a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir
Eivissa-Geografia
Medi físic
Geomorfologia
És la part de la geodinàmica externa que s’ocupa de
l’estudi de les formes de la superfície terrestre o formes
de relleu i de les forces que les originen i de la seua evolució;
tracta, en primer lloc, de descriure els diversos tipus de formes naturals
per intentar explicar-ne l’origen i l’evolució. És
una ciència indispensable per als geògrafs, ja que descriu
i explica l’entorn natural que pot condicionar part de les activitats
humanes. Dins la geografia té per objecte l’estudi de les
formes de relleu com, per exemple, muntanyes —caracteritzades per
significatives desigualtats en l’altitud i pendents— i plans
—definits per l’horitzontalitat i escassa altitud—.
Les formes de relleu són fruit, en primer lloc, d’aquesta
massa estructural, és a dir, de les qualitats de les roques que
el componen i de les deformacions o fractures (plecs i falles) que han
sofert i que en defineixen la morfoestructura; aquest influx estructural
ve determinat en bona part per la tectònica o moviments que han
disposat, deformat o trencat, d’una o d’altra manera, els
diferents estrats o les diferents roques del terreny; cada sector del
territori ofereix característiques distintes segons el comportament
de les roques que el conformen, és l’influx o factor litològic,
del qual depèn en bona part el modelat del relleu, que serà
diferent segons les roques siguin més o menys vulnerables als agents
erosius. En segon lloc, l’erosió és un dels factors
decisius en l’evolució morfològica del relleu, amb
una gran influència del clima dins dels sistemes morfogenètics,
suposa la labor de desgast que diversos agents atmosfèrics produeixen
en la massa estructural. Les roques dures són més resistents
a l’erosió que les toves, hi ha, d’aquesta manera,
una erosió diferencial, o selectiva sobre el rocam. Així,
el relleu és el resultat de l’acció de l’erosió
(desgast) sobre la massa estructural, amb processos complexos de meteorització,
mecànics, fisicoquímics o biològics d’alteració
i d’esmicolament de la roca superficial sota l’acció
dels agents atmosfèrics, i la formació de sòls i
nous sediments; d’aquí que per analogia amb l’escultura
es parli de modelat terrestre. En tercer lloc, el temps que du actuant
l’erosió sobre les roques fa que cada relleu es trobi en
una determinada fase evolutiva. Els relleus són modificats d’una
manera extraordinàriament lenta per agents d’erosió
molt diversos, els més importants dels quals són les precipitacions,
els canvis d’humitat i de temperatura, els vents, les aigües
corrents i d’escolament i l’onatge marí a la costa.
El relleu d’Eivissa és d’estructura complexa, reflex
de les característiques de les roques i les seues alteracions tectòniques;
les formes presenten dos elements morfològics característics.
El primer són les zones de plegament; els plecs són les
deformacions dels materials rocosos de petit radi de curvatura i són
resultat d’una tectogènesi de compressió; es tracta
d’ondulacions dels estrats que consten d’una part convexa
(anticlinal) i una còncava (sinclinal). La segona són les
formes càrstiques, fruit de la conjugació de clima i rocam,
ja que l’abundància de calcàries i les temperatures
temperades, relativament càlides, han permès un bon desenvolupament,
per dissolució, de les formes de modelat càrstic. Eivissa,
com la resta de les Balears, s’aixeca sobre la plataforma submarina
que és la prolongació cap al nord-est dels relleus peninsulars
que acaben en el promontori del cap de la Nau, dels quals no quedaria
separada fins al Pliocè i Quaternari antic; són les serralades
Subbètiques del llevant peninsular, amb les quals forma un mateix
conjunt, que constitueixen una sòlida unitat morfològica
i estructural, amb una personalitat geològica tan acusada que no
es troba a cap altra regió mediterrània. La major part dels
materials són sedimentaris, dipositats al geosinclinal bètic
al llarg de tot el Secundari, a partir del Triàsic; predominen
les calcàries, però també hi ha margues i materials
trencats; aquestos sediments emergiren durant l’era Terciària,
per l’efecte dels plegaments alpins, en un període que abraça
dels -65 als -11 milions d’anys; la direcció predominant
dels eixos és SW-NE, és la disposició que, en sentit
longitudinal, pren Eivissa. El geòleg i geògraf Lluís
Solé Sabarís ha assenyalat la relació de tot el conjunt
de l’illa d’Eivissa amb la zona sud-est de la serra de Tramuntana
de Mallorca; el Trias i el Juràssic són semblants a les
sèries estratigràfiques mallorquines, però el Cretaci
és més complet i també calcari i margós, segons
els llocs, i al damunt no torna a haver-hi cap altre dipòsit fins
al Miocè inferior (Burdigalià), que és detrític
al nord i margós al sud, i presenta una tectònica d’imbricacions
i mantells de corriment de poca amplitud, fet que dóna superposicions
anormals de les capes sedimentàries. Hi ha, també, fortes
relacions litològiques entre els terrenys secundaris d’Eivissa
i els de la Prebètica interna (zona compresa entre Gandia al nord
i Alacant al sud), central (serra Mariola, la Querola) i meridional (serra
Mitjana, serra de Fontcalent). Segons el geòleg Ives Rangheard
, els materials secundaris, afectats pels moviments alpins, conformen
tres unitats tectòniques, alineades segons la direcció SW-NE,
que queden encavalcades les unes respecte de les altres formant mantells
de corriment empesos del SE cap al NW, a causa de les pressions tangencials,
que lateralment provoquen un tombament dels plecs en aquest sentit; el
desplaçament de cada unitat en relació amb la subjacent
és de l’ordre dels 5 i 7 quilòmetres, magnitud molt
inferior als de la Subbètica peninsular. Aquestos petits corriments,
han individualitzat tres unitats tectòniques, de sud-est a nord-oest
són: la unitat d’Eivissa, la més elevada estructuralment;
la unitat de Llentrisca-Rei, tectònicament subjacent, i la unitat
d’Albarca, la més baixa estructuralment, que queda davall
de l’anterior. Els materials queden disposats en plecs, majoritàriament
imbricats, que poden adoptar la forma de plec-falla, i, en menor proporció,
tombats. Els plecs són constituïts per esquames vergents cap
al NW, en què les calcàries liàsiques i cretàciques
han fet el paper d’element rígids i han relliscat sobre les
margues del Keuper, els anticlinals i sinclinals tombats i imbricats tenen
cadascun una part on els terrenys se superposen normalment i una part
invertida, on els terrenys més antics apareixen en posició
anormal; si es produeix l’estirament i ruptura del flanc invertit,
es forma un plec-falla; el domini d’encavalcaments i mantells de
corriment fa que les alineacions semblin una mica desordenades. Els relleus
de muntanya s’han modelat, sobretot, sobre les calcàries
mesozoiques, disposades en estrats de gran potència, que predominen
en el rocam dels nombrosos puigs eivissencs; aquestos, en resposta a l’estructura,
mostren cims arrodonits i generalment disimètrics, amb els vessants
del nord-oest més rostos que el vessant oposat. El resultat ha
estat un paisatge geomorfològic amb predomini dels puigs, que formen
una espècie d’aurèola de relleus que encontornen la
costa sud-occidental i septentrional fins a la serra de la Mola (409 m);
és la mateixa orientació de les alineacions tectòniques,
sobre les zones dèbils de la qual quedaran modelades les depressions
de les valls i plans. Emergides les illes, comença l’actuació
dels agents geològics externs, mitjançant la meteorització,
l’erosió, el transport i la sedimentació dels materials
preexistents. La massa estructural és esculpida per les aigües
d’escolament, sobretot pels torrents, l’erosió diferencial
actua profunditzant en els terrenys margosos tous; s’excaven, així,
les valls i fons de canals i, a poc a poc, les petites depressions queden
cobertes de materials més moderns, com són els llims de
descalcificació i les argiles recents, entre d’altres sediments.
L’erosió és tan intensa que, per restablir l’equilibri
isostàtic, uns sectors s’aixequen, com passa a la costa nord-oest
des Amunts, i se n’enfonsen uns altres. Es consolida la xarxa hidrogràfica,
amb la majoria dels cursos dels torrents oberts de nord-oest a sud-est,
al temps que es reactiva el procés amb una sobreexcavació
de valls de torrents, com el riu de Santa Eulària i el torrent
de Balansat o de Sant Miquel, amb el transport i dipòsit dels nous
materials detrítics. D’altra banda, les successions climàtiques
de períodes glacials i interglacials han format, en condicions
de règim climàtic àrid, glacis d’erosió
modelats en forma de superfícies de pendent feble (d’1¼ a
5¼) desenvolupades a la base d’un relleu abrupte, sovent recobertes
de grava, així com cons de dejecció al peu dels puigs calcaris,
o cossos sedimentaris al·luvials, semblants a un con o un ventall,
formats pels materials arrossegats per un torrent i dipositats quan aquest
arriba a la vall principal o acaba el seu curs. Les formes d’acumulació,
ben caracteritzades, formades per reblums, graves i crostes calcàries
en superfície, enllacen cap al centre de la vall o del pla al·luvial,
amb els llims roigs detrítics i sòls de terra rossa
que constitueixen els sòls de terra vermellenca dels fons de les
valls i les planes litorals, i són també recoberts per crostes
calcàries o pedra morta, que ha de ser arrancada pel pagès
per arribar al sòl agrícola i amb la qual fa els marges
de les petites parcel·les abancalades als puigs, parets que delimiten
també camins i construccions agràries de caràcter
auxiliar. Dins aquestos sediments s’han distingit cicles sedimentaris
superposats que són el reflex d’aquestes alternances climàtiques
del Pleistocè. D’altra banda, les oscil·lacions del
nivell marí han deixat nivells de platja penjats, a altituds de
25-30 m, a 5-6 m i a 2-3 m, que corresponen als nivells màxims
assolits durant les fases interglacials, ja que dins els sediments d’aquestes
platges abandonades hi ha fauna marina força rica en formes càlides;
en són exemples els de les costes de la badia de Portmany i es
Pou des Lleó. Finalment, la costa pren el contorn actual, amb el
retrocés de penya-segats i l’ampliació del litoral
amb la formació de barres i cordons litorals de còdols i
arenes, que poden formar dunes consolidades, el marès, que ha proporcionat
tant de material per a la construcció, i formacions dunars més
modernes. La naturalesa calcària de les muntanyes d’Eivissa
implica, quan l’agent erosiu principal és la dissolució,
el desenvolupament de formes de relleu o modelat càrstic, per la
modelació de les masses calcàries. El procés és
possible perquè la calcària està constituïda
per carbonat càlcic, molt soluble, i nombroses impureses no solubles,
argiles per exemple; com que l’aigua de pluja conté, entre
d’altres, àcid carbònic, dissol el carbonat càlcic.
La calcària no és permeable, però les aigües
d’escolament, que comprenen tots els fluxos d’aigua superficial,
tant els que corren pels vessants o els que tenen un llit, penetren amb
facilitat a l’interior de la massa calcària a través
de les múltiples fissures o diàclasis que solen afectar-la
i que, obertes per la dissolució, passen a ser profundes esquerdes;
una vegada a l’interior, l’aigua va dissolent la roca i comença
una circulació subterrània. Les formes càrstiques
més freqüents a Eivissa són els rasclers, canaletes
de poca amplària i poca profunditat a la part externa de la roca,
que donen una superfície molt rugosa, produïts per l’acció
de les aigües d’escolament de mantell, normalment són
solcs d’uns centímetres. El ponor o engolidor, espècie
d’embut obert en la superfície de la roca, per on es perd
l’aigua i, de vegades, du a una caverna, cova o avenc, àmplies
cavitats en l’interior de la massa calcària en les quals
es formen, per concreció de calcita, estalactites en el sostre,
mentre que al sòl es van acumulant estalagmites, i poden arribar
a unir-se en agulles o columnes de formes fantasmagòriques, com
a la cova Santa, a la serra josepina que pren el mateix nom, o a la cova
d’en Marçà, vora el port de Sant Miquel; esmentem
també, al sud-oest de l’illa, el puig de s’Avenc i
la cova des Set Fumerals; a l’est les coves des Regals i des Ramells;
al nord-oest els avencs des Pouàs, des Torrent i de sa Murtera.
