a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa-Història


Història econòmica
L’any 1235, després de conquerir l’illa d’Eivissa, els nous consenyors repartiren el botí obtingut. Apareix aquí la primera enumeració dels béns econòmics existents a les illes d’Eivissa i Formentera, que es poden dividir en tres blocs: les terres agrícoles, les cases urbanes de la vila d’Eivissa i les salines. Per tant, a l’estructura econòmica tradicional, s’hi afegeixen les salines com a element característic. Les salines d’Eivissa es repartiren en la proporció aplicada a la resta de l’illa: dues quartes parts per a Guillem de Montgrí, una per a Pere de Portugal i una altra per a Nunó Sanç. Els consenyors també disposaren que part de la riquesa salinera servís com a dotació econòmica per a la parròquia de Santa Maria d’Eivissa. La sal era en aquell moment un producte molt valuós, bàsic per a la conservació dels aliments, per tant resulta comprensible el paper protagonista que té a tota la documentació referent a la conquista. Anys després, el 1267, els consenyors feren una cessió quasi total d’aquesta producció a favor dels pobladors de les illes, probablement com a resultat de les dificultats que presentava el manteniment de les necessitats defensives. Es reservaven la jurisdicció sobre els estanys i un impost sobre la sal extreta de l’illa. Apareixen així els principals trets que defineixen l’economia eivissenca fins ben entrat el s XIX: una migrada base agrícola de conreus mediterranis complementada amb la producció salinera que permetia finançar les despeses de defensa, el sosteniment de la Universitat i la importació d’alguns queviures. Els eivissencs no patien així una forta pressió fiscal, però restaven convertits en els habitants d’una illa militarment perillosa i econòmicament feble. No existia gairebé artesanat, l’agricultura era de subsistència i l’exportació salinera resultava arriscada i irregular, encara que rendible. L’estructura econòmica resultant era força inestable perquè es basava en una agricultura molt dependent de la climatologia irregular i en una explotació salinera que depenia, sobretot, de la conjuntura militar i comercial mediterrània, sempre imprevisible. Si la collita era dolenta però es venia bé la sal, podien adquirir-se queviures fora. Una mala collita, simultània a una situació de guerra a la mar, implicava fam i misèria. No ha de sorprendre, per tant, el fort impacte de les crisis demogràfiques que sofrí la població illenca. Un dels resultats d’aquesta situació fou l’autarquia com a ideal a aconseguir: l’illa havia de ser autosuficient en la producció d’aliments i en la defensa. Costa poc traspassar aquesta idea a tota finca illenca: cada explotació agrària havia de produir el que necessitava per alimentar la família propietària: blat, llenya, vi, etc. No podien refiar-se del mercat per suplir les mancances de la producció pròpia i, per tant, no tenia sentit l’especialització. Un factor afegit a favor de l’autarquia era una propietat de la terra força dividida: a final del s XVIII, a Eivissa era on hi havia, proporcionalment, la major quantitat de propietaris de les illes Balears. A final del s XVII, l’administració de les salines semblava deficient, fet que generà descontent entre la població. D’altra banda, en aquesta època és possible que Eivissa hagués perdut el lloc protagonista que tenia en les rutes comercials mediterrànies debilitant la demanda de sal. Els primers anys del s XVIII, les salines foren primer mal arrendades i finalment incautades per part de Felip V, guanyador de la Guerra de Successió. S’inicià així un període de decadència que durà tot el segle. La producció salinera baixà quantitativament i es reduïren les rendes que quedaven a l’illa, mentre que pujaren les que en sortien. El resultat fou que mentre a Menorca es doblà la població i a Mallorca cresqué un 35%, la població eivissenca restà quasi totalment estancada. Només el poblament de Formentera, iniciat els primers anys de la centúria, permeté que cresqués un poc la població pitiüsa. L’única activitat amb empenta dins aquest retrat d’una economia pobra i ensopida fou la construcció naval, ja que es construïren 144 vaixells entre 1768 i 1799. L’any 1782 és