a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir
Eivissa-Geologia
Les característiques geològiques d’Eivissa i Formentera
són el resultat de la interacció de processos diversos,
d’origen intern i extern, que s’han estat desenvolupant durant
una llarga història de 223 milions d’anys. El seu relleu
és conseqüència de la prolongació, pel fons
del Mediterrani, de la serralada Bètica, que dóna lloc a
l’anomenat promontori Balear, del qual l’illa és part
emergida. La història geològica particular de les Pitiüses,
s’ha d’emmarcar en el context de la complexa geodinàmica
que ha sofert aquesta regió de la Mediterrània occidental,
resultat de la situació al marge SE de la placa Ibèrica,
just a la zona de ruptura de les plaques africana i euroasiàtica.
El coneixement de la geologia d’Eivissa i de les Pitiüses en
general és molt inferior al de la resta de les illes Balears, hi
falten estudis de detall en camps variats i els treballs publicats són
escassos. Els primers estudis daten de final del segle XIX, són
el resultat de la feina d’autors francesos i espanyols entre els
quals ressalta l’aportació dels enginyers de mines Lluís
M. Vidal 
i Eugenio Molina , el primer
dels quals és considerat com un dels pares de la geologia catalana
moderna i figura destacadíssima de la geologia peninsular. Ambdós
són autors d’una ressenya física i geològica
de les illes d’Eivissa i Formentera, publicada l’any 1888,
on s’ocupen, amb gran qualitat i meticulositat en els detalls, de
diversos aspectes de la morfologia i estratigrafia illenca. Durant el
primer quart de segle XX, exceptuant algun treball sobre paleontologia
marina, només es pot mencionar la figura del geòleg francès
Paul Fallot que en aquest període realitzà diverses aportacions
a la tectònica i geologia d’Eivissa. La seua feina se centrà
sobretot en l’estudi de la serralada de Mallorca i en la realització
de nombroses contribucions a la tectònica, estratigrafia i paleontologia
de tota la regió. Els seus estudis, juntament amb els del seu deixeble
Bartomeu Darder Pericàs, estableixen les bases per al coneixement
de la geologia d’Eivissa. La celebració el 1926 del XIV Congrés
Geològic Internacional, en què pren part Fallot, atrau cap
a la Mediterrània occcidental l’atenció de nombrosos
geòlegs europeus. Un dels resultats d’aquest encontre és
la publicació el 1935, per part dels geòlegs holandesos
Haanstra i Spiker d’una tesi doctoral sobre la geologia d’Eivissa,
en aquest treball hi trobam el primer mapa geològic detallat de
l’illa. Ja a la dècada dels cinquanta, Lluís Solé
Sabarís realitza uns estudis sobre el quaternari marí i
el geòleg mallorquí Guillem Colom s’ocupa
de temes d’estratigrafia i sobretot de micropaleontologia. Juntament
amb l’anterior i amb d’altres geòlegs francesos, Yves
Rangheard realitza una feina de recerca que completa
l’any 1969 amb la publicació de la seua tesi doctoral, l’estudi
geològic de les illes d’Eivissa i Formentera. Aquesta obra
i el seu autor esdevenen peces claus en el desenvolupament del coneixement
de la geologia de les Pitiüses; és fins ara l’única
obra rellevant que ofereix una visió rigorosa i completa de la
geologia d’Eivissa. Quasi simultàniament apareixen publicats
els fulls a escala 1:50.000 del mapa geològic d’Espanya que
corresponen a les illes Pitiüses i la memòria explicativa
de Rangheard. Fins a l’actualitat l’avanç s’ha
limitat a la realització de treballs en el marc de l’estratigrafia
i de la tectònica per autors francesos i sobretot per geòlegs
mallorquins com Joan Cuerda , autor d’una monografia
sobre el Quaternari a les Balears i d’altres especialment interessants
per a les faunes del Pleistocè i l’estudi d’alguns
jaciments d’aquesta època com l’avenc des Pouàs
o la cova de ca na Reia. En aquestos moments l’eivissenc Bartomeu
Escandell Prats , que ha col·laborat amb Guillem
Colom i Yves Rangheard, treballa en l’elaboració d’una
altra síntesi actualitzada de la geologia de les Pitiüses.
L’existència d’un Departament de Geologia a la UIB
està estimulant la realització de campanyes de recerca i
fomenta l’aparició de treballs i suposarà, de bon
segur, un desenvolupament de la geologia insular. L’Institut Geològic
i Miner d’Espanya està a punt de publicar els fulls del nou
mapa geològic a escala 1:25.000 amb informació més
completa i actualitzada.
Història geològica
La història geològica de les Pitiüses comença
fa 223 milions d’anys, que és l’edat de les roques
més antigues que es coneixen a l’illa. És a partir
d’aquell moment, que es correspon pràcticament amb l’inici
del Mesozoic, quan es pot reconstruir la successió d’esdeveniments
geològics que s’han anat desenvolupant per donar lloc a les
actuals illes d’Eivissa i Formentera. Tots aquestos fets, que s’han
produït a velocitats extremadament lentes i en períodes de
temps inabastables per a l’home, han deixat un rastre d’empremtes,
pròpies de les condicions en què es formaren, en els sediments
que s’anaven acumulant. L’anàlisi acurada d’aquestes
característiques litològiques, sedimentològiques
i paleontològiques presents a les seqüències estratigràfiques,
és capaç d’aportar una gran quantitat d’informació
sobre les condicions imperants en cada moment (mecanismes de transport,
energia del medi, edat, salinitat, temperatura, distància a la
costa, etc.). En conjunt, permeten la reconstrucció de l’ambient
en cada etapa i la successió d’episodis en el temps, de tal
forma que es disposa d’un panorama bastant complet dels avatars
geològics d’Eivissa, que es remunten al Mesozoic i més
concretament al Muschelkalk o Triàsic mitjà.
