un període de baixa activitat. És també simptomàtic que entre aproximadament el 100 i el 80/75 aC sembli interrompre’s l’emissió de moneda de la seca local, així com també la fabricació d’àmfores per contenir vi. A més, baixen significativament els materials d’importació eivissencs als jaciments peninsulars, i s’abandonen els enclavaments punicoebusitans de les Balears, com mostren les excavacions de na Guardis i es Trenc, així com del jaciment indígena del turó de ses Abelles, que durant el segle II aC canalitzava una part de les importacions eivissenques a Mallorca. En definitiva, aquestos fets porten a relacionar la davallada de l’activitat econòmica amb la conquista de Mallorca i Menorca pel cònsol Cecili Metel l’any 123 aC. Aquest fet, a més de les previsibles conseqüències en l’ordre polític, que hagueren de suposar un canvi important en el marc de les relacions d’Eivissa amb els romans, també incidiria de manera negativa amb els intercanvis de l’illa amb l’exterior, ja que la privà d’un dels seus mercats més importants amb el consegüent perjudici per a la producció i el comerç local; perquè ara sí que aquestos representaven una evident competència per als interessos romans a occident, on havien aconseguit consolidar el seu domini sobre extensos i rics territoris hispànics, als quals ara interessava començar a fer rendibles mitjançant la seua explotació directa i no a través d’intermediaris, com fins llavors semblaven haver estat els ebusitans. I tot això, versemblantment, va haver de traduir-se en un empitjorament de les condicions de vida de bona part de la població punicoebusitana. Simptomàticament, a les tombes s’accentua encara més la simplicitat del ritual funerari i la pràctica desaparició d’elements dipositats en els enterraments, sovent reduïts a collars d’algunes denes de pasta vítria, algun ungüentari i alguna moneda. Això no obstant, aquesta davallada no és exclusiva d’Eivissa, algunes ciutats fenícies del sud peninsular presenten una situació anàloga, manifestada per la interrupció de l’emissió de moneda de bronze i per un enfonsament econòmic i demogràfic generalitzat a tota la Bètica. Només aquelles ciutats més controlades per Roma, o aquelles majoritàriament poblades per itàlics, com ara la mateixa Itàlica (Santiponce), Hispalis (Sevilla), Carteia (San Roque) i Gadir (Cadis), es reservaven la major part dels beneficis de l’explotació del territori i dels nous corrents comercials, mentre que altres ciutats, com les fenícies Abdera (Adra), Sexs (Almuñécar) o Malaka (Màlaga), segons una font tan autoritzada com Mela (II 5, 95), no semblen tenir cap rellevància en aquells moments. Sembla, per tant, que la crisi d’Eivissa s’inscriu en un marc molt més ampli que afectava el conjunt de ciutats fenícies i púniques d’Occident, però que en aquest cas es veia agreujada per la conquista romana de les Balears. Un altre fet que s’ha volgut vincular a aquesta “crisi” de final segle II aC, és l’assentament dalt l’illot de s’Espalmador d’un extens establiment amb nombroses construccions, que va estar actiu durant el segle I aC, fins a un moment encara imprecís de la segona meitat del segle. No ha estat encara objecte d’excavacions, però els materials recuperats en superfície mostren enormes quantitats de ceràmica ebusitana, juntament amb algunes importacions ceràmiques itàliques i nord-africanes, així com altres elements, com ara fragments de planxes de plom amb les quals es folrava el buc de les naus. S’ha volgut veure en aquest establiment el trasllat dels mercaders i artesans que havien estat instal·lats a l’illot de na Guardis, el qual haurien hagut d’abandonar després de la conquista romana. Però, tot i que alguna analogia hi ha entre un i l’altre illot (estar enfront d’una illa més gran, on hi ha salines) aquesta explicació no sembla afortunada, perquè el context de s’Espalmador no té res a veure amb el de l’illot mallorquí, davant d’una enorme illa densament poblada amb importants comunitats indígenes, amb les quals s’havien