la fita que assenyala un canvi important en la trajectòria de la societat i l’economia illenca: la institució del bisbat d’Eivissa i Formentera. El primer bisbe Manuel Abad y Lasierra ens deixà una descripció de la penosa economia eivissenca de l’any 1785. No hi havia a Eivissa artesans qualificats: gerrers, carreters, selleters, etc. Fins i tot les sabates i les teules havien d’importar-se. No hi havia comunicacions marítimes regulars ni amb la península ni amb Mallorca. Les salines eren mal explotades per l’Estat i les possibilitats de venda del producte obtingut eren baixes: els vaixells que venien a comprar-la disposaven d’unes infraestructures dolentes i la pobresa de l’illa dificultava el seu abastament, de manera que molts se n’anaven sense haver carregat sal. Abans de marxar, Abad y Lasierra posà ordre en una Església poc disciplinada i participà en l’anomenat Pla de Millores de Miquel Gaietà Soler. Aquest pla incloïa importants mesures de millora econòmica, però algunes d’elles resultaven utòpiques i el seu finançament depenia d’un insuportable increment de la pressió fiscal sobre els eivissencs. En general el Pla fracassà en totes les previsions directes, però representà un element més dins la modernització de les estructures eivissenques. Els primers anys del s XIX també desaparegué definitivament una activitat força tradicional: el corsarisme, el pes real de la qual dins l’economia eivissenca és molt difícil de quantificar. A la primera meitat del s XIX la població d’Eivissa i Formentera cresqué un 63% fins situar-se en 23.791 persones l’any 1857. Aquest fort increment de la població no és expressió d’un canvi qualitatiu important en les relacions de producció. Les salines continuaven en mans d’un Estat que les explotava desacuradament, no varià significativament l’estructura de la propietat de la terra ni aparegueren signes d’industrialització, ni tan sols d’establiment d’artesans. Eivissa i Formentera no gaudiren fins als últims anys del segle d’una veritable integració econòmica. La xarxa de camins era minsa i de mala qualitat, l’únic port important, el d’Eivissa, patia un problema crònic de manca de calat. També els intercanvis amb l’exterior eren reduïts; es compraven mules i arròs i es venien ametlles, llenya i carbó, principalment. El factor principal per explicar el creixement demogràfic és la intensificació del conreu a les terres costaneres que fins aquell moment eren explotades de forma deficient per causa del perill que representaven les incursions pirates. Un segon factor és la millora en les tècniques de conreu, sobretot gràcies a la generalització de la combinació entre cereals i arbres, especialment els ametllers. També col·laborà a millorar la conjuntura econòmica l’activitat dels mestres d’aixa, que prompte desbordaren la capacitat de les drassanes de Vila i estengueren la seua feina per altres indrets com ses Salines i s’illa Plana. Entre 1857 i 1887 la població d’Eivissa i Formentera passà dels 23.791 habitants als 24.544. Aparegué, per tant, una situació de fort estancament demogràfic. Tots els indicadors que es tenen coincideixen a dibuixar el retrat d’una forta crisi econòmica: l’activitat salinera decaigué, fins al punt que alguns anys, com el 1867, no hi hagué collita de sal. La construcció naval també reculà; l’any 1860 no es posa la quilla de cap nou vaixell. Igualment la marina mercant reduí la seua activitat, incapaç d’adaptar-se a la introducció massiva dels vaixells de vapor. Fins i tot, fracassà un incipient intent industrialitzador: la instal·lació d’una fàbrica de productes químics l’any 1860 per Gaspar Moner. Aquesta fàbrica produïa carbonat de sosa utilitzant com a matèries primeres sal, calç i carbó vegetal, però cinc anys més tard s’aturà definitivament la seua activitat. La mortalitat es disparà i assolí els mateixos nivells que a les primeres dècades del segle: un 25 per mil, quasi un 10 per mil per sobre de les xifres del període 1820-1857. Sembla que les Pitiüses havien arribat al límit de la seua capacitat per alimentar una població creixent. Els conreus no podien estendre’s més, tota l’illa d’Eivissa ja era plena de parets que suportaven ínfimes porcions de terra que s’enfilaven muntanya amunt. A