Altres formes de dissolució, molt abundants, són els cocons,
de grandària reduïda; les dolines i les uvales, que són
petites depressions tancades, de forma ovalada o més o menys circular
o ovalada en superfície, el fons de les quals està cobert
d’argiles i se suposa que es formen per dissolució de dalt
a baix en funció de les línies de fractura i en col·laboració
amb altres agents d’erosió. El pòlie ocupa una superfície
major, és també una depressió tancada, el seu fons
és pla, rocós o recobert de sediments argilosos, residus
de la descalcificació, i queda delimitat per unes vores calcàries
i que són relativament abruptes; és característic
que el pòlie aparegui inundat, sempre o de vegades, depenent de
l’ascens del nivell freàtic; la circulació és
endorreica, interior, sense drenatge superficial, amb freqüència,
les aigües que el recorren desapareixen súbitament per un
engolidor o ponor, per passar a formar una circulació subterrània;
precisament el fons pla del pòlie és causat per la inundació
alternant de baix a dalt, que produeix la decantació dels sediments
detrítics procedents dels seus vessants; els pòlies més
importants, ben aprofitats per l’agricultor, són els de Corona
o Santa Agnès, el d’Albarca o Sant
Mateu i el pla de ses Formigues, a l’est de sa Talaia de Sant Vicent.
Per determinats punts favorables, les aigües que circulen subterràniament
surten a l’exterior, són les surgències càrstiques,
en forma de font o naixement, tan nombroses a Eivissa abans de la sobreexplotació
dels aqüífers. Segons la Secció de Cartografia de la
Conselleria d’Obres Públiques i Ordenació del Territori
del Govern de les Illes Balears, la superfície altimètrica
de les terres eivissenques és en un 85,2 per cent inferior als
200 metres, però més del 48 per cent queden per davall del
centenar de metres; només el 14,8 per cent supera els 200 m, sense
arribar als 500; la majoria d’aquestes darreres es troba entre els
200 i els 300 m i tan sols l’l,3 per cent supera els 300 m d’altitud.
El relleu eivissenc es caracteritza, per tant, per l’agilitat i
la moderació de les formes, amb un paisatge de petits puigs alternants
amb valls, sempre abraçable per la vista, d’una gran harmonia,
a la mesura humana, una "teoria de puigs", en expressió
de Vilà Valentí. L’illa presenta dos conjunts muntanyosos
relativament elevats, estesos de SW a NE i separats per una zona deprimida.
Un d’aquestos conjunts és el denominat es Amunts
, al nord, entre el cap Nunó i la punta Grossa, al llarg
d’un eix d’uns 29 km, sobre una superfície d’unes
14.000 ha. L’altre es troba al sud-oest, constituït per les
serres del municipi de Sant Josep, al llarg d’uns 20 km, des de
l’illa des Vedrà (381 m) a la serra de Beniferri. La faixa
deprimida intermèdia comprèn l’àrea que, d’est
a oest i sud-est, s’estén des de la vall des Figueral a Sant
Antoni de Portmany i el pla de Vila, precisament la carretera entre Eivissa
i Sant Antoni segueix el pendent inclinat dels plans de Vila i de Portmany,
que es troben al coll de Sant Rafel, a un centenar de metres d’altitud.
La zona elevada des Amunts presenta dues franges de puigs ben compactes,
la nord-occidental i la nord-oriental, amb altituds que abasten entre
els 300 i els 400 m, separades per un corredor de terres més baixes
i planes, recorregut per la carretera d’Eivissa al port de Sant
Miquel. En el sector nord-occidental, destaquen els puigs des Campvell,
d’en Racó, de sa Cova, d’en Cires, es Forn Nou, puig
d’en Tonió i el d’en Guillem. Les formes càrstiques
hi estan ben desenvolupades, amb avencs com el des Pouàs i surgències
com el broll de Buscastell, origen del torrent del mateix nom, que desguassa
al port de Sant Antoni, després de regar tota la seua vall. Els
pòlies dels plans de Corona i Albarca són formes de dissolució
càrstica que presenten un règim endorreic, en el qual les
aigües s’absorbeixen pels ponor o engolidors i penetren dins
l’aparell càrstic; les de Corona i Albarca circulen cap al
nord, i presenten algunes surgències a la costa, en llocs identificables
pel color vermellós de la terra que arrosseguen, com per exemple,
sa roca Vermella. El sector nord-oriental des Amunts constitueix una unitat
morfològica ben diferenciada, més compacta i elevada. Aquí
es troba la màxima altitud des Amunts, el puig Fornàs o
sa Torreta (416 m). Altres altures que superen els 300 m són sa
Talaia de Sant Joan, el puig des Maçons, la vénda des Murtar,
el puig de sa Fita, la Talaia de sa Cala o de Sant Vicent, els puigs de
sa Savina, d’en Vinyes, d’en Guillem, es puig Gros, la serra
Grossa, es pujol des Forn, es Forn des Saig i sa Mola. Els fenòmens
càrstics han deixat també l’empremta a la toponímia,
a la costa oriental trobam surgències com es Raig o s’Aigua
Blanca; el pla de ses Formigues i el puig des Claper són propers
al nucli parroquial de Sant Vicent; i el puig de s’Avenc i sa cova
d’en Marçà són al nord, prop de sa Clotada.
A tota la costa des Amunts se succeeixen esplèndids penya-segats,
resultat, a més de la disposició del relleu, de l’elevació
isostàtica. Alguns torrents desguassen cap al nord i contribueixen
a obrir les poques entrades, generalment petites, d’una costa penyalosa
de tallserrats; les més destacades són Portinatx, on arriba
el torrent des Arenals, cala Xarraca, el port de Benirràs i el
port de Sant Miquel o de Balansat. Però el curs més important
circula d’oest a est, és el torrent de sa Cala que, fins
arribar a la desembocadura per la cala Maians o sa cala de Sant Vicent,
corre pel fons d’una vall ben individualitzada i relativament aïllada
de la resta del territori eivissenc; a banda i banda és flanquejada
per puigs que superen els 200 metres. L’altre conjunt muntanyós
elevat és el sud-occidental, un sector molt accidentat que podria
denominar-se de Sant Josep; té una superfície inferior a
la des Amunts, però compta amb la major elevació de l’illa,
sa Talaiassa o Talaia de Sant Josep (475 m) i una sèrie d’elevacions
que superen també els 400 metres, com el puig Llentrisca (413 m),
el puig d’en Serra (438 m), el puig Gros o Cirer (415 m) i el puig
des Merlet (403 m), i molts més per damunt dels 300 m. Els nombrosos
torrents s’escolen cap al sud i faciliten la circulació entre
les serres a través de passos o colls, com el des Jondal, per on
passa la via cap as Jondal i sa Caleta; el coll des Vent i el dels Rossellons,
seguit per l’antic camí a Sant Josep, en un indret de fonts
abundants; el coll de s’Almànguena facilita el pas a cala
d’Hort i el coll de sa Creu obre pas a cala Vedella i cala Molí.
El seu vessant sud-oriental forma un arc de petits puigs de poc més
de 100 i 200 m que, des del puig des Jondal, envolten el pla de Vila;
són el puig d’en Pelleu, la serra de Trontoll, els puigs
d’en Palau, de cas Damians, d’en Palau, des Cònsol,
de sa Grana, i d’en Negre. Un altre petit sector de puigs, ben diferenciat
i prou compacte, queda a l’est del pla de Jesús; les elevacions
abasten una altitud entorn dels 200 m, són sa Talaia de Jesús,
els puigs d’en Celleràs i des Guixar, la serra de Balansat
i el puig de sa Creu; l’antiga carretera d’Eivissa a Santa
Eulària i la de cala Llonga per Jesús, travessen aquest
sector accidentat pel coll de Vila. El relleu eivissenc mostra alguns
plans relativament amplis, recoberts per materials miocènics i
quaternaris, modelats pels torrents, que obren valls en direcció
dominant NW-SE; per regla general, són petits i queden limitats
per alineacions de puigs. Els plans al·luvials més extensos
d’Eivissa són el de Vila, el de Portmany o Sant Antoni, i
el conjunt dels de Santa Eulària. Els plans de Vila i de Portmany,
inclinats en sentit contrari, entren en contacte a Sant Rafel, on abasten
una altitud d’un centenar de metres, per descendir ràpidament
fins al nivell del mar. El de Vila s’obre al sud-est, on es troba
la capital insular, amb el port més abrigat de l’illa; cap
a l’est queda prolongat pel pla de Jesús i al sud pel pla
de Sant Jordi i de ses Salines, aquest últim constituït per
una àrea de maresma i albuferes, aprofitada per a l’obtenció
de la sal marina des de fa quasi tres mil anys, en una activitat tradicional
bàsica, característica de l’economia insular. El de
Portmany s’obre a l’oest a la badia i port de Pormany o de
Sant Antoni. L’illa compta també amb una sèrie de
corredors que faciliten el traçat de les vies de comunicació;
un és el de Sant Miquel a la capital, format per les valls del
torrent de Balansat, curs alt del riu de Santa Eulària i vall del
torrent de Fruitera (pla Roig de Sant Miquel, pla de Santa Gertrudis i
pla de Vila); el de Sant Joan a Santa Eulària segueix les valls
del torrent de Labritja i del riu de Santa Eulària; la vall des
Figueral connecta amb els plans de s’Argentera i Santa Eulària;
totes aquestes valls i planells queden intercomunicats pels plans centrals
de Santa Gertrudis, Sant Miquel, Balàfia o Sant Llorenç,
Morna i Atzaró, fet que ha facilitat la nova carretera transversal
de Santa Eulària a Sant Antoni. Alguns plans, menys extensos i
millor limitats, corresponen a formes tipus pòlie, d’origen
càrstic, són els ja esmentats de Corona, Albarca, i de ses
Formigues. Els torrents han contribuït de manera decisiva a la formació
d’aquestos espais plans, domini de l’agricultura, a més
d’obrir camins. El règim d’aquestos cursos d’aigua
queda absolutament lligat a les pluges i el llit dels torrents i canals
només duu aigua de forma esporàdica i irregular, però
amb les precipitacions tempestuoses, especialment en determinats dies
de la tardor i primavera, les crescudes poden arribar a ser importants,
i fins i tot causants de desastres naturals, agreujats per la invasió
antròpica dels seus llits. Es considera que en un riu la relació
màxima entre el flux màxim d’un dia qualsevol i el
flux mitjà no excedeix de 12, si passa de 30 es parla d’un
torrent. A Eivissa hi ha catalogats 60 cursos d’aigua, tots ells
reben la denominació oficial de torrent; aquest llistat no inclou
com a tal l’únic riu de l’arxipèlag balear,
el riu de Santa Eulària, testimoni precís dels canvis que
ha experimentat la hidrologia del riu al llarg dels últims decennis,
abans un dels pocs cursos on es podia observar aigua corrent amb freqüència,
i sempre arribava amb aigua dolça a la mar gràcies a un
naixement baix del pont Vell. Molts dels nostres torrents comencen a una
surgència càrstica o en tenen diverses al llarg del seu
curs, com per exemple, el torrent de Buscastell, que s’origina al
broll del mateix nom; el torrent de Fruitera, que neix a sa Fontassa,
vora el nucli parroquial de Santa Gertrudis; el torrent de Balansat, que
desemboca al port de Sant Miquel, té un naixement a sa font des
Tur. En el seu recorregut, els torrents excaven el materials més
blans i arrosseguen els materials detrítics arrencats, que finalment,
convertits en partícules més fines, són dipositats
en el tram inferior. El cabal que transporta un curs d’aigua depèn
de la superfície de la conca de drenatge i de la quantitat de pluja
que rep aquesta conca; els torrents pitiüsos, per les reduïdes
dimensions de l’illa i la fragmentació orogràfica,
