|
Eivissa-Història
Època romana i antiguitat tardana
Els orígens de la romanització d’Eivissa
Ebusus és la llatinització de ’ybshm feniciopúnic,
que en grec seria Ebysos o Ebesos. El nom llatí també apareix
en les variants Ebussus i Ebysus. Quant a Ins(ulae) Aug(ustae),
que apareix inscrit en algunes de les monedes ebusitanes de l’època
dels emperadors romans Tiberi i Calígula, apareix en plural, en
la mesura que se suposa que era l’equivalent de ’ybshm.
Aquest vocable, amb una desinència final, que amb claredat indica
un plural, haurà de traduir-se com illes de Bes, acceptant algunes
hipòtesis, que busquen en el mot «August» un equivalent
a «sagrat» i, aleshores, una vinculació directa amb
Bes i la serp. Aquestos són els noms de la romanitat eivissenca.
És possible que l’adopció del ius latii,
en realitat es produís després de Vespasià (mort
el 79 dC), però abans que fos gravada la làpida CIL
II, 3664, on s’esmenta la Res Publica Ebusitana, és
a dir, una generació després. Això s’ha volgut
explicar en el sentit que els ebusitans, ciutadans de dret llatí,
devien pagar als de dret romà impostos, cosa normal en aquest estat
de coses. Abans de la seua municipalitat, Ebusus havia estat una ciutat
federada. Almenys és el que sembla deduir-se del passatge de Plini
el Vell, més amunt esmentat (NHL III, 76-77): …ara
ambdues [Eivissa i Formentera] es diuen Ebusus, amb una ciutat federada,
separades per un estret freu. Les ciutats federades estaven lliures de
pagar el stipendium però que sí que pagaven les stipendiariae
(tributàries), mantenien els seus costums, el dret de legislar,
les seues institucions, encunyacions i el territori no era ager publicus
sinó ager privatus ex iure peregrinus, és a dir,
terreny de dret «estranger». En teoria, tampoc havien de mantenir
guarnicions romanes en el seu territori. Tampoc és possible considerar
Eivissa —que si s’accepten com a verídics els relats
de Titus Livi havia estat una ciutat púnica, clarament, del bàndol
militar cartaginès en el decurs de la Segona Guerra Púnica—
civitas libera et inmune posteriorment a la dita confrontació.
Contràriament a les ciutats lliures, les civitates stipendiariae
pagaven tribut (una dècima part), encara que tenien llibertat d’autogovern
i podien encunyar moneda i de vegades estaven obligades a mantenir una
guarnició al davant de la qual hi havia un praefectus.
El territori era en realitat ager publicus, però els antics
propietaris conservaven la possesio. Si no fos pel mencionat
text de Plini seria ben difícil, amb les dades d’altra naturalesa
a l’abast, afirmar que Ebusus era foederata i no stipendiaria.
A nivell arqueològic no hi ha res que la diferenciï d’altres
ciutats feniciopúniques del sud d’Hispània, que se
suposen stipendiariae posteriorment a la Segona Guerra Púnica
i, de fet, els romans instal·laven guarnicions militars a l’illa;
per exemple Annius n’hi tenia una, que fou derrotada per Sertori
l’any 82. La majoria d’historiadors actuals accepten una data
entre els anys 70 i 75 —quan moltes de les ciutats d’Hispània
reberen de mans de Vespassià el ius latii— com el
moment de la definitiva entrada d’Eivissa i, per extensió,
de les illes Pitiüses, en l’època romana. O, per dir-ho
en conceptes inversos, el moment de la desaparició de l’últim
argument vàlid per considerar que encara podria parlar-se d’època
púnica: el canvi de civitas foederata per municipium.