establert intenses relacions a través d’aquest establiment. I aquest, òbviament, no era el cas de Formentera. El segle I aC és poc conegut arqueològicament. Malgrat això, la presència a l’illa de certes quantitats de materials itàlics, com ara vaixella de taula de vernís negre i àmfores de vi, il·lustra com el comerç romà va imposant progressivament la seua hegemonia. Això no obstant, hi ha també algun símptoma d’una certa recuperació de la crisi detectada al darrer quart del segle II aC. Durant el segle I aC les àmfores eivissenques tornen a difondre’s per les Balears i pel litoral peninsular. També les monedes trobades a l’illa reflecteixen certa amplitud de relacions, ja que s’han identificat peces de la seca de Massalia, d’altres del nord d’Àfrica (Siga i Iol), d’ibèriques i sud-hispanes (Corduba i Carteia) i, com és lògic, també de la seca de Roma. També al possible santuari del cap des Llibrell sembla haver-se documentat continuïtat de culte. A més, Eivissa torna a encunyar moneda, però només de bronze i emetent un únic valor de 6,37 g de pes mitjà, però amb símbols i lletres al camp per a diferenciar-ne les emissions. Com sempre, a l’anvers continua presentant la imatge de Bes colpejant la serp, però, per primera vegada, el revers presenta una llegenda on figuren el nom de l’illa, ‘yb?m , en caràcters púnics o neopúnics i el numeral 20-20-10 (interpretat com el símbol de valor 50). La datació d’aquestes emissions monetals se situa entre el 91 i el 27 aC, tot i que la revisió d’algunes troballes en contextos emporitans i eivissencs demostra que la seua circulació va perdurar fins a ben entrada l’època romana. Del grau d’integració d’Eivissa en els afers romans parla la seua implicació en les guerres civils. Hi ha dos fets coneguts que tenen l’illa d’escenari, que quedaren recollits a les fonts escrites. El primer, l’any 82 aC, és el desembarcament de Sertori , aixecat contra la dictadura de Sila, qui amb l’ajuda d’una esquadra de pirates cilicis aconsegueix derrotar la guarnició prèviament deixada a l’illa pel procònsol silà Anni. No obstant això, el procònsol retornà amb una important flota i cinc mil infants, per la qual cosa Sertori decidí sortir-li a camí i plantejar una batalla naval; però el seu estol fou dispersat per una forta tempesta, que l’obligà a fugir amb les deixes de la seua flota (Plutarc: Sertori VII, 1; Anni Florus: Bellum Sertorianum II, 10). El segon esdeveniment, segons conta Dió Cassi (XLIII, 29-30), té lloc l’any 47 aC, durant la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, quan Gneu Pompeu , fill gran de Pompeu Magne, va desplaçar-se des del nord d’Àfrica a les costes peninsulars per refer el bàndol pompeià i continuar les hostilitats a Hispània. En el trajecte va aturar-se a l’arxipèlag, on ocupà Mallorca i Menorca sense dificultats; però a Eivissa, que cal suposar que havia pres partit pel bàndol cesarià, va trobar una forta resistència, que finalment va aconseguir vèncer; restà després un temps a l’illa amb les seues tropes per refer-se d’una malaltia. Aquestos fets palesen com l’estratègica posició d’Eivissa fa que en cada conflicte sigui una possessió disputada pels bàndols en litigi. No se sap si la presència de guarnicions a l’illa, com la que hi deixà Anni l’any 82 aC, o la que s’ha de suposar que va oferir resistència a l’ocupació de l’illa per Pompeu, respon a fets circumstancials derivats de les operacions bèl·liques, com sembla probable en el primer cas; o bé es tracta de guarnicions estables, permanentment instal·lades a l’illa, potser com una de les condicions imposades pel pacte de federació, com sembla possible en el segon cas. Tot i que és només una hipòtesi que no pot ser verificada, és versemblant que fos en aquest període d’inestabilitat derivat dels enfrontaments de les guerres civils que anaven desintegrant la República romana, quan interessàs al Senat romà assegurar el domini d’una illa tan estratègica i s’establís aleshores el foedus pel qual Eivissa esdevenia una ciutat federada.

