|
Eivissa-Geografia
Sectors productius
Sector primari
El sector primari engloba totes les activitats econòmiques més
properes a la natura i que no impliquen grans transformacions en els processos
d’explotació. S’hi poden incloure activitats tan diverses
com l’agricultura, la ramaderia, la pesca i la silvicultura. L’anàlisi
evolutiva de la població activa per sectors econòmics i
del valor afegit brut que aquestos generen posa de relleu la recessió
de les activitats primàries en el conjunt de la producció
d’Eivissa i Formentera. Aquest fet també és palès
a la resta de les Balears si bé no hi adquireix uns valors tan
significatius. Les activitats primàries suposen pocs llocs de treball
i una participació econòmica ben minsa en el producte interior
brut de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Aquesta situació
és el contrapunt a una societat fortament terciaritzada, on es
produeix una hipertròfia del sector serveis, fruit de l’anomenat
boom turístic de final de la dècada dels seixanta,
que tendrà com a conseqüència directa un flux molt
important de treballadors que abandonen el camp i les activitats primàries,
per incorporar-se a les activitats terciàries, especialment d’hoteleria
i restauració. Avui, poc més d’un 3% de la població
eivissenca està ocupada en activitats primàries, i són
l’agricultura i la ramaderia les que constitueixen el grup de producció
més important dins aquest sector. L’índex de població
ocupada en tasques agrícoles és molt inferior a la mitjana
dels països comunitaris i, fins i tot, inferior al 50% de la taxa
de l’Estat espanyol. A l’hora de parlar del subsector agrari
no es pot deixar de banda el seu suport bàsic, que és el
sòl, del qual depenen factors que condicionen la capacitat agrícola
d’un terreny, com són els factors topogràfics i els
edàfics. Aquí hi ha una mancança de sòl fèrtil,
causada pel relleu accidentat de l’illa, la permeabilitat dels terrenys
materials geològics i la presència d’encrostaments
calcaris, i la limitació intrínseca pel fet de tractar-se
d’un espai insular. Al marge d’aquestos factors hi ha el greu
problema de la sequera, causada per un règim hídric deficitari,
on les pluges són escasses i irregulars, matisat significativament
pel règim tèrmic i el volum de calor acumulat, amb un estiu
sec molt marcat, d’entre tres i cinc mesos: clima tipus mediterrani
Csa, a la classificació de Köppen. Encara que es pot observar
un subtil gradient nord-sud de les temperatures i precipitacions mitjanes,
el medi agroclimàtic és gairebé homogeni. L’origen
de la pràctica agrícola és tan antic com el mateix
poblament de l’illa, i probablement es va intensificar amb l’arribada
dels púnics. Durant els segles medievals i moderns les Pitiüses
varen tenir una producció orientada a la supervivència que
va estar molt condicionada pels nombrosos atacs i conflictes bèl·lics
que es produïren a la Mediterrània Occidental. Amb la pacificació
d’aquesta àrea, al final del segle XVII, es produí
un ràpid augment de la població. Cal assenyalar la posada
en pràctica del Pla de Millores il·lustrat, al final del
segle XVIII, que pretenia racionalitzar i modernizar l’agricultura,
amb l’objectiu d’obrir-la a l’exterior i exportar els
seus productes. D’entre les mesures més importants cal destacar
la posada en cultiu de noves terres, es crearen més de 400 noves
finques amb un total de més de 500 ha; s’introduí
l’arboricultura al camp i finalment l’obertura d’una
simple xarxa de camins per unir el camp amb la ciutat; va ser necessària
també la venguda d’operaris forasters per ensenyar tècniques
de cultiu a la població illenca. Aquests intents de millora van
tenir una aplicació molt deficient. Però de totes maneres,
va suposar el canvi definitiu de la producció agrària. Els
cultius cerealícoles i la ramaderia, orientats al propi consum,
foren progressivament substituïts per una producció centrada
en l’arboricultura, parcialment destinada a l’exportació.
La rompuda de noves terres va ser cada vegada major. Aquesta etapa es
va mantenir fins ben entrat el segle XX, moment en què les comunicacions
varen tenir suficient capacitat, seguretat i costos assequibles, que permeteren
l’expansió de cultius més adaptats als recursos naturals
propis i amb produccions orientades a la demanda de mercats externs. Els
paisatges agraris han canviat significativament. Una de les característiques
de l’agricultura tradicional, ha estat la progressiva minva d’intensitat
de cultius així com més lluny ens fèiem de la ciutat
o altres nuclis, ha donat peu a l’abandó progressiu, afavorit
tant per l’expansió de la pròpia ciutat, com per l’aparició
d’usos urbans a zones rurals. L’exemple paradigmàtic
el constituïa el pla de Vila, amb ses Feixes, caracteritzat per una
explotació agrària intensiva de cultius d’horta, seguit-lo
en importància, es trobaven el pla de Jesús i el pla de
Sant Jordi. Les planes al·luvials de Santa Eulària o Sant
Antoni, així com Santa Gertrudis, tampoc n’eren cap excepció.
Els espais agrícoles de les Pitiüses representen un 12% del
total de les Balears, mentre que el percentatge global de terres cultivades
en relació al territori d’Eivissa i Formentera suposa un
40%; la resta està representat per garrigues, pinars i terrenys
no productius, com erms o àrees cultivables sense llaurar. Els
espais agrícoles es classifiquen en terres llaurades i en terres
per a pastures permanents, tot i ser aquestes mínimes a causa de
la poca importància de la ramaderia a Eivissa. A les terres llaurades
s’estableix una classificació segons la tipologia de les
espècies sembrades: els conreus herbacis i els conreus llenyosos.