Però pretendre la realitat d’un canvi brusc i substancial
en la societat, en l’economia, en la llengua, en els costums i en
altres trets d’Eivissa, a partir de l’esmentada data, és
quelcom d’il·lusori. Buscar diferències clares entre
el sistema ebusità dels tres primers quarts del segle I de l’era
cristiana i el darrer d’aquestos cent anys, segurament, és
una pèrdua de temps. El procés de romanització, d’una
manera o d’altra, tengué com a punt de partida la mateixa
annexió de bona part de la península Ibèrica a Roma,
rere la Segona Guerra Púnica. A partir d’aquí —i
ben entès que degué haver-hi algunes fites especials, simbòliques,
si es vol— pot dir-se que aquest fenomen va ser un procés
progressiu i no interromput mai. És evident, per exemple, que quan
les guerres civils del segle I abans de l’era cristiana, Ebusus
va ser o base i teatre d’operacions militars, com quan el conflicte
de Sertori (Plutarc Sertori VII, 1), o políticament i
militarment partidària d’algun dels contendents, com és
el cas de la resistència que hagué de vèncer Gneu
Pompeu (fill de Pompeu el Gran) a la guerra contra Cèsar (Dio Cassi
XXIX-XXX). En aquest sentit, es comportà com una veritable illa
“romana”. Així mateix, hi ha factors, com les darreres
encunyacions de la seca local —de circulació exterior pràcticament
nul·la— que (a l’anvers) mostren els busts dels emperadors
Tiberi i Calígula (14-37 / 37-41 dC), amb els seus nomina
i càrrecs en llatí —TI(berius) CAESAR AUG(ustus)
P(ater) P(atriae) / C(aius) CAESAR AUG(ustus) GERMANICUS— i,
al revers, la figura del déu local amb la llegenda ‘ybshm
/ INS(ulae) AUG(ustae) o, sense càrrecs ni inscripcions, com
és en el cas dels semis amb el bust de Claudi. Aquestos darrers
són considerats una veritable “propina”, ja que cap
altra seca hispànica hauria continuat encunyant moneda després
de Calígula. Tot això, amb una certa dosi de raó,
s’ha interpretat com un tret d’autonomia d’Eivissa,
però, per la mateixa llei, també ha d’interpretar-se
com una integració —que es pot entendre, fins i tot, com
a submissió— gairebé total, al sistema imposat pel
poder suprem de Roma. Així, un dels pocs trets palesos, des d’una
òptica historicoarqueològica actual, que com s’ha
dit encara romanien en l’època de Claudi (l’encunyació
local de moneda), també hauria desaparegut definitivament, encara
que algunes dècades abans de la municipalitat. Si tot aquest procés
de romanització s’enfoca des d’una òptica sociopolítica,
els coneixements directes (és a dir, no deductius) són literalment
nuls: no hi ha ni fonts històriques que facin al·lusions
concretes de cap mena, ni epigràfiques, ni cap altra dada concloent
que doni llum sobre aquest aspecte durant tot el segle I, ni durant tot
el regnat dels Juliclaudis. Això significa, senzillament, que és
mal de fer parlar de diferències, en aquest nivell, quan es desconeix
un dels paràmetres de comparació. Pel que fa a aspectes
religiosos, pot dir-se una cosa semblant. Hi ha el tema de la perduració
de cultes i divinitats, no ja en el decurs dels darrers segles de Roma,
com a república, sinó també fins una bona part de
l’imperi o, almenys, de l’alt imperi. Aquest i altres, són
aspectes interessants dels quals després es parlarà. Tenia
molta més autonomia Eivissa a l’època de Claudi I,
que a l’època de Titus? És cert el que suposen molts
(la majoria) d’historiadors que la municipalitat ebusitana comportà
una substanciosa minva en els privilegis illencs? En contra de visions
històriques tradicionals, que remarcaven com Eivissa havia estat
una mena d’unicum en no haver estat conquerida pels romans
amb la força de les armes —a diferència, per exemple,
de casos ben propers, com les Balears— ara, conegut el cas més
profundament, pot afirmar-se que la situació de l’Eivissa
púnica no va ser molt diferent a les ciutats també púniques
(o, si se vol, feniciopúniques) de la costa sud de la península
Ibèrica.
