a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir
Eivissa-Història
Corona d’Aragó
Preparació de la conquista
Des del moment de la croada pisanocatalana 
de 1114-1115
els monarques de la corona d’Aragó tenien la intenció
de conquerir les illes Balears. Però diferents motius anaren retardant
la conquista. S’haurà d’esperar al regnat de Jaume
I perquè tengui lloc. Aquest monarca reuní
el 1228 Corts a Barcelona per proposar la conquista de les Balears. El
setembre de 1229 sortí, de diferents ports catalans, una expedició
que tenia com a finalitat la conquista de l’illa de Mallorca. Després
de diferents combats, la ciutat, Mâdina Mayûrqa, fou assetjada
i va ser ocupada finalment el 31 de desembre. A continuació es
procedí al repartiment, sobre la base de les condicions pactades.
Menorca va ser infeudada el 1231. Segons aquest pacte, l’illa continuaria
com a territori musulmà, però hauria de pagar un important
tribut anual per mantenir la seua llibertat. De moment, les Pitiüses
continuaven en mans dels musulmans. Davant la impossibilitat de fer una
conquista directa, perquè en aquells moments es dedicava a la conquista
del País Valencià, Jaume I va fer donació de les
Pitiüses el setembre de 1231 a Nunó Sanç ,
comte del Rosselló, i Pere de Portugal perquè
aquestos les conquerissin. Per motius que ens són desconeguts,
s’acomplí el termini de dos anys previst i la conquista no
tengué lloc. El dia 7 de desembre de 1234 el monarca va fer una
nova donació de les Pitiüses, en aquest cas a favor de Guillem
de Montgrí , sagristà de Girona i arquebisbe
electe de Tarragona. Per facilitar la conquista, Jaume I només
es reservava la sobirania, i cedia tots els altres drets, fet que, com
es veurà més endavant, serà una important font de
conflictes. Disposava de nou mesos i mig per portar-la endavant. El dia
12 d’abril de 1235 Montgrí va pactar la conquista de les
Pitiüses amb Pere de Portugal i Nunó Sanç. D’entre
els acords d’aquest pacte, caldria destacar que el Castell i la
vila d’Eivissa s’havien de repartir a parts iguals, i el camp
de manera proporcional al nombre de soldats aportats a la conquista. Des
del punt de vista jurisdiccional, al Castell i a la vila Pere de Portugal
i Nunó Sanç seran feudataris de Montgrí i estaran
sotmesos, per tant, a la seua jurisdicció. Al camp cadascun d’ells
disposarà de jurisdicció pròpia. El papa Gregori
IX promulgà la butlla de 24 d’abril per la qual predicava
la croada per a la conquista d’Eivissa i concedia les indulgències
i la remissió dels pecats habituals en les butlles de croada.
Conquista i repartiment
L’expedició partí cap a Eivissa en una data que ens
és desconeguda i segons la crònica del rei Jaume (
cròniques) el desembarcament es va fer sense problemes.
A continuació posaren setge a la vila. Va començar l’atac
i, després d’una sèrie de combats (probablement pocs),
la vila acabà rendint-se. Segons d’altres fonts, les tropes
cristianes entraren perquè un germà del xeic musulmà
va permetre l’accés als invasors com a venjança perquè
aquest li havia pres la dona. Després de feta la conquista, era
necessari procedir al repartiment, que es va fer sobre la base del que
s’havia pactat prèviament: s’erigí una església
parroquial, amb la seua corresponent dotació; els béns del
saqueig serviren per al pagament de les despeses ocasionades per la conquista;
el Castell i la vila d’Eivissa es repartiren a parts iguals entre
els tres conqueridors, i la producció de sal es repartí
proporcionalment segons els hòmens aportats, i de la mateixa manera
es repartí el camp. Si bé no es diposa d’informació
del nombre de soldats aportats per cadascun dels conqueridors, sí
que se sap que la part forana es dividí en quatre parts amb un
valor semblant, i que dues (els quartons de ses Salines i de Balansat)
correspongueren a Guillem de Montgrí, una (el quartó de
Portmany) a Nunó Sanç i una altra (el quartó del
Rei) a Pere de Portugal.