Formentera s’ocupaven zones arenoses de pèssima qualitat. No cal dir que els rendiments d’aquestes tanques són molt baixos i en un any de sequera no oferien un fruit que compensàs el seu manteniment. La situació dels pagesos eivissencs i formenterers era molt dura. L’alimentació solia quedar limitada a figues tendres i seques, figues de pic, pa moreno i llegums cuinats. Els més pobres havien de substituir moltes de vegades el pa moreno per garroves. Tan sols els pagesos més benestants es podien permetre el luxe d’un bocí de formatge o de sobrassada per esmorzar i de cuinar arròs amb bacallà els dies de festa. La carn i els ous eren productes molt escassos i l’única font habitual de proteïna era el peix. A Vila la situació no era molt millor, la ciutat patia uns problemes d’higiene insolubles a causa de l’escassetat de l’aigua i la disposició de les cases de la Marina al nivell de la mar. Aquesta penosa situació, combinada amb una natalitat que superava àmpliament la mortalitat únicament podia ser resolta per l’emigració. Eivissencs i formenterers abandonaren les illes en massa a partir de 1845-50, iniciant un procés d’expulsió de població que necessità més d’un segle per invertir-se. La destinació més típica fou Algèria. També molts mariners embarcaren en vaixells per a la carrera d’Amèrica. La majoria acabaren establint-se al nou continent. Molt pocs tornaren. 1890 assenyala l’inici del canvi de tendència. Reaparegué el creixement de la població, encara que modestament i baixaren les taxes de mortalitat. La població prengué des de llavors dues trajectòries ben diferenciades: els municipis pagesos restaren totalment estancats, mentre Vila i Formentera cresqueren ràpidament. Les xifres de l’emigració, de moment, no s’aturaren, però aparegueren molts d’indicadors coincidents a assenyalar una apreciable millora en el nivell de vida dels que es quedaven. No existeix una causa única que expliqui aquesta millor conjuntura, de fet l’economia illenca sembla créixer per la via de la diversificació productiva i de la integració comercial. En primer lloc Eivissa i Formentera passaren a constituir una veritable unitat econòmica: la finalització de les carreteres de Sant Antoni l’any 1869 i de Sant Joan el 1885 oferí les primeres vies de comunicació interior capacitades per facilitar l’intercanvi intraillenc. En segon lloc, l’any 1884 s’iniciaren les obres del nou port d’Eivissa, segons el disseny d’Emili Pou. Tardaren més de vint anys a finalitzar, però el tancament dels freus des Botafoc i s’illa Plana ja facilitaren el trànsit de vaixells de vapor. Aquells mateixos anys s’establiren les primeres línies de transport realment regular que comunicaven Eivissa amb la península i Palma. Pel que fa a la producció s’ha de parlar de dos eixos bàsics: la millora de l’explotació salinera i la diversificació agrària. L’últim capítol de la desamortització espanyola fou la venda de les mines i les salines estatals a partir de 1868; les salines d’Eivissa foren venudes l’any 1871 al navilier mallorquí Josep Astier. La producció de sal no s’incrementà immediatament, es mantengué vora les 6.000 tones anuals fins a l’any 1880. A partir de llavors s’inicià un fort procés de millora de les instal·lacions que portà la producció vora les 80.000 tones anuals entre 1910 i 1914. Aquestes obres es començaren quasi simultàniament a la construcció del nou port i generaren un important efecte d’acceleració econòmica sobre la depauperada economia pitiüsa. La nova empresa salinera reconstruí tots els estanys, subdividint els grans, adquirí un remolcador de vapor, instal·là una xarxa ferroviària interior i la primera línia telefònica a Eivissa. Els primers anys del s XX la producció ja superava les 50.000 tones i el nombre de treballadors ocupats en el moment de la collita passava dels 1.000. La nova explotació salinera portà a les illes Pitiüses la revolució industrial, que fins aquell moment hi era un fet aliè. Les seues instal·lacions, modernes i complexes, eren comparables a una gran factoria industrial o a una explotació minera de primer ordre. La diversificació i especialització del camp començà a la mateixa època. La producció protagonista són les ametlles. Les sortides d’ametlles pel port