|
Eivissa-Història
Època Andalusina
Durant el darrer període de l’antiguitat, el període
bizantí, es constata, en relació a l’època
precedent, un ressorgiment del món agrari ebusità; però
avançat el segle VII, s’observa un decaïment tant a
la ciutat com al camp que acabarà, en molts casos, amb l’abandonament
definitiu dels assentaments rurals. Sembla tractar-se d’un fenomen
generalitzat que va afectar tots els llocs coneguts, entre el quals cal
mencionar l’assentament rural de Cala d’Hort, on no s’han
trobat signes de continuïtat més enllà dels primers
anys del segle VIII, llevat d’una esporàdica freqüentació
islàmica quan l’edifici ja estava en ruïnes. La conseqüència
més evident d’aquesta crisi va ser una forta reducció
de la població, i fins i tot l’abandonament total de les
illes, com apunten alguns autors. Un fet històric que degué
influir negativament a totes les illes fou l’annexió, l’any
624, dels territoris bizantins peninsulars al regne de Toledo. Llavors,
les Balears quedaren en una posició excèntrica respecte
a un imperi que s’havia anat replegant cap als seus territoris orientals,
al mateix temps que el domini musulmà s’estenia per tot el
nord d’Àfrica. Les primeres dades de la presència
musulmana a Eivissa són recents, i han aparegut en contextos encara
bizantins, es troben a les necròpolis des Palmer, al pla de Vila,
i a cala Martina (cala d’en Gat), a la costa sud-est de l’illa,
excavades els últims anys del segle XX. Als dos jaciments s’han
documentat enterraments que, per la disposició dels cadàvers
i la seua orientació, semblen clarament islàmics, encara
que es trobin en ambient bizantí. Aquestes troballes són
els testimonis més antics d’una primerenca estada islàmica
a l’illa, que fins ara era totalment desconeguda. En principi sembla
que els primers àrabs que arribaren a l’illa degueren conviure
en un context cultural i polític diferent al del seu origen, que
no assegura que els individus trobats representin un fet aïllat,
sinó al contrari, que siguin els primers testimonis d’una
aportació humana més àmplia i permanent, iniciadora
del procés d’ocupació islàmica de l’illa
a final del segle VII o principi del VIII. El desconeixement històric
dels segles VIII i IX es deu, sobretot, a la manca de dades documentals
ja que les fonts àrabs no donen cap notícia respecte a Eivissa.
Les cròniques més antigues al·ludeixen a les expedicions
que la flota d’Ifriquiya va fer, els primers anys del segle VIII,
contra les illes de la Mediterrània central i occidental; també
és coneguda la incursió de l’any 707 contra les illes
de Mallorca i Menorca, comandada per ‘Abd Allâh ibn Mûsa,
però aquestes fonts en cap moment es refereixen a Eivissa. Sembla
que aquestes expedicions no arribaren a les illes Pitiüses, malgrat
la seua situació geogràfica, més propera a la costa
africana, amb la qual mantengué freqüents contactes durant
tota l’antiguitat. La inexistència de dades documentals i
la mancança de dades arqueològiques, varen crear un buit
històric que abasta el segle VIII i part del IX, que fins i tot
va plantejar la possibilitat d’una despoblació gairebé
total de l’illa més enllà dels bizantins. Diverses
causes pogueren provocar la disminució dràstica de la població,
confirmada pel registre arqueològic, a principi del VIII. Al marge
de motivacions polítiques pròpies de l’època,
cal mencionar la situació d’inestabilitat que patia l’espai
marítim mediterrani en general i el llevant peninsular i les illes,
en particular. Aquesta situació, tal volta, afavorí una
ocupació gradual dels territoris litorals, i en concret de les
illes, com a refugis i base d’operacions de marins que es dedicaven
a la pirateria, formant veritables estols de dissidents no sotmesos a
cap autoritat i menys a la de Còrdova, que no va exercir un control
efectiu sobre l’àrea mediterrània d’Al-Andalus
fins a l’arribada al poder d’‘Abd al-Rahman III. Per
als emirs omeies anteriors, el llevant peninsular i les illes eren àrees