Mesozoic: Triàsic (de -223 a -205 milions d’anys)
Per tal de comprendre millor la història geològica d’Eivissa
cal situar-se en el context de la regió; és convenient destacar
els principals esdeveniments de la tectònica succeïts durant
el període Triàsic, amb una durada aproximada de 20 milions
d’anys. Durant tot aquell període i fins al començament
del Juràssic, tota l’àrea de la Mediterrània
occidental juntament amb la meitat de la superfície de la terra
forma part d’un únic bloc continental emergit, l’anomenat
Pangea. Aquest supercontinent que unifica tota l’escorça
continental en una única placa, resulta altament inestable i es
produeixen nombroses fractures. Arran d’aquestes fractures s’individualitzen
conques sedimentàries no gaire extenses on s’acumulen gruixos
considerables de sediments procedents de l’erosió dels blocs
aixecats veïns. Per algunes d’aquestes fractures surten materials
fosos procedents de la part més inferior de l’escorça
o del mantell terrestre. S’origina així una considerable
activitat volcànica i plutònica. Durant el Triàsic,
tot i continuar el procés de ruptura del Pangea iniciat al final
del Paleozoic es moderen les condicions tensionals de l’escorça,
l’activitat tectònica i magmàtica, abans molt intensa,
sembla disminuir i això es tradueix per un aprimament en certes
àrees i el consegüent enfonsament. La regió mediterrània
occidental, sotmesa a un clima àrid, era distribuïda entre
terres emergides amb escàs relleu i mars epicontinentals d’aigües
poc profundes (somes) de límits canviants segons els moments. Cal
també situar-se en el temps; és en aquestos moments quan
els rèptils es diversifiquen i assoleixen una expansió extraordinària;
apareixen els mamífers i les coníferes. En els medis marins
el grup més important és el dels mol·luscs, abunden
els bivalves i els cefalòpodes, en canvi, comença l’expansió
dels peixos teleostis (els més corrents d’avui en dia). El
Triàsic de les Pitiüses és del tipus germànic,
relacionat amb la resta de Balears i l’est peninsular, és
a dir, constituït per una successió d’unitats litològiques
o litofàcies semblant a la del Triàsic del centre i nord
d’Alemanya. La sèrie estratigràfica d’Eivissa
es divideix en dos trams, els materials més antics pertanyen al
Triàsic mitjà o Muschelkalk, afloren a Tagomago, as cap
Roig, punta d’en Valls, talaia de Sant Llorenç, etc. i estan
constituïts principalment per roques carbonatades (Tm). Tota la sèrie
del Muschelkalk es pot dividir en dos grans unitats: la inferior està
formada per dolomies i calcàries dolomítiques de color gris
fosc, d’uns 150 m de potència i en general massives. Localment
presenten un bandejat de franges paral·leles de dolomita blanca
que per la seua aparença es denominen fàcies zebra. En aquest
nivell no s’observen fòssils, possiblement a causa del procés
de dolomitització que hauria provocat la seua destrucció.
La unitat superior, d’un gruix semblant a la subjacent, és
constituïda per calcàries compactes de color blau fosc, estratificades
en capes de 10 a 50 cm que contenen macrofòssils de bivalves (Daonella
és el més característic), gasteròpodes, ammonits,
etc. i microfòssils de foraminífers, ostràcodes,
espores d’algues i bocins de mol·luscos i equinoderms. Sobretot
en aquest nivell es presenten taques negres que queden com a marques de
l’activitat d’organismes excavadors (cucs, etc.) en el sediment
carbonatat. El fenomen es coneix com a biotorbació. Es dedueix
per tant que l’àrea d’Eivissa corresponia en aquest
estatge a un mar càlid i poc profund (Tetis), en el qual la sedimentació
tenia lloc en un ambient de plataforma continental allargada amb un augment
de fondària cap el NE. Els organismes que l’habitaven eren
sobretot bentònics, és a dir animals que vivien en el fons
(bivalves, etc ) principalment a la vora W d’aquesta plataforma,
on es presenten les fàcies més litorals, mentre que cap
al sector E augmenten els organismes nedadors com els cefalòpodes,
propis de batimetries superiors. La sèrie del Keuper suposa un
canvi dràstic en les condicions ambientals, com a resultat de les
variacions del nivell del mar, l’avanç de Tetis cap al NW
i els fenòmens de subsidència. En aquella època,
les Pitiüses, que es trobaven ben a prop de l’equador, formaven
part d’una plana continental amb grans llacs salats i un clima càlid
i àrid que provocava una forta evaporació. La sedimentació
comença amb uns 80 m de margues i argiles bigarrades (Tk) (rogenques,
grogues, grises, verdoses, negres, etc) que provenen de l’erosió
dels continents emergits i del transport del mar a través de les
aigües corrents. Les margues i argiles intercalen en aquesta ocasió
nivellets de guixos fibrosos multicolors (fruit de l’evaporació
de l’aigua de les llacunes) i capes de gresos. És important
de destacar la presència de diversos tipos de roques volcàniques
(andesites, traquites i diorites) que es presenten irregularment en forma
de vetes o colades interposades entre les margues. Aquest vulcanisme característic
del Triàsic superior és una conseqüència de
la fracturació de la mar anomenada Tetis causada per l’aprimament
de l’escorça que provoca la tectònica extensiva de
l’època. Marcant el final d’aquest període es
presenten passades d’unes roques calcàries poroses amb estructura
vacuolar i colors clars anomenades carnioles. No consta la presència
de cap tipus de restes fòssils. Molt localitzadament, s’observa
la presència d’un tram de 2-3 m de calcàries dolomítiques
de color fosc disposades en plaquetes d’ordre centimètric
que pertanyen al Rethià i a la base del Lias.