d’Eivissa passaren d’unes 400 tones entre 1870 i 1895 a quasi mil entre 1905 i 1909. En segon lloc destaca el conreu del garrover; la garrova constitueix l’aliment bàsic de la ramaderia eivissenca i una mercaderia de fàcil venda fora de l’illa. Les seues sortides oscil·laren al voltant de les 1.200 tones entre 1865 i 1905, però a partir d’aquell any experimentaren un fort creixement i se situaren per sobre de les 2.000 tones. Un tercer element diversificador dins l’agricultura eivissenca procedeix de l’aprofitament del bosc, que produia carbó vegetal, fusta i carrasca de pi. Tots tres productes tenien conjuntament una importància econòmica ressenyable, semblant a la de les garroves. També a final de segle guanyà importància una nova activitat econòmica: la producció de teixits de cotó, calcetins sobretot. No s’implantà a Eivissa cap fàbrica tèxtil, ni tan sols aparegué una estructura de tallers; aquesta activitat tèxtil era domèstica i aprofitava que les dones de Vila tenien un baixíssim nivell de renda i moltes hores lliures que podien dedicar a teixir i cosir. Es tractava d’una activitat subindustrial que només tenia possibilitats de subsistir mentre a Eivissa la mà d’obra fos molt més barata que a la península. Tot i així, a partir de l’any 1900 les sortides de teixits de cotó registrades al port d’Eivissa tenien un valor aproximat tan important com el de la sal o les ametlles. Es veu que l’activitat econòmica eivissenca es diversificà força a partir de l’última dècada del s XIX, en la qual els productes d’exportació assoliren un paper protagonista. Hi havia, en primer lloc, una activitat de tipus extractiu moderna: la sal; en segon lloc, una agricultura que s’especialitzà en ametlles, garroves i productes forestals; i en tercer lloc, una activitat tèxtil qualitativament endarrerida, però que constituïa una important font de renda. La contrapartida d’aquestes produccions va ser la pèrdua de l’autosuficiència alimentària. Entre 1865 i 1874 entraren al port d’Eivissa una mitjana de 8,4 kg de farina de blat per persona i any. Entre 1905 i 1914 aquesta mitjana era de 53,6 kg per persona. A les mateixes dates l’arròs passà de 9 kg per persona a més de 15 kg per persona. També s’incrementaren substancialment les entrades de sucre, llegum i oli. Igualment destaquen les entrades de filats de cotó, dels quals sortien els teixits exportats i les compres de teixits per al consum interior. Una economia diversificada, amb un important comerç d’exportació i d’importació, exigia la creació d’una estructura comercial complexa: aparegueren comerciants especialitzats en l’exportació de les produccions illenques i en la compra dels queviures que l’illa necessitava, i es crearen indústries auxiliars com serradores mecàniques de fusta, esclovadores d’ametlles o capoladores de garrova. La flota mercant eivissenca creixia i les drassanes tornaren a tenir encàrrecs de nous vaixells, ara per a armadors eivissencs. L’any 1907 va fer la seua aparició l’enllumenat elèctric i s’inauguraren noves sucursals d’entitats financeres. L’any 1899 va obrir el Teatre Pereira i l’any 1912 nasqué l’eixample de Vila a les vores del passeig de Vara de Rey. La millora del nivell de vida dels eivissencs i formenterers era evident: menjaven millor, podien adquirir roba, es generalitzaren les escoles rurals... Les taxes de mortalitat de l’Ajuntament de Sant Antoni (les úniques conegudes), passaren d’un 25 per mil entre 1860 i 1890 a un 17 per mil entre 1890 i 1910. Aquesta embranzida econòmica no ha de fer pensar que s’aturàs el fenomen emigratori. Segons els contemporanis, l’emigració fins aquell moment afectava sobretot els pagesos que es dirigien cap a Mallorca i a Algèria; a partir de la primera dècada del nou segle el fenomen afectà menestrals, mariners i eclesiàstics que es dirigien cap a Amèrica. El resultat fou que la població pitiüsa pràcticament no cresqué entre l’any 1900 quan tenia 25.814 habitants i el 1920, moment en què arribà als 26.984 habitants. La Primera Guerra Mundial suposà un greu entrebanc per al nou model econòmic eivissenc però no el va fer trontollar. Les vendes de productes d’exportació —sal, ametlles i garroves— caigueren, però part de les pèrdues es veieren compensades