sense cap interès, deprimides econòmicament i políticament,
en què s’instal·laren grups humans formats, majoritàriament,
per contingents berebers que una vegada assentats als territoris varen
gaudir de certa autonomia fins al segle X, quan foren integrats socialment
i políticament pel poder califal de Còrdova. Respecte a
Eivissa, les dades sobre l’època emiral són molt escasses,
encara que cal esperar que les noves investigacions arqueològiques
puguin documentar aquest període encara fosc. Així doncs,
al marge dels enterraments des Palmer i de cala Martina (cala d’en
Gat) esmentats, que hauran de valorar-se dins el seu context, hi ha d’altres
jaciments, l’estudi dels quals pot ser fonamental. Es tracta, dels
assentaments de sa penya Esbarrada, a Santa Agnès i de sa Cala,
a Formentera. Els dos llocs presenten certes similituds quant a la seua
ubicació, a la vora d’un penya-segat, la disposició
de les seues estructures d’habitació i, finalment, els uneixen
l’escassa presència de restes ceràmiques i també
altres tipus de materials. Ambdós jaciments denoten una vida curta
amb una ocupació gairebé efímera la qual cosa haurà
de definir-se cronològicament amb l’estudi dels pocs materials
trobats. Per altra banda la ciutat d’Eivissa és un altre
lloc que tanmateix pot donar moltes sorpreses. De moment, a l’Almudaina
s’ha trobat un conjunt de ceràmica andalusina de primera
època, i també es coneixen diversos fragments anteriors
al segle X, procedents d’altres llocs de Dalt Vila. Finalment, les
troballes monetàries també aporten dades de gran interès
per a aquest període. L’estudi de les monedes àrabs
trobades a l’illa, publicat a l’any 1995, inclou dos interessants
exemplars de coure trobats de manera casual a la zona de sa Coma, dels
quals només un és llegible, correspon a un fulus que sembla
que va ser encunyat el primer quart del segle VIII. La seua aparició
s’ha relacionat amb l’expedició militar de Tariq que
acabà amb la conquista d’Hispània, el 711. En qualsevol
cas es tracta d’un testimoni important sobre la presència
i freqüentació política i fiscal de l’illa a
mitjan segle VIII. Datat al segle següent, es coneix un altre exemplar
procedent del Puig des Molins, es tracta d’una moneda de plata d’Al-Hakam
I, encunyat el 196 H (811).
Època califal
L’autoritat cordovesa sobre les Illes Orientals, com s’anomenaven
les illes Balears, es va imposar després de la crisi política
o fitna que va tenir lloc al final del segle IX i inici del X.
Abans de 924, encara bona part dels territoris perifèrics d’Al-Andalus
es trobaven en un estat de dissidència declarada o de fet, com
és el cas del llevant peninsular on el restabliment del poder cordovès
no serà efectiu fins després de les campanyes militars portades
a terme pel califat els anys 928-930. El control real i efectiu de les
illes comença, doncs, amb la pacificació territorial de
l’àrea mediterrània, sota el poder de ‘Abd al-Rahman
III. Des de llavors, el nou califa comptarà amb una base d’operacions
important per a la seua política expansionista. En aquest sentit,
cal mencionar la notícia tramesa per Ibn Hayyan, sobre la visita
de l’estol califal a l’illa de Mallorca on va completar els
preparatius per emprendre l’atac contra la costa catalana, des de
l’Empordà fins a Barcelona, l’any 935. Després
de signar la pau amb els francs, el califa ordenà als governadors
de Balears i ports costaners, respectar els visitants cristians i permetre’ls
comerciar amb Al-Andalus. L’autoritat cordovesa s’imposà
a les illes mitjançant el nomenament d’amils, el
primer dels quals fou el qa’id Ahmad b.Ilyâs que
exercia el seu càrrec a Tudmir quan fou traslladat a les illes
Orientals al 318 H (930). Les fonts donen els noms d’alguns dels
nomenaments haguts fins a la fitna dels primers anys del segle
XI, que es relacionen al quadre sobre l’administració califal
a les Illes Orientals (318 H/930–389 H/1013). Els textos d’aquesta
època no fan gaires referències explícites a Eivissa.
