a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa- Premsa

Amb l’arribada de la democràcia, va concloure el monopoli periodístic que mantenia Diario de Ibiza des del final de la Guerra Civil. Així, el 27 d’agost de 1977 sortia als quioscos el primer exemplar del setmanari UC. El director era Juan Ramón de la Cruz Valero i entre els seus redactors es trobaven figures tan importants del periodisme pitiús com ara Pilar Bonet i Rafael Pascuet. Aquest darrer era, al seu torn, director de publicacions d’UC. També varen col·laborar en aquest projecte l’arquitecte Fèlix Julbe, María de los Llanos Lozano, Isidor Marí Mayans, Joan Marí Cardona, Santiago Miró, Toni Roca i Joan Marí Muñoz “Moreno”, entre d’altres. La junta de fundadors, és a dir, aquells que el finançaven, estava formada per l’hoteler Alons Marí Calbet, l’advocat Joan Planells Planells, el restaurador Joan Tur Ramis, José Antonio Muñoz-Román i Luis Santarén. UC va suposar un cop d’aire fresc en el periodisme local, al qual costava despertar després de quatre dècades de fèrria dictadura. Amb aguts articles sobre els intents urbanitzadors de ses Salines i sobre la Guerra Civil, el setmanari va deixar clar quina seria la seua línia editorial, clarament inconformista i crítica. Aquest setmanari va tenir una vida molt curta. Només se’n publicaren vint-i-nou números, el darrer l’11 de març de 1978. Problemes amb les impremtes i l’escassa publicitat que s’inseria a les seues pàgines varen ser les principals causes del final d’UC. Tot i que durant uns anys a la dècada dels vuitanta Última Hora de Mallorca dedicava unes pàgines a les Pitiüses, Diario de Ibiza va recuperar de nou el monopoli en la premsa local, que va mantenir fins que el 20 de desembre de 1988 es publicà el primer exemplar de La Prensa de Ibiza, un projecte finançat per l’empresari Enric Fajarnés Ferrer. El seu primer director va ser Joaquín Pérez Escribano que, oficialment, va ser substituït en el càrrec per Joan Serra Tur l’abril de 1989. La redacció estava situada en una zona industrial del quilòmetre 3,700 de la carretera d’Eivissa a Sant Antoni. L’aparició de La Prensa de Ibiza va significar, com en el cas d’UC, una important renovació del periodisme que es feia a les illes Pitiüses, anquilosat fins aleshores en velles maneres. La sana competència amb el degà local va provocar una substancial millora en els continguts, va impulsar la modernització de les redaccions (tant tècnicament com dels seus equips humans) i va conduir els dos diaris a una lluita per donar la millor informació als lectors. Al final dels seus quatre anys d’existència, La Prensa de Ibiza va assolir unes vendes força properes a les de Diario de Ibiza, cosa que semblava impensable quan el nou periòdic va sortir a la venda. El divendres 3 de maig de 1991 la titularitat de Diario de Ibiza, mitjà fins aleshores editat per Joan i Francesc Verdera Ribas, fills de Joan Verdera Mayans, passava a mans d’Editorial Prensa Ibérica, grup periodístic que acabava de llançar al mercat La Opinión de Murcia y Cartagena i La Opinión de Zamora. Prensa Ibérica també era la propietària de les capçaleres de Faro de Vigo, La Provincia (Canàries), Diario de Las Palmas, La Nueva España (Astúries) i Información (Alacant). Un dia després d’aquella compra, cessava en el seu càrrec aquell que havia estat el director de Diario de Ibiza durant les últimes dècades, Francisco Verdera, i el succeïa José Eduardo Iglesias. Al diari no tornaria a figurar-hi com a editor el nom dels hijos de Juan Verdera Mayans, sinó el de l’empresa Diario de Ibiza S.A. La direcció del periòdic passaria al cap de poc a les mans de José Antonio Martínez Vega. L’arribada de Grupo Prensa Ibérica també suposà un canvi de domicili de la redacció. Fins aleshores enclavada als baixos d’un edifici de la Via Púnica, la redacció de Diario de Ibiza va ser traslladada al carrer de Fra Vicent Nicolau, número 27. La Prensa de Ibiza es va mantenir quatre anys i vuit mesos als quioscos. El 15 d’agost de 1993 publicava el seu darrer número, el 1.683. En la seua primera pàgina només hi havia tres articles: un titulat “Hasta siempre”, amb el qual la redacció s’acomiadava dels lectors, i dues opinions, la del director Joan Serra i la d’Enric Fajarnés, president de Prensa Diaria Pitiusa SA, editora del periòdic. Fajarnés exposava en aquest