Juràssic (de -205 a -140 Ma)
Durant el Juràssic continuen els processos d’aprimament i
fissuració de la Pangea i es produeix ja la fragmentació
d’aquell immens supercontinent que dóna lloc a l’obertura
de l’oceà Atlàntic. D’altra banda, s’individualitza
la placa Africana que tendeix a separar-se d’Euràsia. La
mar Tetis que ja s’introduïa entremig, s’eixampla i avança
cap a l’oest. D’aquesta manera tot el domini ocupat actualment
per les Pitiüses experimenta un progressiu aprofundiment de la mar
en direcció SE, que ocasiona l’aparició de roques
sedimentàries amb fàcies més profundes. El Juràssic
és el període dels grans dinosaures però també
fan aparició les primeres aus i els ammonits assoleixen una extraordinària
importància. Es divideix en tres èpoques Inferior o Lias,
mitjà o Dogger i superior o Malm. A Eivissa es produeix una transició
sense discontinuïtats entre el tram carbonatat del Triàsic
final i el Juràssic. El Lias comença amb la sedimentació
de dolomies i calcàries dolomítiques grises (JL), estratificades
al principi en capes de mig metre i després massives que intercalen
localment petits nivells de margues sense fòssils. Aquesta sèrie
d’uns 150 m de gruix presenta al damunt lentilles de calcària
amb fauna abundant d’equinoderms i foraminífers bentònics.
A la base de les dolomies hi ha mineralitzacions de galena argentífera
(puig de s’Argentera) produïdes per la concentració
dels sulfurs metàl·lics presents com a impureses (contaminants)
a les calcàries després de la seua dissolució. El
límit superior del Lias ve marcat per una important interrupció
en la sedimentació que origina l’enduriment del fons submarí.
Aquest fons endurit ferruginós, observable a la punta Grossa, representa
una llacuna estratigràfica d’uns trenta milions d’anys
que comprèn tot el Dogger. Després d’aquesta interrupció,
la sedimentació prossegueix a l’Oxfordià (part inferior
del Malm), amb uns 25 metres de calcàries noduloses blaves i calcàries
de bretxes vermelles (Jo) riques en ammonits molt característics
com Arisphinctes, Campylites, etc.) i altres cefalòpodes
(Belemnites), braquiòpodes i equinoderms a més
d’abundant microfauna bentònica com foraminífers i
radiolaris. Al damunt (Kimmeridgià) es dipositen calcàries
compactes de color fosc en lloses decimètriques (Jk) que intercalen
margues i calcàries margoses i nodulars. A la sèrie, que
té una potència d’uns 150 metres, s’hi troben
ammonits i microorganismes pelàgics; als nivells superiors abunden
els crinoïdeus pelàgics. Les fàcies de l’Oxfordià
indiquen un ambient marí afectat per forts corrents i poc profund
on coexistien organismes costaners i bentònics amb altres organismes
pelàgics; en canvi la sedimentació final del Kimmeridgià
fa pensar en l’enfonsament del medi i en un ambient molt més
profund habitat per organismes pelàgics. L’àrea d’Eivissa
formava part de la plataforma que envoltava l’est i el sud-est de
la meseta Ibèrica. Els afloraments Juràssics són
abundants però dispersos, es presenten espectacularment als penya-segats
del cap Nunó, cap des Falcó, Cala Llonga i a la base del
Castell i de la ciutat d’Eivissa.
Cretaci (de -140 a -65 Ma)
Durant aquest període continua el procés de fragmentació
de la Pangea iniciat amb l’obertura de l’Atlàntic central,
però a partir de la meitat d’aquest període (Aptià)
té lloc un esdeveniment clau en la geodinàmica de l’àrea
en què es troba Eivissa i Formentera: es produeix l’obertura
de l’Atlàntic nord que ocasiona la individualització
dels blocs americà i euroasiàtic que a partir de llavors
i encara ara continuen separant-se. Aquest mateix fet provoca un canvi
radical en els moviments relatius de les plaques africana i euroasiàtica
que, de separar-se, passen ara a apropar-se. En aquest context, tot es
complica encara més per l’existència de microplaques
escindides amb moviments relatius independents i amb el lliscament lateral
d’Euràsia vers l’est. L’època es caracteritza
doncs per processos de compressió que originen fenòmens
de subducció i col·lisió, emergeixen relleus i apareixen
noves conques sedimentàries on s’acumulen potents sèries
estratigràfiques. A les zones emergides predominen les coníferes,
que acusen una clara diferenciació estacional, es desenvolupen
els vegetals superiors i apareixen els primers arbres caducifolis. Es
mantenen els grans dinosaures que s’extingiran al final d’aquest
període. En els dominis marins com és el cas pitiús,
els ammonits continuen estant presents en abundància juntament
amb equinoderms i gasteròpodes; en el Cretaci inferior es desenvolupen
ampliament les orbitolines, un grup de foraminífers gegants. El
Cretaci superior és l’època d’esplendor dels
rudistes, un grup extingit de bivalves d’aspecte generalment cònic
que vivien fixos al substrat per una de les valves, en condicions ambientals
semblants als coralls amb els quals competien. Durant el Cretaci es produeixen
dos cicles ben diferenciats, a les sèries del Cretaci inferior
es mantenen les característiques deposicionals del Titònic,
accentuant-se en tot cas les singularitats de les tres unitats estructurals
presents. Per contra, al Cretaci superior, coincidint amb una gran transgressió
que redueix Europa a un simple arxipèlag, s’uniformitza la
sedimentació als tres dominis. A partir del tram final del Malm
(Titònic), es diferencien tres dominis paleogeogràfics adjacents
a l’àrea d’Eivissa amb ambients sedimentaris ben diferents
que representen un canvi lateral de fàcies nerítiques a
pelàgiques en sentit de nord-oest a sud-est. Aquestos tres medis
sedimentaris es reflecteixen a les roques de les sèries estratigràfiques
de les tres unitats estructurals formades més endavant (Cenozoic)
i que de més externa a interna són la d’Albarca, Sant
Josep i Eivissa. A la Unitat d’Albarca, als terrenys que llavors
afloren de l’oest al nord de l’illa, s’instal·la
un domini de plataforma molt soma i turbulenta amb la sedimentació
carbonatada i predomini d’algues verdes, foraminífers bentònics,
esponges, etc. La presència de coralls és indicadora d’una
mar càlida i poc fonda, remarca aquest darrer fet l’existència
de calcàries lacustres d’aigues salobres al puig de s’Empenyo.