Canvis posteriors en el senyoriu
Aquest repartiment, de tota manera, varià amb el pas dels anys.
Així el 1241 Guillem de Montgrí adquirí la part que
abans era de Nunó Sanç, després de la seua mort,
i el 1256 la part de Pere de Portugal passà a mans de Jaume I,
que ben aviat la cedí al seu fill, l’infant Jaume. Amb la
mort de Montgrí el 1273, l’arquebisbat de Tarragona passà
a posseir els quartons de Balansat i de ses Salines, i el paborde i els
canonges de la mateixa església, el quartó de Portmany.
Després de la mort de Jaume I el 1276, el quartó del Rei
fou assignat al patrimoni del rei de Mallorca. Amb posterioritat encara
hi hagué més canvis: l’any 1343, en reintegrar-se
el regne de Mallorca a la Corona d’Aragó
el quartó del Rei passarà a formar part dels béns
dels seus monarques. L’any 1410 el quartó de Portmany passà
a formar part de les rendes de l’ardiaconat de Sant Fructuós,
també depenent de l’arquebisbat de Tarragona.
La Carta de Franqueses
Després de feta la conquista i el posterior repartiment, calia
procedir al repoblament de l’illa d’Eivissa. Per facilitar-lo,
es dictaren ben aviat una sèrie de mesures afavoridores. La primera
d’elles va ser la Carta de Franqueses . Aquest document
pretenia donar als nous pobladors de les illes una sèrie de drets
de què no disposaven en altres territoris, per així afavorir
la seua arribada. El document pretenia limitar alguns dels drets que els
senyors tenien sobre els seus vassalls al món feudal. Els drets
que cobraven els senyors quedaren limitats a aquells que es derivaven
de l’ús de les terres, i als que hi hagués en concepte
de defensa del propi territori. El camp de la justícia també
oferia una sèrie d’interessants novetats: Si bé a
les causes judicials qui dictava sentència eren els oficials dels
tres consenyors, ho haurien de fer sempre ajudats pels prohoms (persones
destacades de la comunitat), per assegurar una major imparcialitat. Aquestos
mateixos prohoms havien també d’estar presents quan la justícia
havia d’entrar en un domicili particular. També s’eliminà
l’ús de l’anomenada Prova de Déu, sobre
la base de la qual es podien fer a l’individu una sèrie de
proves (per exemple, agafar un ferro roent) i si uns dies després
no conservava marca, se’l considerava innocent per intervenció
divina. En conjunt es tractava d’unes mesures molt avançades
per al seu temps, que varen ser corregides en sentit restrictiu per part
dels mateixos consenyors a principi del s XIV.
Donació de les salines
A més de la Carta de Franqueses, es dictaren altres mesures afavoridores
del repoblament, com per exemple va ser la donació de les salines
per part dels consenyors al conjunt de pobladors de les Pitiüses.
En una primera fase, l’any 1261, se cedia, de cada modí
de sal que s’extreia, un besant i mig d’argent
per a l’ús particular dels pobladors, i un millarès
per al comú (és a dir, el govern local). A canvi
d’aquesta donació, Guillem de Montgrí cobrà
mil cinc-cents besants i l’infant Jaume de Mallorca cinc-cents.
El setembre de 1261 es va fer una donació molt més àmplia
de les salines a favor dels pobladors de les Pitiüses, que podien
disposar lliurement de la sal. L’única limitació que
es posava era el fet de conservar-ne els consenyors la sobirania, que
els permetia cobrar drets damunt tota la sal que s’extregués.
Població a la baixa edat mitjana
No hi ha notícies referides a l’inici de la repoblació
cristiana dels primers temps de la conquista. La major part dels pobladors
àrabs degueren sortir d’Eivissa després de la conquista,
si bé no es pot descartar que una part de la població quedàs
com a esclava i, fins i tot, que algunes famílies relativament
importants no sortissin de l’illa, comprassin la seua llibertat
i es convertissin a la fe cristiana. Fins a l’any 1329 no es disposa
de dades concretes referides a la població de les Pitiüses.