tenen conques molt petites; només el riu de Santa Eulària,
que rep per l’esquerra el torrent des pont d’en Covetes i
el de Labritja, amb el des Garrovers, s’aproxima als 100 km2; el
torrent de Buscastell, que desguassa a la badia de Portmany, i la sèquia
Llavanera, que desguassa al port d’Eivissa, tenen una superfície
superior als 50 km2. Sa Llavanera, conjuntament amb el de Fruitera, formen
una xarxa ben canalitzada la major part del seu recorregut, aprofitada
per regar part del pla de Santa Gertrudis i el pla de Vila, amb els horts
de Jesús i ses Feixes ; a més, a la badia
d’Eivissa arriben una munió de petits torrents els sediments
dels quals han contribuït a la seua formació, amb l’interès
que les seues aigües han servit per regar el sector d’horta
urbana de ses Feixes, antiga maresma amb un sistema d’enginyeria
hidràulica de gran interès antropològic i històric,
que és, per altra banda, inundable amb molta facilitat si no es
respecta la tradicional regulació del nivell de les aigües,
com ja va succeir amb la tempesta de 1977, que va destruir les instal·lacions
d’emmagatzematge dels dipòsits de butà, entre altres
danys. Els torrents del sector sud-oest són molt nombrosos, entre
els principals cal citar es Torrentàs, els torrents de cas Berris,
de ses Alfàbies i de sa Fontassa, que contribueixen, a més,
a la formació de nombroses cales. Del sector nord-oriental són
els ja esmentats torrents de Balansat i de sa Cala. Eivissa té
170 km de costa, amb formes litorals que tenen relació amb el relleu
i l’acció de les aigües marines, a més de terrasses
i formacions dunars que són testimoni de la història geològica
recent, amb diferents nivells de la mar. La costa eivissenca és
bastant articulada, amb nombroses cales, però obertes als embats
del mestral, fent excepció de la de Sant Antoni, més arrecerada,
però exposada als vents de component oest. Rosselló Bordoy
distingeix diferents classes de costa, segons la seua configuració
vertical i horitzontal, que depèn del material geològic;
així, mentre el rocam preorogènic dóna un relleu
accidentat, forta erosió lineal, dissecció accentuada i
només una pel·lícula quaternària, el rocam
postorogènic sol ser més bla i els processos de litoral
i de l’onatge són més importants que la dissecció
per aigües d’escolament. L’erosió és major
en el primer tipus de costa i va minvant d’importància mentre
augmenta l’acumulació, que predomina en l’últim
tipus. Les classifica, per aquest ordre, en costes espadades, que són
d’aigües profundes i parets verticals, que poden tenir petites
platges als racons; costes de graó, que corresponen a materials
miocènics o pleistocens, amb un salt de 0,5 a 2 m, i la plataforma
pot penetrar deu quilòmetres mar endins; platges de còdols,
que es donen quan l’escaló del pla inclinat és molt
esquifit (inferior a 40 cm), per exemple, la cala Codolar; platges d’arena,
que tenen un pendís de 8 a 12 per cent i terra endins solen presentar
una topografia de dunes, i litoral de restinga i albufera, que correspon
a les depressions, el gradient del substrat de les quals pot oscil·lar
de 0,5 a 3 per cent; les barres litorals són fetes d’arena
molt calcària a causa de les conxes i poden trobar-s’hi aigües
dolces. L’exemple més destacat de costa espadada és
el sector litoral des Amunts, que presenta una costa alta i abrupta, amb
penya-segats de considerable alçària, com el cap Nunó
(257 m) o la Creu de Sant Miquel (213 m) i poques entrades (port de Balansat
o de Sant Miquel, Benirràs, Portinatx), però també
n’hi ha a la costa sud-occidental, amb tallserrats com el cap des
Jueu o de Llentrisca (413 m); al peu dels penya-segats sol haver-hi petites
platges, unes amb còdols, altres d’arena. Petites platges
d’arena es troben al fons de les cales i són molt nombroses,
especialment, al sector sud-occidental (Tarida, Molí, Vedella,
d’Hort, Llentrisca, Jondal, port de sa Caleta) i nord-oriental (cales
Llonga, Pada, es Canar, Llenya, Mastella, de Boix, Maians o de Sant Vicent,
dita simplement sa Cala). A la costa nord-est s’obren les platges
de Santa Eulària, molt regenerades, i la des Figueral. Un altre
sector amb platges d’arena és la badia de Portmany (platja
de Sant Antoni, port des Torrent, la Bassa, platges de Comte). Però
les més extenses s’han constituït al sud de l’illa,
són les platges del front litoral del pla de Vila, Talamanca i
ses Figueretes, prolongada aquesta fins a sa Sal Rossa pes Viver i la
platja d’en Bossa, que forma un cordó litoral recolzat sobre
el conjunt calcari des Corb Marí, antic illot quaternari que abasta
els 160 m; les dues platges de ses Salines, la primera, també recolzada
en es Corb Marí, és la des Cavallet o es Solseró,
la segona es la de ses Salines, així mateix coneguda com platja
de Migjorn o de sa Trinxa, parteix del puig Falcó (144 m), on s’obre
sa cova Llarga, amb l’embarcador de la sal de sa Canal; es tracta
de cordons litorals arenosos, amb un sector dunar ben desenvolupat. La
platja des Codolar és, en realitat, una restinga de còdols
recolzada, per una banda, en el cap des Falcó i per l’altra,
en l’extrem del conjunt de puigs on es troba també la Mola
de sa Caleta. Des de sa Sal Rossa a la platja des Codolar, cap a terra
ha quedat aïllat un extens espai d’aiguamolls i albufera, explotat
des de l’antiguitat com estanys saliners, la producció dels
quals pot arribar a 80.000 tones de sal a l’any, quasi tota exportada
a l’exterior. Vorejant les costes d’Eivissa trobam un altre
element essencial del paisatge eivissenc, són les nombroses illetes,
illots i esculls que, juntament amb els seus fons marins, presenten diverses
característiques d’interès florístic, faunístic,
geològic, paisatgístic i històric; alguns dels seus
conjunts tenen algun tipus de protecció mediambiental. El més
important és l’arc d’illes que uneix Eivissa i Formentera
a través des Freus, des de la punta de ses Portes a les des Borronar
i es Trucadors (es Caragoler, sa Barqueta, illes Negres, es Penjats, es
Porcs, aquestes dos amb els fars que assenyalen el pas des Freu gros,
i passa a les illes del municipi de Formentera: s’Espalmador amb
s’illa de sa Torreta, s’Espardell i s’Espardelló).
La badia de Portmany queda tancada a l’oest per un altre conjunt
d’illots: sa Conillera, illa des Bosc, de s’Espart i ses Bledes.
Les antigues illes de la badia d’Eivissa queden avui unides a terra
ferma, formant part del port, són les illes Plana, Grossa o d’en
Valarino i es Botafoc. L’illa més elevada és es Vedrà
(381 m), enfront de la punta des Savinar o l’Oliva, al sud-oest
d’Eivissa, acompanyada des Vedranell. I enfront des cap Roig queda
l’illa més gran de la costa oriental, Tagomago, de propietat
privada. [RVC]
Clima
Max Sorre defineix el clima com l’ambient atmosfèric constituït
per la sèrie d’estats de l’atmosfera sobre un lloc
determinat, segons la seua successió habitual. El clima sintetitza
tendències estables, és una condició característica
de l’atmosfera deduïda de llargs períodes de repetides
observacions; així, pot definir-se el clima d’un lloc com
el conjunt de condicions que caracteritzen l’atmosfera i que són
definides pels valors mitjans dels diferents elements climàtics,
llurs valors extrems i la freqüència o durada dels fenòmens
atmosfèrics durant un període de temps molt llarg, si és
possible de 30 anys. En canvi, per temps atmosfèric s’entén
el conjunt d’estats i de fenòmens atmosfèrics que
tenen lloc en un moment donat i corresponen a una determinada situació
meteorològica, variable en un període breu de temps. La
correcta comprensió del clima d’un lloc exigeix l’estudi
global de tots i cada un dels elements climàtics, només
així és possible definir un clima i establir-ne les característiques
essencials i diferencials. Els estudis climàtics es basen en l’observació
meteorològica diària i en l’enregistrament d’un
conjunt de paràmetres i en l’anàlisi sectorial dels
elements climàtics; els bàsics són temperatura, pluja
i vent. A Eivissa els observatoris meteorològics són escassos
i compten, en general, amb sèries massa breus i incompletes, la
qual cosa dificulta el coneixement científic del clima i, molt
especialment, dels microclimes. Les estacions que han proporcionat registres
són l’aeroport des Codolar (oficial meteorològica),
Sant Miquel, far de ses Coves Blanques, Santa Eulària, Eivissa
GESA (termopluviomètriques), es Jugaroll, Santa Agnès, Sant
Carles, far de Tagomago, far de sa Conillera, can Palerm, es Putxet i
far des Botafoc (pluviomètriques). Les dades obtengudes confirmen
unes característiques típiques del clima mediterrani, els
factors explicatius del qual són diversos; entre ells destacarem
els astronòmics, els geogràfics i els atmosfèrics.
a. Astronòmics, la latitud dins l’àrea de clima temperat
fa que hi hagi diferències estacionals de radiació solar,
major a l’estiu i menor a l’hivern, per la inclinació
de l’eix terrestre respecte del pla de l’eclíptica
en l’òrbita entorn del sol; la radiació solar enregistrada
varia d’uns 150 Langleys o cal/cm2 d’un dia de desembre als
569 Ly de juliol, però el màxim és els 700 Ly d’un
dia de juny, entorn del solstici d’estiu. b. Geogràfics,
el clima eivissenc és condicionat per la situació, la influència
marítima i el relleu. La situació general és a l’occident
de la massa continental euroasiàtica i, concretament, Eivissa ocupa
una posició centre-oest a la Mediterrània occidental, a
uns 100 km de la costa sud-est de la Península i una latitud aproximada
d’uns 39¼ N, equidistant entre la península Ibèrica
i el nord-oest d’Àfrica. La insularitat comporta una forta
influència marítima, que suavitza les temperatures, ja que
l’efecte termostàtic de la Mediterrània redueix l’amplitud
tèrmica, tant diària com anual, que és d’uns
14 ¼C, el que dóna un índex de continentalitat de Gorcinsky
molt baix, només 17,4 (sobre 100). L’altre factor geogràfic
és el relleu; l’accidentada orografia eivissenca constitueix
un element particularment eficient per ajudar a la formació de
nuclis convectius importants, que donen majors precipitacions als sectors
de puigs. Les dades de les diferents estacions meteorològiques
mostren en la distribució espacial, malgrat molts buits d’informació
i sèries insuficientment llargues, un increment de les pluges amb
l’altitud i amb la distància a la costa; el primer efecte
és molt conegut, són les pluges orogràfiques: en
ascendir pels vessants dels puigs l’aire s’espandeix així
com la pressió decreix, amb el consegüent refredament i formació
de núvols i pluja; el segon pot ser ocasionat per dues causes,
la primera, una major convecció sobre la terra que sobre el mar
a causa de les respostes de la major temperatura del sòl als intercanvis
d’energia radiant, i la segona, al decreixement de la velocitat
de l’aire que creua la línia de costa en trobar-se amb un
increment de la rugositat de la superfície; el resultat és
que aquest aire retardat es converteix en un obstacle per a l’aire
que el segueix, que es veu parcialment obligat a ascendir de manera similar
a la del primer efecte; com a resultat, la pluja a Eivissa marca una variabilitat
espacial, amb un gradient des de la costa d’aproximadament 50 mm/km.