El govern i l’organització política
Les ciutats del mateix rang que Eivissa, a l’època imperial,
estaven governades per un consell municipal, l’ordo decurionum,
que segons la importància del municipi tenia més o menys
membres, normalment entre cinquanta i cent. Aquest consell col·legiat
era la màxima autoritat urbana. El seu veredicte era decisiu en
temes com l’organització de festes, la defensa de la ciutat,
les obres públiques, les apel·lacions contre els duumvirs,
la fiscalització de la hisenda pública, etc. Per pertànyer
a l’ordo decurionum calia ser home lliure (ni esclau, ni
llibert), resident a la mateixa ciutat, tenir una edat mínima de
trenta anys i haver demostrat una bona conducta i una solvència
econòmica mínima, ja que per ser canditat calia indemnitzar
l’erari públic. Els decurions —que eren l’equivalent
municipal dels senadors a Roma, i que també s’anomenaven
patres conscripti— eren elegits mitjançant sufragi
pels ciutadans. Quan ja havien estat admesos, normalment, es mantenien
com a tals de manera vitalícia. Un altre càrrec important
eren els duumvirs. Aquest càrrec, de manera anual, era exercit
per dues persones que eren escollides d’entre els membres de l’oligarquia
urbana, mitjançant comicis públics. Tenien una funció
executiva, i presidien el consell. Paral·lelament, els edils també
eren dos i la seua funció era la de controlar temes d’ordre
i qüestions públiques en general. Els dos duumvirs i els dos
edils podien col·legiar-se formant així els quattorviri.
Els flamines eren els màxims carrecs sacerdotals de la
ciutat, normalment sortits també de famílies importants
i que pertanyien, igualment, a l’ordo. Cal no oblidar que
aleshores la política i la religió anaven molt lligades.
Els edils i els pretors sortien també de l’esmentat consell
municipal i, posteriorment, podien arribar a ser duumvirs. Existien a
les ciutats romanes altres classes socials, menys rellevants i, en conseqüència
menys privilegiades que les esmentades anteriorment, com la plebs
(massa social lliure), els lliberts (exesclaus) i els esclaus. Els plebeis
solien tenir com a professió l’artesania, la pesca, etc.
Alguns dels que havien aconseguit sortir de l’esclavitud, mitjançant
diferents fórmules possibles, tenien dret a convertir-se en seviri
augustales, és a dir, els encarregats dels cultes a l’emperador.
En cas contrari, els lliberts podien ser arrendataris de tallers imperials,
comerciants, etc. El que abans ha estat dit sobre l’esquema de govern
de les ciutats romanes, per pura teoria era de necessària aplicació
al cas d’Eivissa, almenys a partir de la darreria del segle I de
l’era cristiana, quan ja era municipium flauium. A més
a més, l’epigrafia confirma aquesta suposició. Així,
Luci Oculaci Recte arribà a ser edil, duumvir i flamen, segons
consta en una làpida funerària que li erigí un fill
seu del mateix nom (CIL II, núm 3662 : A Luci Oculaci
Recte, fill de Luci, de la tribu Quirina, edil, duumvir, flamen. Luci
Oculaci Recte, fill de Luci, de la tribu Quirina, fill, ho va posar a
son pare indulgentíssim). L’ordo municipal,
en moments determinats, erigiria inscripcions honorífiques als
emperadors de torn. D’aquesta mena se’n coneixen dues, que
pertanyen ja al baix imperi. La primera és la CIL II,
núm. 3660, dedicada entre el 10 de desembre de l’any 282
i l’1 de gener de 283, deia així: A l’emperador
Cèsar Marc Aureli Carus, pius, feliç, invicte august, pontífex
màxim, amb tribunícia potestat per segona vegada, pare de
la Pàtria, cònsol, procònsol. Les institucions ebusitanes
(ordo Ebusitanus) devotes al seu numen i majestat... La segona (trobada
a la platja d’en Bossa, encara que molt mutilada, diu: A (…)
Valeri Constantí (…) amb potestat tribunícia…Va
ser dedicada a Constantí I entre els anys 306 i 337. L’any
212, l’emperador Caracalla va concedir a tots els habitants de l’imperi
—amb la sola condició que fossin lliures— la ciutadania
romana (Constitutio Antoniana), mesura que evidentment inclouria
els ebusitans, si és que d’una manera generalitzada no l’havien
aconseguit abans. Aquest últim aspecte, en realitat, es desconeix.