redirigint les vendes al mercat espanyol. La guerra provocà una autèntica fam de carbó i de fusta que portà a la sobreexplotació del bosc illenc. Finalitzat el conflicte, l’economia eivissenca i formenterera tornà a agafar empenta. L’exportació de sal recuperà ràpidament els nivells anteriors, sobre les 80.000 tones anuals de mitjana. Les vendes d’ametlles, que a les dues primeres dècades del segle oscil·laven a l’entorn de les 900 tones, arribaren poc abans de la Guerra Civil espanyola a les 1.765. També les garroves i els albercocs secs incrementaren la seua presència. Per la banda de les compres, es mantenien les adquisicions de queviures: farina de blat, arròs, etc. en una proporció semblant a la d’abans de la Guerra Mundial, però aparegueren tres productes nous a partir de 1925 aproximadament: els adobs, el ciment i els derivats del petroli. Tots tres són indicadors de la modernització de l’economia illenca: el camp millorava la seua productivitat, canviaven els procediments en el sector de la construcció i el transport a poc a poc anà modernitzant-se incorporant vehicles amb motor d’explosió. Potser fou aquest últim sector el que més avançà. Pel que fa al transport marítim, l’any 1920 ja hi havia un trajecte setmanal, com a mínim, amb Alacant, Barcelona, Palma i València. També aparegueren els primers serveis regulars de transport terrestre de viatgers i mercaderies; l’any 1923 els autocars ja unien Vila amb Sant Antoni i Santa Eulària i el 1925 ja hi havia a Eivissa vint-i-cinc vehicles entre els particulars i els de lloguer. El sector tèxtil també experimentà un salt qualitatiu important: aparegué la primera fàbrica a l’illa d’Eivissa. Fou instal·lada pels successors de Pere Ventosa, comerciant català que ja apareix vinculat a la producció tèxtil de caire domèstic anterior. La plantilla prompte superà el centenar d’operaris, fonamentalment dones. La producció de mitges i calcetins de fil s’enviava a Barcelona. En aquells anys també aparegueren alguns tallers tèxtils dedicats al brodat i al cosit de mocadors, el més important era can Llambies amb una vintena d’operàries. La importància real anava més enllà d’aquesta modesta quantitat d’empleades. Els petits tallers actuaven com a centralitzadors de la feina que centenars de dones realitzaven a casa seua, el treball a comissió s’estenia per la ciutat i el camp. Aquesta vegada sí que la millor conjuntura econòmica reduí el flux emigratori que sagnava la població illenca. El nombre d’habitants d’Eivissa i Formentera, que feia seixanta anys que era quasi el mateix, s’incrementà apreciablement, passà de 26.984 habitants l’any 1920 a 31.575 habitants deu anys després. Fins i tot els contemporanis observaren el canvi substancial: una nota de premsa de 1928 explicava que el flux emigratori s’havia reduït força. En aquells anys aparegueren els primers antecedents de la futura indústria turística: l’any 1933 fou constituït el Foment del Turisme d’Eivissa i Formentera i l’any següent s’inaugurà el Gran Hotel d’Eivissa. Poc abans d’iniciar-se la Guerra Civil ja existia a Eivissa una apreciable infraestructura hotelera que incloïa els hotels Portmany i Ses Savines a Sant Antoni, el Buenavista i el Royalty a Santa Eulària, i els hotels Isla Blanca, Balear, España i el ja esmentat Gran Hotel a Vila. La crisi internacional que s’inicià l’any 1929 començà a afectar l’economia illenca amb un important retard, però tengué, en general, un efecte depressiu apreciable. Els preus de l’ametlla caigueren una quarta part entre 1930 i 1935 i baixaren les exportacions de sal i garroves. L’any 1936 es creava el Patronat contra l’Atur i s’estenia per Eivissa el malestar entre els treballadors. De fet, el mes de juliol, en el moment de l’alçament feixista, les treballadores de la fàbrica de Can Ventosa es trobaven en vaga. Immediatament després d’iniciar-se el cop d’estat, l’activitat comercial es paralitzà totalment i començaren a mancar els productes de primera necessitat que, tradicionalment, Eivissa i Formentera compraven a fora. L’agricultura local també davallà fortament la seua producció per manca d’adobs, fet que incrementà encara més el patiment d’una població que no rebria cap ajut exterior. 