Vers la definitiva integració en l’Imperi Romà (30 aC-74 dC)
Dins el darrer terç del segle I aC, acabades les guerres que feren desaparèixer la República i amb l’avinentesa de la pax romana que va caracteritzar el govern d’August, Eivissa conegué una profunda transformació. El símptoma més clar d’això és la profunda reorganització de molts dels establiments rurals, que ara són equipats amb els mitjans tècnics de producció més avançats de l’època: molins de moldre cereal (catilla) i olives (trapeta) i premses del sistema del praelum o gran jàssena per fer oli, per a la producció especialitzada, per la qual cosa es doten també de grans cisternes, cubetes i tota la resta d’infraestructura necessària. A més, a l’àmbit rural s’estableixen terrisseries per a la producció de ceràmica, possiblement vinculades a alguna explotació agrícola, o a un conjunt d’elles, com els descoberts a can Rova de Baix (Sant Antoni) o as Canal , (Sant Rafel). Així, per a l’envasament dels seus productes, les explotacions rurals ara ja no havien de dependre dels obradors urbans i de l’entorn de la ciutat, on fins llavors s’havia concentrat la producció terrissera. S’amplien les àrees de conreu i és colonitzada també Formentera, on els ebusitans estableixen un bon nombre d’explotacions agrícoles. Resulta significatiu, igualment, el fet que sigui a partir d’aquest període que hi ha testimoni fefaent de l’existència d’esclaus. També les factories ebusitanes a les Balears, com la de na Guardis, tornen a tenir un curt període de funcionament en aquestos anys, encara que a un nivell d’activitat notablement més baix que en èpoques anteriors, però, en canvi, les salines veïnes de la Colònia de Sant Jordi coneixeran aleshores la seua fase d’explotació més intensa. Així mateix, la producció de salaons està indirectament demostrada per la producció local d’un tipus d’àmfora característic, que reprodueix alguns trets morfològics de les conegudes àmfores de l’àrea de l’estret de Gibraltar destinades a contenir aquest producte. Com a conseqüència de tot això, Eivissa torna a exportar la seua producció, ja que materials ebusitans, sobretot àmfores, de final del segle I aC es troben altra vegada a jaciments tant de les Balears com de diferents indrets de la costa peninsular. Cap al canvi d’era és quan es palesa una acceleració del procés de romanització de la població eivissenca, segons el que mostra el registre material. El panorama funerari entre el canvi d’era i mitjan segle II dC mostra, igual que en el període anterior, una convivència entre inhumació i incineració, però aquesta darrera, de tradició majoritària entre els romans, agafa molta més importància. Les inhumacions es produeixen utilitzant els pous dels antics hipogeus púnics a manera de fossa, sense afectar la cambra i respectant el seu contengut. Mentre que les cremacions poden ser dipositades també en hipogeu o, més freqüentment, en forats a la terra, ja sigui amb les restes òssies col·locades directament dins el forat, dins una gerra de ceràmica o dins una urna de vidre. Tanmateix, tant els processos d’enterrament com les peces que es dipositen a les tombes, mostren com el ritu funerari “romanitza” la seua expressió, palesant també notables diferències, tant de quantitat com de qualitat, que s’han d’entendre com a símptoma de marcades diferències socials. Si la producció terrissera insular mostra, sobretot a través de la producció de gots i tasses de parets fines, com els artesans locals s’incorporen a les modes imposades per les diverses produccions romanes, les importacions mostren també el predomini absolut d’aquestes produccions, sobretot d’aquells elements produïts massivament i de manera completament estandarditzada, com ara la vaixella de taula de vernís roig (anomenada sigillata, perquè sovent porta un segell que n’identifica el fabricant), els ungüentaris de ceràmica i posteriorment de vidre, les àmfores, etc. L’anàlisi de l’evolució de les importacions de sigillata il·lustra perfectament aquest procés, ja que si fins a l’any 15 aC l’entrada d’aquestos recipients es reduïa a alguns productes primerencs de la producció itàlica d’Arezzo (anomenada aretina), entre el 15 aC i el 15 dC, aproximadament, es produeix una eclosió de les produccions itàliques, que assolirà les seues cotes més elevades entre el 15 i els 35/45 dC. No obstant això, entre aquesta darrera data i una altra situable cap a la fi del regnat de Vespasià, es produirà una clara davallada de les importacions itàliques, acompanyada de la irrupció dels productes sudgàl·lics durant els regnats de Claudi i Vespasià, i de l’aparició de les primeres