La sèrie s’inicia amb la presència d’uns 150
m de calcarenites massives (JCd) formades pel dipòsit de fragments
mil·limètrics de closques i altres restes orgàniques
de carbonat càlcic. Les calcarenites estan intercalades per nivells
de dolomies amb algues i foraminífers. Els microorganismes pelàgics
són poc abundants. Sobre aquest paquet calcari i dolomític
se situen uns 120 m de margues de color gris groguenc i calcàries
argiloses amb petits grans de quars i lamines de mica moscovita que intercalen
nivells de calcàries gresoses i glauconítiques (la glauconita
és un mineral d’origen marí del grup de les miques
indicador d’ambients de plataforma). Aquestos nivells presenten
fauna diversa de braquíopodes, bivalves i equinoderms. Tot seguit
(Aptià) se situa una potent sèrie d’uns 250 m de calcàries
urgonianes (Ca), d’aspecte característicament massís,
color beix, amb orbitolines i rudistes, indicadors d’un mar càlid
i de poca fondària. Un nou fons endurit amb abundant concentració
de bivalves, braquiòpodes i equinoderms i un nivell de margues
amb passades de calcàries d’uns 30 m amb equinoderms divideix
tot el paquet urgonià. Damunt, la sedimentació es torna
més detrítica i litoral amb uns 80 m de margues arenoses,
calcàries argilenques i gresoses i finalment gresos que contenen
orbitolines, braquiòpodes, equinoderms, bivalves i ammonits. La
sèrie finalitza amb calcàries ferruginoses i glauconítiques
amb foraminífers i ammonits de l’Albià superior i
nou fons endurit amb abundant concentració de bivalves, braquíopodes
i equinoderms. Els millors afloraments són els de na Xemena, cap
d’en Mosson, penyal de s’Àguila, illa de sa Conillera,
etc. A la unitat de Sant Josep, de caràcter intermedi entre la
d’Albarca i la d’Eivissa, es dipositen 100 m de calcàries
massives (Jc), recobertes per una sèrie d’uns 250 m de capes
alternes de margues micàcies, gresoses, de color verd groguenc
i calcàries argiloses de grans molt fins (Ci), riques en quars
detrític i moscovita. En aquest tram són freqüents
els ammonits i belemnits pirititzats, així com braquiòpodes
i equinoderms. La sèrie es fa visible as Cubells, es Jondal, a
Porroig, a la serra de sa Cova Santa, etc. En canvi, a la unitat més
interna, la d’Eivissa, sobre els terrenys que afloren al sud i sud-oest,
s’hauria donat una sedimentació, més fina que a la
unitat anterior, de margues i calcàries margoses, pròpia
d’un mar més profund amb influències terrígenes
(quars i miques detrítiques) procedents de l’erosió
dels continents propers i habitada principalment per organismes pelàgics.
La sèrie, que assoleix una potència d’uns 250 m s’estén
sense interrupcions fins a la meitat del Cretaci, està formada
per margues arenoses grogues i calcàries llimoses (Ci) amb quars
detrític i moscovita que contenen ammonits i belemnits pirititzats,
d’aspecte ferruginós per haver-se substituït l’aragonita,
mineral que originalment formava el fòssil, per pirita (sulfur
de ferro). Les calcàries contenen calpionèl·lids
(protozous ciliats) associats a foraminífers i radiolaris, tots
ells organismes del plàncton marí, característics
de les formacions pelàgiques de final del Juràssic i del
Cretaci al mar Tetis. Els terrenys d’aquesta sèrie es fan
visibles al puig d’en Palleu, sa Talaia de Sant Josep, etc. Durant
el Cretaci superior s’uniformitza la sedimentació als tres
dominis, indicant ambients nerítics tranquils i no gaire profunds,
de mar oberta, càlida i habitats per organismes planctònics
(algues i foraminífers). Els sediments d’aquest període,
que no aflora a la unitat d’Eivissa, estan representats per un nivell
inicial d’uns 20 m de margues i calcàries glauconítiques
que contenen ammonits i equinoderms. Damunt seu es disposa un paquet de
calcàries massives, de color ivori i gra molt fi (Cs), de vegades
estratificades en capes de 0’5 a 1 m de gruix. Aquest nivell, que
assoleix una potència de 150 m, intercala margues i calcàries
margoses de color blanquinós. [XGR]
El Cenozoic (de -65 Ma fins a l’actualitat)
A escala global l’inici d’aquesta era geològica ve
marcada per l’extinció d’una gran quantitat d’espècies
—entre el 80 i el 90%— d’animals (dinosaures, ammonits
i altres) i de vegetals. El Cenozoic es divideix en tres grans períodes:
el Paleogen, el Neogen i el Quaternari. A Eivissa el seu registre geològic
és prou desigual, mentre que no apareixen materials del Paleogen,
el Neogen i el Quaternari estan prou ben representats. El Paleogen és
comprès entre els 65 i els 23 milions d’anys. L’absència
de registre del Paleogen i part del Miocè inferior dificulta notablement
la reconstrucció dels fenòmens geològics esdevenguts
al llarg d’aquest període. Això no obstant, se sap
que el règim distensiu, que caracteritza el Mesozoic, va passar
a ser de règim compressiu al final del Cretaci, fet que no està
reflectit a l’àmbit balear, i que és el resultat de
l’apropament de les plaques europea i africana, amb la placa ibèrica
situada ente elles. A començament del Paleogen, Eivissa pateix
una emersió acompanyada d’una etapa de deformació
i al llarg de la resta del període i al començament del
Miocè el massís ibèric va estar sotmès a l’acció
dels processos erosius, que varen afectar principalment la seua franja
central, la qual va quedar desmuntada pràcticament del tot, de
manera que proliferaren els afloraments triàsics. Als costats,
la fase erosiva va afectar menys i la coberta mesozoica no va desaparèixer
totalment. El Neogen comprèn des dels 23 fins als 1,6 milions d’anys.