Cal pensar en una progressiva pèrdua de poder per part del consell
municipal, rere la crisi del segle III. Aquest fenomen, que copsa temporalment
bona part d’aquella centúria, significa un crucial punt d’inflexió
en molts dels esquemes de l’alt imperi, tant polítics, com
militars i econòmics, entre d’altres. Així el centre
de gravetat urbana comença a cedir poder al camp, i el sistema
esclavista comença a desaparèixer. A partir del baix imperi,
i en el decurs de l’època vàndala i bizantina manquen
quasi per complet les dades directes per al coneixement de les formes
de govern eivissenques. Per exemple, hi ha un personatge, solitari en
el marc dels coneixements actuals, que és el vifrè de l’anell
d’or trobat a la finca des Palmer. Alguns autors han suggerit que
es tractava d’un vàndal, enviat oficialment a Eivissa. En
aquest cas, devia de ser un càrrec de l’administració
local. Normalment, les notícies són extremadament indirectes
i vagues, se sap que les illes (incloses les Balears) foren governades
pel general Apol·linar, just després de la conquista bizantina
de les illes el 535. Poca cosa més que no sigui de caràcter
deductiu, per no dir elucubratiu, pot afegir-s’hi.
La societat
En la societat romana d’Eivissa, durant l’alt imperi, hi hagué
famílies d’evident notorietat social. Així la Cornèlia
va ser important en el decurs dels segles I i II. Cal recordar com Luci
Corneli Long avi, Marc Corneli Avit fill i els quatre néts
Luci Corneli Long, Gai Corneli Serví, Marc Corneli
Avit i Publi Corneli Cornelià sufragaren una conducció
d’aigua, és a dir un aqüeducte, a la ciutat d’Eivissa
(aquam in municipium Flauium Ebusum sua pecunia perduxerunt),
no lluny de l’any 79, segons una làpida (CIL II,
núm 3663) treta de l’illa el segle XVI i avui al castell
de Corbera (França). P. Corneli Cornelià, precisament el
darrer dels néts de la inscripció que esmenta la conducció
d’aigua, segons una hipòtesi, com a mínim, suggestiva,
hauria estat el destinatari d’una carta de Plini el Jove on dóna
compte d’un judici que hauria celebrat Trajà a Centumcellae
l’any 106 o 107, on un dels acusats era Luci Semproni Seneció,
del qual es parlarà després. Hi ha altres dades entorn de
la nissaga dels cornelis. Una altra inscripció epigràfica
—actualment perduda (CIL II, 3664)— esmenta Gai
Corneli Serví, segurament un dels néts de la làpida
anterior, juntament amb un altre i ambdós en qualitat d’hereus
i marmessors, fent una dedicatòria a un personatge (suposadament
l’avi o el pare) el qual va legar a la comunitat ebusitana noranta
mil sextercis perquè en temps difícils se’n pagàs
l’impost anual als romans i no s’obligàs els ciutadans
a satisfer l’import dels tributs. Altres sis mil havien de ser deixats
a crèdit perquè amb els seus interessos se celebrassin anualment
jocs amb vasos de llums en el dia del seu aniversari, el cinc [de
les calendes de maig]. Les dades sobre aquesta família ebusitana,
evidentment de prou relleu social, no s’acaben aquí, s’accepta
la procedència ebusitana d’una làpida avui peduda
(CIL II, 4020), i que diu : … a Marc Corneli Avit amb
els diners que sobraren del que en el seu testament manà que es
gastàs en erigir-li un mausoleu i una estàtua de marbre.