El predomini dels primers és clar amb quasi el 66 % de les terres
llaurades. Per extensió ocupada els conreus herbacis més
importants són els farratges i els cerealístics per a gra,
entre els quals destaquen l’ordi i el blat. També el llegum
i les patates presenten extensions importants, però pel seu valor
econòmic cal destacar la importància de les hortalisses.
A les terres de secà es combinen els cultius herbacis i perennes,
policultiu característic del paisatge agrari mediterrani. Aquesta
tipologia de cultiu d’acord amb les característiques climàtiques
insulars, necessiten de la pràctica del guaret, alternant amb una
clàssica rotació de conreus, que representa a nivell global,
un 6% del total de les terres cultivades. Tot i que la distribució
del tipus de conreu es deu inicialment a motius de tipus natural, major
o menor aptitud del terreny, però posteriorment el factor humà
ha estat determinant. El camp eivissenc es troba enormement dividit. La
dimensió d’aquestes explotacions són desiguals, si
bé predomina l’explotació familiar de mitjanes i escasses
dimensions (8’78 ha). La presència d’aigua o no ha
condicionat la grandària de les parcel·les. Les més
petites són les de reguiu, que se solien trobar a zones més
humides, com planes i marges de torrents. De la mateixa manera que l’orografia
ha condicionat el tipus d’agricultura. Així, a les zones
més planeres, trobam parets de terra i pedra o bé de pedra
seca que per protegir les collites del vent al temps que separen les parcel·les,
mentre que als vessants de muntanya s’hi troben els marges, seguint
les corbes de nivell, possibilitant la roturació de terrenys, que
d’altra banda serien improductius. L’explotació directa
de la terra en règim de tinença ha estat predominant i actualment
aquesta tendència és en augment (95%), davant d’altres
tipus d’explotació com l’arrendament, o la parceria
que han tengut vigència a l’actualitat. Una UTA (Unitat de
Treball Agrari) equival al nombre de jornades completes dedicades a l’agricultura
per una persona. A partir d’aquesta variable es pot mesurar el caràcter
intensiu o extensiu de l’agricultura en un determinat indret. La
desagrarització que pateix el sector permet mesurar la importància
del factor treball; així, els alts índexs que presenten
els municipis eivissencs (principalment Santa Eulària, Sant Antoni
i Sant Joan) no s’expliquen tant per la importància del factor
treball, com per l’escàs pes de la Superfície Agrària
Útil, o la importància de l’agricultura a temps parcial.
L’agricultura com a forma d’oci està molt desenvolupada
a Eivissa. La seua problemàtica no és pròpiament
agrària, malgrat que els seus practicants són en la seua
majoria d’origen pagès, i ara tenen una altra ocupació
principal. L’origen d’aquest tipus d’agricultura el
trobam en la parcel·lació de bons sòls, on es cultiven
intensivament petites extensions de terreny de regadiu que rodegen una
casa de nova planta. Dins de l’agricultura comercial s’han
de distingir la de tipus familiar de les empreses agràries capitalistes.
La primera continua mantenint la família com a unitat bàsica
de producció, però el seu rendiment es mesura amb criteris
de mercat; suposa una adaptació a noves demandes en combinació
amb la utilització creixent de tècniques de producció,
com és el reg per aspersió, gota a gota, cultius sota plàstics
o utilització d’adobs. La segona en canvi, tot i ser puntual
a Eivissa, està deslligada de la unitat familiar i és practicada
per empreses capitalistes. Utilitza mà d’obra assalariada
i especialitzada, requereix de fortes inversions de capital, i la incorporació
de tecnologia, enfocada a l’obtenció de les millors productivitats
i rendibilitats. Es pot constatar que la nostra agricultura presenta una
productivitat baixa i això és conseqüència de
l’estructura productiva heretada. La rendibilitat de l’agricultura
i la ramaderia es veu disminuïda per la gran incidència dels
costos fora del sector, especialment els pinsos i per la infrautilització
de la maquinària, ja que la nostra agricultura presenta un elevat
índex de mecanització, que determinen un augment dels costos
de producció i dificulta la seua amortització. La seua subutilització,
de la qual el pagès molt sovent no té consciència,
provoca una disminució de la disposició líquida de
capital. La ramaderia ha estat tradicionalment associada a l’agricultura
com un complement més dins la gran diversificació de les
produccions que es donen a cada explotació. No obstant això,
cada subsector presenta característiques diferenciades. La nostra
ramaderia ovina presenta una contradicció: l’existència
d’una raça autòctona molt adaptada i adequada, però
hi ha una manca d’explotacions amb superfície suficient per
fer-la viable. El vacum es troba en un procés de desaparició
de les explotacions familiars, tot i que a la vegada, s’han desenvolupat
algunes explotacions amb fortes inversions destinades a la producció
de llet i derivats. La ramaderia porquina presenta una important demanda
dins la producció familiar, bàsicament per a l’autoconsum,
a causa de la gran tradició dels seus productes derivats. Dins
els animals de corral, bàsicament pollastres i conills, existeix
una demanda important de consumidors que aprecien el seu sabor i estan
disposats a pagar més. Però la seua producció industrial
dóna rendiments decreixents en augmentar el pes dels animals. Tots
ells han de fer front al greu problema sanitari, oferint un producte amb
totes les garanties legals. L’explotació forestal és
un subsector de la producció agrària que comprèn
no només l’obtenció i venda de fustes, sinó
també la recollida i venda de productes del bosc, com bolets, glans,
materials per a decoració, així com tots aquells usos econòmics
que es poden obtenir dels terrenys forestals. Aquesta producció
és poc important i representa menys del 2% de la producció
agrícola final. Molt més important era l’aprofitament
dels arbres, sobretot del pi bord. Les activitats pesqueres a Eivissa
tenen escasa importància. Convé distinguir per un costat
la pesca comercial, centrada bàsicament al port d’Eivissa
i practicada per pescadors professionals que històricament havien
conformat una de les classes socials urbanes, i per l’altra la pesca
més tradicional, que era practicada a com a activitat subsidiària.
