a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir
Eivissa-Geografia
Medi humà
Demografia
Segons l’estat actual de les investigacions arqueològiques,
el primer poblament de l’illa d’Eivissa tengué lloc
cap al 5200 aC, dins del període que es coneix com a Neolític
. La informació és actualment molt escassa, i de
moment tots els indicis apunten a parlar més de freqüentacions
que no d’un poblament estable. El que sí sembla demostrat
és que aquestos primers pobladors portaren amb ells animals domèstics,
—ovelles o cabres—, que fins llavors eren inexistents a la
nostra illa. Després s’obrirà un buit de poblament,
que no es tancarà fins aproximadament l’any 2100 aC, ja dins
l’Eneolític . En aquest cas ja podrem parlar,
sense problemes, de l’existència d’un poblament estable.
Es practica la ramaderia, que devia ser el fonament de les activitats
econòmiques, si bé no es pot descartar l’existència
d’activitats agrícoles. Dels pocs jaciments disponibles se’n
pot deduir que podria donar-se un poblament dispers, amb agrupacions de
caràcter familiar. La tercera fase de la prehistòria eivissenca
seria l’edat del bronze , que s’iniciaria
cap al 1600 aC i de la qual tenim una informació molt parcial.
Els canvis respecte a la fase anterior sembla que se centrarien en un
suposat agrupament de la població en petits poblats i un possible
augment de l’agricultura. El fet que hi hagi construccions defensives
pot implicar l’existència de tensions entre les diferents
comunitats que poblaven l’illa. De tota manera, al llarg del conjunt
de la prehistòria, s’estaria sempre parlant d’una població
relativament escassa, donats els limitats recursos naturals que ofereix
l’illa d’Eivissa. Cap a mitjan segle VII aC els fenicis, procedents
de la zona de l’estret de Gibraltar, arriben a l’illa. La
seua intenció es crear un punt que els faciliti les relacions comercials
dins la Mediterrània occidental, la bona situació de l’illa
d’Eivissa i la poca importància que devia tenir el poblament
llavors existent, la feren molt atractiva. De principi funden dos enclavaments
(una a sa Caleta i l’altre a la badia d’Eivissa),
si bé el primer d’ells serà abandonat uns anys més
tard. L’establiment colonial de la badia d’Eivissa serà
un petit nucli urbà, amb una clara finalitat comercial. L’ocupació
de la resta del territori es limitarà en un principi a la realització
d’activitats agràries a la zona propera a la colònia.
Cap a mitjan segle VI aC hi ha canvis a aquest primitiu assentament, amb
un augment de la població i modificacions en el funcionament general
de la colònia. Tot això vendria motivat per la integració
d’Eivissa dins el món cartaginès. Amb el pas del temps,
hi haurà una completa colonització de l’espai i una
ampliació del nucli urbà. Es crea ja en aquest moment la
que serà la pauta de poblament fins a mitjan segle XX: existència
d’un nucli urbà i d’un camp on no hi ha concentracions
de població, sinó que aquesta viu dispersa. Es podria avaluar
la població, amb totes les limitacions que comporta la manca de
fonts directes, en unes 5.000 persones per a la ciutat i unes 1.500-2.000
per al camp. Eivissa es converteix en un important nucli colonial, que
manté relacions amb el conjunt de la Mediterrània occidental.
Aquesta situació es mantendrà fins i tot durant el segle
II aC, després de la derrota de Cartago. Llavors el model entra
en crisi, i comença el retrocés de les activitats econòmiques
i del poblament, tant al nucli urbà com al camp. Dins el segle
I dC l’illa d’Eivissa coneix una recuperació de les
activitats econòmiques, ja dins el període de clara romanització.
La situació entra en crisi d’una manera definitiva al llarg
del segle III dC, amb un retrocés en el poblament, especialment
el rural, i amb mostres que hi havia una clara sensació d’inseguretat.
La situació empitjora encara més amb la definitiva incorporació
a l’imperi vàndal (455). L’ocupació per part
dels bizantins (534) representarà una molt petita recuperació,
però ja molt lluny dels antics nivells d’esplendor anteriors,
i amb una població que devia ser molt poc nombrosa. La retirada
dels bizantins i la proximitat dels musulmans, que ocupen la península
Ibèrica a partir del 707, farà que s’entri en una
nova fase de crisi, amb uns nivells de poblament mínims. L’ocupació
definitiva per part dels musulmans, a partir del principi del segle X,
representarà una recuperació important, tant del nucli urbà
com del camp. Pel que fa a la ciutat àrab, si bé es fa difícil
fer-ne una avaluació exacta de la seua importància, es podria
parlar d’un nucli amb uns 2.000-3.000 habitants. El camp, amb una
forta recuperació de les activitats agràries, continuarà
amb un poblament dispers; l’illa tenia cinc divisions territorials.
La conquista catalana de 1235 implicà un canvi molt profund en
el poblament de l’illa d’Eivissa: per un cantó, es
produí l’expulsió dels antics pobladors, els musulmans;
per l’altre, començà l’arribada de nous contingents,
aquesta vegada cristians. La repoblació hagué de partir
pràcticament de zero, és a dir, a un territori prèviament
quasi buidat dels seus antics pobladors. Això, unit al fet que
l’illa d’Eivissa és terra de frontera amb el món
musulmà, fet que comporta que hi hagi una constant situació
d’inseguretat, farà que el repoblament sigui molt lent. La
primera referència al nombre de pobladors es refereix a l’any
1329 i es diu que llavors hi havia a l’illa un total de 506 focs,
o sigui, famílies sotmeses a l’impost del morabatí.