Els llocs més secs reben menys de 300 mm, mentre que sobre el sector
de muntanyes del nord-est cauen més de 600 mm. c. Atmosfèrics,
la situació d’Eivissa és intermèdia entre la
zona de flux general de ponent i la zona subtropical, responsables de
les característiques del temps d’hivern i d’estiu,
respectivament, a més de les influències específiques
de la cubeta mediterrània, envoltada de muntanyes i amb diversos
portells. L’illa està alternativament afectada per una circulació
atmosfèrica de predomini dels vents de l’oest, característica
de les regions de latituds mitjanes, o sota un règim de tipus subtropical,
aquesta última principalment en els mesos de maig a octubre, la
primera en els mesos d’hivern, encara que tots dos tipus poden aparèixer
en qualsevol moment de l’any. M. Raso ha assenyalat que en la meitat
dels dies de l’any, la circulació atmosfèrica sobre
les Balears correspon tant a l’advecció zonal (moviments
de les masses d’aire d’oest a est) com al baix gradient baromètric;
quan no hi ha gradient baromètric definit sobre la Mediterrània
es dóna la situació de pantà baromètric, comú
entre abril i octubre i amb una mitjana de la meitat dels dies de juliol
a agost, el cel està clar o amb clarianes i s’estableix un
règim local de brises en les hores centrals del dia. Durant la
resta de l’any predomina la circulació de l’oest, els
cels presenten nuvolositat variable i cauen algunes pluges quan els fronts
freds arriben a les illes. Aquestes diferents característiques
del temps estan influïdes pel fet, assenyalat per Agustí Jansà,
que les serralades que envolten la Mediterrània occidental actuen
com a barreres bloquejant la invasió d’aire en els baixos
nivells de l’atmosfera; això ocorre principalment en situacions
d’estabilitat atmosfèrica, en què l’aire que
es troba al nivell de la mar adquireix una peculiar humitat i distribucions
en vertical de les temperatures, així és apropiat parlar
d’una massa d’aire mediterrani; llavors els portells entre
muntanyes, com l’estret de Gibraltar, el canal de Sicília,
o les valls dels rius Ebre i Roine-Saone, deixen entrar aire procedent
d’altres regions, que originen forts contrasts entre les masses
d’aire i contribueixen a l’activació d’una forta
ciclogènesi, o formació de borrasques, a la Mediterrània,
a la conca occidental de la qual poden generar-se conjunts convectius
de mesoscala, productors de fortes tempestes, estretament relacionats
amb desenvolupaments ciclogenètics als sectors de Balears o Algèria.
Un conjunt convectiu de mesoscala, en essència, és una formació
nuvolosa de grans dimensions, que ultrapassa l’estat de cúmul,
originada en condicions atmosfèriques d’intensa baroclínia,
amb un alt grau d’organització interna, que la fa evolucionar
amb cicle de vida propi, fins i tot pot interaccionar amb l’entorn
sinòptic i modificar-lo. El resultat final, identificable en les
imatges infraroges del Meteosat, és l’aparició d’àrees
d’ingent condensació, de tonalitat molt fosca, a causa de
l’intens alliberament de calor latent en el marc d’actives
condicions atmosfèriques nubígenes; l’enorme energia
acumulada converteix aquestos conjunts nuvolosos de mesoscala en una de
les majors fonts generadores de llamps del sistema atmosfèric planetari.
Un fenomen relativament freqüent, per la proximitat al desert del
Sahara, és el de les pluges de fang o pluges de pols (dust
rain), un hidrometeor peculiar format per gotes condensades en arenes
i llims que actuen de nuclis de condensació del vapor d’aigua;
evaporada l’aigua de les gotes, els nuclis d’arena o llim
tapissen les superfícies amb una fina capa de tonalitat rogenca;
en la seua gènesi té decisiva participació la presència
de fluxos intensos de component SE (xaloc) en nivells baixos de la troposfera
associats a les ciclogènesis profundes en superfície, que
s’acompanyen de vaguades en altitud. Aquestes pluges tenen pH superior
a 7; de vegades es parla també de pluja de granotes, fent al·lusió
a la precipitació aquosa amb la qual cauen petites granotes pel
fenomen de succió d’aquestos batracis operat, des de núvols
convectius, en basses o safareigs. Un altre meteor que pot ser present
a Eivissa és el fibló, una depressió en forma de
columna d’aire de gran força de rotació amb un vòrtex
o centre actiu de reduït diàmetre, que produeix remolins ciclònics
ascendents, amb vents de gran velocitat i notable poder de destrucció
per l’elevada velocitat del vent en el vòrtex de l’espiral;
se’l relaciona amb gradients tèrmics molt intensos ocasionats
per un sobtat escalfament de la superfície, encara que el seu origen
no es coneix exactament; la pagesia temia aquest fenomen i procurava contrarestar-lo
mitjançant una oració i unes tisores. A la dinàmica
de variacions estacionals en la circulació de les masses d’aire
corresponen unes situacions sinòptiques: la del NW deixa entrar
aire polar marítim; la del N, aire àrtic marítim
i les del NE, àrtic o polar continental molt secs i freds; la situació
del SE atreu l’aire tropical saharià, càlid i sec,
en forma de xaloc; la situació SW permet l’entrada d’aire
tropical marítim pel portell de Gibraltar; la de l’W deixa
arribar les borrasques del front polar, amb aire polar marítim
de transició; el desenvolupament de l’anomenada massa d’aire
mediterrani, amb característiques específiques, es pot produir
en la situació d’un centre d’altes pressions al nord-oest
de Galícia i un de baixes pressions al sud de l’Atlas. En
termes generals, per la circulació atmosfèrica, a l’estiu
les pertorbacions del front polar es traslladen a latituds altes i se
situa a les nostres latituds l’anticicló subtropical oceànic
de les Açores, que determina l’estabilitat atmosfèrica,
amb absència de precipitacions; a la tardor, l’anticicló
es retira cap al sud i predomina la circulació de l’oest,
amb el front polar, que comporta inestabilitat atmosfèrica i pluges,
mecanisme que s’inicia a principi de la tardor i dura fins al final
de la primavera. Les majors precipitacions es registren, així,
en les estacions intermèdies, sobretot a la tardor, mentre que
a l’hivern és també freqüent la presència
d’anticiclons tèrmics sobre la Península i el continent
europeu, que donen lloc a un temps fred i assolellat, amb la mar plana
i tranquil·la, característic de les minves de gener. D’aquestos
factors se’n deriven els trets característics del clima eivissenc,
els més destacats són: a. Estiu sec, els registres pluviomètrics
estivals són els menors de tot l’any; aquesta és,
sens dubte, la característica més acusada i suposa el major
atractiu per al turisme de massa, a la recerca de sol, platja i festa
nocturna. b. Clima temperat d’estiu càlid, la temperatura
mitjana anual és de 17,5¼ C (però en el període 1986-93,
arribà als 19¼ C), amb una oscil·lació o amplitud
tèrmica anual moderada, d’uns 15¼ C entre els 11¼ C de gener
i els 26¼ C d’agost. L’estiu és llarg i càlid,
cinc mesos tenen 18¼ C o més de temperatura mitjana, amb màximes
a l’agost; els hiverns són molt suaus, en realitat no hi
ha un veritable hivern, meteorològicament parlant, ja que les temperatures
mitjanes de gener no baixen de 10¼ C i, de fet, els dies amb temperatures
sota 0¼ C són molt pocs, i en la majoria dels anys no se’n
donen. Les temperatures mitjanes diàries màximes arriben
als 28-30¼ C a l’estiu, i les mitjanes mínimes de l’hivern
són de 7-9¼ C, amb variacions de 2 o 3¼ C amunt o avall en les
mitjanes mensuals la major part dels anys. c. Precipitacions anuals mitjanes
escasses, de l’ordre dels 400 mm, amb un balanç hídric
deficitari, agreujat per la intensa evapotranspiració de l’estiu.
El règim de precipitacions es basa en més de 80 dies de
pluja, de vegades acompanyada de pedra o calamarsa, i excepcionalment
un dia de neu; la mitjana de dies de pluja varien d’1-2 al juliol
a 8-11 el desembre, amb uns 60-90 dies de pluja de mitjana anual. Els
valors mensuals presenten un acusat mínim estival (3-6 mm el juliol)
mentre que el màxim principal es dóna a la tardor, i pot
presentar un màxim secundari en primavera; dins l’any mitjà,
octubre és el més de màxima precipitació,
seguit de desembre i novembre; tret del mínim de l’estiu,
els valors mensuals són semblants en les altres estacions. Les
precipitacions cauen majoritàriament en forma de pluja (només
hi ha una mitjana de 0,4 dies de neu per any, a l’hivern), la pedra
o calamarsa és més freqüent que la neu (2 dies de mitjana
per any), però acompanya pluges tempestuoses i la seua contribució
a la precipitació anual és també molt baixa. L’acusat
mínim de precipitacions de l’estiu (3-6 mm el juliol) és
seguit a la tardor pel màxim anual d’octubre (60-80 mm),
després d’un descens al començament de l’any,
un poc rellevant màxim secundari de primavera condueix al mínim
del següent estiu, completant així el cicle d’un típic
règim mediterrani de precipitacions. Les precipitacions anuals
presenten una clara distribució espacial, amb un gradient cap al
centre de l’illa, que abasta els 500 mm; mentre que cap al nord
d’Eivissa se superen els 600 mm, zones costaneres al sud i a l’oest
només reben 350 o menys de 300 mm/any, fet que els dóna
trets d’una aridesa que podem relacionar amb la regió del
sud-est peninsular. d. Precipitacions de tardor intenses o molt intenses,
de curta durada; també a la primavera, que poden ocasionar inundacions
i torrentades per la sobtada acumulació d’aigua a uns nivells
molt superiors a la capacitat d’infiltració del terreny,
risc que l’acció antròpica contribueix a empitjorar;
segons Agustí Jansà, la condició més apropiada
perquè es produeixin les grans pluges de tardor és la borrasca
freda en altura, acompanyada d’una depressió en superfície,
a vegades petita, preferentment situada cap al sud de les illes a les
quals bufa aleshores vent de gregal (NE); les precipitacions més
significatives són, per tant, generalment intenses i de curta durada
(tempestes). El nombre de dies que han superat els 100 mm pot servir de
mostra de la freqüència de pluges molt intenses; així,
a l’observatori de Sant Carles, al llarg de 27 anys (entre 1945
i 1977, amb sèries incompletes), en set ocasions ha plogut més
de 100 mm en 24 hores. e. Predomini de la irregularitat, la variació
interanual de la precipitació és molt forta, tant en valors
mensuals com anuals, però també varia en les temperatures;
se succeeixen anys de sequera i d’altres amb més pluja, a
un hivern amb episodis de fred intens pot seguir un altre excepcionalment
suau, i a un estiu xafogós, amb sobtades onades de calor per la
invasió d’aire africà, pot seguir un altre menys calorós.