L’empresa pesquera és de caire familiar i la flota utilitzada
de petit tonatge. Les captures es realitzen fonamentalment utilitzant
arts menors de cercament i a ròssec. Cal destacar la importància
de la pesca esportiva, no tant pel seu nombre de captures si no més
aviat per la quantitat d’embarcacions matriculades. [JcCT]
Sector secundari
Històricament, la presència a l’illa d’Eivissa
de les anomenades activitats secundàries no ha estat gaire important.
Així, les experiències fabrils, manufactureres, extractives,
etc. han tengut un pes relativament baix en la dinàmica productiva
d’Eivissa. Aquesta qüestió té, òbviament,
la seua traducció territorial, i és que la localització
de les activitats secundàries té un escàs pes en
la superfície ocupada de l’illa, tot i que presenta una dispersió
excessiva en relació al significat d’aquestes activitats,
fruit de l’absència de planificació territorial de
les activitats productives que ha patit Eivissa, almenys fins a final
del segle XX. El sector secundari engloba la indústria i les activitats
extractives (mines, salines, pedreres, etc.). A més, des de fa
uns anys se sol atorgar categoria de sector a una activitat també
transformadora: la construcció. En detall, el sector secundari
abraça les següents activitats: energia, aigua, producció
i primera transformació dels metalls, minerals no metàl·lics
i pedreres, indústria de productes minerals no metàl·lics,
indústria química, fabricació de productes metàl·lics,
maquinària i equip, material elèctric i electrònic,
material de transport, begudes i tabac, indústria tèxtil
i confecció, calçat i cuiro; fusta, suro i mobles; paper,
articles de paper, arts gràfiques i edició; transformació
del cautxú i matèries plàstiques, i altres indústries
manufactureres. El sector industrial es troba estretament relacionat amb
la construcció (alhora que aquesta darrera amb el turisme), la
qual cosa fa que el nombre d’establiments s’incrementi en
els municipis en relació directa al pes que el sector terciari
té a cadascun d’ells. Les empreses dedicades al sector industrial
són majoritàriament de petit volum, moltes amb menys de
cinc treballadors. En la segona meitat dels anys noranta, els municipis
eivissencs que més han augment en el nombre d’establiments
industrials són els de Sant Josep de sa Talaia i el de Santa Eulària
des Riu. La construcció és el principal sector transformador
actualment a Eivissa, havent superat el sector secundari en percentatge
en el PIB i en els actius ocupats. L’illa ha anat vivint des dels
anys setanta diverses onades urbanístiques expansives que han acabat
col·locant la construcció en la principal activitat econòmica
després dels serveis. És clar que els continus booms turístics
i la consegüent terciarització de l’economia eivissenca
s’han esdevengut a costa de la resta de sectors, incloses les activitats
secundàries. La localització de la construcció a
Eivissa és ben difosa. Els nuclis urbans en són els espais
més dinàmics, però des de la dècada dels noranta
del segle XX, la construcció s’ha desenvolupat notablement
en el medi rural amb l’edificació d’habitatges unifamiliars
aïllats. Des dels anys seixanta, els espais litorals han estat en
localitzacions molt focalitzades, afectats per la construcció,
aspecte que ha anat minvant en el darrer decenni. Pel que fa a la localització
de les empreses dedicades a la construcció, n’hi ha a tots
els municipis eivissencs i són habitualment empreses de caràcter
familiar. Les activitats extractives han tengut una més que notable
importància econòmica, cultural, ecològica i d’identitat,
atès l’enorme paper que han jugat les salines d’Eivissa
i Formentera. Aquesta indústria extractiva de la sal es localitza
al sud de l’illa, al pla de Sant Jordi, en els estanys saliners
explotats, des de 1873, per capital privat. Si bé en les seues
etapes més àlgides varen significar l’ocupació
temporal de nombrosos eivissencs i la creació de riquesa, atès
el caràcter exportador d’aquesta activitat, les salines han
anat perdent aquest lloc eminent. Si bé aquesta activitat extractiva
de minerals no metàl·lics es troba molt localitzada, no
es pot dir el mateix de les pedreres i areneres. La febril activitat constructora
que ha viscut Eivissa des dels anys seixanta, ha necessitat de l’extracció
de tones de materials, a poder ser el més proper possible als nuclis
en expansió, en part a causa de la reducció de costos en
el transport. Així, al llarg del territori d’Eivissa existeixen
a final del segle XX nombroses mostres de pedreres i areneres, algunes
d’elles en desús, altres en funcionament, encara que, d’elles,
pràcticament cap no es troba legalitzada. No obstant això,
n’hi ha unes quantes, les principals es troben a Jesús (a
la serra d’en Balansat) i a Sant Francesc de s’Estany (a ca
n’Orvai). Una de les activitats extractives més tradicionals
a l’illa d’Eivissa, la del marès, pràcticament
ha desaparegut, atesa la manca de demanda d’aquest material arenós.