Una de les poques al·lusions conegudes és la del viatger
i geògraf oriental Al-Maqdisi (335-378 H / 946-988) que, en la
seua obra sobre l’occident musulmà, del segle X, menciona
Yabisa dins una relació de 18 cores d’Al-Andalus,
encara que existeixen dubtes raonables sobre la seua identificació
amb l’illa. Altres fonts posteriors poden, malgrat això,
reflectir situacions precedents; Yaqut, en el repertori de ciutats, castells
i llocs d’Al-Andalus, que va escriure al final de segle XII o començament
del XIII, diu que “a les proximitats de Tudmir es troben les dues
illes (al-yaziratan) i Eivissa (Yabisa)”. Aquesta
menció pot ser un indici que, durant algun temps, tal vegada a
l’època emiral, existí una individualització
administrativa de Yabisa respecte a les altres illes. Una altra referència
d’abast important és la participació l’any 340
(951) d’un metge de Yabisa, Abu Utham al-Jazzar al Yabisi, en un
equip científic encarregat de traduir l’obra Màteria
Mèdica de Dioscòrides, que demostra que a l’època
califal ja existia un alt nivell d’integració dins el món
cultural i intel·lectual andalusí. La islamització
de l’illa cada vegada és més coneguda i es troba millor
documentada arran de les investigacions arqueològiques portades
a terme els darrers anys. Cal destacar, en primer lloc, dos programes
d’investigació que abasten tot l’àmbit territorial
de l’illa, són el projecte de cartes arqueològiques
i les campanyes d’arqueologia hidràulica. El primer va ser
promogut a l’àmbit interinsular per la Conselleria de Cultura
i en concret a Eivissa, pel Consell Insular; el segon és una investigació
dirigida per Miquel Barceló Perelló, en el marc d’un
projecte més ampli finançat per la Direcció General
d’Investigació Científica i Tècnica del Ministeri
d’Educció i Ciència. La prospecció arqueològica
de tot el territori insular ha permès inventariar quasi 800 jaciments
arqueològics als sis municipis de les illes Pitiüses, l’estudi
dels quals permetrà extreure dades importants sobre el procés
i la intensitat de la colonització rural a les diverses èpoques
històriques així com la continuïtat dels hàbitats
i de les explotacions agràries circumdants. D’altra banda,
les campanyes de prospecció hidràulica, centrades de forma
més específica i puntual sobre els espais irrigats a l’època
islàmica, han posat de manifest la intensiva i sistemàtica
ocupació del territori illenc, on s’han anat identificant
els espais de conreu i els llocs de residència dels grups humans
que s’instal·laren a l’illa. Aquesta gent, sembla que
portaren noves concepcions en el disseny d’espais de conreu, l’ocupació
dels quals estaria basada en una distribució desigual de la terra
entre els diversos grups que crearen i compartiren les xarxes agràries.
Un altre tema pendent és definir les relacions del medi rural amb
la ciutat, i l’abast del paper del nucli urbà de Yabisa com
a centre polític i econòmic de l’illa. De la ciutat,
l’element més conegut és la fortificació medieval,
estudiada per Antoni Costa Ramon l’any 1962, de la qual s’han
obtengut noves dades a les excavacions arqueològiques portades
a terme els darrers anys del segle XX a la ronda Joan Baptista Calvi i
a la Catedral. Malgrat això, encara queden aspectes importants
per documentar, com la delimitació i identificació de les
transformacions estructurals hagudes no sols a l’època andalusina,
sinó també durant els segles següents en què
la fortificació es va mantenir en ús, i la cronologia dels
diferents trams conservats, entre d’altres. Quant a l’evolució
urbana, les excavacions realitzades a Dalt Vila (Catedral, Museu Diocesà,
Castell i Almudaina i Sala de la Universitat) estan donant dades que complementen
les conegudes per a aquest període, entre les quals cal destacar
la troballa, per primera vegada, de nivells d’ocupació associats
a estructures arquitectòniques de tàpia, documentades a
les excavacions de la Catedral d’Eivissa. Altres jaciments que han
donat restes arqueològiques de l’època califal són
la cova de Santa Agnès, el puig d’en Valls i la necròpolis
del Puig des Molins. Es tracta de llocs on va intervenir, al principi
del segle XX, la Societat Arqueològica Ebusitana, dels quals s’han
publicat un conjunt de ceràmiques andalusines força interessant,
entre les quals cal mencionar diverses gerres i olles procedents de Santa
Agnès, que presenten similituds tipològiques amb les del
nivell IV de la Catedral, datat al segle X o al principi del XI. Del puig
d’en Valls, es coneixen alguns fragments de ceràmica verda
i manganès, decoració típica de l’època
califal, publicats el 1907 per Joan Roman i Calvet. D’altra banda,
cal mencionar una sèrie de vaixelles custodiades al Museu Arqueològic,
de les quals es desconeix la procedència exacta, però que
per la seua tipologia i decoració pertanyen a aquest període.