Dins d’aquest període es poden diferenciar tres etapes ben
diferents: en la primera, que abraça part del Miocè inferior
i mitjà fins a uns 15 milions d’anys, va tenir lloc una transgressió
marina que va donar com a resultat una important sedimentació.
En la segona, durant el Miocè mitjà (de 15 a 11 milions
d’anys), importants deformacions produeixen l’estructuració
principal de l’illa entres unitats tectòniques superposades.
La tercera, que comprèn el Miocè superior i el Pliocè
(d’11 a 1,6 milions d’anys), és una etapa distensiva
generalitzada. A començament del Miocè la zona devia tenir
un relleu irregular, llaurat sobre els materials mesozoics deformats.
Sobre aquesta configuració es va produir un episodi transgressiu
o etapa de transgressió que va abraçar part del Burdigalià-Langhià.
Això no obstant, l’erosió que els dipòsits
d’aquest període patiren posteriorment i la distorsió
que els va produir la principal fase tectònica alpina, no permeten
fer gaires precisions sobre el seu dipòsit sedimentari. Aquest
dipòsit, de característiques marines somes, ha estat diferenciat
a quatre unitats en funció de la litologia dominant: una potent
successió margosa (unitat Mm) que constitueix el conjunt majoritari;
una sèrie amb trams conglomeratius (unitat Mc) disposats tant a
sostre com a mur de la sèrie margosa i fins i tot intercalats dins
ella; un conjunt de nivells calcarenítics (unitat Mca) relacionats
amb la resta de la successió miocena mitjançant canvi lateral
i, en darrer lloc, un tram heterogeni (Ma) mínimament representat.
Les Margues (Mm) constitueixen la litologia dominant en la sèrie
miocena, distribuïda en afloraments situats al llarg d’una
franja ampla que va des de l’illot des Vedrà fins a sa Talaia
de Sant Llorenç. Configuren terrenys de típiques morfologies
suaus i arrodonides de tonalitats blanques i groguenques, fàcilment
confusibles amb els terrenys corresponents al conjunt margós del
Cretaci inferior (unitat CI), Les margues poden incloure intercalacions
calcarenítiques i conglomeràtiques. La seua gruixària
visible és molt variable: 150 m al SW de sa Talaia de Sant Josep,
100 m a sa Talaia de sant Llorenç, 60 m al cap des Jueu i 150 m
al N de la torre des Savinar. Posseeixen un abundant contengut fossilífer
amb associacions de foraminífers, ostràcodes i gasteròpodes.
Aquestes associacions indiquen un ambient deposicional marí de
caràcter superficial i proper a la costa, aquest extrem ve confirmat
per les intercalacions de lignit existents a alguns punts del cap des
Jueu i de Sant Rafel. La seua relació amb els nivells conglomeràtics
(unitat Mc) fa que s’interpretin en un context de front deltaic
o prodelta. Els Conglomerats (Mc) presenten una ampla distribució
horitzontal i únicament no apareixen a l’àmbit de
la unitat tectònica d’Eivissa. Els afloraments més
destacats són els de Beniferri, serra d’en Sendic, port de
Benirràs, cala Mastella i cala Llenya. Apareixen tant adossats
discordantment a la sèrie mesozoica, com concordantment sobre el
conjunt margós (unitat Mm) o intercalats en ell. Tenen aspecte
massiu o bé apareixen a bancs gruixuts d’un a dos metres
amb estratificació difosa; amb còdols poligènics,
sense gairebé selecció, còdols arrodonits o subarrodonits,
encara que de vegades constitueixen veritables bretxes. El seu ciment
és calcari, i això dóna tonalitats grises al conjunt.
La seua gruixària és també variable: 30 m al cap
des Jueu, 70 m a Sant Llorenç i més de 100 a Beniferri.
S’interpreten com a sediments al·luvials que representen
fàcies de ventall deltaic. Les Calcarenites (Mca) posseeixen una
representació superficial molt inferior a la de les unitats precedents
i afloren principalment a la punta de sa Galera, cala Llosar, a l’entorn
de Sant Josep i al sud del puig de sa Caperulla, amb gruixàries
no superiors als 90 m. Es presenten com a intercalacions en la sèrie
miocena, i es recolzen generalment sobre el seu tram margós, si
bé el caràcter extensiu de la sèrie miocena sobre
el substrat mesozoic fa que les calcarenites puguin recolzar-se sobre
qualsevol unitat d’aquest substrat. Són de geometria tabular
amb capes de gruixària que va de decimètrica a mètrica.
