a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa, Societat Esportiva ESPORT/SOC Més coneguda amb el seu nom oficial, en castellà, Sociedad Deportiva Ibiza, o més popularment com l’Eivissa o sa Deportiva. Club de futbol fundat l’any 1957 sota la presidència de Josep Verdera. Apareix en una època d’efervescència tant de l’afició com de la pràctica futbolística a Eivissa. La Societat Esportiva Eivissa és el resultat de la fusió de diversos clubs i associacions de l’illa que pretenien fer un equip ambiciós i representatiu. Els seus colors són la samarreta vermella i els pantalons blancs. Ja des del seu naixement, l’Eivissa (amb una directiva formada, entre d’altres, per José Cruz Carrasco, Ildefons Pineda, Abel Matutes, Leoncio Gordoncillo, Pere Guasch Clapés, Bartomeu Roig, Vicent Cardona i Cosme Vidal) es va inscriure a la Primera Regional Balear. Però, a causa d’un retard en l’obertura de l’aeroport, l’Eivissa no va poder començar aquell any a jugar la lliga. L’avió era un mitjà de transport imprescindible perquè l’equip pogués fer els desplaçaments a Mallorca, a Menorca i, a la vegada, perquè mallorquins i menorquins poguessin visitar Eivissa. Sa Deportiva, en aquell primer any en blanc, es va haver de conformar jugant alguns partits amistosos. A partir de la temporada 1958-59, l’Eivissa ja va poder jugar a Primera Regional, amb un planter format per Redondo, Martínez, Mates, Caturla, Gonzalo, Adrián, Ortega, Manzano, Bofill, Riera, Alvado, Roselló, Palau i Toniet, que va guanyar el primer partit al camp del Binissalem per 1-2 el 21 de setembre de 1958 i acabà en una lluïda tercera posició que li va permetre jugar la promoció a tercera divisió nacional, que va perdre per poca diferència. A la vegada, la Societat Esportiva Eivissa anava condicionant el Camp Municipal d’Esports. El 1957, amb un amistós davant el Felanitx, s’inaugurava la primera fase del tancat i, a poc a poc, s’anaven acabant obres, sufragades per donatius dels aficionats, l’Ajuntament i diverses entitats comercials. Les obres conclogueren el 1960 amb la inauguració de la totalitat del camp. La temporada 1959-60, sent ja president Ildefons Pineda, l’Eivissa no va aconseguir més que una discreta classificació a primera regional. No fou així la temporada següent, quan es va aconseguir l’ascens a tercera divisió nacional, després de guanyar el Porreres a domicili per 1-4 el juny de 1961. Els jugadors que formaven habitualment l’equip titular d’aquella temporada eren: Terrassa, Juanito “Currillo”, Muntaner, Escalona, Ferrer, Armand Bofill, Redondo, Edo, Roselló, Chicha, Daniel i Palmer. La rebuda de l’equip a la seua arribada a Eivissa va ser apoteòsica. Durant aquestes temporades i les següents, l’Eivissa gaudí d’un fort suport popular. Sa Deportiva va mantenir-se en una potentíssima tercera divisió, amb equips com els històrics Hércules i l’Alcoià entre d’altres, des de la temporada 1961-62 fins a la 1977-78, quan va aconseguir l’ascens a la nova categoria de Segona B. Però el club ja havia optat a pujar a Segona Divisió, quan encara no existia la Segona B, la temporada 1966-1967, en què va jugar la promoció amb un equip entrenat per Rey i amb un onze habitual format per Lluís, Fita, Pertusa, Torres, Garay, Pericàs, Aloy, Méndez, Luiche, Roselló, Chamorro i Hurtado. En aquell intent, l’Eivissa va eliminar el Moscardó de Madrid, però va perdre davant el Club Deportivo Lugo. Era una època gloriosa ja que l’Eivissa aconseguia omplir el camp jornada rere jornada i els equips que visitaven el Municipal eren molt atractius. El 1969 sa Deportiva va debutar a la Copa del Rei. En les onze temporades que separen les dues promocions d’ascens de categoria, varen ser presidents Abel Matutes Juan, Antoni Riera Riera, Antoni Roselló Prats, Emilio Sánchez Planchuelo, Joan Planells Planells i Joan Colomar Serra. Aquest últim va ser el president de l’ascens a Segona Divisió B l’any 1978. L’entrenador era Ramón “Moncho” i durant aquesta temporada, saltaven al camp jornada rere jornada els següents jugadors: Lluís, Oliver, Murcia, Sevillano, Ángel, Azpilicueta, Ramírez, Pepillo, Ricardo, Juan Ramón i Arabí, junt als habituals Alberto i José. Gràcies al joc desplegat durant aquesta temporada, la Societat Esportiva Eivissa va fer dos dels traspassos més importants de la seua història: els d’Arabí i Azpilicueta a l’Espanyol de Primera Divisió. Però aquest ascens va ser més imprevist que el de tercera i, a més, menys celebrat: era una categoria descafeïnada comparada amb la Segona Divisió, a què s’havia aspirat. A més, la Societat Esportiva Eivissa i, més en general, el