Així i tot, a moltes àrees litorals s’ha extret marès
i hi han quedat evidents mostres d’aquest fet. Pel que fa a l’energia,
aquesta activitat secundària es troba molt focalitzada quant a
la seua localització a Eivissa. Se centra en l’estació
productora de GESA (Gas i Electricitat SA), situada entre Vila i el Puig
d’en Valls i que abasteix la totalitat de l’illa d’energia
elèctrica. Aquesta instal·lació es veu complementada
amb diverses estacions transformadores situades a diversos indrets illencs
i per nombroses esteses aèries distribuïdores, encara que
a final dels noranta han començat a soterrar-se’n algunes,
fruit de la major conscienciació ecològica que existeix
envers els impactes ambientals i paisatgístics d’aquestes
infrastructures. Les energies anomenades netes o alternatives (bàsicament
l’energia solar fotovoltaica) abasteixen d’electricitat algunes
edificacions unifamiliars aïllades i operen a través d’un
nombre escàs d’empreses situades als principals nuclis de
població. Les activitats relacionades amb l’aigua es basen
en les productores, les extractives i, sobretot, en les distribuïdores.
Les característiques geològiques de l’illa d’Eivissa,
a causa de la predominància de la roca calcària, han permès
la proliferació d’aqüífers a tota l’illa,
fet que ha causat, des del moment de la gran expansió demogràfica
i urbanística, l’increment de les perforades (extracció
d’aigua del subsòl mitjançant una motobomba) al medi
rural. Un nombre no menyspreable de petites empreses es dediquen a la
distribució, mitjançant petits camions, d’aquest recurs
tan preat entre les cases que no tenen accés a la xarxa de distribució
d’aigua potable. Pel que fa a les activitats productores de l’aigua,
a Eivissa existeixen dues estacions dessaladores d’aigua de mar,
una a la ciutat d’Eivissa i l’altra a Sant Antoni de Portmany.
Finalment, cada municipi té adjudicat el servei de distribució
de l’aigua a través de la xarxa d’abastiment, existint
dues empreses (Sogesur i Aigües de Formentera) que es reparteixen
aquest servei públic que, a més, tenen encomenada la tasca
de manteniment de la xarxa. Una bona part de les activitats secundàries
es troben localitzades en polígons industrials i de serveis. Aquestes
activitats estan representades per un nombre no excessiu d’empreses
petites i amb escassa ocupació. En destaquen les ferreries, les
fusteries d’alumini, la fabricació de productes químics,
les fusteries i les empreses relacionades amb el paper. La majoria dels
establiments que s’hi dediquen es troben localitzats en aquells
polígons, encara que també se’n troben fora, localitzats
als voltants de les principals carreteres de l’illa. Tant les ferreries
com les fusteries tenen el seu ritme productiu molt lligat a la construcció.
Menció especial mereixen els establiments dedicats al paper, els
articles de paper, les arts gràfiques i l’edició.
L’expansió de la demanda de materials impresos, sobretot
publicitaris, juntament amb el fet que cada vegada és més
palès el fet de la societat de la comunicació, han propiciat
que els darrers anys s’hagi viscut un notable increment en el nombre
d’empreses que es dediquen, en general, al paper i a les arts gràfiques.
Atesa la petita dimensió de l’illa d’Eivissa, existeixen
excessius polígons, que són més d’emmagatzament
(de serveis) que de producció (industrials). La seua localització
es troba al voltant de les principals vies de comunicació de l’illa.
Així, destaquen per la seua magnitud els situats a Sant Jordi de
ses Salines (a la carretera que uneix l’aeroport amb Vila) i el
de Can Bofill i Can Negre (entre els municipis d’Eivissa i de Santa
Eulària des Riu). A més d’aquestos, n’existeixen
de petita dimensió per tota l’illa, encara que no n’hi
ha cap al municipi de Sant Joan de Labritja. Hom troba a faltar una política
insular que racionalitzi la dispersió dels polígons. A final
dels noranta es troba en una avançada fase d’urbanització
el projecte d’instal·lació d’un polígon
promocionat per l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany, al peu
de la carretera que uneix la ciutat d’Eivissa amb Sant Antoni, a
l’altura del Cor de Jesús. Els establiments dedicats al material
elèctric i electrònic es troben als principals nuclis de
població d’Eivissa, i solen ser petites empreses que es preocupen
bàsicament de la reparació i manteniment d’aparells
d’aquestes característiques. Pel que fa a les empreses relacionades
amb els aliments, les begudes i el tabac, aquestos productes de consum
es troben abastits al mercat d’Eivissa quasi en la seua totalitat
a través de la importació. Poques empreses s’hi dediquen
de manera productiva. No obstant això, a final dels noranta s’assisteix
a un lleuger increment en empreses dedicades a la producció de
productes alimentaris, en un intent modernitzador de les tradicionals
tasques de producció d’aliments que existien d’antuvi
a Eivissa de caire familiar. Algunes d’elles, s’autoabasteixen
de les seues matèries primeres, en comptar amb cabanes ramaderes
o comprant-les als pocs pagesos que encara s’hi dediquen. Pel que
fa a les begudes, convé destacar les que produeixen begudes alcohòliques
(sobretot una situada al Puig d’en Valls). La majoria de les empreses
eivissenques que es dedicaven a produir begudes gasificades o refrescos
han acabat desapareixent gairebé totalment els anys noranta. La
indústria tèxtil i la confecció té a Eivissa
unes quantes empreses de petit volum que es dediquen a la producció
de teixits i sobretot de l’abastiment de productes confeccionats
relacionats amb el moviment de la moda Adlib, de consum pràcticament
local i molt enfocat a l’adquisició per part dels visitants
estiuencs d’Eivissa. Algunes empreses tèxtils i de la confecció
es troben aglutinades al Patronat de la Moda, liderat pel Consell Insular
d’Eivissa i Formentera que, a final dels noranta, està intentant
donar un gir dinamitzador i exportador a aquestos establiments, a més
d’oferir-se com a ens coordinador per tal de possibilitar la seua
presència a alguna fira que es convoca a l’Estat espanyol.