Això ens donaria un total d’uns 2.000-2.500 habitants per
al conjunt, xifra que es pot considerar molt baixa, inferior a les que
per les mateixes dates tenien les illes de Mallorca o Menorca. També
els textos de l’època ens confirmen això: un text
del 1335 ens diu que les obres al camp les fan esclaus, perquè
no hi ha altra gent disposada a fer-ho. Davant aquesta escassa població
hi incidí la pesta negra del 1348, una de les pitjors epidèmies
que va afectar l’occident europeu. Si bé no tenim dades concretes
referides a Eivissa, sí que hi ha un text on es parla d’una
gran mortaldat i d’un posterior augment en el preu de l’extracció
de la sal, probablement per manca de mà d’obra. Un altre
text de l’any 1381 parla de la necessitat que els religiosos puguin
ocupar càrrecs a la Universitat, per mor de diferents mortaldats
i fams. El més probable és que es faci referència
a la pesta de 1375, que a Mallorca acabà amb el 50% de la població.
De final del mateix segle XIV són dues dades: una és la
referència al total de la població, que seria d’uns
490 a 500 focs, xifra inferior a la del 1329 abans esmentada. L’altra
és un text on es diu que per mortaldats (pestes), caresties
(fams) i altres fortunes (els atacs musulmans) l’illa està
minvada de poble. De principi del segle següent és
un text on es parla dels estralls que està provocant una nova epidèmia
de pesta. Pel que fa a la distribució d’aquestos habitants
damunt el territori, continuà la dicotomia ja iniciada a les fases
anteriors: Eivissa serà una ciutat amb el camp, on la població
viurà dispersa. Pel que fa als inicis del repoblament rural, afectà
en un principi les planes de l’illa, on ben aviat s’aixecaren
les primeres esglésies rurals: Sant Antoni de Portmany i Santa
Eulària des Riu (principi del segle XIV), Sant Jordi de ses Salines,
Sant Miquel de Balansat i la Mare de Déu de Jesús (totes
probablement del segle XV). El fet que s’aixequi una església
no implica que la gent es concentri al seu voltant, i continuarà
vivint dispersa. L’arribada de l’edat Moderna, el segle XVI,
comporta també l’arribada dels atacs turcs i unes greus dificultats
per al poblament rural. La ciutat veurà canviar el seu sistema
defensiu, molt millorat, i probablement augmentarà la seua població.
Al món rural caldrà esperar a l’acabament del perill
turc perquè la població es recuperi. A mitjan segle XVII
l’illa d’Eivissa patirà una de les seues pitjors epidèmies
de pesta: la de l’any 1652, epidèmia de pesta bubònica
que causà 711 morts, la gran majoria d’ells dins el recinte
emmurallat, que perdé gairebé el 50% de la seua població.
Cap a final del mateix segle XVII sabem que a Eivissa hi havia uns 300
vesins, o sigui, uns 12.000-13.000 habitants. L’epidèmia
de pesta de 1652 va ser la darrera gran mortaldat catastròfica
i si bé els segles següents continuaran les epidèmies,
cap d’elles tendrà la importància de les pestes. El
segle XVIII ens ofereix un nombre major de dades referides al total de
la població, si bé aquestes informacions, amb orígens
i finalitats diversos, no tenen un nivell de fiabilitat absolut. Així
el 1727 es diu que hi havia un total de 16.249 habitants, xifra pot ser
exagerada si es té en compte que només trenta anys abans
hi havia uns 3.000 habitants menys. A mitjan segle, en concret l’any
1751, es parla d’una població d’uns 13.200 habitants,
que ens vendria a demostrar que el creixement al llarg de la primera meitat
del segle va ser sostengut, però encara moderat. La situació
canvia dins la segona meitat del mateix segle XVIII, i el 1768 es parla
ja d’uns 14.000 habitants. A partir de final de segle ja tenim els
primers censos de població a l’Estat espanyol, en concret
dels anys 1787 i 1797, que ens donen resultats molt diferents: mentre
el primer parla de 13.707 habitants el segon ens dóna un total
de 15.290 habitants. Aquest darrer sembla ser el més fiable de
tots i ens ofereix molta més informació. Si feim una anàlisi
del conjunt del segle XVIII ens trobarem amb un creixement anual del 2%,
que podem considerat com a moderat. [EPG] L’any 1784 arriba a Eivissa
el seu primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra. Immediatament s’inicià
el procés de creació de la corresponent burocràcia
episcopal. Gràcies a ella es disposa del primer conjunt de dades
referides a la població d’Eivissa i Formentera fiables i
continuades. Són les matrícules en les quals eren registrats
anualment tots els feligresos de les diferents parròquies. A partir
de l’any 1790 es disposa, per tant, d’una font d’informació
molt valuosa que podrem connectar amb els censos de població moderns
que s’inicien l’any 1857. Així es tenen sèries
numèriques de població d’Eivissa i Formentera per
als dos últims segles. Entre l’any 1800 i l’any 1999
la població d’Eivissa i Formentera ha passat de 15.949 habitants
fins a 91.473, s’ha multiplicat quasi per 6 en dos-cents anys. En
aquestos dos segles podem identificar cinc etapes que caracteritzen l’evolució
de la població illenca: 1800-1850, 1851-1920, 1921-1940, 1951-1960
i 1961-1999. Cada una d’elles presenta característiques particulars.
A la següent taula apareixen les dades de població total d’Eivissa
i Formentera i el creixement mitjà anual acumulatiu en cada un
dels períodes anteriors.