Es tracta d’un document que indica que aquell any hi havia un total
de 506 focs, o famílies, que tenien béns per valor de més
de deu lliures i que no estaven exemptes del pagament de l’impost
del morabatí . Traduint les famílies a habitants,
dóna una població d’entre 2.000 i 2.500 habitants,
xifra molt baixa, fins i tot si es compara amb la de les illes de Mallorca
i Menorca. El 1335 en un document s’autoritzà un corsari
eivissenc a anar a les costes de Barbaria a agafar presoners, perquè
no es trobava gent que volgués anar a viure al camp. El poblament
rural devia ser, per tant, escàs i insuficient. Aquesta manca de
poblament es va veure agreujada a mitjan s XIV per les epidèmies
de pesta, que es repetiren d’una manera periòdica. No hi
ha dades concretes dels morts que pogueren causar a l’illa d’Eivissa,
però pocs anys després de la gran epidèmia de pesta
negra de 1348 es parla d’una important mortaldat i d’un fort
augment de les despeses d’extracció de la sal, potser a causa
d’una reducció de la mà d’obra disponible. A
les epidèmies de pesta s’hi afegeixen les guerres. L’any
1359 Eivissa es veié implicada directament en la guerra que enfrontà
Pere III el Cerimoniós amb Pere el Cruel de Castella,
que es coneix com guerra dels dos Peres . Després
de desembarcar, les tropes castellanes posaren setge a la vila d’Eivissa;
davant la forta resistència, es dedicaren a saquejar el camp. Davant
el perill de l’arribada de les tropes de la corona d’Aragó,
els castellans fugiren, abandonant les màquines emprades en el
setge de la vila. Pere III instà el governador
d’Eivissa i la Universitat , perquè fessin
front a les urgents obres de reparació de les murades, molt malmeses
per l’atac castellà. Per evitar futurs atacs castellans,
la Universitat mantengué un temps vuitanta hòmens al seu
càrrec per a la defensa de l’illa. L’any 1381 es permeté
que els religiosos poguessin ocupar càrrecs a la Universitat, vacants
per les recents pestes i fams. Probablement es tracta de la pesta de 1375,
que a Mallorca provocà una mortaldat molt elevada. El 1383 en un
atac a la zona de Portmany els àrabs s’emportaren dinou persones
captives i cremaren unes quantes cases. El 1392 hi ha una nova relació
de focs o famílies, que dóna un total d’uns 500, xifra
una mica inferior a la de 1329. També és molt important
una referència concreta a un text, on s’explica que l’illa
està minvada de població per les diferents mortaldats, caresties
i d’altres causes. Aquí hi apareixen esmentades les tres
causes de la baixa densitat de població de l’illa d’Eivissa:
mortaldats (o sigui, pestes), caresties (fam, com a conseqüència
de les males collites) i d’altres fortunes (els atacs musulmans
i les guerres). Com a mostra clara dels problemes per mantenir un poblament
a l’illa d’Eivissa es pot fer esment al cas de Formentera,
amb un primer repoblament durant el s XIII, però que sofrí
diferents abandonaments al llarg del s XIV i que va ser despoblada cap
al 1409. Tornant a l’illa d’Eivissa, la informació
referida al s XV és encara més escassa que la referida al
s XIV. Un document de 1402 parla d’una nova epidèmia de pesta,
que estava provocant un nombre important de morts. La següent referència
és ja de final de segle, en concret de 1493, quan els jurats intentaren
evitar l’entrada de naus procedents de Mallorca, on hi havia una
nova epidèmia de pesta. Aquell mateix any hi es varen detectar
una trentena de naus musulmanes. Pel que fa al camp, les primeres zones
a repoblar-se degueren ser les planes costaneres de l’illa. Per
intentar saber com es va fer aquest repoblament rural, se seguirà
l’evolució de les esglésies rurals, que s’aixecaren
en aquelles zones de l’illa que presentaven una major densitat de
població. La primera de què es tenen notícies és
la de Santa Eulària des Riu, on es pot suposar que hi havia una
capella el 1302. El 1342 el poblament de la zona devia ser prou important
per fer que el seu encarregat hi residís de manera continuada.