Els registres monetaris, per la seua part, es limiten a tres exemplars
andalusins, dos d’ells encunyats per Abd al-Rahman al-Nasir i un
altre de Muhammad II i dos exemplars fatimites. Es tracta d’un volum
de moneda escàs del qual no es poden extreure conclusions ràpides
per la dubtosa procedència de les peces, resultat de la recerca
de col·leccionistes i no d’una investigació programada.
En qualsevol cas, criden l’atenció els dos exemplars encunyats
al Magrib, que amb les oportunes reserves, poden ser el resultat de la
relacions comercials de l’illa amb el nord d’Àfrica,
de què parla l’escriptor Al-Zuhri, referint-se a la comercialització
de la sal eivissenca. Altres peces àrabs de cronologia emiral-califal,
són nou recipients de vidre que es varen cedir al Museu Arqueològic
d’Eivissa el 1986, com a procedents del Puig des Molins i publicades
a les acaballes del segle XX.
La taifa de Dénia i el període independent
L’obra anònima Dirk Bilad Al-Andalus, confirma la
pertinença de cadascuna de les illes a Al-Andalus. Tant Dénia
com Eivissa, Mallorca i Menorca, eren considerats territoris andalusins,
governats per la mateixa persona, referint-se probablement a Muyahid.
El cronista Ibn Idari relata els desordres que es produïren a Al-Andalus
arran dels quals va sorgir la taifa de Dénia. Conta la història
de Muyahid al-’Amiri, que quan va començar la sedició
estava al càrrec de les tres illes (de les Balears) i una volta
assegurada la seua possessió, va sortir cap a Dénia fins
que es va apoderar de la ciutat. Muyahid va governar fins a la seua mort
l’any 436 H (1045), el succeí el seu fill Ali Iqbal al.Dawla,
que va mantenir la unitat del regne fins al 1057/58, quan Al-Muqtadir,
de Saragossa, es va apoderar de Dénia incorporant-la al seu regne.
Les Illes, a partir de l’any 1059, començaren un període
d’independència governades per qui havia estat valí
de Mayurqa Al-Murtadâ. El succeí, el 487 H/ 1094, Mubassir
que governarà les illes fins la croada pisanocatalana. A aquest
període pertany un poeta important nascut a Yabisa, Idris b. Al-Yaman
al-Sabini al Yabisi, degué ser un personatge conegut ja que estigué
per diverses corts d’Al-Andalus, entre elles la de Muyahid de Dénia,
és l’únic poeta de les illes orientals que figura
a l’antologia de Ibn Sa’id al-Magribi. Va morir l’any
1048. Sembla que al llarg del segle XI, les illes desenvoluparen una intensa
activitat a tota la Mediterrània, per a la qual cosa comptaven
amb una flota important. En aquest sentit, cal recordar les notícies
dels geògrafs Yaqut i Al-Himyari que mencionen la construcció
naval com una de les activitats importants que es desenvolupava a Eivissa.
La independència de les illes finalitzà amb la croada dirigida
contra Yabisa i Mayurqa per una coalició pisanocatalana. Tres escriptors
àrabs mencionen el fet: Al-Maqqari, Al-Himyari i Ibn al-Kardabus;
aquest últim digué que els pisans arribaren a Eivissa amb
300 naus i després sortiren cap a Mayurqa, illa sobre la qual dóna
una valuosa informació tant dels personatges com dels esdeveniments
que hi succeïren. Tanmateix, la font més important sobre aquest
fet és el poema llatí De Bello Maiorica, de Lorenzo
Veronès, també conegut com Liber Maiolichinus de gestis
Pisanorum illustribus, títol de l’edició feta
per C. Calessi el 1904, d’un dels manuscrits que es conserven del
poema. En l’exposició dels propòsits que es fa al
principi de l’obra es fa al·lusió a la pirateria que
els “moros” practicaven contra les ciutats italianes; com
a resposta d’aquestes accions, els nobles de la ciutat de Pisa organitzaren
la croada contra Yabisa i Mayurqa, liderada per l’arquebisbe Pietro
de Pisa, amb el consentiment del pontífex Pasqual II. L’esquadra
partí del port de Pisa l’agost de 1114 i arribà al
port de Blanes, que llavors pertanyia al Comtat de Barcelona governat
per Ramon Berenguer, qui també va participar en l’empresa.