Any Població Creixement
1800 15.949
1850 22.834 0,72%
1920 26.984 0,24%
1940 37.353 1,64%
1960 37.173 -0,02%
1999 91.473 2,34%
Tot comparant la demografia pitiüsa amb l’espanyola i la balear
es pot comprovar que entre 1797 i 1970 totes tres han presentat uns resultats
força semblants. Així, situant l’índex 100
l’any 1797 resulta que l’any 1970 les Pitiüses se situen
a l’índex 314, les illes Balears al 317 i l’Estat espanyol
en el 329. Es pot deduir, per tant, que encara que les tres trajectòries
presenten particularitats importants, els resultats finals són
quasi bé els mateixos: la població es triplica en aquestos
183 anys. En canvi, l’últim terç del segle XX ha estat
ben diferent a cada lloc, així Eivissa i Formentera han multiplicat
la seua població per 1,9 en entre 1970 i l’any 1999, les
Illes Balears l’han multiplicada per 1,4 i l’Estat espanyol
únicament l’ha multiplicat per 1,2. Es fa evident que l’increment
de la població pitiüsa ha estat molt superior al de la població
balear i espanyola. A la primera meitat del segle XIX les nostres illes
visqueren un increment notable de la població, especialment a partir
de 1820. Aquesta dinàmica poblacional no implica un canvi de règim
demogràfic com el que en aquells moments vivien molts indrets d’Europa.
Probablement hem de buscar la seua causa en la definitiva desaparició
del perill dels atacs dels pirates. Les parròquies allunyades de
la mar són les que creixen per davall de la mitjana, mentre que
a les costaneres la quantitat de gent s’incrementa per damunt de
la mitjana d’Eivissa. El pla del riu de Santa Eulària i el
pla de Portmany, les terres de Sant Carles i de ses Salines, eren conreades
per sota de les seues possibilitats a causa del perill que venia de la
mar. Una vegada desaparegut aquest perill es poden establir els habitatges
a la vora de les terres de major qualitat que ofereix l’illa d’Eivissa
i intensificar el conreu. Pel mateix motiu la situació també
és molt favorable a Formentera, illa que havia estat repoblada
el segle anterior després de segles d’abandonament per causa
de la inseguretat. Aquest creixement demogràfic apreciable ocorre
sense que existeixin canvis estructurals importants. Les piràmides
de població ens indiquen que el repartiment per edats és
pràcticament el mateix entre 1797 i 1857. També podem comprovar
que les Pitiüses són relativament homogènies, sols
la ciutat d’Eivissa i Formentera se separen lleugerament del model
general. En general, sembla que el model econòmic vigent és
fonamentalment autàrquic i que no es veu afectat per la nova situació.
L’origen de l’increment de la població radica en exclusiva
en el creixement vegetatiu, no existeix immigració apreciable.
En el municipi de Sant Antoni de Portmany, l’únic ben conegut,
la natalitat supera la mortalitat a tots els decennis a partir de 1790.
Hi ha moments en què la taxa de creixement vegetatiu se situa en
l’extraordinari valor del 2% anual. Les noves possibilitats de l’agricultura
no permeten, però, absorbir la totalitat del creixement natural
dels eivissencs i formenterers, apareix així un fenomen migratori
important, que únicament ha estat quantificat per al municipi de
Sant Antoni de Portmany. Entre 1790 i 1839 l’abandona anualment
un 0’5% de la població aproximadament. A partir de 1840 els
emigrants superaran l’1% anual. En general, la taxa de natalitat
del municipi de Sant Antoni de Portmany resulta força estable entre
1790 i 1920, situant-se, aproximadament en un 32‰. En canvi la taxa
de mortalitat presenta quatre etapes ben definides: un 25‰ entre
1790 i 1819, un 16‰ entre 1820 i 1859, un 25‰ entre 1860 i
1889 i un 17‰ entre 1890 i 1920. Aquestes taxes són sempre
més baixes que no les vigents a Espanya i a Europa. A partir de
la meitat del segle XIX el ritme de creixement de la població vigent
topa amb els seus límits. Les illes no donen per a més,
han arribat al màxim d’habitants que el model productiu vigent
permet. Primer augmenta clarament l’emigració i després
ho fa la mortalitat. El creixement de la població decau, situant-se
en un migrat 0’24% entre l’any 1851 i l’any 1920. Entre
el final del segle XIX i la Primera Guerra Mundial es consolida un nou
model econòmic, que deixa de banda l’autarquia com a fet
definidor de l’economia eivissenca. Aquesta nova situació
permetrà, en primer lloc, una reducció de la mortalitat
i de l’emigració i, després un fort increment dels
habitants. Entre 1920 i 1940 tengué lloc el creixement més
espectacular de tota l’època estudiada, un 38% en vint anys.
Aquesta evolució però, presenta causes ben diferents a cadascuna
de les dues dècades. Entre 1920 i 1930 la bona conjuntura econòmica
permet suportar un important increment de la població. En canvi,
a la següent dècada és la impossibilitat d’emigrar
la causa del creixement de la població. En primer lloc és
la crisi econòmica internacional iniciada el 1929 la que impedeix
la sortida dels eivissencs i formenterers, després seran la Guerra
Civil i l’aïllament internacional. Entre 1940 i 1950 la tremenda
situació de fam i misèria que pateix la població
impedeix que s’incrementi. Curiosament, tots els ajuntaments rurals
perden població en favor de la ciutat d’Eivissa. Especialment
negativa és la trajectòria de l’illa de Formentera,
que en aquestos 10 anys perd el 22% dels seus habitants. Fins a 1930 el
creixement de la població eivissenca havia presentat una distribució
molt estable. A Vila vivien un 22-23% dels habitants totals i els municipis
rurals acollien un 16-18% de la població total cadascun d’ells.
L’any 1940 canvia la tendència, Vila acull aquell any més
del 25% dels eivissencs i formenterers, percentatge que arriba al 32%
deu anys més tard. A la següent dècada s’obrí
novament la vàlvula de l’emigració i milers d’eivissencs
i formenterers deixaren les illes per dirigir-se a Amèrica i a
Algèria. Encara que el creixement vegetatiu s’havia recuperat,
l’emigració fa que entre 1950 i 1960 es registri l’única
caiguda de població absoluta dels dos darrers segles. La pèrdua
de habitants és especialment significativa a Vila. L’any
1960 assenyala el canvi de tendència; a partir d’ara el fenomen
turístic assoleix un paper capdavanter en l’economia, arraconant
ràpidament les activitats primàries tradicionals. L’impacte
sobre la població és immediat. A partir de 1961 el flux
immigratori és continuat, multiplicant la població resident.