El 1305 els pobladors del quartó de Portmany foren autoritzats
a construir una capella i un cementeri, amb residència fixa del
capellà encarregat. Hi ha notícies de tres temples més
en aquella època. Se sap que a mitjan s XV s’estava construint
el de la Mare de Déu de Jesús i molt probablement del final
d’aquell mateix segle són els temples de Sant Miquel de Balansat
i de Sant Jordi de ses Salines. S’ha de fer notar que les pautes
de poblament a l’Eivissa rural seran sempre les mateixes des del
moment de la conquista catalana: els temples no implicaran l’existència
de població agrupada. El que es construeix és una església
i una casa on residirà el capellà. El poblament serà
sempre dispers. Pel que fa a l’únic nucli urbà existent,
la vila d’Eivissa, no degué sofrir canvis importants els
anys que seguiren a la conquista catalana. En un principi com a temple
parroquial es degué emprar la mesquita principal de l’antic
nucli musulmà, després de fer-hi les reformes necessàries.
El sistema defensiu va ser també el mateix; s’adaptà,
això sí, als canvis provocats en la seua estructura. Les
primeres reformes es degueren fer en el regnat de Jaume II de Mallorca
. De tota manera el barri amb més problemes de defensa era
sempre la Vila d’avall, on no s’autoritzà l’edificació
de nous habitatges ni la venda de pa o vi. A la guerra dels dos Peres
les murades degueren quedar relativament malmeses, perquè a la
descripció de Ruy González de Clavijo ,
de principi del s XV, es diu que encara presenten els senyals de l’atac.
Pel que fa al temple parroquial de Santa Maria d’Eivissa, sembla
que la seua construcció començà a mitjan s XIV, segons
l’estil que es coneix com a gòtic tardà. Les obres
degueren portar un bon ritme, ja que a principi del segle XV estaven acabades
la torre, l’absis amb les capelles i el primer tram de la nau. El
conjunt de la ciutat es degué anar adaptant a poc a poc als nous
pobladors, amb una concepció de l’urbanisme diferent de la
dels musulmans. A la part alta de la ciutat hi havia el centre del poder
a l’actual plaça de la Catedral, amb el castell, l’església
parroquial, la Universitat i la pabordia, entre d’altres. En un
moment indeterminat s’obrí en aquesta plaça, on actualment
hi ha el mirador, un mercat cobert, la llotja nova . Al
centre de la plaça hi havia el cementeri, traslladat a final del
segle XV a l’altre costat del temple parroquial. Amb el pas del
temps, el creixement de la ciutat obligarà a desenvolupar diferents
barris fora del recinte emmurallat. Un dels primers que es degué
construir fou el de la Drassana , situat prop de l’actual
monument als corsaris, en una zona que en aquells temps devia ser línia
de platja. Les primeres notícies que se’n tenen es remunten
al 1273. Amb el pas del temps es degueren començar a construir
habitatges a prop d’aquesta drassana, donant origen al barri de
la Marina . Un altre raval contemporani serà el
de Santa Llúcia, al puig del mateix nom. En aquest cas el nou barri
tendrà una funcionalitat bàsicament residencial. A principi
del s XV, l’important nombre de pobladors que hi havia obligà
a l’edificació d’un nou temple, l’església
de Santa Llúcia. Com a protecció dels barris extramurs existia
un mur que anava des d’una de les torres de la Vila d’avall
fins vora la mar. Tendrà una porta que amb el pas del temps es
coneixerà com a porta de sa Creu (Creu, porta de sa ).
Per completar la protecció hi havia just a continuació de
l’actual barri de sa Penya , l’anomenada torre de la
Mar (Mar, torre de la ), una petita fortificació
que controlava l’accés a l’interior del port.
Les activitats econòmiques a la baixa edat mitjana
No es tenen informacions de quines eren les activitats econòmiques
d’aquella època, començant per les produccions agràries.