peces sigil·lades hispàniques, ara exclusivament procedents del taller de Tricio, situat a la vall de l’Ebre. Però tot i palesar-se una creixent hegemonia romana, tant en els aspectes materials com en els econòmics, Eivissa encara mantenia la seua personalitat púnica com a Ayboshim, tal i com ho demostra l’encunyació de moneda. Efectivament, la seca local tornarà a emetre moneda, semis i una petita quantitat de quadrans, durant els regnats dels emperadors Tiberi i Calígula , possiblement per l’escassesa de numerari a l’illa, atès que aquestes monedes no circularan fora d’ella. Però si aquestes emissions mostren com aquesta moneda s’integra, metrològicament i estilística, en el patró de la moneda romana, presentant el bust de l’emperador a l’anvers, en el revers mantenen la tradicional figura del déu Bes amb la llegenda ‘ybshm en caracters neopúnics, juntament amb INS AUG, que presumiblement és la seua traducció en caràcters llatins, segons la hipòtesi de Jaume Juan Castelló , que es transcriu com Ins(sulae) Aug(ustae). I els semis, tot i portar les mateixes llegendes, només presenten el Bes a anvers i revers. Hi haurà dues darreres emissions en època de l’emperador Claudi , de millor qualitat que les anteriors, la primera portant el bust de l’emperador a l’anvers i el déu Bes al revers, i la segona el bou caminant cap a la dreta en el revers, però amb el fet excepcional de ser anepigràfiques. El ius Latii, que ja havia estat utilitzat amb èxit per al mateix fi a Itàlia, va ser l’instrument jurídic principal utilitzat a Hispània per integrar en l’Estat romà la majoria de comunitats que encara no ho estaven, deixant així de ser ciutats peregrinae, o sigui, estrangeres. No obstant això, l’única font que tenim d’un fet tan important és un comentari de Plini el vell, interpolat en una descripció dels recursos minerals de la península Ibèrica, que diu que l’emperador Vespasià va atorgar a Hispània el dret llatí. Hi ha hagut cert confusionisme quant a la data d’aquest decret, si bé la majoria d’autors la situen en la censura de Vespasià i del seu fill Titus, entre els anys 73-74 dC. Una inscripció ebusitana de final segle I dC ( epigrafia), actualment conservada al castell de Corbera a Perpinyà ( Devi, Joan Antoni), diu que sis membres de la família Cornèlia portaren a les seues expenses aigua al Municipius Flavius Ebusus, i aquest document epigràfic, juntament amb altres amb referències a personatges que pertanyen a la tribu Quirina , un dels quals va desenvolupar càrrecs municipals d’edil, duumvir i flamen ( Oculàcia), constitueix la prova que, indubtablement, Eivissa va ser una de les ciutats que va obtenir el dret llatí mercès al decret de l’emperador Vespasià. Una altra cosa és saber quan va promulgar-se la corresponent llei municipal, a partir de la qual la ciutat assolia jurídicament la categoria de municipi, cosa que podia haver succeït anys o, fins i tot, dècades després. En el cas d’Eivissa, el fet que a l’obra de Plini, publicada l’any 77 dC, se l’esmenti encara com a ciutat federada indueix a pensar que la promulgació de la seua carta municipal va haver de produir-se, com a molt aviat, a final del regnat de Vespasià o, més versemblantment, ja en el del seu fill Domicià, ja que durant el govern d’aquest darrer reberen la seua lex municipii diverses ciutats hispanes, entre elles la vella ciutat fenícia de Màlaga. Lògicament, aquest canvi en l’esfera política i administrativa no tendria la mateixa incidència entre tota la població. És sobretot a la ciutat on es documenten els elements propis de la vida municipal, amb una elit social composta per algunes famílies completament romanitzades que acaparen les magistratures, s’envolten dels elements materials adients per fer ostentació de la seua posició (escultures, làpides amb inscripcions, etc.) i practiquen l’evergetisme. Però, segurament, els segments més populars, sobretot els camperols, degueren mantenir la llengua i la identitat púnica durant llarg temps, tal com Sant Agustí diu que ho feren els camperols nord-africans de la seua diòcesi, en ple segle V dC. En qualsevol cas, amb la municipalitat, ’ybshm, ara esdevenguda definitivament Ebusus , culminava el procés de total integració en les estructures estatals de l’Imperi romà, passant a ser-ne un municipi subjecte a la legislació llatina i, per tant, integrat en l’administració de la província Citerior Tarraconensis. D’aquesta manera, perdia definitivament la seua singular idiosincràsia, mantenguda durant tota l’època feniciopúnica, per esdevenir un petit punt al bell mig del Mare Nostrum, en un imperi aleshores ja molt extens. [BCR/JFG]