1937 i 1938, especialment, foren anys molt durs per a la població, però sols foren el principi. Els anys de “la fam” s’estengueren pràcticament fins a 1950. L’economia eivissenca era molt dependent dels mercats exteriors. Així, finalitzada la Guerra Civil, fou la II Guerra Mundial la que bloquejà el comerç illenc. En acabar aquesta darrera, fou l’aïllament internacional imposat contra el nou règim espanyol la causa de l’ensopiment econòmic. Aquest seguit de circumstàncies tengué conseqüències desastroses sobre l’economia illenca: limitaren o impediren l’exportació de sal, reduint al mínim la demanda de jornals per part de la Salinera; el preu de l’ametlla caigué perquè no es podia vendre la producció a l’exterior. També es tallà l’exportació de garrova, encara que en aquells moments d’absoluta carestia tota la producció era consumida a les illes. Els mitjans de transport, vitals per al comerç, romanien aturats per manca de combustible i, fins i tot, es recuperaren per al servei actiu vells vaixells de vela ja deixats de banda. Les línies marítimes regulars existents abans de 1936 no recuperaren la normalitat fins a 1948. Dóna idea de la misèria que s’estengué per les illes la davallada de les compres de queviures: abans de la Guerra Civil pel port d’Eivissa entraven unes 2.200 tones de farina de blat per any, l’any 1939 n’entraren 1.454 tones i 385 l’any 1941. Les entrades d’arròs passaren d’unes 450 tones/any a xifres insignificants i no recuperaren la normalitat fins al 1952, quan les compres foren de 440 tones. La manca d’adobs i d’eines, pressionaren a la baixa la productivitat de l’agricultura. En general, es pot dir que retornà el model autàrquic que feia seixanta o setanta anys que Eivissa i Formentera havien abandonat. L’excés de població es dedicà sobretot a activitats agràries, de manera que encara que la productivitat fos molt baixa, la intensitat en l’ús de la mà d’obra permetia sostenir la producció total. A més a més, l’emigració, tradicional vàlvula de seguretat de l’economia eivissenca i formenterera, ara estava tancada. Així, la població passà de 31.575 habitants l’any 1930 a 37.353 deu anys després. Els eivissencs i formenterers eren presoners a la seua terra. Entre 1950 i 1955 la situació econòmica millorà de manera clara, però en aquell moment aparegué una conjuntura especialment perillosa. L’agricultura començà a rebre els adobs i la maquinària que fins aquell moment li eren negats, els vaixells de vela foren definitivament abandonats, la Salinera començà a mecanitzar bona part de les feines i, finalment, tancà la fàbrica de Can Ventosa. En poc temps una quarta part de la població activa d’Eivissa podria haver-se trobat sense ocupació o veure sensiblement reduïda la seua renda. La crisi, però, no arribà a esclatar. En primer lloc l’emigració tornà a jugar el seu paper tradicional alleugerint la pressió demogràfica; així, la població absoluta de les illes davallà quasi mil persones entre 1950 i 1960. Com que el creixement natural de la població d’aquells anys era elevat, la quantitat real d’eivissencs i formenterers que abandonaren la seua terra en aquells anys probablement triplicà la xifra anterior. Tot i la importància de l’emigració, el factor bàsic que va fer que Eivissa no entràs en una forta situació depressiva fou el turisme. L’any 1947 hi havia a les illes sis hotels i quinze pensions; l’any 1960 els hotels ja eren vint i les pensions i altres establiments d’hostalatge superaven els setanta. Els turistes entrats passaren de 8.132 l’any 1954 fins als 24.402 el 1960. S’inicià així un procés de concentració sectorial que portà Eivissa i Formentera cap al monocultiu turístic. Els primers anys seixanta, l’agricultura cedí el primer lloc en importància econòmica al turisme, però abans experimentà una moderada modernització provocada per les exportacions de patata al Regne Unit. Aquesta era una producció molt especialitzada, que utilitzava llavors importades d’Escòcia i Irlanda, adobs naturals i artificials i exigia un reg freqüent i abundant. El conreu de patata anglesa fou introduït a Eivissa l’any 1956 i assolí la màxima importància el 1961, quan les exportacions foren de 8.250 tones. Per avaluar la importància d’aquella nova producció es pot dir que el 