Igualment la història quedaria relativament arrodonida si dues
inscripcions trobades a Tarraco (CIL II, 4355-4356)
realment tenguessin a veure amb els Cornelis d’Ebusus. Una d’elles
menciona una dedicatòria funerària a Marc Corneli Avit,
fill de Marc i de la tribu Galèria, de part de la seua mare Avita
Assàlica, mentre que la segona és similar, però dedicada
a aquesta última de part de la seua mare (per tant, àvia
de M. Corneli Avit) Cornèlia Avita. Una altra família ebusitana,
sens dubte rellevant, degué ser la dels Oculacis. Ja s’ha
parlat d’un Luci Oculaci Recte, que arribà a obtenir els
màxims càrrecs municipals i amb ells, segurament, la ciutadania
romana plena. Així, la làpida CIL II, 3659 esmenta
una dedicatòria, a les seues expenses, a Juno Regina i,
tal volta, també a Júpiter Òptim Màxim,
per part de Luci Oculaci Recte, pare i fill, ambdós de
la tribu Quirina, l’esposa del pare, Emília Restituta
i els seus. En dates més recents han estat estudiats i publicats
una sèrie de textos pintats sobre els murs rocosos naturals de
la Cueva Negra a Fortuna (Múrcia); segons les transcripcions més
recents una de les inscripcions diu així: montis in excelsos
phrugia numina templis fidelibus instructis altis constituere deis hoc
etiam L. Oculatius Rusticus et A. (A)nnius Crescens sacerdos Asculepi
ebusitani scripserunt. VI K april. El text, autògraf dels
dos personatges, explica que Luci Oculaci Rústic i Aulus Anni Crescens
—aquest darrer sacerdot de l’Esculapi ebusità—
«a les muntanyes més elevades situaren les divinitats frígies
(Cíbele i Atis), a temples sòlids disposats per als alts
déus». Aquesta inscripció es data, aproximadament,
al darrer quart del segle I o al principi del II. Un altre personatge
ebusità important va ser Luci Semproni Seneció. Ell, segurament,
és qui esmenta Plini el Jove en la missiva a Cornelià, acusat
de falsificació del testament de Juli Tiró Getúlic.
En qualsevol cas, no s’ha de perdre de vista en cap moment la dedicatòria
de la làpida de marbre que Semproni Seneció va fer a Tiró
Getúlic, tal volta, seguint altres opinions, com a agraïment
per haver sortit absolt d’aquestos càrrecs. Pertanyia a la
classe eqüestre i una inscripció a la ciutat fenícia
de Sidó, datada a l’inici del regnat d’Adrià,
esmenta que fou governador de Judea, i que també tengué
altres càrrecs, com prefecte d’obres, encarregat de censos
a Tràcia i Aquitània, etc. Tal volta morí a la Mediterrània
oriental. Altres inscripcions podrien informar entorn d’altres i
molt més baixos estatus socials de determinats eivissencs. D’aquesta
manera un Caecilianus hauria estat esclau, segons reflecteix també
l’epigrafia ebusitana. Altres noms presents a l’epigrafia
han estat motiu de més controvèrsia, entorn del seu rang
social. És el cas de Marc Antoni Apol·linar, que hauria
rebut el nomen i el praenomen a l’època
de Gordià III (238-244). Frumentari, aleshores, podia
ser un cos especial, gairebé policial i Apol·linar la traducció
d’un nom teòfor púnic. En relació a altres
Apol·lonis, com el pare i fill d’aquest nom, a la làpida
CIL II, núm 3665, en opinió d’alguns estudiosos,
més que no pas esclaus, podrien haver estat simplement estrangers
o illencs. Pel que fa al dit nom ha estat considerat com derivat llatinitzat
d’Abdreseph. Cal recordar també el Luci Semproni
Apol·loni, que era metge, segons una altra inscripció (CIL
II, núm 3666). Aquestes dues últimes semblen pertànyer
a la primera meitat del segle II.