Cada any se celebra, a l’inici de l’estiu, una desfilada destinada
a donar a conèixer les darreres produccions locals, relacionada
amb la promoció turística d’Eivissa. Pel que respecta
a les empreses dedicades al calçat i al cuiro, són pràcticament
inexistents a Eivissa, a diferència del que succeix a Mallorca
(al voltant d’Inca) o a Menorca. El mateix ocorre amb les que s’orienten
a la transformació del cautxú i les matèries plàstiques.
El paper que juguen les institucions públiques en les activitats
secundàries és, encara, petit. El Govern de les illes Balears,
a través de la Conselleria d’Economia, Comerç i Indústria,
es dedica a la promoció industrial i a la dinamització empresarial,
a través d’ajuts a les actuacions exportadores i a l’assessorament.
Determinades produccions locals tenen l’oportunitat d’acollir-se
al segell “Producte Balear”, i a més de diverses exigències
qualitatives, s’han de comercialitzar en llengua catalana. Cal destacar
la recent obertura d’una delegació territorial a Eivissa
de l’Institut Balear de l’Innovació Empresarial (IDI,
anteriorment anomenat Institut del Desenvolupament Industrial). El Govern
de les illes Balears també es preocupa de regular les pedreres.
La incidència del Consell Insular d’Eivissa i Formentera
en la política industrial encara és, a finals dels anys
noranta, baixa, cosa que és en part reflex del poc pes que tenen
les activitats secundàries en l’economia eivissenca. [MCL]
Sector terciari
La situació del sector de serveis al final del segle XX, i per
extensió de la resta de sectors econòmics, depèn
en gran part de l’activitat turística. La construcció
i el turisme poden considerar-se les activitats capdavanteres de l’economia
a Eivissa. El fenomen turístic arrenca en un moment determinat
de l’evolució econòmica dels països més
avançats, concretament amb la reorganització productiva
i social esdevenguda a Occident després de la Segona Guerra Mundial.
Així, des de 1955 el turisme es converteix en una activitat de
llarg abast a les societats occidentals, com a resultat de la confluència
de tres factors bàsics. En primer lloc, el considerable augment
de la renda mitjana de les nacions involucrades en la guerra, gràcies
a la seua reindustrialització. En segon lloc, les reformes socials
aparegudes en aquell entorn, per les quals es definí el temps d’oci
en forma de vacances remunerades per als col·lectius de treballadors.
Un temps d’oci concentrat en gran part en els períodes de
menor activitat industrial i de les vacances escolars. Finalment, les
millores tècniques aparegudes en els mitjans de transport (automòbil
i aviació comercial), així com la seua socialització.
D’altra banda, quasi coincidint amb els esdeveniments ara esmentats,
es duen a terme a l’Estat espanyol una sèrie de reformes
de caire socioeconòmic que permetran el desenvolupament de l’oferta
turística. Calen destacar-se el pla d’estabilització
de 1959, la reforma de les normes sobre trànsit de persones amb
motiu de les visites turístiques, i el reconeixement de la convertibilitat
de la pesseta amb les divises de l’entorn europeu. Aquestos canvis,
i molts altres associats, ajuden a comprendre alguns dels aspectes bàsics
de l’anomenat turisme de masses. En primer lloc, defineixen el mercat
turístic relacionat amb les illes Balears i gairebé amb
el conjunt de la zona mediterrània fins avui dia. Així,
els països amb major progressió econòmica i més
pes demogràfic a Europa es convertiran durant els anys 1960-1970
en els principals mercats emissors de turisme internacional, generant
(juntament amb la zona nord-americana) una activitat nova (atenent al
seu volum) com és la de fer turisme fora de les fronteres nacionals.
Aquest turisme internacional transcorre paral·lel al turisme interior,
originat a les acaballes del segle XIX amb l’extensió del
ferrocarril. Els darrers anys del segle XX el comportament d’aquestos
mercats emissors queda en gran part reflectit, pel que fa a Eivissa i
Formentera, en el quadre d’afluència turística, per
via aèria, entre 1993-1998. Tot i la diversitat de nacionalitats
que formen part de l’activitat turística a Eivissa i Formentera
es poden destacar tres mercats majoritaris, com són ara el britànic
(49,26% de mitjana), l’alemany (27,85% de mitjana) i l’italià
(8,19% de mitjana) els quals, conjuntament, representen el 85,3% dels
7.066.560 visitants arribats a les Pitiüses en el sexenni analitzat.