Les referències a Eivissa apareixen al llibre III, on es relata
l’arribada dels pisans en un primer viatge de tempteig, es donen
aspectes generals de l’illa i una descripció de la ciutat.
La pròpia escomesa bèl·lica així com la rendició
definitiva de la fortalesa ocupen bona part del llibre IV, que finalitza
amb la marxa dels pisans cap a Mallorca. El poema dóna nombroses
dades del desenvolupament del succeït i dels fets que s’esdevengueren
en les dues visites que l’estol cristià va fer a l’illa.
Segons indica el poema “s’acostava el mes de març quan
les naus, enviades per endavant, arriben a les costes d’Eivissa.”
Després del desembarcament es lliuraren alguns combats i els cristians
saquejaren els voltants de la ciutat fortificada; a continuació
anaren a Formentera, on agafaren nombrosos captius. De tornada, es produí
el primer assalt a la ciutat acompanyat de la persecució dels eivissencs
fins a “la porta de la fortalesa que aquell lloc majestuós
presenta de la banda del sud”, porta que només apareix mencionada
en aquesta obra i de la qual no es tenen referències posteriors.
La batalla continuà “...mentre els sarraïns pugen als
murs de torres altes i llancen enormes pedres, l’exèrcit,
confiat, que està situat a la part baixa, ataca per la banda de
ponent on la plebs restava inerme. Agafen homes, al·lots, mares
i nores, teles i vestits robats de dins les cases on entraven”.
Es refereix al saqueig d’una zona extramurs tal volta identificable
amb el tercer recinte urbà medieval que llavors encara no devia
estar protegit amb murades. Sembla que el desembarcament definitiu es
va fer a l’actual zona des Molins, on els cristians instal·laren
el campament, abans d’iniciar la lluïta tant des de terra com
per la mar, on “...les naus, amb altes torres d’assalt, avancen
contra les defensades murades”. L’atac per terra es fa “mitjançant
els enginys habituals (...) Oriciades basteix una espectacular màquina
de guerra cap a la banda de ponent que pot atènyer les defensades
murades des d’un tros lluny”. Quan aconsegueixen entrar al
primer recinte de la ciutat, perseguiren i mataren els soldats i els seus
habitants, acció que apareix expressada dins la narració
de manera exagerada i cruenta. El segon recinte es va prendre vuit dies
després del primer; finalment els vencedors s’acosten a les
murades i intenten abatre les portes i les entrades superiors atacant
“les altes torres i les murades amb les màquines de guerra
i les pesades pedres que llençava lluny la màquina orientada
cap a les altes murades arribaven fins a les finestres, destrossant sovent
l’interior de les cases”, referint-se, probablement, a les
cases situades al primer recinte, ja que també els projectils arribaven
fins al “sublim palau”, identificat amb el Castell. La lluita
va continuar fins a la rendició de la ciutat amb la mort d’Abu
Al-Mundir, llavors qa’id de l’illa. Després,
els pisans entraren dins “les altes fortaleses i ordenen que es
col·loqui ràpidament en un mateix lloc el botí. Cobdiciosos,
fan caure amb una embranzida torres i totes les murades i aplanen la terra”.
Com es pot veure, la narració de la conquista de la ciutat conté
un fort esperit de venjança; en general és molt parcial
i en tot moment enalteix les accions portades a terme pels pisans, malgrat
això, les accions descrites semblen bastant versemblants. Per altre
costat les al·lusions geogràfiques dels camps de batalla
i dels llocs de desembarcament així com els comentaris sobre la
ciutat i els seus voltants semblen bastant coherents i ajustats a la realitat,
que encara avui és pot esbrinar. Tan sols la menció que
es fa sobre l’arrasament de la fortificació, sembla magnificat,
ja que per les restes conservades i documentades, les murades no foren
destruïdes totalment. L’obra, doncs, per sobre de les seues
qualitats literàries, destaca per ser un document històric
de primer ordre per conèixer un fet que va tenir greus conseqüències
històriques per a l’illa i, sobretot, per a la ciutat. Del
període que abasta des de la incorporació de les illes a
la Taifa de Dénia i la croada pisanocatalana, és a dir tot
el segle XI i una part del XII (fins al 1115), es coneix un conjunt de
materials numismàtics de gran interès històric, que
evidencien una situació econòmica, social i cultural clarament
andalusina, situació que també revelen les descripcions
donades pels geogràfs àrabs que, encara que siguin de data
posterior, reflecteixen un panorama illenc adient amb aquest període.