Presenten coloracions grises i beix encara que alterades, són típicament
ocres. S’interpreten com el dipòsit de tempestites en un
ambient altament energètic, probablement associades a avengudes
deltaiques. Altres nivells podrien correspondre a platges o barres deltaiques.
Etapa d’estructuració d’Eivissa
La tendència a aprofundir de la sedimentació del Burdigalià
es va veure interrompuda pel desenvolupament de la principal fase d’estructuració
alpina a l’illa. Eivissa, juntament amb les serralades bètiques,
va patir importants deformacions a causa de la topada de les plaques euroasiàtica
i africana, que va provocar la seua emersió en forma de cadenes
muntanyenques. La compressió principal va ser de direcció
NW-SE, i es manifesta en el desenvolupament de plecs vergents cap al NW
els quals adoptaren una disposició trabucada amb trencament de
xarneres. Com que els nuclis dels plecs devien estar formats fonamentalment
pels nivells plàstics corresponents a les margues cretàciques
i miocenes en el cas dels sinclinals, i per argiles del Keuper en el dels
anticlinals, es crearen encavalcaments d’uns blocs sobre els altres.
Aquestos blocs o unitats tectòniques es desplaçaren cap
al NW en proporcions d’ordre decaquilomètric. D’aquesta
manera, l’illa va adoptar, a grans trets, la seua estructuració
actual, amb la superposició, de NW a SE, de les unitats d’Albarca,
Llentrisca-Rei i Eivissa. La unitat tectònicament inferior és
la d’Albarca, la major part d’ella situada al NW de l’illa
i que constitueix un autòcton relatiu respecte de les altres dues.
És formada per materials pertanyents a la sèrie d’Albarca,
integrada per materials sobretot del Cretaci inferior i del Miocè.
Comprèn diversos plecs trabucats i tombats, així com escates
vergents cap al NW. Els seus desplaçaments mitjans oscil·len
entre un i dos quilòmetres. La unitat tectònica intermèdia,
anomenada de Llentrisca-Rei i que ocupa la part central de l’illa,
és formada per la sèrie de Sant Josep, la de Sant Rafel
i part de la d’Albarca. Es divideix en tres unitats tectòniques
menors: la de ses roques Altes, la des Forn Nou i la del Rei. És
la més heterogènia de les tres i és formada per materials
mesozoics diversos i miocens. La seua gruixària és escassa
i ha afavorit un desenvolupament preferent en la deformació discontínua,
sent els seus afloraments d’aparença caòtica. Es caracteritza
per l’existència de nombroses escates vergents al NW amb
desplaçaments mínims d’uns cinc quilòmetres.
La unitat d’Eivissa, que ocupa tot el sector SE inclou les sèries
d’Eivissa i part de la de Sant Josep, formades predominantment per
sediments margosos juràssics i cretacis. Es troba replegada i esllavissada
sobre la unitat de Llentrisca-Rei. Els seus plecs són vergents
cap al NW amb flancs inversos estirats i laminats fins que passen a les
estructures d’escates. Les translacions poden ultrapassar els set
quilòmetres. Com a resum de tot l’anterior, l’estructuració
d’Eivissa va tenir lloc entre el Miocè mitjà i superior
(Langhià-subserraval·lià) i va donar com a resultat
els relleus que actualment configuren l’illa, encara que abans varen
estar sotmesos a una forta erosió provocada pel propi aixecament.
Etapa postorogènica
A pesar de la seua importància a nivell regional, que de fet va
determinar la individualització del promontori Balear (Roca, 1994),
la distensió del Miocè subpliocè i Quaternari posterior,
té una incidència relativament petita a nivell d’afloraments
a l’illa d’Eivissa. Al marge del tapís quaternari,
l’únic registre estratigràfic d’aquesta època
són els dipòsits tortonians (unitat Mct) del sector de Portinatx,
unitat que correspon a una nova transgressió marina. A Eivissa,
els materials postorogènics estan representats al sector Portinatx-cala
d’en Serra. Es tracta d’una unitat molt característica
a l’àmbit eivissenc a causa de la seua particular constitució
litològica i a l’escassa deformació que presenta,
contrastant per aquestos fets amb les altres unitats mesozoiques i terciàries.
És un conjunt proper a 80 m de gruixària que a la cala d’en
Serra comença amb uns nivells de calcàries blanques amb
esculls de madrèpores i grans gasteròpodes (del gènere
Cerithium sobretot), continua amb un conjunt detrític
constituït per llims vermells amb còdols calcàris angulosos
alternant amb capes gruixudes de còdols calcaris mesozoics de decimètrics
a mètrics. El sostre d’aquest conjunt són calcàries
estromatolítiques clares distribuïdes en bancs gruixuts amb
intercalacions d’argiles verdes i arenes calcàries. Sedimentològicament,
aquesta unitat es pot associar a dipòsits de tipus d’escullera
i encara que les abundoses restes fossilíferes que s’hi han
trobat indiquen una edat tortoniana, no es pot descartar que pertanyi
al Messinià, tal com han proposat alguns autors per relació
a altres conques mediterrànies (Simó, 1984).