L’observació d’un mapa d’isòcrones permet
constatar com hi ha una correspondència òptima entre les
possibilitats tècniques del trànsit turístic entre
la zona del nord d’Europa i la conca septentrional de la Mediterrània,
tant pel que fa al transport en automòbil (zones continentals)
com per a l’aviació comercial amb aparells de cabuda baixa
i mitjana (relació autonomia i distància abastable sense
escales). El mercat turístic europeu té, doncs, dues grans
zones diferenciades pel que fa al turisme internacional. D’una banda
l’Europa nord, fortament industrialitzada els anys 1960-90, i de
l’altra l’Europa mediterrània, comparativament amb
un sector secundari poc desenvolupat i que en aquest període es
decantà cap una terciarització de la seua economia basada
en el turisme (sobretot a determinades regions costaneres i insulars).
Geogràficament el resultat d’aquesta especialització
turística envers el mercat europeu, pel que fa a Eivissa i Formentera,
es pot observar al mapa d’afluència turística de l’any
1998. A aquestos avantatges de caire geogràfic de la zona mediterrània
envers el turisme internacional europeu caldrien afegir-se dos elements
estretament lligats amb els desplaçaments per vacacions. En primer
lloc, el contrast climàtic existent entre la zona nord i la sud.
Curiosament, pel que fa al gaudi de les activitats a l’aire lliure,
les diferències climàtiques entre Eivissa i el nord d’Europa
són menors als mesos d’estiu que a qualsevol altra estació
de l’any, llevat de la variable d’hores d’il·luminació
on els contrasts són més acusats. Els mapes adjunts recullen
els índexs climàtics de R. Heurtier els mesos de juliol
(A) i setembre (B) durant el període 1952-1961. Pot apreciar-se
com les diferències entre les illes Balears i els principals mercats
emissors (Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia) oscil·len entre
els -10 o 0% d’Itàlia (hi fa millor o igual clima), +10 %
d’Alemanya, i el +10 o +20% de la zona sud de l’illa de Gran
Bretanya (d’on prové la major part del turisme britànic).
El mapa de domini climàtic del mateix Heurtier recull els mesos
amb millor clima a la zona europea, i en resulta una coincidència
sorprenent entre una part significativa de l’àrea britanicogermànica
i les illes Balears el mes de juny (mes en el qual s’inicia la punta
d’afluència turística), o bé el mes de setembre
(pel que fa al centre i sud d’Alemanya, de plena temporada a les
illes). De fet sembla, doncs, que l’estació turística
no s’explica ni de lluny en funció del clima i que aquest
element pot considerar-se com a poc significatiu a l’hora de justificar
les causes de la concentració del turisme els mesos d’estiu.
Es poden trobar majors contrastos climàtics que afavoreixen a les
illes Balears, en relació al nord d’Europa, a qualsevol altra
estació de l’any pel que fa a les activitats a l’aire
lliure, sense els riscos climàtics per a la salut que concorren
als mesos de juliol i agost (insolacions, malalties cardíaques,
atacs cerebrals). A banda de les activitats de banys, que no es poden
dur a terme quan la temperatura de l’aigua és inferior a
18 ºC (de desembre a març), la resta de les activitats a l’aire
lliure tenen un millor escenari climàtic a les illes Balears a
la tardor i la primavera en comparació a l’estiu (senderisme,
excursionisme, esports no aquàtics, pesca, etc.). Aquestes diferències
de clima i la percepció ambiental del temps que fa semblen
ser una de les motivacions principals que expliquen l’interès
dels petits inversors europeus (a banda de causes especulatives) a adquirir
una segona residència a les Illes, ja que són uns territoris
allunyats dels freds rigorosos del centre i nord d’Europa. De fet
aquesta circumstància es produeix a gairebé tota l’àrea
geogràfica de la conca Mediterrània i de cap manera és
exclusiva de les illes. L’altre element, abans esmentat, important
pel que fa als desplaçaments vacacionals, és de caire socioeconòmic:
durant la dècada de 1960 existia una diferència significativa
entre el nivell de renda mitjana dels treballadors del nord d’Europa
i el de la majoria de les destinacions turístiques del sud, Eivissa
inclosa. Així el consum turístic del nord d’Europa
cap a la Mediterrània es feia possible per a un ventall molt ampli
de clientela, fins i tot per a les classes econòmicament menys
afavorides. Serà a la dècada dels seixanta quan es definirà
un enfocament del turisme orientat a la totalitat del mercat, molt semblant
al de qualsevol altre producte industrial de consum. Les encarregades
d’organitzar i impulsar aquesta activitat turística internacional
foren les empreses de distribució majorista de productes turístics,
les quals, en aquells anys, es definiren com als principals intermediaris
entre la demanda i l’oferta. Així, el control dels viatges
dels turistes nord-europeus anà a les mans dels operadors turístics,
amb suficient capacitat organitzativa i financera per fer possible els
desplaçaments massius, quasi sempre des d’un punt d’origen
determinat a un altre d’acollida. Aquesta manera d’entendre
el turisme, inspirada bàsicament en motivacions de rendibilitat
econòmica, substituí el turisme anterior, de tall més
cultural i quasi sempre lligat a itineraris de visites amb més
d’una destinació, i, en tot cas, a estades de major durada
en els llocs d’acollida (superiors a un mes). No s’ha d’oblidar
que per a aquestes empreses especialitzades en la comercialització
de paquets turístics (turisme de masses) una de les principals
fonts de negoci rau en el fet mateix del desplaçament, amb la qual
cosa trobam una lògica contundent que passa per estimular la freqüència
dels viatges, en detriment de les estades llargues. La implantació