El registre numismàtic del segle XI és molt superior al
de les èpoques precedents i posteriors. Es coneixen un total de
22 monedes: quatre són de la seca de Mayurqa (ciutat de Mallorca),
quatre de Daniya (Dénia), quatre de Saraqusta (Saragossa), una
de Balansiya (València), quatre de Garnatah (Granada), dues d’Al-Mariya
(Almeria), una d’Isbiliya (Sevilla) i una de Malaqa (Màlaga).
Aquest volum monetari ha estat interpretat, per alguns autors, com a prova
d’un augment de la intervenció estatal i fiscal, a pesar
que tan sols vuit exemplars corresponen als centres de poder dels quals
depenia l’illa. Tanmateix, la diversitat d’origen de la resta
de monedes pot ser resultat d’una intensa activitat comercial desenvolupada
per Yabisa durant aquest període. Les troballes epigràfiques
són molt escasses. L’únic exemplar trobat a l’illa
d’Eivissa, és una peça del jaciment d’època
andalusina excavat els anys vuitanta al Puig des Molins. Es tracta d’un
segell/emblema pertanyent a un personatge important, anomenat Al-Hasam
ibn Ahmad. La cronologia del qual, fixada entre 1075-1114, s’ha
fet partint de la similitud cal·ligràfica del text amb la
de les monedes del període independent. Altres inscripcions epigràfiques
s’han trobat a l’illa de Formentera. La ciutat, d’altra
banda, arran de les excavacions portades a terme al castell i a l’almudaina
així com a diversos llocs del primer recinte urbà, han donat
a conèixer novedoses dades d’aquest període, fins
i tot s’han documentat importants transformacions de les estructures
arquitectòniques precedents, com han demostrat les excavacions
de la Catedral d’Eivissa. Tanmateix, l’assalt a Yabisa per
la coalició pisanocatalana que acabà amb l’arrasament
de la ciutat i de les murades tot just comença a reconèixer-se
mitjançant nivells de destrucció i incendi detectats a l’almudaina
i a la ronda de G. B. Calvi.
Època almoràvit i almohade
La partida dels pisans marca l’inici de l’etapa almoràvit
a les illes orientals, les cròniques àrabs que recullen
l’esdeveniment pisà coincideixen que, davant la carestia
de recursos per refusar les tropes cristianes, el valí de Mallorca,
Mubassir (1093-1115), sol·licità ajuda als almoràvits
del nord d’Àfrica, els quals arribaren a l’illa quan
la ciutat ja estava devastada i les tropes cristianes havien fugit. Ibn
al-Kardabus exposa la situació lamentable en què es trobava
l’illa i la ciutat a l’arribada de l’estol amb 300 naus
comandada pel qa’id Ibn Taqartas. Els almoràvits,
llavors, reconstruïren la ciutat, s’hi establiren i l’habitaren.
Per a Eivissa, no hi ha cap dada específica sobre la reconstrucció
de la ciutat ni de l’ocupació almoràvit. Aquest període
és encara més desconegut que els precedents, a penes hi
ha referències documentals exclusives d’Eivissa ni tampoc
cap menció de la seua participació en els fets protagonitzats
pels Banu Ganiya, de Mayurqa, en el seu intent d’estendre el seu
domini pel nord d’Àfrica. Sembla que els eivissencs no estigueren
massa contents del seus vesins, ja que el qa’id mallorquí,
Ibn Nayyah, va col·laborar directament amb els almohades facilitant
l’ocupació de l’illa, arran de l’expedició
del qa’id Abu-l-Abbas, el sicilià, de l’any
583 H (de març de 1187 a març de 1188). Així doncs,
Eivissa va estar sota domini dels almohades diversos anys abans que Mayurqa
(1203) i Manurqa (1202). Els Banu Ganiya varen intentar recuperar l’illa.
‘Abd Allâh ibn Gânîya, va assetjar la ciutat però
va haver d’aixecar el campament sense aconseguir el seu objectiu.