Les temperatures anuals mitjanes màximes i mínimes són
21,6¼ C i 13,9¼ C, respectivament, amb una oscil·lació o
diferència de 7,7¼ C. Els valors extrems enregistrats a l’aeroport,
que opera des de 1952, són 35,6¼ C l’agost (amb alguns màxims
de 22,5¼ C el gener, el més més fred) i una mínima
absoluta el febrer de -3¼ C; això és perquè aquestes
temperatures mínimes només es donen quan masses d’aire
polar continental penetren a la Mediterrània des del nord-est,
prou fredes per arribar fins a Eivissa amb temperatures pròximes
als 0¼ C malgrat haver viatjat una certa distància sobre la mar;
llavors, baix uns cels sense núvols a causa de la proximitat de
l’anticicló europeu comunament associat amb aquestes situacions,
el refredament nocturn fa que a la nit la temperatura caigui per davall
del punt de congelació. La més intensa d’aquestes
onades de fred en temps recents va ser la de febrer de 1956, però
a Eivissa només quatre dies presentaren temperatures sota 0¼ C,
amb la mínima abans esmentada de -3¼ C. Respecte de les precipitacions,
ha estat observat un ritme anual de 15 a 17 anys entre els màxims
i mínims aguts de pluviositat; el decenni dels 60, per exemple,
fou de molt el més plujós del període 1945-1977.
El record pluviomètric eivissenc es donà durant la tempesta
de 15 de novembre de 1985, amb un registre de 281 mm a Santa Eulària;
el límit dels 200 mm també fou àmpliament superat
el 18 de setembre de 1977, amb un màxim de 211,5 mm a can Palerm.
La irregularitat de les precipitacions i les eventuals pluges de tempesta,
amb la dualitat sequera/inundacions, comporten un risc natural, amb situacions
d’alerta roja i programes de protecció civil, davant la possibilitat
de pèrdua de vides humanes. La disposició del relleu, així
com les dimensions de l’illa, fa que el drenatge s’organitzi
sobre la base de cursos de conques i recorregut necessàriament
breu, però alguns torrents tenen una conca considerable i salven
desnivells notables; a més, la disposició dels afluents
i la seua longitud ajuda a una ràpida concentració de l’aigua
i la formació de cabals importants. Les avingudes que es produeixen
corresponen al model denominat flash flood, caracteritzat per
l’augment súbit del cabal, amb una ona de crescuda sobre
un llit abans eixut, i la breu duració. Les avingudes es caracteritzen,
també, per l’aportació de gran quantitat de matèria
sòlida en suspensió, des de blocs de pedra a argiles, llims
i restes vegetals, l’elevada velocitat motivada pels pendents i
de gran força erosiva. Un aiguat particularment damnós fou
el que caigué el setembre de 1977, amb precipitacions de gran intensitat
horària, com a conseqüència, la major part dels cursos
d’aigua eivissencs es desbordaren, les avingudes abastaren la força
màxima en el vessant oriental, per tant, l’àrea més
afectada fou l’est de l’illa, particularment els nuclis turístics
costaners de sa Cala, i Santa Eulària-Cala Llonga, a més
de Portinatx (al nord), i el sector de la capital, amb tot el pla de Vila;
als puigs cultivats les destruccions foren notables, quedaren arrassades
terrasses de cultiu i murs de parcel·lació, amb especial
intensitat al sector de Sant Carles; les pèrdues materials foren
calculades en més de 500 milions, més els 200 milions avaluats
en danys al sector agrari. Alguns torrents dugueren cabals que, segons
les informacions, que relaten seccions de fins a 30 m d’amplària
i 5 de profunditat, pogueren puntualment arribar o superar els 400 m3/s.
e) Vents, el vent és gairebé sempre present, amb un 15 per
cent anual de dies de calma. Eivissa presenta un règim de vents
on predominen els de component oest a l’hivern i a l’estiu
els de component est; el predomini de vents de llevant a l’estiu
és causat per la tendència a la formació d’un
centre de baixes pressions tèrmic sobre la península en
aquestos mesos; la resta de l’any, encara que la freqüència
dels vents de component est continua sent alta, aquestos decreixen a favor
dels vents de l’oest, que arriben al seu màxim a l’hivern;
els vents d’altres direccions són de menor importància,
excepte el SW o llebeig a l’aeroport, fet que pot ser atribuït
en part a l’efecte orogràfic i en part a les brises de mar,
principalment els dies d’estiu. La major freqüència
de les calmes a Eivissa ha de ser causada també per les diferències
en la superfície de l’illa, quan el refredament nocturn de
l’illa confereix una gran estabilitat a les capes més baixes
de l’aire, impedint així la transferència vertical
des de les capes més altes a les inferiors, que tendeixen a mantenir-se
en calma en la proximitat del sòl. La velocitat mitjana del vent
al llarg de l’any és de 15 km/h, oscil·lant dels 14
km/h dels fluxos d’estiu i tardor als 18 de l’hivern. Les
ratxes màximes superen de vegades els 100 km/h, a la majoria dels
mesos, amb el mínim a juny (76 km/h) i el màxim enregistrat
a l’octubre (109 km/h). La direcció d’aquestos vents
forts és normalment NW o W, encara que a l’estiu poden ser
també de l’E, per la major freqüència dels d’aquesta
direcció; els vents forts del NE, com ocorre amb el màxim
enregistrat el desembre, vénen moguts per un anticicló instal·lat
a Centreeuropa. A l’observatori de l’aeroport des Codolar
el vent més freqüent és el llebeig (21% dels dies),
seguit del llevant (19%), ponent (12%), gregal (10%), tramuntana (7%),
mestral i xaloc (6%), i migjorn (4%). A l’estiu, de maig a octubre,
aproximadament un 75% dels dies presenta un règim local de brises,
que es produeix per l’escalfament més ràpid de la
terra que de la mar; això determina que, durant el dia, l’aire
més calent que està en contacte amb la superfície
de l’illa, cosa que en provoca l’ascensió; l’espai
deixat per aquesta massa d’aire escalfada és ocupat per l’aire
situat sobre la mar, més temperat; a la nit, el procés s’inverteix.
El mecanisme de les brises de mar és molt important per a la pràctica
dels esports nàutics, ja que garanteix un règim de vent
suau i constant, a més d’actuar també com a mecanisme
de refrigeració natural. f. La insolació i la nuvolositat;
segons els valors mitjans anuals registrats a l’observatori de l’aeroport
des Codolar, la insolació és força elevada, 2.748,2
hores de sol, amb valors màxims a l’estiu, amb el cel clar
la major part dels dies; els dies serens són 99,1 i 224,9 els de
nuvolats i clarianes (xifra aquesta magnificada per l’hora en què
es fa l’enregistrament, a les 7 del matí) i només
una mitjana de 41 dies a l’any són coberts. g. La humitat
és molt elevada tot l’any, amb una mitjana de 71 per cent
d’humitat relativa, oscil·lant del 75 per cent d’octubre
a gener al 67 per cent de juliol; les oscil·lacions diàries
són inverses a les variacions de temperatura, amb valors de 60
% a les hores centrals del dia, amb les màximes temperatures, i
entorn del 85 % abans de la sortida del sol, amb les temperatures mínimes.
Encara que la boira és infreqüent (1 o 2 dies de mitjana per
mes), la serena o rosada pot donar-se en molts dies, sobretot en llocs
que l’afavoreixen per les condicions microclimàtiques; contrastant
amb la freqüència de la serena, els dies de boira són
molt escassos, 9 dies a l’any a l’aeroport, però és
de notar que el nombre de dies de gelada o gebre, és superior als
dies amb mínims de temperatura igual o per baix de 0¼ C; aquestes
gelades són infreqüents però poden ser molt negatives
per a l’agricultura, particularment quan se succeeixen poc abans
de la primavera, sobretot si s’ha donat una fase de temperatures
altes, que provoca la floració avançada dels arbres i les
plantes. En resum, el clima d’Eivissa és, en general, mediterrani
pur, influït per les masses d’aire polar marítim (oceànic
de latituds mitjanes altes), tropical marítim (anticicló
de les Açores) i continental càlid (saharià, molt
sec); pel règim de temperatures i de precipitacions, segons la
classificació de Koeppen, la major part de l’illa tendria
un clima Csa, és a dir, temperat, d’estiu sec i càlid
i hiverns suaus. Però la distribució espacial de les temperatures
no es posa de manifest amb les dades disponibles, ja que les petites diferències
mesoclimàtiques queden emmascarades per les condicions microclimàtiques
de les estacions. No hi ha estudis de microclima, però de les dades
disponibles pot deduir-se que l’orografia introdueix considerables
variacions a escala microclimàtica, que es manifesten sobretot
en les parets rocoses orientades al nord i en els fonts de torrent. L’efecte
comença pels diferents valors de radiació rebuts per la
superfície segons el pendent i l’aspecte, aquestes variacions
en l’aportació d’energia produeixen canvis significants
entre la temperatura del sòl i la de l’aire, que són
progressivament més importants així com ens apropam a la
superfície; en correspondència amb aquestos canvis de radiació
i l’exposició a vents locals, també la ratio d’evaporació
i el contengut d’aigua del sòl és modificada. A més
de l’efecte orogràfic, la presència de vegetació
juga un paper fonamental per determinar el microclima, principalment quan
constitueix una formació de garriga o té sostre arbori;
els resultats són particularment notables als penya-segats orientats
cap al nord i al fons de canals i fan possible unes inusuals condicions
d’humitat en llargs períodes de temps, en què fins
i tot durant l’estiu sec la serena mulla la superfície del
sòl a determinats llocs on abundants molses i altres plantes higròfites
són testimoni mut d’aquestes condicions especials. Un altre
microclima que recentment atreu l’atenció del científic
és el clima urbà. En efecte, la ciutat és un medi
modificador dels valors dels elements meteorològics, en crear unes
condicions climàtiques particulars al seu entorn. L’emissió
de gasos, industrials o dels vehicles, altera la composició química
de l’aire en injectar partícules contaminants en grans proporcions;
d’altra banda, les dimensions i fesomia de l’àrea edificada
causen variacions en la direcció dels vents, la humitat de l’aire,
la recepció d’insolació i, sobretot, en les temperatures.
El clima urbà és un clima local caracteritzat per les diferències
que es registren en els valors de les variables atmosfèriques a
l’interior de la ciutat, que suposa contrasts significatius entre
aquella i l’àrea rural perifèrica; el tret més
característic és la formació de una "illa tèrmica"
o "illa de calor urbana". L’edificació compacta
de la ciutat d’Eivissa incideix fortament en el comportament climàtic
de la ciutat; els materials utilitzats absorbeixen més calor durant
el dia i l’alliberen durant la nit, la disposició dels carrers,
sobretot a certs sectors de l’eixample, origina turbulències,
modificacions en la direcció del vent i introdueix variacions tèrmiques,
la intensitat del trànsit i les emissions gasoses augmenten la
contaminació i, juntament amb la generació de calor pels
sistemes de calefacció i refrigeració o altres activitats
humanes, contribueixen a l’efecte hivernacle, el drenatge de les
aigües de pluja és particularment deficient en cas de precipitacions
de mitjana intensitat. L’interès de l’estudi del clima
urbà és proporcionar informació útil per a
la planificació d’àrees edificades i la millora de
l’eficàcia energètica d’aparells de calefacció
i refrigeració, però també per als càlculs
de benestar i confort humà. [RVC]
Hidrologia
La quantitat total d’aigua dolça que es pot disposar en un
territori, la seua distribució, així com la seua dinàmica
depenen, essencialment, de tres factors: en primer lloc de l’estructura
del relleu, que condiciona la seua presència en un lloc o en un
altre, segons com es distribueixin les muntanyes i les planures; en segon
lloc de les característiques litològiques, perquè
hi haurà importants diferències en les possibilitats de
disposar d’aigua en funció de la porositat i de la permeabilitat
dels sòls i del tipus de roca dominant, i el tercer factor, el
més obvi, és la quantitat de precipitació registrada
sobre cada part del territori. A més a més, han d’afegir-s’hi
la vegetació i el sòl, ja que ambdós elements tenen
un paper regulador de la circulació; un sòl ben desenvolupat
reté l’aigua, fa que es desplaci lentament i pot ser millor
aprofitada per les plantes, que són les que asseguren l’estabilitat
del sòl. A Eivissa, pel fet de ser un territori insular, evidentment
només pot comptar-se amb les aigües de les precipitacions
que cauen sobre la pròpia illa, que no són molt abundants
i, a més, cauen de manera irregular, tant pel que fa a les quantitats
totals anuals com per la quantitat d’episodis de pluja (pot haver-hi
grans quantitats de pluja, però molt concentrada en pocs episodis,
amb la qual cosa l’aigua s’escorre cap a la mar amb major
facilitat). El relleu condiciona el recorregut dels principals cursos
hidrogràfics de l’illa, que neixen a les parts més
elevades, és a dir a la zona des Amunts, al nord, o als massissos
de la zona sud-occidental i central, i es dirigeixen cap a les planures
de la zona central (pla de Portmany, àrees properes a Santa Eulària)
o meridional (pla de ses Salines). El predomini de roques calcàries,
per la seua banda, significa una major possibilitat d’infiltració
i, per tant, més presència de les aigües subterrànies,
per la porositat d’aquestes roques i la particularitat que es dissolen
amb l’aigua i donen lloc a punts de penetració cap a l’interior
(avencs, per exemple).