La religió
La religió a Ebusus durant l’alt imperi s’ha de veure
com una simbiosi entre els cultes panimperials, és a dir, els que
en certa manera eren comuns arreu de l’imperi, i les antigues tradicions
locals d’arrel, evidentment, feniciopúnica. Dels nous cultes
romans, poc se’n sap de manera directa. Pràcticament no hi
ha dades, ni escrites, ni materials, que hi aportin llum. Així,
no és fàcil parlar dels cultes que hipotèticament
s’organitzarien entorn de figures com Júpiter, Juno, Diana,
Venus, egípcies com Isis, i moltes altres, el nom de les quals
ni mereix la pena esmentar, perquè són absolutament desconegues
a Eivissa. La manca de textos escrits, de fons epigràfiques, de
llocs de culte ben estudiats i explícits i d’altres elements,
com per exemple, els de caire iconogràfic, es confabula contra
un coneixement acceptable de la situació religiosa a l’Eivissa
de l’alt imperi. La menció escrita i autògrafa a la
Cueva Negra murciana, d’un sacerdos Asculepi Ebusitani,
és a dir d’un sacerdot de l’Esculapi ebusità,
resulta d’un gran interès. Els autors que han estudiat les
inscripcions de la cova murciana el consideren un déu local, és
a dir, no un déu grecoromà, com seria el cas, si stricto
sensu es consideràs el nom, Asklepios-Aesculapius,
sinó la interpretatio llatina —un tant peculiar,
certament— d’un déu illenc, evidentment púnic,
que amb raó s’ha suposat Eshmoun. Una altra qüestió
més insoluble és què feia aquest sacerdot i el seu
acompanyant —precisament un Oculaci— amb imatges de Cíbele
i Atis, els principals déus frigis. Tal volta, una cosa semblant
podria haver succeït amb Juno Regina, esmentada en la làpida
que li dedicà la família de Luci Oculaci Recte. En aquest
sentit, cal recordar les vinculacions de Juno amb Esculapi, segons demostren,
entre altres, inscripcions com la CIL III-993: Caelesti Augustae
et Aesculapio Augusto et Genio Carthaginis. És a dir, que
sembla evidenciar-se un procés de romanització dels déus
ebusitans d’origen púnic a l’Eivissa de l’alt
imperi. En qualsevol cas, cal no perdre de vista com la majoria de làpides
imperials trobades a Eivissa empra com a encapçalament la típica
dedicació romana als déus Manes: Diis Manibus o
Diis Manibus Sacrum… Entre elles, cal esmentar les inscripcions
dedicades a Antoni Apol·linar, frumentari per part de
la seua esposa, a Apol·loni, per part del seu fill, també
Apol·loni (CIL II, núm 3665), a Luci
Semproni Apol·loni, metge, per part del seu fill Luci
Semproni Filoxè (CIL II, núm 3666), a Luci Fabi
Cordi Propinquo, per part del seu pare, igualment anomenat Luci
Fabi Propinquo i evidentment, a Cecilià, en dedicatòria
anònima. Cal suposar també, que arribarien a introduir-se
altres cultes de divinitats orientals com la del déu Sol (Helios),
que tengué relativa importància en l’imperi romà
en el segle III. Almenys un personatge anònim eivissenc portà
un anell amb una montura que el representa amb els seus atributs clàssics,
és a dir, la corona radiada, el globus a la mà dreta i el
fuet a l’esquerra. Evidentment, i per altra banda, els ebusitans
estarien familiaritzats amb les nombroses divinitats i al·legories
mitològiques o religioses que figuraven als reversos de les monedes
imperials romanes de curs legal a tot l’imperi, inclosa Eivissa,
evidentment. Després, l’any 313, després de la batalla
del pont Milivi, Constantí es convertí (per raons d’interès
polític?) al cristianisme. Aleshores aquesta religió passà
a ser cooficial a l’imperi i acabaren les grans persecucions a les
quals havia estat sotmesa pel propi sistema oficial, fins poc abans, amb
Dioclecià i Maximià. Teodosi I, amb l’edicte promulgat
a Tessalònica l’any 379 hauria fet un pas més, condemnant
com a heretgies tota la resta de creences religioses. En quin moment exactament
s’introduí el cristianisme a Eivissa és mal de precisar.