Quaternari
És el darrer període i va des dels 1,6 milions d’anys
fins a l’actualitat, ha continuat l’activitat distensiva que
no ha cessat, com a conseqüència de la ubicació de
la regió en un domini tectònicament actiu. De fet, la fracturació
del final del Neogen i els canvis eustàtics (del nivell de la mar)
han condicionat en bona mesura l’evolució quaternària
que, a les Pitiüses, ha proporcionat una extraordinària riquesa
de formes i processos. Finalitzaren les condicions climàtiques
tropicals que originaren els esculls de corall del Miocè superior
i s’evoluciona cap a altres molt similars a l’actual climatologia
de la Mediterrània occidental. Això és conegut perquè
la fauna que apareix ja no és coral·lina sinó una
altra típica de zones temperades. Entre els sediments més
antics, sempre dins del Quaternari, i característics a Eivissa
es troben les acumulacions arenoses eòliques i de platges, anomenats
marès (unitat Qm). Són dipòsits que actualment no
ofereixen una morfologia concreta a causa de l’erosió. Es
tracta de restes de platges o dunes que poden trobar-se a diferents alçades
però sempre properes a la mar. El marès és constituït
per arenisques de naturalesa calcària, amb grans esfèrics
i ovoides amb un diàmetre mitjà entre 0,5 i 1 mm. El ciment
és també calcari i conté petits grans angulosos de
quars. El seu color és de tonalitats clares: blanc groguenc, groc
ataronjat, rosa, gris clar i marró clar. Conté abundosos
fòssils de microorganismes, però que en aparèixer
a sediments tortonians i viure fins i tot a l’actualitat no permeten,
per desgràcia, la datació precisa del marès. A Eivissa
els dipòsits superficials de marès es troben, entre altres,
a la punta de ses Portes, Xarraca, sa Guardiola, etc. Els conglomerats
marins (unitat Qmc) són també uns sediments pleistocens
molt característics que es distribueixen a diverses alçades.
Proporcionen informació sobre les variacions del nivell de la mar
al llarg del Quaternari. Un fet característic d’aquest període
han estat les alternances climàtiques d’èpoques fredes
(glaciars) i èpoques càlides (interglaciars), que han originat
variacions importants del nivell de la mar. Els períodes glaciars
són èpoques de descensos globals de les temperatures que
provocaven l’acumulació de grans masses de gel als continents
(casquets) amb el consegüent descens del nivell de la mar. Els períodes
interglaciars, càlids, provocaven l’augment global de la
temperatura i la fosa de l’aigua dels casquets, de manera que pujava
el nivell de la mar. En aquest cas les transgressions de la mar terra
endins donaren com a resultat tres nivells de terrasses atribuïdes
al Tirrenià I, II i III, amb alçades aproximades de 25-30
m al Tirrenià I, 5-6 m al II i 2-3 m al III. Són conglomerats
marins formats per còdols molt rodats amb abundoses restes de copines
de mol·luscos marins (Strombus bubonis, Mytilus senegalensis
i altres) indicadors d’aigües càlides. Els principals
dipòsits marins d’Eivissa se situen a cala Llonga, cala Gració,
Xarraca i punta Xinxó. Altres dipòsits pleistocens són
els glacis antics i moderns (unitats Qga i Qgm). Són formes de
relleus molt suaus originades al peu de les zones més elevades.
Els glacis antics assoleixen major extensió i tenen una gran continuïtat
lateral; es mostren com una orla al voltant dels relleus, fet ben visible
al marge esquerre de la vall de Santa Eulària. Estan formats per
lutites de color vermell amb nivells de graves i còdols que culminen
en crostes calcàries desenvolupades. La seua gruixària és
variable però s’han arribat a amidar 7 m. Glacis amplis apareixen
al voltant de Sant Rafel, al S de la badia de Sant Antoni i al N de cala
Jondal. Els cons de dejecció o ventalls al·luvials (unitat
Qca) són també dipòsits pleistocens, que s’originen
a la sortida dels barrancs i torrenteres quan desaigüen a les lleres
majors, molt planes i de poc pendent. Són dipòsits de llims
i argiles vermellosos, amb còdols de mides variables, més
o menys abundants, que a la vall de Santa Eulària s’uneixen
amb dipòsits al·luvials del riu. Els ventalls al·luvials
cobreixen importants superfícies com la que s’estén
des des Codolar fins al pla de Vila, passant pel pla de Sant Jordi; és
bastant freqüent que presentin en el sostre una crosta calcària
més o menys desenvolupada. Aquesta crosta, a l’igual de la
dels glacis, té en general tonalitats blanques i rosades i a les
Pitiüses el nom de pedra morta. És un tipus de roca que s’usa
molt en la construcció. S’han format en períodes de
clima àrid en ascendir a la superfície l’aigua del
subsòl per capil·laritat i precipitar el carbonat càlcic
dissolt en ella, originant els nòduls i crostes. Són molt
abundoses a la meitat occidental d’Eivissa. Entre els materials
més recents pertanyents a l’Holocè cal esmentar els
col·luvions (unitat Qc), dipòsits de poc gruix amb una representació
superficial important. Són llims blanc groguenc amb còdols
carbonatats angulosos. També solen desenvolupar-se a sostres una
crosta calcària. Les argiles de descalcificació (unitat
Qfd), desenvolupades al fons de les dolines i pòlies, entre els
quals destaquen els d’Albarca i Corona. Són argiles llimoses
de color vermell fosc producte de la descalcificació i posterior
sedimentació en anar com a impureses de les calcàries. En
darrer lloc s’han de fer constar els dipòsits relacionats
amb cordons dunars i platges, sense oblidar les transformacions antròpiques
que han acompanyat el desenvolupament d’alguns nuclis urbans costaners.