El creixement acumulatiu entre 1960 i 1999 es disparà fins arribar
a un 2,34% anual. La trajectòria de l’increment poblacional
romp definitivament amb 170 anys d’equilibri entre els els diferents
municipis. Eivissa creix molt ràpidament, fins que la seua població
representa quasi un 40% de la total, mentre que Sant Joan passa de representar
un 17% de la població a un migrat 4%. La resta de municipis mantenen
aproximadament la seua importància relativa. El creixement exponencial
de la població és generat, sobretot, per la immigració.
Segons les dades de 1996, últimes disponibles, només el
56% dels residents a Eivissa i Formentera han nascut en aquestes illes,
un 34% ho ha fet a una comunitat autònoma diferents de la balear
i un 10% ha nascut fora de l’Estat espanyol. Observant la piràmide
de població corresponent es pot veure que la immigració
és un fenomen cabdal per entendre l’evolució demogràfica
recent d’Eivissa i Formentera. La prova més evident es troba
als estrats que van dels 35 als 44 anys. En ells, la població nascuda
fora de la comunitat autònoma balear representa quasi 2/3 del total.
També en aquesta mateixa piràmide podem comprovar que el
fenomen immigratori afecta famílies senceres. No es tracta d’una
immigració eventual protagonitzada per homes. Fins i tot als esglaons
més baixos apareix com a mínim un 10% de població
nascuda fora de les illes Balears. Eivissa i Formentera atreuen immigrants
de totes les edats. Un altre indicador que mostra resultats semblants
és la relació de masculinitat. L’any 1950 Eivissa
i Formentera presentaven un valor del 94,26, indicatiu d’una apreciable
emigració masculina. L’any 1981 el nombre de dones ja superava
lleugerament el d’homes equilibrant-se la relació. Aquest
fet demostra que la immigració no ha tengut un resultat final esbiaixat
en favor dels homes, ben al contrari, ha estat un fenomen que ha aportat
població masculina i femenina i de totes les edats. Per comunitats
d’origen destaca la presència d’andalusos i castellans.
La distribució dels 27.233 habitants nascuts fora de Balears l’any
1996 és la següent:
Andalusia 44%
Castella 16%
Catalunya 11%
C. Valenciana 9%
Madrid 5%
Altres C. A. 15%
La immigració de persones nascudes a l’estranger presenta
una tendència diferent. En primer lloc és relativament recent;
així l’any 1991 hi havia registrats 3.217 residents nascuts
fora de l’Estat espanyol i cinc anys més tard ja eren 6.588.
Pel que fa als orígens destaquen els procedents d’Europa:
del Regne Unit, Alemanya, França; i d’entre els extracomunitaris
destaquen els procedents del Marroc. En un primer moment la immigració
rejovení de forma notable la població eivissenca i formenterera,
relativament envellida els anys centrals del segle XX. Al final del segle
XX l’envelliment torna a fer-se present. La forma de la piràmide
de població, amb una base molt estreta, indica que la forta caiguda
de la natalitat que afecta tot l’Estat espanyol també ha
arribat a les illes. A nivell de les taxes demogràfiques bàsiques,
actualment Eivissa i Formentera s’han alineat amb la mitjana de
les Illes Balears com es comprova a les següents dades corresponents
a l’any 1998, la columna de l’esquerra correspon a la taxa
de mortalitat, la del centre a la de natalitat i la de la dreta al creixement
vegetatiu. Les dades són per cada 1.000 habitants. [JcCC]
Balears 8,85 10,31 1,46
Mallorca 9,16 10,21 1,05
Menorca 8,36 10,65 2,28
Pitiüses 7,04 10,77 3,74
Poblament
La forma en què es distribueix la població sobre el territori
és probablement un dels aspectes més originals de l’illa
d’Eivissa, fins al punt que l’ha diferenciat històricament
i ha condicionat la manera en què els eivissencs s’han relacionat
amb el propi territori. Tradicionalment, hi ha hagut dues tipus de poblament
sobre l’illa: la urbana, representada únicament per la ciutat
d’Eivissa, i la rural, on la característica bàsica
és la dispersió de la població. La ciutat, anomenada
popularment Vila, és un nucli habitat amb més de dos mil·lennis
i mig d’història, al llarg dels quals hi ha hagut èpoques
de gran esplendor (com, per exemple, l’època feniciopúnica)
i altres de greu crisi (com l’època anomenada antiguitat
tardana, entre la fi de l’imperi Romà i l’arribada
dels musulmans). La ciutat d’Eivissa, aprofitant-se de la seua localització
(dalt un turó vora la mar, amb un important port al costat i dominant
les terres més fèrtils de l’illa i també les
salines), ha estat sempre i encara és el centre comercial i de
poder de tota l’illa, i també de Formentera; s’hi troben
les seus de tots els organismes i institucions d’àmbit insular,
començant per la seu del Consell Insular. El seu traçat
urbà, presidit encara per les murades d’època renaixentista,
permet resseguir una part important de la seua història, ja que
s’hi diferencien bé els barris històrics (Dalt Vila,
encerclada per les murades, i els barris mariners de sa Penya i la Marina);
l’eixample, que s’ha expandit pel pla contigu al turó
que fou l’origen de la ciutat, guanyant terreny a l’agricultura,
i també els barris perifèrics nascuts especialment a partir
del gran creixement de l’època del desenvolupament turístic.