Les aigües subterrànies Es calcula que el percentatge
d’aigua de pluja que arriba a infiltrar-se és aproximadament
entre el 10 i el 20% de la precipitació total. Aquestes aigües
subterrànies s’emmagatzemen a les creques i als porus de
les roques i al sòl, fins que els materials permeables queden saturats.
La part superior d’aquestes zones saturades s’anomena nivell
freàtic. Poden donar-se acumulacions d’aigües subterrànies,
anomenades aqüífers, els quals poden ser de dos tipus: oberts,
quan no s’interposen sectors de roques impermeables entre ells i
la mar, i tancats, quan es troben envoltats de roques impermeables. En
el primer cas, el dels oberts, mantenir els nivells freàtics i
les aportacions d’aigua dolça és important perquè
sinó l’aigua salada de la mar es pot infiltrar i salinitzar
tot l’aqüífer. Pel que fa als aqüífers tancats,
el perill no és, òbviament, que puguin salinitzar-se, però
sí que els nivells freàtics vagin baixant fins al punt que
s’esgoti l’aigua acumulada. L’aigua subterrània
torna a la superfície de manera natural o artificial. Quan el nivell
freàtic es creua amb la superficie del terreny i, per tant, l’aigua
passa a ser superficial, es parla de font, que brollarà mentre
el nivell no baixi. Artificialment l’aigua s’extreu a través
de pous, que poden ser artesians (si la pressió a què es
troba l’aigua és suficient com perquè una vegada obert
el pou brolli fins a la superfície per si mateixa), encara que
això és poc habitual; més abundants són els
pous no fluents (quan l’aigua s’ha d’extreure per algun
sistema artificial de bombament). A l’illa d’Eivissa hi ha
diversos aqüífers repartits per tot el territori. Generalment
es presenten agrupats, com ho fa la documentació oficial, en set
àrees o sectors: sud-oest, que inclou tota la zona costanera del
municipi de Sant Josep entre el Port des Torrent i sa Caleta, i cap a
l’interior fins a Benimussa. Sant Antoni, que abasta la costa des
del Port des Torrent i les proximitats de Santa Agnès de Corona
i per l’interior fins a Sant Rafel de sa Creu, incloent llocs com
Buscastell, Forada i tot el pla de Portmany. Eivissa, que abraça
tota l’àrea de ses Salines, el pla de Vila i els puigs situats
entre aquestes dues planes, al centre de l’illa. Sud-est, que és
el sector més petit de tots, amb els puigs situats entre Jesús
i Santa Eulària i tota la costa contigua. Santa Eulària,
que inclou els puigs de vora el nucli d’aquest poble i la plana
des Novells. Sant Carles, amb tot aquest poble i tota la plana d’Arabí.
I, finalment el Centre, el sector més gran, que s’estén
per tota la zona des Amunts, des de Santa Agnès de Corona a Sant
Vicent de sa Cala i per l’interior agafant tota la conca del riu
de Santa Eulària. Alguns d’aquestos sectors estan patint
diversos graus de salinització per intrusió marina, en especial
els d’Eivissa i de Sant Antoni. I en conjunt hi ha problemes greus
de sobreexplotació, ja que el propi Pla Hidrològic elaborat
pels serveis tècnics del Govern Balear els anys noranta comptabilitzava
unes extraccions superiors als 30 hectòmetres cúbics per
any, quan la recàrrega anual no supera els 18 hectòmetres
cúbics; el dèficit seria, per tant, d’uns 12 hectòmetres
cúbics anuals, fet que indica la inadequada gestió dels
recursos hídrics eivissencs. Les aigües superficials.
La xarxa hidrogràfica eivissenca, és a dir, el conjunt de
recorreguts que segueixen les aigües quan circulen per la superfície
del terreny, és de caràcter torrencial, formada en l’actualitat
només per lleres gairebé sempre eixutes de torrents, amb
cabals momentanis o de poca durada i només quan hi ha pluges fortes
i continuades. Els motius pels quals no hi ha cursos continuats d’aigües
són el propi relleu, la naturalesa dels sòls (que permeten
alts nivells d’infiltració), les condicions de les pluges
(poc abundants i irregulars) i la sobreexplotació causada per l’home,
que ha fet baixar els nivells freàtics i, per tant, són
necessaris unes majors quantitats d’aigua infiltrada perquè
els sòls arribin a saturar-se i permetin la circulació superficial.
Pràcticament tot el territori eivissenc és exorreic, la
qual cosa vol dir que les aigües superficials tenen una sortida natural
cap a la mar. Només hi ha uns petits sectors endorreics (l’aigua
no té sortida natural i, per força, ha d’infiltrar-se):
els petits pòlies de l’àrea des Amunts, que són
planures envoltades de puigs o sectors més elevats. Es tracta del
pla de Corona (a Santa Agnès de Corona), el pla d’Albarca
(a Sant Mateu d’Albarca) i el pla de ses Formigues (a Sant Vicent
de sa Cala). A Eivissa es comptabilitzen prop d’una cinquantena
de torrents que arriben a la mar, i molts més que són subsidiaris
d’ells. Si els repartim per zones podem fer les següents agrupacions:
a. Torrents que arriben a la mar a la zona des Amunts (entre la badia
de Portmany i sa Cala de Sant Vicent). Són curts, però amb
un fort pendent i per tant un important poder erosiu, ja que han de salvar
l’important desnivell que suposa que els puigs es localitzen molt
a prop de la línia de la costa. Tot i que les conques de recepció
(el territori que aboca les aigües cap a un curs determinat) no són
gaire extenses, en cas de pluges importants poden arribar a endegar grans
quantitats d’aigua. Els més importants són el torrent
de sa Cala (més de 16 km2 de conca), el de Xarraca (6 km2), el
de Benirràs (prop de 9 km2) i el de Balansat (20 km2), que recull
les aigües de les grans véndes de Rubió i des Port
del poble de Sant Miquel de Balansat. Tots ells fins a la meitat del segle
XX havien portat aigua almenys durant una època de l’any,
permetent el regatge d’algunes terrasses baixes. Altres torrents
menors, que són simples canals de desguàs entre puigs són,
d’est a oest, els torrents des Ullastres, de ses Caletes, de sa
Cala d’en Serra, de Portinatx, d’en Xuclà (o de sa
Palanca), des Porros, de s’Illa, de s’Escola i de Cala Salada.
b. Torrents que desemboquen a la badia de Portmany. Són quatre
torrents d’entre els quals en destaca un, el de Buscastell, que
recull una gran quantitat d’aigües provinents dels aqüífers
de la zona des Amunts, les quals s’aprofitaven en el passat per
regar una gran quantitat d’hortes, tant a la pròpia vall
de Buscastell com a la part baixa, a la zona del pla de Portmany. La seua
conca, de 61 km2, és la tercera més extensa de l’illa,
incloent importants torrents subsidiaris com el del Clot de sa Nau, el
de sa Bassa Roja o el des Fumeral. També són relativament
llargs es Regueró (que envia les aigües de la vénda
de Benimussa i el sud del pla de Portmany, amb 16 km2 de conca) i es Torrent
(que recorre de sud a nord tot el poble de Sant Agustí des Vedrà,
des dels vessants de sa Talaia de Sant Josep, amb 15 km2). El torrent
de Cala Gració, en canvi, és una petita canalada que endega
les aigües dels voltants d’aquesta cala. c. Torrents del sud-oest.
La presència de les elevacions més importants de l’illa
al seu quadrant sud-occidental, amb plecs que segueixen la direcció
bàsica de sud-oest cap a nord-est, dóna lloc a una sèrie
de torrenteres no gaire llarges però amb forts pendents i que provoquen
importants solcs en el territori. De nord a sud destaquen els torrents
de Cala Corral, de Cala Tarida, de Can Nadal (el més gran d’aquest
grup, amb 6 km2 de conca, que desemboca a cala Molí), des Caló
d’en Real, de Cala Vedella, Sec (o de Cala Carbó i de ses
Alfàbies (que baixa des de prop de sa Talaia de Sant Josep fins
a cala d’Hort). També podem incloure en aquest grup el torrent
de ses Boques, de la zona central del poble des Cubells. d. Torrents de
la costa sud. Són cinc torrents, relativament llargs, que neixen
als puigs de la zona elevada central de l’illa, entre sa Talaia
de Sant Josep i el puig de sa Pega. D’oest a est són: el
torrent de s’Aigua, que supera uns grans pendents, ja que endega
gairebé tots els vessants de migjorn de sa Talaia, amb 7 km2 de
conca; el torrent des Jondal (18 km2), anomenat a la seua part alta torrent
de Cas Berris, que recull les aigües de diverses fonts de la zona
de Sant Josep i després regava amplis sectors d’horta al
llarg del seu curs, sembla que treballats des de fa segles; el torrent
de Can Font o de sa Cova Santa (9 km2); el torrent des Codolar o de la
Font des Taronger (amb 11 km2), que baixa des dels voltants del puig Gros
i antigament desembocava als estanys de ses Salines, fins que se li va
obrir una nova desembocadura a la part nord de la platja des Codolar,
i el torrent des Rafal Trobat (rep altres noms al llarg del seu recorregut,
com el de torrent de Ca na Parra o de Can Noguera), que neix a aquesta
vall del nord del poble de Sant Jordi i travessa tot el pla de ses Salines
fins a la zona de sa Sal Rossa. e. Les canalades dels massissos des puig
des Falcó i es Corb Marí. Aquestos dos puigs de l’àrea
de ses Salines tenen una complicada morfologia que fa que hi trobem unes
petites torrenteres, cap de les quals arriba ni tan sols a 1 km2 de conca.
Són el canal de s’Olla, el des Carbó, el de Can Salines,
el del Corb Marí i el de la Xanga. f. Els torrents del pla de Vila.
A la part més baixa d’aquest pla s’estén la
zona humida de ses Feixes, la qual s’alimentava de l’aportació
de diversos torrents, entre els quals destaca la sèquia Llavanera.