futbol, no despertaven ja tantes passions com als anys seixanta i setanta. Joan Colomar va deixar la presidència en aconseguir l’ascens i se’n va fer càrrec Marià Riera. El club va passar sis temporades en aquesta categoria, presidit, entre d’altres, per Josep Lluís Ribas i Jesús Callejas. L’Eivissa romania discretament a la part mitjana baixa de la classificació, sense pena ni glòria. Però encara que els millors temps havien passat, sa Deportiva encara tenia més d’un miler de socis i un onze llegendari amb els noms de Vega, Pepín, Pepillo, Sevillano, Moreno i Ferrer Díaz, entre d’altres. La temporada 1983-84 es va consumar el descens, el primer en la història del club, que ja comptava amb algunes seccions inferiors. En aquesta següent etapa, la Societat Esportiva Eivissa va romandre cinc temporades a Tercera Divisió, presidit, segons la temporada, per Ramon Miró, Julià Verdera i Joan Miró. L’equip, entrenat per Pedro Galdona, aconseguia bones posicions a la Tercera Divisió, però no va ser fins la temporada 1988-89 quan l’onze format per Navarro, Manolín, Esteban, Martínez, Feliciano, Carlos, Páez, Haro, Álvaro, Javi i el golejador Berto, entrenat per Tolo Darder, va aconseguir el subcampionat i, gràcies a la renúncia del Badia de Cala Millor, va ascendir un altre cop a Segona B. Això sí, només per una temporada, ja que l’equip, entrenat primer per Galdona i després per Miguel Gómez “Curro”, va tornar a baixar. Els problemes econòmics ja començaven a preocupar el club i en aquesta última temporada va aparèixer l’empresari Calixto Bragantini que es va prestar a ajudar econòmicament l’equip en forma de mecenatge. Amb una nova directiva, presidida encara per Joan Miró, es començaren a elaborar pressupostos milionaris (es destinaren uns 40 milions a fitxatges, entre els quals destacaren el de Mario Ormaechea, Albelda i Pancorbo) per recuperar la categoria perduda. El projecte inclogué una important despesa en promoció: es distribuïren motxilles i adhesius amb l’emblema “Arriba el Ibiza” i, fins i tot, col·leccions de pins amb les cares dels jugadors. L’entrenador Curro acabà distanciant-se de la directiva i dels jugadors i, a mitjan temporada, es fitxà el preparador Julián Rubio. Tot i que l’Eivissa es classificà per al play off d’ascens, no aconseguí la desitjada categoria en aquesta temporada 1990-91, la qual cosa provocà la dimissió de la directiva i de l’entrenador a mitja promoció. La temporada següent tot sortí com estava previst. Amb Roberto Puerto d’entrenador i Vicent Torres Planells de president, un planter de luxe per a la Tercera Divisió, un joc ofensiu i atractiu, i estrenant a les instal·lacions del nou camp d’esports de Can Misses, de gespa artificial, sa Deportiva aconseguí la primera posició al play off d’ascens a segona B després de golejar per 8-0 al Santomera en el darrer partit, amb una alineació formada per Vicente, Cruz, Nico, Carlos, Correa, Jiménez, Cristo, Pepín, Artabe, Ormaechea i Vicent. Però la temporada 1992/93, a Segona B, va estar marcada pels problemes econòmics ja abans de començar i, encara que esportivament l’Eivissa es mantenia a la part mitjana alta de la taula amb possibilitats de col·locar-se en les places que atorguen dret a jugar l’ascens a segona A, els jugadors estaven cada cop més molestos pel retard en els pagaments, tant de les primes per l’ascens com per les mensualitats. La situació va explotar quan els jugadors van decidir tancar-se al vestuari com a protesta i Calixto Bragantini, que havia promès 30 milions, va ser acusat i detengut a França per un problema financer. Davant la greu crisi, els resultats esportius varen empitjorar. Tot i així, la Societat Esportiva Eivissa va quedar en un digne desè lloc a Segona B. Però la Federació Espanyola de Futbol va fer descendir l’equip a causa dels deutes, que ascendien a 81 milions de pessetes. La majoria de jugadors varen abandonar el club i molts d’ells el denunciaren per incompliment de contracte. La temporada 1993-94 encara va ser més nefasta, i la Societat Esportiva Eivissa va descendir a Primera Regional, després d’un agònic final de lliga i una derrota davant el Montuïri. El primer equip del club, que ja comptava fins i tot amb una secció d’handbol, va romandre a la categoria regional fins la temporada 1997 quan, mentre jugava una difícil promoció per pujar a tercera, i per problemes amb la federació, va decidir retirar-se i anunciar la seua fusió amb la Unió Esportiva Eivissa (UD Ibiza), hereva de l’antic Hospitalet, formant el Club Esportiu Eivissa i heretant els tradicionals colors vermell i blanc de sa Deportiva. [PPP]