D’entre aquestos barris, n’hi ha de diverses tipologies, com
ara aquells on es combinen els usos turístics amb els residencials
(platja d’en Bossa, Talamanca), els residencials amb tipologia original
de casetes (Ca n’Escandell), els residencials amb tipologia de grans
blocs i habitatges de protecció oficial (Cas Serres), o els teòricament
industrials però amb predomini dels serveis (Can Bofill). A final
del segle XX fins i tot ja es pot parlar de fenòmens suburbials,
pel creixement de diverses zones fora dels estrets límits del terme
municipal de la ciutat, com són els casos dels pobles de Sant Jordi
de ses Salines, Puig d’en Valls o Jesús. Però és
al poblament rural on es poden trobar els trets més originals del
poblament d’Eivissa, per mor de l’esmentada dispersió,
la qual cosa vol dir que els habitatges tradicionalment estaven repartits
per tot el territori, de manera regular, amb cada família vivint
dins les terres que treballaven. El paisatge, així, tenia uns trets
característics que es poden esquematitzar en l’absència
de nuclis de població, però també en la inexistència
de grans extensions sense cases. Hi ha alguns casos aïllats de dues
cases aferrades, i altres encara més excepcionals de tres o més
una vora l’altra, entre els quals destaca Balàfia, una agrupació
amb cinc cases i dues torres. Amb tot, el fet de viure en cases aferrades
canviava poc la manera de viure, ja que cada casa continuava funcionant
autònomament, com demostra que habitualment cadascuna tenia el
seu propi camí d’accés. L’origen de la dispersió
de la població no s’ha acabat d’aclarir del tot. En
principi es pensa que aquesta distribució de la població
és ben antiga, ja que fins i tot sembla que podria ser present
ja a l’època púnica. És curiós, però,
que s’hagi mantengut tot i les diverses substitucions poblacionals
que s’han donat al llarg de la història i, fins i tot, ben
en contra de les indicacions que es feien des del poder. En aquest sentit,
és de destacar la pressió que feren els primers bisbes d’Eivissa,
que portaren la Il·lustració a l’illa; amb ells s’inicià
una forta campanya de persuasió per aconseguir que la gent visqués
agrupada en nuclis, el primer pas de la qual fou crear els propis nuclis:
la divisió parroquial, amb una església a cada parròquia
al voltant de la qual es pretenia que es construïssin els nous habitatges;
tot acompanyat de la propaganda necessària per demonitzar la dispersió.
L’objectiu últim dels il·lustrats caldria situar-lo
en la voluntat d’obtenir un major control social sobre la població.
Aquest objectiu sí que s’aconseguí, almenys en part,
perquè les parròquies passaren a ser el nucli bàsic
de relacions humanes (els pobles), però no es va aconseguir concentrar
la població, tret d’uns pocs casos gens significatius. Els
motius d’aquesta persistència s’haurien de buscar,
probablement, en una adaptació al territori o a una reutilització
d’hàbitats, encara que aquestes explicacions no semblen suficients.
Haurien d’apuntar-se també altres possibles motivacions,
com ara l’orografia de l’illa, l’aigua (les fonts són
abundants, però tenen molt poc cabal, no poden mantenir gaires
habitatges), la inexistència de masses importants de població,
les males comunicacions interiors, la inseguretat o la inexistència
d’un teixit social organitzat sense necessitat de concentració
(els pobles). Probablement, la raó definitiva no pugui trobar-se,
sinó que sigui la suma de totes elles. Però el que no havia
provocat cap dels canvis històrics d’Eivissa ho ha fet l’arribada
del model de desenvolupament turístic, a l’inici de la segona
meitat del segle XX. En aquest moment sí que es produeixen uns
canvis molt importants en el model de distribució de la població,
que podrien resumir-se en: a. un progressiu augment del poblament concentrat,
amb un creixement important de la ciutat; desenvolupament dels nuclis
tradicionals (els pobles ara sí que creixen), aparició de
nous nuclis urbans o semiurbans residencials (ses Païsses, sa Carroca,
Ca n’Escandell, Can Nadal, etc.) i també l’aparició
per tota la costa de nous nuclis urbans destinats en principi al turisme
però que van absorbint residents permanents (Cala de Bou, Cala
Tarida, es Canar, Cala Llonga, etc.); b. una densificació generalitzada
dels habitatges a tot el territori, sense que necessàriament això
signifiqui la creació de nuclis urbans estructurats, i c. encara
que sembli contradictori, també s’ha produït l’abandó
d’alguns sectors de l’illa, on es poden observar gran quantitat
d’habitatges abandonats, a banda dels que ja han desaparegut (és
el cas dels pobles de Sant Mateu d’Albarca, Santa Agnès de
Corona i Sant Vicent de sa Cala), motivats per migracions internes de
la població dins de l’illa cap a les zones de més
desenvolupament turístic. En definitiva, a la fi del segle XX es
dóna un procés d’urbanització generalitzat,
sense planificació prèvia, que abasta bona part del territori
i on es mesclen les diferents funcions urbanes. L’originalitat de
les formes de poblament ha donat lloc a unes formes de percepció
del territori també ben originals, les quals relacionen cada persona
i cada família amb la terra que habiten, en una espècie
de sistema de subconjunts. Els elements bàsics d’aquest sistema
són la casa, la vénda, el poble i l’illa. La casa,
com a lloc de les relacions familiars íntimes i com a símbol
d’identificació de cada persona dins la societat; la vénda,
com a àmbit de les relacions pròximes, gairebé imprescindibles
(amistat, parelles, feines comunitàries...); el poble, com a àrea
de les relacions socials àmplies i com a element identificador
dins de l’illa, i l’illa, com a petit país, com el
territori ampli del qual hom també se sent part, encara que no
es conegui gaire. En canvi, no han arribat a formar part d’aquest
conjunt elements purament administratius, com són els termes municipals,
probablement perquè foren creats de forma totalment artificial
i sense gaire criteri, fet que ha provocat que siguin percebuts més
com uns causants d’incomoditats burocràtiques que com a elements
de pertinença, especialment per a la gent dels pobles que no foren
afavorits per la capitalitat municipal. Tot aquest sistema de percepció
de l’espai, com la resta de senyals d’identitat propis, ha
entrat en crisi a partir del desenvolupament turístic i la manca
d’integració social de la població immigrada que ha
arribat a Eivissa. [JPS]
Sistema urbà
S’entén com a sistema aquell conjunt d’elements interrelacionats
que constitueixen un tot orgànic, subjecte generalment a determinades
lleis. És un terme propi dels naturalistes que ha adoptat, també,
la geografia urbana. Si s’enfoca l’estudi de la geografia
urbana no només des del punt de vista de l’anàlisi
dels nuclis concentrats amb característiques més específicament
urbanes, sinó de tots ells en relació amb l’àrea
que els envolta, s’observa fàcilment una interconnexió
i una influència mútues. D’altra banda, els resultats
de l’anàlisi factorial d’una sèrie de variables
facilitarà la visió global i comprensiva del fenomen urbà.