article que el tancament havia estat a causa de motius econòmics que no arribava a especificar. Joan Serra Tur passà a formar part de la plantilla de Diario de Ibiza immediatament. Els primers dies d’octubre de 1991 va ser-ne nomenat director adjunt. Set mesos després, a la darreria de maig de 1994, Serra es convertí en el director del degà matutí de les Pitiüses. Des d’aleshores i fins a 1995, Diario de Ibiza recobrà novament el monopoli de la informació escrita a les Pitiüses. Però el 23 de gener de 1995 sortia a la venda un nou setmanari, Proa, amb idèntic nom que un antic periòdic republicà pitiús. El director de Proa, Joan Cerdà Subirachs , era antic redactor de Diario de Ibiza i de La Prensa de Ibiza, així com corresponsal de l’agència EFE i del periòdic El Mundo. Des del seu naixement, Proa es va caracteritzar per un sentit crític pronunciat en els seus articles. En un article publicat l’11 de desembre de 1996, el periodista Andreu Manresa, corresponsal del periòdic El País a Balears, resumí en dues paraules la filosofia de Proa: “revista contestatària”. Si bé al començament es publicava en blanc i negre, les pàgines de Proa es cobriren de color a la darreria dels anys noranta. La seua redacció va romandre en una primera planta del número 28 de l’avinguda d’Espanya fins al començament de 1999, quan va passar a l’avinguda de Santa Eulària, número 17. Amb la mudança es produí, pararel·lament, un canvi de l’empresa editora. Servicios Periodísticos y Editoriales de Baleares S.L. substituïa com a editora a Nueva Comunicación Mediterránea S.L. Precisament, Servicios Periodísticos y Editoriales de Baleares S.L. és l’empresa que des de mitjan febrer de 2000 emparà un projecte sense precedents en la història del periodisme pitiús: Quatre Illes, periòdic del qual també fou director Joan Cerdà Subirachs. Aquest quinzenal tenia la particularitat que, per primera vegada en un mitjà escrit eivissenc, tots els textos eren escrits en català. D’altra banda, també fou el primer mitjà amb seu a Eivissa i Formentera que tenia uns contenguts que comprenien tota la Comunitat Autònoma de les illes Balears. A la darreria de la dècada dels noranta, les Pitiüses varen viure moments d’esplendor pel que fa a la premsa escrita. Proa i Quatre illes tancaren l’abril de 2001. A més del degà matutí i del setmanari Proa, el primer d’agost de 1997 apareixia una nova publicació, el diari Última Hora (edició Eivissa), editat per Hora Nova S.A., pertanyent a l’empresa periodística Grup Serra. Des que es va posar a la venda i fins al setembre de 1998, Bartomeu Planells Planells, antic redactor de Diario de Ibiza, va ocupar el càrrec de director adjunt de la plantilla eivissenca. I a partir de la tardor de 1998, quan Planells va abandonar Última Hora, José Miranda Prieto, aleshores cap de la secció de local, es convertí en redactor en cap, i, per tant, en el principal responsable de l’edició d’Eivissa d’Última Hora. Miranda havia estat redactor de La Prensa de Ibiza, Proa, Última Hora Radio i l’emissora radiofònica COPE, entre d’altres mitjans. Durant la segona meitat de la dècada dels noranta, varen sorgir nombroses publicacions, bona part de les quals varen desaparèixer o no varen tenir una incidència important a la societat. Entre elles destaca El Mirador, quinzenal que va aparèixer per primera vegada el 15 d’octubre de 1996 i que va tenir una curta vida, amb José María Pérez Muñoz com a director. Un altre mitjà escrit que es distribueix gratuïtament des de març de 1996 és Página XXI, periòdic mensual dirigit inicialment per l’exredactor en cap de Diario de Ibiza a la dècada dels seixanta i expolític Cosme Vidal Juan. Més repercussió política i social va tenir La Carta de los Residentes, escrita en diverses llengües europees, a més del català i del castellà, i que va renéixer la primavera de l’any 2000 en un projecte conjunt amb la guia de serveis Totamà. També cal destacar l’interès dels mitjans nacionals per dotar les seues pàgines d’informació local. Així, la corresponsalia d’El Mundo a les Pitiüses va adquirir una major rellevància a partir de la tardor de 1998. Des d’aquell moment, a la secció d’illes Balears del periòdic hi figuraven diàriament dues pàgines amb informació exclusiva sobre Eivissa i Formentera. El 22 de juny de 2001 aparegué El Mundo Ibiza y Formentera. [JmLR/MjVT]