[ATC]
Recursos geològics
L’illa d’Eivissa és pobra en recursos geològics
ja que llevat de la sal, l’explotació històrica del
subsòl s’ha limitat a cobrir les necessitats bàsiques
d’elements tradicionals per a la construcció. Ha estat a
partir de l’explosió urbanística generada pel turisme
quan s’ha començat a desenvolupar una forta indústria
d’extracció de roques i producció de derivats. La
proliferació i les dimensions assolides per aquestes pedreres a
cel obert, representen un dels reptes amb què s’ha d’enfrontar
la societat per tal d’harmonitzar equilibri ecològic i creixement
econòmic. Els recursos geològics que han estat objecte d’explotació
històrica o actual es poden classificar en tres grups: a. jaciments
minerals. Parlar de mines a Eivissa, és referir-se inevitablement
a les explotacions de galena argentífera de s’Argentera i
altres situades dins el terme del poble de Sant Carles, a la vénda
de Peralta i municipi de Santa Eulària. En aquestos jaciments,
el mineral es presenta en forma de filons incrustats a la base de les
dolomies del Juràssic inferior, la seua riquesa se situa entre
el 60-80% en plom i lleugerament inferior a un 1% en plata. Aquestos jaciments
varen ser explotats ja a l’època dels romans i especialment
a la segona meitat del segle XIX adquiriren la màxima importància;
en aquells moments, quan la forta demanda de mineral de plom mantenia
oberts una desena de pous, s’arribaren a exportar unes 100 Tm anuals
de mineral. A pesar de suposar-se una reserva d’unes 300.000 tones
de minerals, les dificultats d’explotació i la falta de rendibilitat
provocaren que l’any 1909 s’abandonàs definitivament
l’explotació. També s’explotaren fins a mitjan
segle XX els guixos del Keuper per a la construcció, des Guixar,
punta des cap Roig, a Sant Carles, i una altra explotació vora
Xarracó. b. Pedreres a cel obert. A Eivissa es troben tres tipus
d’aquestes explotacions: argileres, pedreres de marès i arena
i pedreres de roques carbonatades. Les explotacions d’argila, varen
ser molt abundants antigament i en són prova les nombroses coves
d’argila abandonades que encara es troben repartides una mica per
tot i que són testimoni de l’ús popular que es feia
d’aquest material per a la fabricació d’eines de ceràmica,
per impermeabilitzar els terrats, etc. Principalment s’utilitzen
les argiles groguenques del Cretaci inferior, que s’extreuen de
l’única pedrera en actiu, situada a can Planes (Santa Eulària).
Actualment s’empren per fabricar peces ceràmiques de construcció.
El marès i l’arena, que es diferencien pel grau de cimentació
dels grans, han estat i són encara, una altra font de recursos
per a la construcció. L’arena s’utilitza directament
com a àrid mentre que el marès s’ha de triturar prèviament.
Aquesta darrera roca, que resulta fàcil de treballar, ha estat
força emprada per fabricar maons per a la construcció d’edificis;
amb aquesta finalitat, es tallaven grans blocs amb l’ajut de xorracs
especials, que han deixat les curioses formes geomètriques que
s’observen a moltes pedreres del litoral com a la punta de ses Portes
o sa Pedrera (l’Oliva). La principal explotació es troba
a Sant Josep i utilitza el marès Quaternari per obtenir àrids
de trituració i altres derivats. El tercer grup, és el format
per les pedreres de roques carbonatades: calcàries, dolomies i
margocalcàries que s’utilitzen per a la producció
de graves i àrids i serveixen de matèria primera per elaborar
gran quantitat de prefabricats de formigó destinats a la construcció.
Aquestes explotacions han experimentat un creixement espectacular a causa
de la forta demanda dels seus productes i a l’abundància
de terrenys calcaris. Així mateix és aquest grup el que
provoca un impacte ambiental més fort: visual i per l’emissió
de remors, pols i vibracions, a més de les dificultats de regeneració
una vegada finalitzi l’explotació. A Eivissa s’utilitzen
preferentment els terrenys del Juràssic a les pedreres de Santa
Eulària i Sant Joan i del Cretaci a les de Sant Josep. Menció
a part, mereix l’explotació industrial més recent
de les "pedres mortes" que s’utilitzen com a element ornamental
per a la construcció de murs i el recobriment de parets. Aquestes
pedres que són fàcilment treballables, afloren abundantment
als terrenys del Quaternari formant una crosta no gaire gruixada que es
produeix per la precipitació en el sòl del carbonat càlcic
dissolt a l’aigua. c. Les salines. Més que una simple font
de recursos minerals, les salines d’Eivissa —juntament amb
les de Formentera— han estat una part integrant de la cultura illenca
i resulten imprescindibles per entendre la història de les Pitiüses.
Originalment estaven constituïdes per una extensa plana al·luvial
amb dipòsits quaternaris que era inundada temporalment pel mar,
formant llacunes litorals. L’explotació humana, que presumiblement
comença a l’època cartaginesa, ha aprofitat aquestes
condicions per instal·lar una important indústria de la
sal i ha transformat aquest paisatge natural amb la construcció
d’estanys, comportes i sèquies per introduir, conduir i acumular
l’aigua del mar. La indústria salinera aprofita l’elevada
salinitat del Mediterrani (al voltant de 38 kg de sal per metre cúbic
d’aigua de mar) i la forta insolació de l’illa (2.900
hores de sol a l’any) per produir l’evaporació de l’aigua
i la precipitació de les sals. El procés consisteix en la
introducció d’aigua de mar mitjançant comportes i
el pas per estanys successius (anomenats concentradors) on el sol la va
evaporant, es precipiten les sals no desitjables i es concentra la sal
comuna. Al final, l’aigua passa als cristal·litzadors, uns
estanys més soms, on es produeix la precipitació de la sal
comuna (clorur sòdic i altres sals marines). La collita de sal
es veu afectada per les pluges que disminueixen la salinitat als estanys.
Per terme mitjà, la producció anual se situa al voltant
de les 60.000 tones, encara que no són infreqüents collites,
com la del l’any 1999, que s’acosten a les 70.000 tones de
sal. [XGR]