Aquest enfocament metodològic és especialment útil
per als treballs de planificació i presa de decisions, ja que organitza
la informació, ajuda a identificar els fenòmens d’origen
local i defineix el marc indispensable per continuar les anàlisis.
El territori eivissenc actual és resultat de gairebé sis
mil anys d’acció humana sobre l’entorn, amb empremtes
més clares quan més propera és al present. Des d’aquest
punt de vista, el territori seria aquella porció de l’espai
geogràfic on una societat concreta desenvolupa les seues activitats.
La percepció de l’espai pels individus que conformen aquesta
societat determina la seua imatge del territori i condiciona la relació
amb el medi, que queda materialitzada en l’organització d’aquest
territori, convertit en un espai ocupat, organitzat i socialitzat segons
les necessitats i l’ideari de la societat que el modela, convertint-lo
en fidel reflex del sistema econòmic adoptat per la comunitat,
de la seua cultura i d’una determinada manera de comprendre el món.
El poble, al temps que l’organitza, va donant nom als diferents
llocs, en la llengua pròpia; d’aquesta manera els identifica,
són llocs viscuts, evocadors de records, en expressió de
Marià Villangómez, és una contrada a cops de mot,
d’aquí l’interès per conèixer i preservar
la toponímia com a part essencial del patrimoni col·lectiu.
Llocs i territoris són l’espai de relació entre els
sers humans i l’entorn natural i social; en aquest sentit, i accentuades
pel fet de la insularitat, Eivissa presenta unes particularitats i diferències
respecte, per exemple, de les Balears. El tret diferencial més
característic de l’àmbit eivissenc és que,
al fet de la insularitat, se suma la peculiaritat de l’existència,
fins fa ben poc temps, d’un únic nucli urbà, Vila
o Eivissa, que dóna nom a l’illa en una identificació
que expressa una situació estructural, amb clares referències
al paper assumit por la ciutat que, tradicionalment, concentrava totes
les funcions centrals o directives, a més de les econòmiques,
per al manteniment de la vida urbana i la seua àrea, constituïda
per tot el territori pitiús, organitzat per la ciutat, des d’ella
dirigit i a ella vinculat. Tota l’illa d’Eivissa, juntament
amb Formentera, constitueixen un únic sistema urbà, un conjunt
d’elements materials, humans i econòmics que conforma un
tot interrelacionat i interdependent. La ciutat de Eivissa, avui seu del
Consell Insular, ocupa la posició central del sistema, i aquesta
centralitat comporta funcions rectores, a més d’una gran
complexitat social i funcional, fruit de l’evolució històrica.
Tradicionalment ha concentrat totes les funcions urbanes, des de la política
i administrativa, amb gran importància de la defensiva i militar,
a la religiosa i cultural, passant per les funcions econòmiques
pròpies d’un centre de distribució i serveis. El seu
port, porta i nexe amb l’exterior, és la principal raó
de ser de la ciutat, i juga la funció d’intercanvi a un nivell
d’organització superior. El model tradicional d’organizació
territorial comportava una clara diferenciació entre ciutat i camp,
de fet, l’àrea rural començava a les portes de Vila,
perfectament delimitada per les muralles, les estacades i després,
pel passeig de Vara de Rey i ses Feixes; la interconnexió seguia,
principalment, la xarxa radial de comunicacions amb origen a la ciutat,
a través de la qual es realitzaven els intercanvis; aquest model
és propi d’una economia agrària i relativament autosuficient.
Encara avui, amb una població d’uns trenta mil habitants,
la ciutat d’Eivissa té un paper molt important en el conjunt
funcional, en el qual ara comparteix funcions amb altres nuclis intermedis,
especialment amb les viles de Sant Antoni de Portmany i Santa Eulària
des Riu, que concentren ja els deu mil habitants en nucli. Per facilitar
la relació entre els vèrtexs d’aquest triangle urbà
es va construir la primera carretera transversal, que uneix directament
les viles sense passar per la ciutat d’Eivissa; partint de Sant
Antoni, la variant va des de Sant Rafel a la cruïlla de la carretera
a Sant Joan, per seguir fins a Santa Eulària. La construcció
del recent entrellat de vies de comunicació interior, en una xarxa
quadrangular, àmplia i complexa, té per objecte facilitar
l’accés a qualsevol lloc de l’illa, a més de
l’ampliació de les exteriors (l’aeroport, principalment).