Segurament i com succeeix a molts altres llocs mediterranis, al llarg
del segle IV podrien haver-hi tengut lloc manifestacions més o
menys fermes. Malgrat això, en el segle V es consolida d’una
manera clara, de manera que, fins i tot, hi ha la notícia, com
abans s’ha vist, del bisbe Ofilió d’Ebusus, juntament
amb altres bisbes de la província vàndala de Sardenya, cridat
a Cartago perquè abdicàs de la fe l’any 483, quan
era rei el vàndal Huneric. A l’època bizantina, no
sols hi ha més notícies de bisbes, sinó que la cultura
material, inclosa la popular, demostra que el cristianisme era a Eivissa
un fenomen generalitzat. Per exemple, sobre vasos de terrissa són
molt freqüents els graffiti post coctionem amb creus i textos
de caire cristià. Finalment, cal recordar la contesta que Licinianus,
bisbe de Cartagena, a l’època de l’emperador bizantí
Mauricius (582-602), escrigué al seu homòleg d’Ebusus
el bisbe Vicentius, reprotxant-li severament haver donat crèdit
a una carta presumptament caiguda del cel i signada pel mateix Crist,
incitant a accions que Licinanus qualificava de judaïtzants.
L’economia
Les bases de l’economia ebusitana en el decurs de l’alt imperi
no devien ser molt diferents a les anteriors. L’agricultura, la
ramaderia, la pesca, la indústria —com, per exemple, la salinera
i derivats— i el comerç devien ser els arguments bàsics
de la subsistència en aquella època. De la sal, evidentment,
en sortirien importants conserves de carn i de peix. A s’Argamassa,
Santa Eulària, han estat identificades restes del que, tal volta,
hauria estat una factoria de salaons de peix i que comptava amb un rústic,
però sens dubte eficaç, aqüeducte. Quant a l’agricultura,
arqueològicament es registra un bon moment productiu, si es jutja
per la repartició de jaciments rurals arreu de l’ager
ebusitanus. D’aquesta època, a més a més,
hi ha alguns establiments completament excavats, com l’edifici A
de les pallisses de cala d’Hort (Sant Josep) o el de can Fita, aquest
darrer a la desembocadura del riu de Santa Eulària. En ambdós
assentaments agraris es fa palesa una bona etapa si es jutja per les instal·lacions
industrials. Es plantegen algunes preguntes que, per ara, no tenen resposta
definitiva, una d’elles, alhora que econòmica, és
de caire també social: es tracta de centres productius de tipus
esclavista, com tants d’altres al món romà? D’altra
banda és segur que les salines de les dues Pitiüses foren
explotades, encara que no se’n coneixen massa detalls, igual que
pogué succeir amb les mines de galena de s’Argentera. D’altra
banda, en el decurs de l’alt imperi els vaixells transporten fins
a Eivissa els productes típics de l’intercanvi mediterrani
centreoccidental d’aquella època. Carregaments de la Bètica,
de la Lusitània, de la Tarraconense, etc. Malgrat tot, els transports
de productes de la zona central del nord d’Àfrica, principalment
de Tunísia (Bizazena, Zeugitana) foren, no sols de la major importància,
sinó de més llarga duració. De fet, no només
en el decurs de l’alt i baix imperi romà i l’època
vàndala, sinó fins l’acaball de l’època
bizantina —en ple segle VII, o després i tot— Eivissa
rebé productes de Tunísia, especialment ceràmiques
roges de taula (African red slip ware) i àmfores que transportaven,
sobretot, salaons de peix. En qualsevol cas, tot i advertint que les dades
objectives no són del tot abundoses, cal recordar que en la fase
avançada del baix imperi i en fases posteriors de l’antiguitat
tardana, la indústria agrícola (elaboració d’oli
etc.), tal volta decaigué, a favor de la ramaderia.