Aquest curs, que rep el nom de sèquia perquè bona part del
seu recorregut es troba endegat artificialment per aprofitar millor les
aigües i regar els camps dels voltants, és el segon en importància
de l’illa, amb més de 63 km2 d’una conca que abasta
des de sectors del poble de Sant Mateu d’Albarca, altres de Sant
Rafel de sa Creu i Santa Gertrudis de Fruitera i pràcticament tota
la zona del pla de Vila (Jesús, Puig d’en Valls, altres zones
de Sant Rafel, municipi de la Ciutat d’Eivissa). Rep diverses torrenteres,
entre les quals destaca el torrent des Fornàs, anomenat a la seua
part baixa torrent de ses Dones. Un altre torrent que baixa cap a aquest
pla i cap a la zona de ses feixes des Pratet és el d’en Capità,
que desemboca pràcticament a la zona urbana de la capital insular.
g. Torrents de la costa de Jesús i de Cala Llonga. Les petites
elevacions de l’àrea del poble de Jesús donen lloc
a algunes curtes torrenteres que arriben al mar formant petites cales
(torrents de cala Espart i de s’Olivera), tret del cas del torrent
de Cala Llonga, format per diverses branques que s’uneixen molt
poc abans d’arribar a la platja d’aquesta cala, que té
una conca una mica major, d’uns 13 km2. h. El riu de Santa Eulària.
Considerat tradicionalment com l’únic riu del conjunt de
les illes Balears i Pitiüses, des de la meitat del segle XX només
porta aigua de forma molt intermitent, i gairebé sempre només
a la seua meitat més alta, i arriba a la mar només en casos
molt excepcionals, després de pluges importants. Malgrat això,
podem seguir considerant-lo com a riu, per la seua estructura morfològica,
amb una vall ben conformada i amb diverses terrasses fluvials, un estuari
ben definit a la seua desembocadura i una aportació quasi continuada
d’aigua a la part alta. Aquesta aigua desapareix al seu curs mitjà
per les infiltracions que es produeixen en haver baixat molts metres el
nivell freàtic de l’aqüífer d’aquesta àrea,
per mor de la sobreexplotació que produeix la continuada extracció
per usos agrícoles i també per al consum humà, comercialitzada
amb camions. Neix a la vénda de Besora del poble de Sant Mateu
d’Albarca, travessa tot el poble de Santa Gertrudis de Fruitera
i després pel de Santa Eulària del Riu fins a la desembocadura
devora el seu nucli central. La conca total del riu és de 95 km2,
repartits quasi a la meitat entre el propi riu i el seu principal afluent,
el torrent de Labritja. Aquest neix al poble de Sant Joan de Labritja
i endega totes les aigües del pla de Balàfia, abans d’abocar
al curs principal ja dins el poble de Santa Eulària des Riu. i.
Torrents del nord-est. Són els que neixen als puigs de la zona
de Sant Carles de Peralta, donant lloc a una altra zona de cales. El més
important és el de s’Argentera, amb 22 km2 de conca, que
endega la plana de Morna i Atzaró i després bona part de
la d’Arabí. Per la plana des Figueral circula el torrent
del mateix nom (o també conegut per sa Timba), de 9 km2 de conca,
mentre que altres cursos menors són els torrents des Coix i d’en
Secorrat. Pel que fa a les llacunes, a Eivissa només en trobam
de la tipologia d’estanys litorals, i encara molt transformades.
És possible que en el passat n’hi hagués també
de tipus càrstic, ja que els pòlies des Amunts sembla que
quedaven inundats, almenys alguna part d’ells, durant mesos, tal
i com recorda la toponímia (Albarca vol dir lloc on s’acumula
aigua, i la part més baixa del pla de Corona s’anomena ses
Basses). Les àrees llacunars que cal esmentar són ses Salines
i ses Feixes. Ses Salines devien ser en el passat una àmplia àrea
d’aiguamoll, formada pel progressiu reompliment de la part més
baixa de la plana contigua. L’home va començar a transformar-la
per poder extreure la sal de forma pràcticament industrial, el
més controlada possible. Avui els estanys són del tot artificials,
però moltes espècies animals s’hi han adaptat i per
això conserven un gran valor ecològic. També les
plantes de salobrars busquen la seua ubicació als límits
dels estanys i a la zona contigua (es Prat). També hi ha un sector
d’estanys que fou construït però que mai no s’ha
utilitzat per a la producció, a la zona de sa Sal Rossa; actualment
es troba en un avançat procés de degradació però
encara conserva importants valors naturals. L’altra zona, ses Feixes,
també han patit un important procés de degradació.
Utilitzades des de fa segles com a zona agrícola, l’arribada
del desenvolupament turístic portà com a conseqüència
primera l’abandonament de bona part de la seua extensió,
i després processos de salinització, de contaminació
i de dessecament per ser urbanitzades. A la fi del segle XX en queden
dues zones, i encara amb amenaces continuades d’urbanització:
són les del Prat de ses Monges, darrera la platja de Talamanca,
i es Pratet, contigües al nucli urbà de la ciutat i envoltades
de carreteres i de la zona portuària. A la part posterior de les
barres arenoses d’algunes platges i a les desembocadures de torrents
hi havia, fins a l’arribada del turisme, altres àrees humides
menors, però de gran valor ecològic. Totes elles han desaparegut
pràcticament en la seua totalitat, i només resten alguns
petits canyissars, com al port des Jondal, al port de Sant Miquel, a les
dues platges anomenades s’Estanyol (una a Jesús i l’altra
a Santa Eulària), a sa Cala de Sant Vicent o al port de Benirràs.
[JPS]
Biogeografia
És la part de la geografia física que estudia la distribució
dels sers vius a la superfície de la terra i tracta d’esbrinar-ne
les causes. No estudia la dinàmica interna dels sers vius, matèria
que correspon a la botànica o a la zoologia, sinó que s’interessa
per la vida com a component d’un determinat paisatge i per la seua
interacció amb la resta d’elements de la superfície
terrestre (aigua, sòl, aire...), observa com les comunitats vegetals
s’adapten amb regularitat a cada ambient. Les àrees de distribució
dels sers vius depenen de tres factors: en primer lloc, de les condicions
ambientals, en relació amb les quals cada espècie té
exigències particulars (cada planta o cada animal pot sobreviure
si es donen unes determinades circumstàncies de temperatura, humitat,
tipus de sòl, etc.). En segon lloc, de l’accessibilitat a
determinats indrets; que trobem dos territoris amb unes mateixes característiques
climàtiques i edafològiques no implica que hi trobem les
mateixes espècies animals i vegetals, ja que aquestes hauran tengut
accés o no a cada lloc en funció del moment històric
en què s’hagin desenvolupat i la seua pròpia mobilitat
o capacitat de desplaçament. Finalment, en tercer lloc, hi ha processos
evolutius complicats, més o menys aleatoris que s’han produït
al llarg de tota l’evolució de la terra, com ara canvis evolutius
o migracions en massa d’algunes espècies. Dins la biogeografia
hi ha dues disciplines ben desenvolupades i que sovent són motiu
de camins d’investigació diferenciats. D’una banda
l’estudi dels sòls, anomenat edafologia (segons la tradició
francesa) o pedologia (seguint els models anglosaxons); de l’altra
la fitogeografia o geografia botànica. En teoria hi hauria una
tercera branca, la zoogeografia, però en general els animals, tret
de l’home, no se solen considerar gaire en geografia, ja que habitualment
són elements secundaris del paisatge, tant per la seua mobilitat
com per la seua major capacitat d’adaptació ambiental. A
la superfície de la terra s’hi troba habitualment una capa
dinàmica en la qual tenen lloc continuadament diversos processos,
tant físics, com químics o biològics. Aquesta capa
recobreix les roques de la part més externa de l’escorxa
donant lloc a un mantell més o menys gruixut de material alterat
i esmicolat (que és el que coneixem col·loquialment com
terra). El seu origen és en part orgànic (per la descomposició
dels residus vegetals, coneguda com a humus) i també en part inorgànic
(per les restes dels materials alterats, provinents de la roca mare).
Generalment apareix disposada en franges superposades, que es diferencien
entre si per especificitats fisicoquímiques, per coloració,
per fertilitat, etc. (els horitzons). Aquesta capa l’anomenam
sòl, i constitueix un sistema complex de materials sòlids,
líquids i gasosos en transformació continuada i que van
variant d’un lloc a un altre, ajustant-se a les condicions del clima,
de la topografia i de la vegetació, experimentant canvis interns
en variar aquestes condicions. Totes aquestes característiques
fan que sigui el lloc on pot créixer la vegetació, a diferència
del substrat rocallós, que és ben estèril. Els sòls
varien molt d’un lloc a un altre, en funció de les condicions
ambientals. Les seues propietats dependran bàsicament de tres factors:
la roca mare (si és més aviat silícia o calcària,
la seua disgregabilitat...), el clima (si la temperatura i la humitat
ambiental són elevades hi haurà més alteracions químiques
i més descomposició de la matèria orgànica,
o si les precipitacions són abundants hi haurà un major
rentat dels materials), i dels sers vius que puguem trobar-hi (microorganismes,
plantes superiors, elements en descomposició...). Al conjunt de
la regió mediterrània els sòls són molt variats
i complexos però a les Balears i Pitiüses, en general, són
de perfil poc desenvolupat i amb marcada influència de la roca
mare; els horitzons són pedregosos i poc gruixuts, amb poca matèria
orgànica. Això provoca que la seua fertilitat sigui mitjana
o més aviat baixa. S’han fet moltes classificacions tipològiques
de sòls, la majoria força complicades, però també
alguna de més senzilla. La que s’ofereix a continuació,
pensada per a Eivissa, obeeix a una classificació potser massa
simple però entenedora, comprenent els següents tipus de sòl:
a. Sòls calcaris. Anomenats vulgarment terra prima, és
una capa molt estreta, tant, que sovent emergeix la roca mare calcària;
els trobam als sectors més elevats dels vessants de serres i puigs
i són de difícil formació, a la vegada que també
són fàcilment erosionables, això els converteix en
uns sòls molt fràgils, sobretot si s’altera la capa
superior de vegetació. És difícil aprofitar-los agrícolament,
encara que en determinats moments històrics les necessitats han
obligat a fer-ho, eliminant la capa superior de vegetació natural
(els petits espais agrícoles que així s’obtenien rebien
el nom de rotes). Segurament són els que ocupen més extensió
d’Eivissa, ja que els trobam a totes les zones que compleixen aquestes
condicions. b. Terra rossa. Coneguts amb altres noms, com terra
fonda o terra roja. Són capes d’un gruix considerable, formades
per materials fins. Es formen als llocs més planers, damunt la
roca calcària, i també als fons de les planures de formació
càrstica (els pòlies). Solen ser relativament rics agrícolament,
encara que en alguna ocasió ha d’eliminar-se la capa de crosta
calcària que pot arribar a recobrir-los. Exemples de llocs on podem
observar-los són el pla de Morna i Atzaró, la part baixa
de la vénda de Buscastell i els plans de Corona o Balàfia.
c. Sòls al·luvials. Són els formats pe la
deposició dels sediments que transporten els torrents. Tenen una
coloració i un gruix variables (poden ser des de blanquinosos a
vermells i el gruix depèn de la situació, del pendent i
de l’acció humana), i també poden aparèixer
davall d’una crosta calcària. Han estat molt aprofitats agrícolament,
ja que tenen una elevada fertilitat; aquesta crosta s’utilitza per
fer terrasses amb marges de pedra seca per evitar l’erosió.
Apareixen als peus de tots els puigs de l’illa, on les marjades
formen part integrant del paisatge agrícola tradicional. d. Sòls
amb crosta calcària. La crosta es coneix popularment com pedra
morta i apareix per l’enduriment de l’horitzó superior
d’un sòl, a causa de la consolidació de les sals que
hi arriben dissoltes en l’aigua de pluja després que aquesta
s’evapori. Directament no són aprofitables, però pot
arrancar-se aquesta capa superior i davall és probable que s’hi
trobin uns sòls ben fèrtils, dels tipus al·luvial
o, fins i tot, de terra rossa. Es troben a àrees especialment àrides
o a llocs on les activitats agrícoles s’han abandonat (moltes
de les terres de pitjor qualitat d’Eivissa). e. Sòls
arenosos o sorrencs. Col·loquialment terra arenesta, són
aquells que, com el seu nom indica, contenen una proporció d’arenes
superior a la normal, la qual cosa limita molt el seu possible aprofitament
agrícola. Són abundants als fronts litorals, a llocs com
ara les cales i també se’n troben algunes acumulacions cap
a l’interior, en alguns casos com a conseqüència de
la presència de platges fossilitzades. Estan sent molt explotats
per obtenir àrids que s’utilitzen en la construcció.
f. Sòls salins o solontxacs. Són els que trobam
a les àrees contigües als aiguamolls salabrosos del litoral.