Els canvis funcionals que han experimentat les viles de Sant Antoni de
Portmany i Santa Eulària, així com tots els nuclis dels
pobles tradicionals, està en relació directa amb la nova
funció de l’illa com a espai d’oci i destinació
de milions de visitants procedents de tot el món, i particularment
de l’Europa comunitària; és el turisme de massa que
s’ha convertit en el gran dinamitzador de l’economia en tots
els seus sectors. La demanda de sòl urbà en forma de nous
nuclis turístics i espais d’oci, noves àrees industrials
i de serveis, a més de proporcionar habitatge a una població
que augmenta en progressió geomètrica, sobretot per la immigració,
ha estat causa que sobre la totalitat del territori illenc pressionin
els agents creadors de sòl urbà, amb els resultats de creixement
desordenat i accelerat dels nuclis tradicionals, la proliferació
d’urbanitzacions, segones residències i xalets adossats,
a més d’una urbanització difosa per l’antic
espai rural, convertit també en proveïdor de material per
a la construcció, amb nombroses pedreres, i territori travessat
per instal·lacions d’infraestructures necessàries
a la nova societat de serveis que ha substituït la tradicional pagesa;
a tot això s’ha de sumar la pressió sobre el litoral
en forma de regeneració-construcció de platges, passeigs
marítims, ports esportius i comercials; tot plegat, comporta problemes
mediambientals i la necessitat d’una correcta planificació
urbanística per atendre la demanda d’infraestructures i fer
possible la sostenibilitat. La problemàtica derivada del model
liberal de creixement, econòmic i urbà, amb tota l’illa
convertida en objecte de mercat i especulació i un fort impacte
social, és tan evident que ja ha mobilitzat importants contingents
de població a favor d’un model regulat i més respectuós
amb la natura. Els trets més característics del sistema
urbà en l’actualitat evidencien clarament el ràpid
i imparable procés de terciarització de l’economia
eivissenca, que ara presenta una forta dependència del exterior.
Els més destacats, des del punt de vista urbanístic i d’organització
del territori, són els següents: a. Existència de un
nucli urbà dominant, Eivissa. b. Creixent importància funcional
de les viles de Sant Antoni de Portmany i Santa Eulària des Riu,
que comparteixen amb la ciutat. c. Aparició de nous nuclis urbans
en la perifèria de la ciutat i de les viles, com els barris satèl·lits
de Vila, que formen un cinturó perifèric des des Pouet i
el Puig d’en Valls fins a sa Carroca i Sant Jordi; o els del voltant
de Sant Antoni, com ses Païsses i tot el litoral de la badia de Portmany;
o els de Santa Eulària, des de Siesta a s’Argamassa, a més
del barri de les escoles noves; en tots els casos conformen un continuum
urbà, guanyat majoritàriament a costa de bones terres de
cultiu, i tret del santaeularier, pertanyen a diferents municipis, fet
que en dificulta l’organització i requereix d’una coordinació
entre les institucions. d. Creixement dels pobles, amb característiques
de nuclis de tercer o quart ordre en el sistema urbà, amb canvis
morfològics significatius a tots ells, i major dinamisme quan més
propers a Vila; la relació és: Jesús, Santa Gertrudis
de Fruitera i Sant Carles de Peralta al municipi de Santa Eulària;
Sant Jordi de ses Salines, Sant Josep de sa Talaia i Sant Agustí
des Vedrà al de Sant Josep; Sant Miquel de Balansat, Sant Joan
de Labritja i Sant Mateu d’Albarca al de Sant Joan; Santa Agnès
de Corona al de Sant Antoni. e. Urbanizació intensiva de la franja
litoral, amb l’aparició de nous nuclis turístics i
de població permanent al llarg de tota la costa est i també
als sectors de muntanya, circumstància reflectida en les entitats
de població del cens de 1991, per citar només uns exemples,
Cala Llonga, es Canar i Cala Llenya al municipi de Santa Eulària,
sa Cala, Portinatx i port de Balansat al de Sant Joan, i al de Sant Josep,
Cala Tarida, Cala Molí i Cala Vedella, unides per una nova carretera
litoral que arriba fins a cala Corral, més de molts altres projectes
d’urbanització, bé en marxa, bé afectats per
la moratòria. f. Creixent pressió sobre les àrees
rurals, que perden acceleradament el tradicional caràcter agrari
a favor d’una urbanització difosa en progressiu augment que
afecta, sobretot, la part central plana de l’illa, però també
nombrosos cims de puigs. Tot això haurà de ser tengut en
compte per a una correcta ordenació del territori i intervencions
urbanístiques en el futur, ja que tot el conjunt insular funciona
com un sistema organitzat que forma part de l’entorn natural, i
ha de ser considerat com un ecosistema urbà, en el qual tots els
elements s’interrelacionen en aquest espai, ben definit i delimitat
per la seua condició insular, espai que, per tant, inclou la zona
marítima pròpia, amb activitats molt diverses, de vegades
en conflicte d’interessos. Com a ecosistema urbà l’illa
és un sistema d’equilibri fràgil i inestable, tant
des del punt de vista ambiental com social, i genera problemes als quals
s’han de donar solucions eficaces, de manera coordinada i consensuada
entre la ciutadania i les instàncies politicoadministratives responsables.
L’extraordinari desenvolupament de l’activitat turística,
amb gairebé tres milions de visitants a l’any, i l’accelerat
procés de terciarització econòmica són responsables
de la conformació de tota l’illa com una àrea amb
característiques progressivament urbanes i una població
resident en creixement, en part també a conseqüència
de l’atractiu de l’illa com a residència de jubilats
i l’aparició de noves formes telemàtiques de treball.
Tot aquest procés ha transformat els nuclis tradicionals i ha provocat
l’aparició de nous assentaments on abans era espai rural,
habitat per pagesos que se sustentaven de la pròpia activitat agrària.
A una primera etapa de pressió urbanística, exercida sobre
el litoral, va seguir-ne una segona cap a l’interior, per a la construcció
de segones residències i les noves ofertes complementàries
del turisme. Les dades aportades per l’últim cens de població
(1991) evidencien clarament aquesta transformació i el grau de
dependència econòmica respecte del sector turístic.