La cultura material
L’estatuària monumental apareix a Eivissa amb l’època
romana. Si n’existia d’època púnica, cosa possible,
aquesta encara no ha estat documentada satisfactòriament. Pertanyents
a un moment posterior a l’any 75 cal citar, de manera molt especial,
un thoracator i un togat, ambdues peces, de marbre blanc, juntament
amb una altra femenina, més antiga, devien exhibir-se al forum
de la ciutat. La primera obra de les esmentades representa un personatge
masculí amb una cuirassa decorada amb dos grifons. Aquesta estàtua
procedeix d’una taller de la Mediterrània oriental, i data
de l’època d’Adrià o d’Antoní Pius
(117-161). Quant al togat, que al seu costat porta una capsa,
igual que l’esmentada abans, li falta el cap. Pot pertànyer
a l’època dels Flavis. Altres peces de la curta sèrie
d’escultures romanes d’Eivissa poden ser anteriors a l’any
75. Aquesta mena d’escultures, juntament amb les làpides
epigràfiques eren instal·lades, sens dubte a llocs rellevants
de la ciutat, com el fòrum, per famílies i personatges importants
de la societat ebusitana de l’alt imperi, per tal d’esgrimir
el seu poder i, alhora, perpetuar la seua memòria. L’arquitectura
imperial i de l’antiguitat tardana a Eivissa no és, precisament,
un exemple de grans edificis ni de monumentalitat. A la ciutat no es coneixen
els edificis típics d’una urbs imperial, com ara el teatre,
el circ, l’amfiteatre, les termes, etc. Fins i tot alguns aqüeductes
coneguts a la rodalia semblen ser d’allò més modest.
Únicament podria fer-se esment del tambor d’una gran columna
trobat el segle XVIII (actualment desaparegut) a una cisterna del palau
Episcopal. Tal volta, va pertànyer a un temple mínimament
rellevant de l’alta acròpolis, del qual res més se
sap, però, de qualsevol manera, resulta ser un cas excepcional.
Tampoc les villae rurals semblen caracteritzar-se per una desmesurada
grandiositat, exuberància constructiva o riquesa material. Tant
a la ciutat, com al camp, manquen —o són francament escassos—
elements arquitectònics que puguin qualificar-se, mínimament,
de sumptuaris. La instal·lació de can Fita arribà
a tenir en època imperial alguna habitació decorada amb
pintures murals. A part d’això, res no surt del que ha de
considerar-se normal. Una excepció, si de cas, serien algunes de
les villae localitzades a la rodalia de la ciutat, com a l’hort
des Palmer, on es localitzen nombroses restes d’arquitectura —encara
que, segurament, no només domèstica, sinó també
funerària— molta d’ella en pedra calcària grisa
dura mostrant diferents tipus de motllures, llistells, etc.
Eivissa i les circumscripcions administratives romanes i tardoantigues
Almenys en arribar la municipalització, és a dir, quan la
pèrdua d’«autonomia», ha de pensar-se que Ebusus,
devia pertànyer a la Tarraconense. Si més no, el Liber
Generationis Hyppoliti refereix que les illes que pertanyen a
Hispania Tarraconense (…) tenen aquestes cinc ciutats: Ebuso (…)
Posteriorment, vers el 293, Dioclecià va fer una reestructuració
de manera que les illes Balears s’integraren en la Carthaginsensis,
fins al 385 (en època de l’emperador Teodosi I) quan va ser
creada la província Baleàrica, que era una de les sis de
la diòcesi d’Hispània, amb prefectura a les Gàl·lies.
Aquest sistema, segurament, va mantenir-se fins que els vàndals,
poc després de la meitat del segle V, l’annexionassin al
regne de Cartago. Aleshores, almenys en època d’Huneric,
apareix com a part de la província o demarcació de Sardenya,
junt amb Mallorca i Menorca. També va pertànyer a la província
sarda en la primera època bizantina, fins a una important reestructuració,
de la qual dóna compte Cyprios en el segle VI a la Descriptio
Orbis Romani, mitjançant la qual les illes, inclosa Eivissa,
passaven a formar part de la província Mauritània II, capitalitzada
per Septem (Ceuta) de l’exarcat d’Àfrica.
[JoRT]
|