Llavors, Yabisa era defensada per Abû ‘Abd Allâh ibn
Maymûn amb l’ajuda d’‘Abd al.Wâhid. L’arqueologia,
per la seua part, no ofereix gaires dades de l’etapa almoràvit,
ni tan sols referents a l’obligada reconstrucció de la ciutat
després de l’atac cristià. Aquesta reconstrucció,
que degué fer-se, no ha estat documentada arqueològicament,
i a les intervencions més recents no s’han trobat registres
arqueològics que la reflecteixin. De fet, les poques excavacions
fetes a la ciutat documenten sobretot l’ocupació almohade
i les reformes que ells dugueren a terme al primer recinte urbà,
sobretot aquelles relacionades amb les defenses urbanes. Les troballes
numismàtiques del període es limiten a un exemplar de la
ceca de Fes, encunyat per Abu Muhammad’Abd al.Mûmin ibn’Alî,
datat entre el 524-558H (1129-1162), es va trobar al Puig des Molins a
principi del segle XX. La manca de nivells estratificats en les intervencions
més recents, no ha permès individualitzar els conjunts ceràmics
de l’època almoràvit dins el volum de material arqueològic,
compost fonamentalment per ceràmiques, que han aparegut en les
excavacions de la ciutat. Tampoc els materials recollits a diversos llocs
de l’illa, arran de la carta arqueològica, han donat dades
precises d’aquest període. Així doncs, el panorama
és gairebé desencoratjador i tan sols cal esperar que noves
investigacions permetin ampliar els coneixements actuals. Amb la conquista
almohade de Mayurqa, el 1203, les Illes Orientals, una altra vegada unides,
seguiran vinculades al poder polític i administratiu almohade del
sud peninsular, fins a la conquista catalana. Dels darrers anys del període
andalusí es coneixen textos que esmenten l’illa d’Eivissa.
Ibn Abi Zar, en la seua obra sobre els almohades, no menciona la conquista
almohade de 1188 però sí la catalana a l’any 632H
(1235), de la qual diu que l’enemic assetjà l’illa
durant cinc mesos fins que la va prendre. Les cròniques catalanes,
especialment la de Jaume I, recullen aquest important esdeveniment. Un
altre cronista, Bernat Desclot, relata una sèrie de fets que denoten
les divergències i greuges que es produïren entre el rei Jaume
I i el poder àrab de Mallorca, que també apareixen reflectides
a l’obra de l’escriptor àrab Abu Umayra al-Majzumi.
L’escriptor català conta la captura d’una nau musulmana
que carregava fusta a Eivissa, en represàlia, els àrabs
de Mayurqa retengueren i desviaren diverses naus catalanes que comerciaven
amb el nord d’Àfrica. Aquestos fets tengueren lloc el 1226,
dos anys abans de la reunió on es decideix la conquista de Mallorca,
per part de Jaume I. No hi ha dubte que els interessos comercials i la
seguretat de la Mediterrània, entre altres, foren factors definitius
per emprendre la conquista de les illes Balears, encara que aquesta es
plantejà com una empresa amb connotacions religioses. Del període
almohade existeixen més dades arqueològiques que dels precedents.
Al marge dels exemplars epigràfics, sempre escassos i les troballes
monetàries que tampoc no són molt abundoses, existeix nova
documentació procedent de les intervencions arqueològiques
realitzades a diversos llocs de la ciutat, que han aportat nivells i restes
constructives d’aquesta època. També es coneixen amplis
repertoris ceràmics recuperats de l’interior de pous negres,
alguns d’ells trobats a la ciutat i altres a diversos llocs de l’illa,
com a can Portmany (Sant Antoni) i un altre al puig d’en Valls.
L’ocupació territorial de l’illa està clarament
representada en el Memoriale Divisionis, acta de repartiment
dels territoris d’Eivissa i Formentera entre els conquistadors.
Document que fou publicat i interpretat per Joan Marí Cardona i
que va servir de base a la investigació de Miquel Barceló
sobre els pagesos de Yabisa. Es tracta d’una font documental de
primer ordre per conèixer la situació de l’illa abans
de la conquista catalana, la seua divisió territorial en cinc distrits:
Alhahuet, Sharq, Benizamid, Burtumany i Algarb, també es descriuren
alguns dels seus límits al·ludint a diferents accidents
geogràfics, sobretot els puigs que serveixen de referència
topogràfica, dels quals es dóna el nom àrab. Finalment,
es fa una relació, sembla que bastant exhaustiva, de les alqueries
i els rafals existents a l’illa, distribuïts per districtes.
Al marge de la seua importància com a font històrica cal
destacar el seu valor de cara a futurs estudis de caire toponímic
que poden donar dades d’interès sobre la població
andalusina de l’illa, el seu origen i la seua procedència.
[RGB/AMP]
|