recent dels operadors turístics, a través de la seua representació
per les agències de viatges a Eivissa i Formentera pot observar-se
al quadre adjunt. Encara que ho han de confirmar estudis sobre la història
del turisme a les illes Balears, sembla molt probable que les mateixes
empreses que adquiriren el control dels desplaçaments, o altres
que depenien directament d’elles, intervengueren de manera cabdal
en el desenvolupament de l’oferta turística a Eivissa, aportant
els capitals, llavors inexistents, amb els quals la iniciativa privada
local pogué dur a terme la major part de la construcció
dels allotjaments i l’oferta complementària entre 1960 i
1985. Aquest fet permeté que en la relació econòmica
que comportava el turisme internacional aquells anys (guanys per als operadors
turístics i enlairada de l’economia de les Balears), el mercat
potencial de clients s’anàs ampliant a mesura que l’augment
de l’oferta de places anava consolidant-se, gràcies sobretot
a una bona resposta de les illes com a destinació turística,
amb uns raonables nivells de satisfacció dels turistes i, per tant,
unes bones perspectives per al sector. En el mercat, sovent l’augment
de l’oferta (major construcció de places d’allotjament)
significa un entrebanc a l’augment dels preus, més quan la
construcció d’hotels i apartaments els anys 1970 i 1980 anà
per sobre de l’augment de la demanda. L’evolució de
la construcció de places d’allotjament (quadre adjunt) apunta
a una permanent situació de debilitat d’Eivissa com a destinació
en relació al mercat, i per tant, a serioses dificultats per pujar
els preus, en un escenari força competitiu. En temps d’expansió,
l’habilitació de places permet absorbir els creixements de
la demanda (tot i els episodis concrets de sobrevenda) de manera dinàmica.
En temps de debilitament (1991-1993) les correccions es fan sovent recorrent
a la davallada de preus per tal d’estimular els mercats alternatius
(bàsicament el nacional). La construcció de places d’allotjament,
a més de l’habilitació d’accessos i la construcció
de segones residències són probablement els elements de
l’activitat turística més influents en el medi. L’oferta
d’allotjament continua mantenint un moderat cicle expansiu fins
avui dia, com ho palesa el quadre adjunt per al trienni 1996-1998. L’augment
de les places s’ha produït en aquest període a un ritme
de 1.318 (1,56%) entre 1996 i 1997, i de 1.409 (1,65%) entre 1997 i 1998.
Les places d’ús turístic (d’allotjaments disponibles
tipus segones residències, lloguers, etc.) han mantengut al mateix
període el següent comportament en relació a les places
turístiques: l’evolució dels creixements del nombre
de turistes arribats a les illes Pitiüses i el de les places d’allotjament
revela unes xifres poc concordants. En aquest trienni el nombre de turistes
arribats cresqué un 18,67% mentre que el nombre de places ho va
fer únicament un 4,23%. L’estada mitjana varià molt
lleugerament des dels 11,276 dies de 1996 als 10,922 de 1998, una dada
que no explica suficientment unes diferències tan significatives
entre els dos augments abans comentats. Així, el nombre de pernoctacions
passà de 16.202.500 de 1996 a 18.624.200 de 1998. L’ocupació
hotelera (quadre adjunt) l’any 1998, tot i el considerable augment
del nombre de turistes, no arribà a superar el 98% al llarg de
tota la temporada. L’oferta d’allotjament amb finalitats turístiques
a Eivissa en relació a la població resident registra un
dels índexs més alts a nivell mundial. L’any 1996
la relació oferta turística (106.424 places)/població
resident (84.220 habitants) era d’1,26, mentre que l’any 1998
(89.903 habitants) era d’1,23. Això indica que durant un
període llarg de l’any (sempre que l’índex d’ocupació
estigui per damunt del 84%) hi ha major nombre de turistes a l’illa
que població resident. Pel que fa a l’any 1998, aquest fet
es produí durant els mesos complets de juliol, agost i setembre.
Els mesos de juny i octubre la relació de visitants/població
resident s’apropà al nivell d’1:1. Tot i les dificultats
que comporta l’enteniment d’aquest fet per determinades institucions,
les xifres demostren com, almenys durant cinc mesos l’any, la població
que fa ús dels serveis, les infraestructures i els recursos naturals
a Eivissa, és el doble o més del doble de la que figura
en els censos i registres oficials. L’anomenat índex espacial
de freqüentació turística, pel qual se relaciona la
superfície de la zona turística amb el nombre de visitants
era, l’any 1985, en el conjunt de les illes Balears de 1.250. El
quadre adjunt recull la seua evolució en el trienni analitzat a
Eivissa i Formentera. En el període 1985 a 1998, la freqüentació
d’Eivissa i Formentera, comparada amb la mitjana balear de 1985
ha augmentat en un 108 %, xifra prou significativa si tenim present que
del conjunt dels espais turístics insulars de la Mediterrània
(la zona amb major freqüentació turística del món)
les Balears ja eren, l’any 1985, les de major freqüentació
turística, superant en 75 punts l’índex de l’illa
de Mykonos (Grècia). La distribució de les places d’allotjament
i places hoteleres per municipis (quadre adjunt) mostra una concentració
espacial de l’oferta en els municipis de Santa Eulària (26,57
%) i Sant Josep (29,30 %) tot i que l’activitat turística,
distribuïda en una bona part de la costa, és característica
del sistema anular propi de les illes mediterrànies. En aquest
cas, l’anell s’origina al voltant de la ciutat d’Eivissa
i el centre receptor de l’aeroport des Codolar. La xarxa de transports
terrestres (carreteres comarcals), el sistema de comunicacions i les infraestructures
energètiques segueixen aquesta disposició anular de l’activitat.