1961 la Cambra de Comerç avaluà el valor de la producció del camp eivissenc en uns 130 milions de pessetes. D’aquell import total, la patata representava una tercera part, molt per sobre de les ametlles i les garroves. No duraren molt aquestes exportacions ja que a partir de 1962 començaren a disminuir ràpidament. Inicialment el turisme també suposà un fort increment de la demanda de productes agraris eivissencs. Els primers hotels, en general, oferien un servei de restauració que exigia matèries primeres de bona qualitat que en aquells moments no podien comprar-se fora de l’illa, la qual cosa significarà una millora de les rendes agràries. Després, a partir de 1965-1970 ja és generalitzaren les compres de productes congelats. El fenomen turístic també col·lapsà les infraestructures públiques de l’illa. A partir de 1955 foren constants les queixes a causa de les deficiències del servei telefònic, del mal estat de les carreteres, i de la irregular oferta d’energia elèctrica. El problema que se solucionà més aviat fou el de l’energia elèctrica. L’empresa pública GESA inaugurà l’any 1957 la seua primera central a Eivissa dotada amb quatre generadors dièsel. S’iniciava una carrera entre demanda i oferta d’energia elèctrica que obligà GESA a instal·lar un nou grup generador dotat amb turbina de gas l’any 1962 i a construir posteriorment tres noves centrals completes, aproximadament una cada deu anys. L’impacte del turisme tengué la seua principal repercussió sobre el sector de la construcció. Així, en un informe de la Cambra de Comerç de 1960 s’indica que existien a l’illa d’Eivissa 29 fusteries, 14 ferreries, 27 contractistes d’obra, 3 fàbriques de rajoles, 3 de bloc prefabricat, 4 empreses de lampisteria i 6 instal·ladores elèctriques, i que totes aquestes empreses treballaven, pràcticament, al límit de la seua capacitat. En aquells anys també s’instal·là la fàbrica de totxos de Can Clavos. Aquell mateix any entraren pel port d’Eivissa més d’11.000 tones de ciment i materials de construcció. L’any 1963 els materials de construcció entrats ja superaven les 43.000 tones El primer efecte de la nova conjuntura econòmica fou aturar en sec l’emigració i invertir el saldo migratori a partir de 1961. Entre 1961 i 1965 arribaren a Eivissa 1.300 immigrants aproximadament, la majoria dels quals s’establí a la badia de Sant Antoni de Portmany, per treballar en els hotels que ja funcionaven o en la construcció d’altres de nous. També canvià bruscament l’estructura de la població activa, es reduïren dràsticament els ocupats en el sector primari en favor dels ocupats en els sectors secundari i terciari. En només cinc anys la població activa primària perdé quasi una quarta part dels seus efectius totals. A partir dels anys seixanta l’economia eivissenca ja depenia en exclusiva del turisme. L’agricultura perdé importància de manera accelerada, les salines, cada cop més mecanitzades, deixaren amb rapidesa de ser l’empresa més gran d’Eivissa. Les cosidores i brodadores abandonaren la seua activitat tradicional, la llenceria i els mocadors, per dedicar-se a tallar i a cosir vestits per a la moda Adlib . La construcció, primer s’especialitzà a aixecar a velocitat vertiginosa nous hotels i apartaments, després foren els habitatges i les segones residències el seu objecte principal. Prompte aparegué un sector de distribució comercial nou, especialitzat en la venda a l’engròs a hotels i restaurants que acabà d’arraconar l’agricultura i la ramaderia tradicional i bona part dels comerciants d’antiga trajectòria. L’economia eivissenca i formenterera creixia a un ritme accelerat i a la vegada canvià radicalment el model sobre el qual se sustentava. En iniciar-se els anys 80 ja no quedava res de l’estructura econòmica que començà a desenvolupar-se cent anys abans, coincidint amb la venda de les salines i l’inici de la construcció del nou port d’Eivissa. Les dues últimes dècades del segle XX s’han caracteritzat per un domini del sector terciari, vinculat al turisme. Aquest no ha deixat d’incrementar la seua importància, encara que ha atravessat crisis importants, com les dels anys 1974-1976 i 1988-1992. L’economia pitiüsa és la més especialitzada del sector turístic de les Balears. [JcCC]