Per citar només les xifres d’habitatges familiars, d’un
total de 51.061 per a Eivissa i Formentera menys del 46% del total són
principals, poc més del 31% secundaris i més del 18 % estaven
desocupats. El municipi eivissenc amb major percentatge d’habitatges
secundàries és Sant Josep, amb el 53%. Sant Joan té
una proporció equivalent entre habitatges principals i secundaris,
46 i 41% respectivament, però els darrers quasi doblen els principals
entre els agrupades en nucli (60% i 32%), la qual cosa és indici
de la importància progressiva de les urbanitzacions. Santa Eulària
és el municipi amb major proporció d’habitatges desocupats,
quasi el 30 %, seguit d’Eivissa amb el 21 %. El municipi de Sant
Antoni presenta percentatges superiors d’habitatges principals al
nucli que no disseminats. És molt possible que el cens d’habitatges
del 2001 mostri tendències semblants, ja que l’últim
decenni s’ha caracteritzat pel fort increment de la construcció,
situació que avui és encara més notable, a més
de les principals, és probable l’augment de segones residències
i instal·lacions industrials. Cada vegada és més
evident l’escassesa de territori a les zones urbanes i turístiques;
la contínua expansió de l’ecosistema urbà ha
comportat canvis en l’ocupació del territori i en l’ús
del sòl. Convertir antic sòl rústic en sòl
d’assentament, requereix la dotació d’una infraestructura
de serveis imprescindibles, en especial aigua, gas i electricitat, transport,
però també recollida de fems, serveis socials, sanitaris
i educatius, a més de telèfon i altres mitjans de comunicació.
El fenomen de l’especulació del territori ha ocasionat l’augment
considerable del preu de l’habitatge i un mercat, de vegades, poc
transparent. Diferents estudis han detectat greus mancances en relació
a les necessitats creixents, entre d’altres, d’aigua i sanejament,
amb atenció especial al creixent dèficit d’aigua potable
i la demanda d’instal·lació de dessaladores i potabilitzadores,
la utilització d’aigües residuals depurades per al reg
i la jardineria, i la problemàtica de la contaminació, la
salinització i l’esgotament dels aqüífers; així
com la construcció de xarxes de clavegueres i sistemes d’evacuació.
Les necessitats energètiques són també importants,
amb la problemàtica de l’accessibilitat i emmagatzematge,
l’impacte mediambiental i la possibilitat d’ampliar notablement
l’ús d’energies alternatives. La necessitat d’habitatge
comporta diverses línies d’actuació, com la pressió
del mercat per crear sòl urbà, la rehabilitació del
patrimoni construït i la problemàtica de l’accés
a habitatges socials, i l’ocupació no planificada i no controlada
de sòl rústic i, de vegades, en àrees de risc, que
podria derivar en catàstrofes naturals o menys naturals, i requereix
d’un pla d’emergència i protecció civil per
prevenir-les o atenuar-ne l’impacte. L’expansió urbanística
requereix també la creació i la millora de les carreteres
i dels transports urbans i interurbans; la insuficiència del servei
i els defectes d’infraestructura, que ha de suportar la concentració
de cents de milers de persones al mateix temps sobre l’illa, repercuteixen
en la intensitat del trànsit amb l’ús massiu de vehicles
particulars i la freqüència d’accidents de circulació.
El creixement de la població i les activitats humanes genera una
producció de residus, que necessiten de tractaments específics
i, si fos possible, el seu reciclatge. Una altra qüestió d’actualitat
derivada de les característiques de tot sistema urbà és
la gestió, l’ús i la manipulació dels espais
verds urbans, així com dels espais naturals o rurals, amb un sentit
més d’ús públic que conservacionista. La principal
manifestació de la fragilitat del sistema urbà és
la contaminació generalitzada, per les remors a les concentracions
urbanes i a les platges, la de l’aire per emissions gasoses i radiacions
electromagnètiques, els sòls per abocadors incontrolats
i l’ús de vegades abusiu de fertilitzants, insecticides o
herbicides i la mar per abocaments inadequats de tota classe. Tot això
duu a l’empitjorament de la salut pública, física
i mental, amb la consegüent necessitat de més serveis sanitaris,
millor dotats, i la formació residual de bosses de pobres i marginats
que, al seu torn, duen a un dèficit de recursos socials. Aconseguir
un desenvolupament equilibrat i organitzar l’espai en forma integral
requereix de l’ordenació del territori. La Carta Europea,
patrocinada pel Consell d’Europa, defineix l’ordenació
del territori com "l’expressió espacial de la política
econòmica, social, cultural i ecològica de tota societat";
també és definida com el "conjunt de mesures i actuacions
públiques tendents a atenuar les conseqüències dels
processos econòmics i socials en la configuració del territori".
De manera que la intervenció específica dels poders públics
és necessària, ja que tant la problemàtica social
i econòmica, com els efectes negatius sobre el medi ambient i sobre
les condicions generals de vida de la població, no se solucionen
naturalment a través de les forces del mercat. D’altra banda,
en l’elaboració de les normes de planejament urbanístic
és necessari arribar a un consens ampli, amb un projecte de futur
que tengui en compte els interessos dels diferents agents econòmics
implicats en la producció del territori com espai urbà,
tals com els propietaris del sòl, immobiliàries, promotors,
tècnics, constructors, bancs i usuaris, amb un paper important
dels poders públics, l’actuació política dels
quals és imprescindible per harmonitzar i resoldre els conflictes
entre els diferents agents socials, a fi de no perdre de vista la qualitat
de vida de la població resident i la preservació dels recursos
per a les generacions futures, és a dir, la sostenibilitat o la
possibilitat de mantenir-se a llarg termini. Una estratègia podria
ser donar un valor comptable als recursos ambientals, rendibilitzar la
conservació i la recuperació del nostre patrimoni històric,
cultural i natural, i més des que Dalt Vila i el seu entorn, des
del puig des Molins i es Soto fins a ses Feixes, ses Salines, amb es Freus
i sa Caleta varen obtenir l’any 1999 la declaració de Patrimoni
de la Humanitat. [RVC]