La gran quantitat de sals que porten dissoltes en fa pràcticament
inviable la seua explotació agrícola, tret que s’hi
fessin arrossars, cosa que a Eivissa no ha succeït. N’hi ha
al voltant de ses Salines (la zona coneguda com es Prat) i en alguna altra
àrea menor (prop de Vila, per exemple), coberts de plantes molt
adaptades a la salinitat (halòfiles), com alguns joncs o el solseró.
A la nostra àrea mediterrània pràcticament tots els
sòls es troben en perill. La seua conservació és
bàsica davant l’amenaça de la desertització
que es produeix a partir de processos erosius, provocats per factors com
els incendis forestals o la sobreexplotació dels propis recursos
que formen part dels sòls. Eivissa és una àrea d’equilibri
precari i s’ha de tenir en compte a l’hora de qualsevol actuació
que pugui afectar l’estabilitat dels sòls. També és
la mar Mediterrània la que dóna a la vegetació d’Eivissa
unes característiques determinades, compartides amb les terres
que l’envolten. Des del punt de vista paisatgístic es poden
resumir en cinc: 1. Com és obvi, predomina la flora mediterrània,
això és, les espècies pròpies d’aquesta
banda del món. 2. Les principals formacions vegetals estan conformades
per arbres i arbusts de fulla perenne i, per tant, l’aspecte, el
paisatge, varien ben poc d’una estació a l’altra de
l’any. 3. D’entre les espècies de plantes predominen
les anomenades xeròfil·les, és a dir, aquelles que
tenen algun tipus d’adaptació i preparació per a l’estalvi
d’aigua i per resistir llargues temporades de sequera. 4. Sovent
es troben plantes llenyoses d’arrel profunda, per poder aprofitar
les reserves d’aigua de les parts inferiors dels sòls. 5.
El creixement de la vegetació és lent i això la fa
encara més fràgil envers l’acció humana. La
vegetació principal és la que ocupa la major part d’un
territori, i s’estén pertot arreu allà on les condicions
ambientals no siguin gaire diferents de les mitjanes de la contrada en
qüestió. Sovent, però, l’acció humana
fa que no es trobi aquesta vegetació principal a tot arreu on teòricament
hauria de ser, sinó que hi ha diversos nivells de degradació,
en funció de la importància de l’afectació.
A més, tenim també la vegetació pròpia de
llocs especials, és a dir, de reduïda extensió amb
alguna característica ambiental que fa que siguin necessàries
espècies que s’hi puguin adaptar. Com a vegetacions principals
amb presència a Eivissa podem esmentar: a. el bosc d’escleròfil·les;
es tracta dels boscos d’alzines, més propis d’indrets
més humits; només en queden alguns exemplars relativament
aïllats i es dubta de si en el passat varen ocupar extensions més
grans de l’illa. b. La màquia, formada per arbres
més baixos o arbusts com la mata, el ginebre, el raspall i altres.
c. La garriga, que apareix probablement per l’alteració
humana d’algun dels dos tipus anteriors, amb exemplars menors de
les mateixes espècies i una important presència del coscoll
(garric). d. El bosc d’aciculifolis, propi d’àrees
seques i amb espècies com el pi blanc o el pi ver (o pinyoner);
no arriben a crear microclimes, sinó que s’hi forma una espessa
brolla. e. La brolla, matollar format per arbusts de fulla petita
com el romaní, el cepell o les estepes; habitualment coberta de
pinassa, és la formació predominant a la majoria d’àrees
de vegetació natural d’Eivissa. f. La timoneda.
Comunitat de mates petites i separades entre elles, on destaquen els diversos
tipus de frígola eivissencs; creix a àrees molt seques,
pedregoses o molt modificades per la presència humana, com antics
marges i camps abandonats. Pel que fa a la vegetació d’indrets
especials, hem d’assenyalar: a. La higròfila o pròpia
de llocs molt humits, que canvia en funció de si aquest lloc és
un fons de vall (braser, argelagues), un espai inundat molt de temps (canyissars),
un salobrar (joncs) o un espai proper a fonts (baladres, alocs). b. La
rupícola, pròpia de terrenys amb moltes roques
i pedruscall o amb sòls extremadament prims (amb espècies
poc conegudes, pròpies de cada contrada). c. La vegetació
del litoral marí, en la qual es diferencien les platges arenoses,
els penya-segats, les terres salades i les llacunes litorals. d. La vegetació
arvense, bàsicament les males herbes de les terres conreades
i de les vores de cases i camins. Les característiques bàsiques
de cada zona de vegetació vénen donades per la vegetació
principal que de manera natural s’hi fa o s’hi faria potencialment,
i per això se l’anomena vegetació zonal o clímax;
les zones caracteritzades respectivament per les diverses comunitats clímax
reben el nom de dominis climàcics. Els dominis s’agrupen
en províncies biogeogràfiques, i aquestes en regions. Eivissa
es troba dins la regió mediterrània, a la província
austromediterrània, i el seu domini climàtic, segons diversos
experts, és la màquia de mata i coscoll, que és una
màquia termòfila on dominen les espècies que li donen
nom i també d’altres com l’ullastre. En cas de sòls
poc profunds es dóna una brolla de romaní i cepell, coberta
per un estrat superior de pi blanc. Aquesta última és la
forma de vegetació més present avui. En llocs encara més
alterats apareixen les timonedes. [JPS]
Ecogeografia
Les relacions que s’estableixen entre l’espècie humana
i el territori són l’objecte d’estudi d’aquesta
part de la geografia que posa en relació aspectes de geografia
física amb d’altres de geografia humana, i per això
no acaba d’enquadrar-se bé en cap d’elles. Les activitats
que realitzen els sers humans sobre el territori, i en especial els sistemes
d’obtenció dels recursos, van comportant que el medi natural
pateixi diverses degradacions. Una situació que a Eivissa s’ha
agreujat molt a partir del canvi de model econòmic i territorial
que ha suposat l’arribada del turisme de masses. Cal considerar
que tots els elements que formen part d’un territori estan interrelacionats,
la qual cosa vol dir que un efecte sobre algun d’ells implicarà
reaccions en cadena que acabaran afectant-los tots. El conjunt de degradacions
que pot patir un medi natural pot resumir-se en tres: destrucció,
sobreexplotació i contaminació (d’alguna de les seues
parts o de tot ell). La destrucció implica la desaparició
física d’una part o de la totalitat dels elements naturals
d’un territori, mentre que la sobreexplotació implica l’extracció
d’algun element en una quantitat superior a la capacitat de reposició
d’aquest element que té la natura. Finalment, contaminar
és afegir qualsevol element estrany dins un element natural, especialment
si això pot suposar una degradació de l’ecosistema
en qüestió. Tenint en compte tots aquestos punts previs, podem
fer un llistat amb alguns dels principals problemes ecogeogràfics
d’Eivissa a la fi del segle XX: a. Excessiva urbanització.
La permissivitat que s’ha donat durant dècades a la possibilitat
de construir habitatges gairebé a qualsevol lloc de l’illa
ha acabat provocant que es trobin edificacions per tot el territori, amb
zones de gran densitat, amb tot el que això suposa d’ocupació
d’espais de vegetació natural o d’espais de cultiu.
A més a més, els nuclis urbans ja existents han seguit un
procés de gran expansió, amb el qual també s’han
ocupat moltes terres, algunes d’elles d’entre les millors
(més productives) de l’illa. b. Instal·lació
de grans infraestructures. Algunes altres de les millors terres d’Eivissa
han desaparegut, juntament amb les cases que les acompanyaven, en el moment
de construcció de l’aeroport, i aquesta era una primera infraestructura,
ja que l’han seguit les successives ampliacions dels ports (Vila
i Sant Antoni), la construcció de ports esportius, de carreteres,
de vies de circumval·lació, etc. c. Excés de
pressió humana. Cal assenyalar que la població real
d’Eivissa és molt superior a l’oficial, ja que cal
afegir-hi els milers i milers de turistes que hi ha a l’illa qualsevol
mes d’estiu; contradictòriament, els llocs més significats
des del punt de vista ecològic són els que més pateixen
aquest tipus d’agressió, ja que són els més
apreciats pels turistes i, per tant, els més visitats; les dunes
de les platges arenoses en són un bon exemple. d. Les pedreres.
La gran quantitat de construccions que es fan a l’illa consumeixen
una gran quantitat d’àrids que s’extreuen de forma
al·legal a diversos punts de l’illa on es deixen profundes
marques en el territori, fins al punt de fer desaparèixer pràcticament
puigs sencers. e. Degradació de les zones humides. Les
àrees humides d’Eivissa han patit uns greus problemes de
degradació; les més petites han desaparegut (desembocadures
de torrents), ses Feixes estan en una situació molt greu i només
ses Salines semblen mantenir-se més o menys ben conservades, tot
i els dubtes sobre el seu futur. f. Sobreexplotació de l’aigua.
La manca d’un control clar sobre l’explotació de l’aigua
ha comportat que els aqüífers vagin progressivament salinitzant-se
o esgotant-se, un procés al qual ha contribuït la manca de
campanyes de sensibilització sobre el problema real de l’aigua
a les Pitiüses. g. Sobreexplotació dels recursos pesquers.
La Mediterrània està, en conjunt, sobreexplotada, i amb
els sistemes locals de pesca pràcticament és impossible
obtenir prou recursos com per viure; bona part de les culpes les hauríem
de repartir entre les barques d’arrossegament (generalment provinents
de la península) i els grans pesquers asiàtics o amb bandera
de conveniència, que assolen la nostra mar amb xarxes que a vegades
poden fer molts de quilòmetres. h. Sobreexplotació de
l’arena del fons marí. S’ha extret molta arena
del fons, tant per crear platges noves com per intentar millorar les que
ja hi havia; això ha afectat els ecosistemes de litoral, en quedar
tapats d’arena, i també els ecosistemes del fons marí,
que poden arribar a desaparèixer (amb menció especial per
les praderies de posidònia oceànica, declarades Patrimoni
de la Humanitat per la UNESCO). i. La pèrdua de sòls.
Una gran problemàtica lligada a una sobreexplotació de les
seues capacitats productives o a una actuació humana que afavoreix
aquestos processos. j. Abocament de residus sòlids. És
una problemàtica molt complexa, però el que està
clar és que els residus sòlids urbans, en iniciar-se el
segle XXI, encara van tots a un abocador on no hi ha cap sistema de triatge
ni d’altra mena de control; simplement, els camions buiden i els
residus van aplanant-se i enterrant-se. k. Abocament d’aigües
residuals. És potser el problema que ha avançat més
cap a la seua solució, ja que una gran part de les aigües
residuals van a parar a depuradores, amb tot, els sistemes de depuració
no són prou acurats, ja que només unes poques instal·lacions
estan en condicions d’oferir una depuració terciària
(que és la que deixa l’aigua realment neta, apta fins i tot
per al regatge). Tots aquestos problemes, i d’altres que no s’esmenten,
han provocat un profund debat social a Eivissa sobre quin ha de ser el
model evolutiu de creixement econòmic i quines han de ser les mesures
a prendre per poder combinar aquest creixement amb la necessària
ordenació territorial que contempli la solució a aquestes
qüestions mediambientals. [JPS]