L’enclavament ciutat d’Eivissa-aeroport, canalitza una bona
part de l’activitat socioeconòmica de l’illa en direcció
al principal recurs turístic: la zona de costa (platges, cales,
ports), donant lloc a una distribució de la població allunyada
de la tradicional, en hàbitat dispers. Gairebé un 99% de
l’oferta turística es concentra a la costa o a una distància
inferior a 1 km d’ella. Pel mateix, més d’un 70% de
la població resident viu en algun nucli o centre urbà costaner.
Al contrari d’altres zones turístiques on s’ha produït
un cert buidatge d’activitat a les zones interiors, a Eivissa, el
mateix turisme ha generat la construcció de multitud de cases de
segona residència i de cases de treballadors urbans que resideixen
al camp, donant lloc a una densitat de construccions en relació
als habitants molt poc usual. La coincidència entre les zones de
major concentració de places d’allotjament (Sant Josep i
Santa Eulària) i les de major densitat de construccions d’habitatges,
pot indicar un cert paral·lelisme entre la implantació del
turisme costaner i la ubicació de les segones residències
(l’ús de l’espai costaner i de l’espai interior
amb finalitats d’acollida de visitants), reflectint un procés
que afecta, amb diferents graus d’intensitat, el conjunt de l’illa.
Econòmicament el turisme suposà per a l’economia d’Eivissa
i Formentera els ingressos recollits al quadre adjunt. Conjuntament, les
xifres tradueixen un augment dels ingressos en un 13,98% en relació
a l’any anterior, per a una despesa (turista i dia) calculada en
8.045,8 pessetes, en la qual s’inclou la despesa en el país
d’origen transferida a les illes, la despesa realitzada a l’establiment
turístic i la realitzada a fora de l’establiment. En termes
de balança de pagaments, aquesta és la principal font d’ingressos
externs, amb la qual s’equilibra el fort dèficit generat
pels altres sectors, xifrat l’any 1998 en 79.749,8 milions de pessetes
(+8,99% comparat amb 1997). En definitiva, l’augment de 160.000
turistes de 1998 es traduí en un superàvit net exterior
de 12.000 milions de pessetes. Sense descomptar la valoració dels
recursos renovables i no renovables (no sempre tenguts en compte a l’hora
de calcular la balança de determinades activitats) consumits per
la major afluència de turistes, i sense afegir l’activitat
econòmica generada a altres branques de l’economia (uns 128.153,4
milions de pessetes), l’increment reportat grosso modo
pel turisme al PIB (demanda externa) fou d’un 0,84%, o traduït
en termes d’ingressos per a cada turista de més arribat l’any
1998 en relació a 1997, de 75.000 pessetes (6.867 pessetes/dia).
Aquestes dades, a banda dels possibles errors de càlcul, poden
estar indicant un clar esgotament de l’actual model turístic
basat en el creixement il·limitat de l’afluència.
Pel que fa a altres branques d’activitat del sector terciari calen
considerar-se els transports en els vessants exterior i interior, així
com el comerç. Els transports exteriors marítims es duen
a terme des dels ports d’Eivissa i de Sant Antoni. El primer manté,
en temporada alta, una comunicació amb els ports de Barcelona (tres
viatges per setmana), de València (un viatge diari) i amb Dénia-Palma
(un viatge d’anada i tornada diari), i s’ha registrat un augment
del trànsit d’un 28,7% en relació a 1997. Sant Antoni
tengué un creixement de l’1,1%, la qual cosa significa que
entre ambdós ports el moviment de passatgers fou de 203.057, dels
quals 143.500 arribaren per motius turístics. El trànsit
de badia —moviments de turistes en excursions d’un dia—
fou d’1.780.000 passatgers dels quals 1.320.000 corresponen a la
ruta Eivissa-Formentera. El conjunt de mercaderies entrades i sortides
pels ports de les illes fou d’1.101.694 tones de les quals 125.969
tones corresponen al port de Sant Antoni, i la resta, 975.725 tones al
port d’Eivissa, de les quals 73.300 tones corresponen al trànsit
Eivissa-Formentera. En conjunt l’augment fou d’un 8,1% comparat
amb 1997, destacant els grups de productes energètics (20,16% del
total), els productes agroramaders i alimentaris (13,93%), i els materials
de construcció (13,00%). El transport aeri va registrar un volum
de 3.790.000 passatgers, dels quals un 75,3% correspongué a trànsit
internacional, la major part del qual (tres quartes parts) arribà
a Eivissa en vols xàrter. Pel que fa als transports interiors destaca
el trànsit de viatgers per carretera. El volum de viatgers mogut
per companyies de transport regular arribà als 3.084.000, als quals
caldria afegir-se el transport discrecional de viatgers, xifrat en no
menys de 4.000.000 (transport dels turistes als allotjaments i serveis
d’excursions i visites per l’illa). Les llicències
d’autotaxi registrades l’any 1998 foren 317. Quant al transport
de mercaderies el nombre d’autoritzacions (públiques i privades)
fou de 1.314. Quant a les activitats industrials s’han de destacar,
a més de la construcció, la producció d’energia
i la producció d’aigua. [GMF]
|