La conquista catalana representà un canvi important al camp de
l’illa d’Eivissa respecte a l’època musulmana.
A partir d’aquell moment la producció es fonamentà
en l’anomenada trilogia mediterrània, és a dir, cereals,
vinya i olivera. A més, hi devia haver d’altres produccions
en quantitats molt menors, per a l’autoconsum familiar. Del paper
de la ramaderia en aquella època no se’n té informació,
però devia ser una activitat marginal, amb petits ramats a les
explotacions, destinats al consum propi. El bosc, amb les diferents produccions
(fusta, carbó, pega...), era també un element complementari.
La propietat de la terra era dels conqueridors que la cedien als particulars
a través d’un contracte emfitèutic ( emfiteusi),
segons el qual el propietari de la terra (un dels consenyors) en cedia
a aquell que les havia d’explotar l’anomenat domini útil
(el dret a cultivar la terra). La cessió es feia a perpetuïtat
o bé a llarg termini. El que havia rebut el domini útil
es comprometia a pagar anualment una quantitat que es coneixia com a cens
emfitèutic. El pagament es podia fer en espècie (una part
de la collita) o bé en metàl·lic. Aquell que rebia
les terres del senyor se sotmetia a la seua jurisdicció. El que
no cedia el senyor era el domini directe (la propietat mateixa de la terra
i diferents drets damunt ella). El senyor era també l’encarregat
de cobrar al pagès els delmes ( delme), que solien
representar un deu per cent de la collita i que es repartien entre el
senyor, el rei, la parròquia i l’església com a institució.
Existia encara un altre sistema de cedir la terra: les anomenades cavalleries
( cavalleria), segons les quals se cedien unes terres
a canvi de mantenir cavalls armats ( cavall armat) —muntura
i soldat—, sempre disponibles per a la defensa de l’illa.
A gairebé totes les descripcions que es fan de l’illa d’Eivissa
en aquella època es fa esment de la importància que tenen
les salines. La de Ruy González de Clavijo comenta que les naus
de la seua expedició carregaren sal, i que la producció
salinera era molt important, amb moltes naus que venien a carregar-ne.
La major part de la sal es venia fora de les terres de la corona d’Aragó
i així, quan en un moment determinat el monarca prohibí
als estrangers venir a carregar als seus ports, el comerç de la
sal quedà reduït a quantitats ínfimes. Un dels efectes
de la recuperació de la vida urbana dins la baixa edat mitjana
fou l’aparició d’un nou grup social, els artesans,
que s’agruparen en gremis ( gremi), associacions
professionals d’artesans d’un mateix ofici. Entre les funcions
dels gremis hi figurava la de la formació dels futurs membres i
la de vetllar per tot allò que tenia relació amb la fabricació
i comercialització dels seus productes. A final del s XV hi ha
notícies que funcionaven a la vila d’Eivissa els gremis de
teixidors, barquers i mariners, fusters, calafats i picapedrers. Una mostra
de la seua importància es troba en el fet que alguns d’ells
tenien riques capelles, com el cas dels mariners (que tenien la capella
del Salvador) i la dels teixidors (que tenien la capella de l’Esperança).
El naixement de la Universitat
No hi ha gaire informació respecte al funcionament del poder local
de l’Eivissa del segle XIII. En un principi sembla que devia estar
en mans dels prohoms. Així se sap que l’any 1289 existia
un anomenat Consell de prohoms de la Universitat d’Eivissa, que
es reunia a convocatòria del batle reial, que estava format per
la major part de les persones destacades de la comunitat. El 1298, en
recuperar Jaume II la corona del Regne de Mallorca, una
de les seues prioritats fou la creació d’un sistema institucional.
I així l’any 1299 va néixer la Universitat
d’Eivissa. Per escollir els seus membres, cada any, el dia
1 d’abril, es reunien els representants dels tres consenyors i escollien
tres jurats d’entre els prohoms. Els tres escollits, a la seua vegada,
escollien deu consellers. Aquest sistema a poc a poc s’anà
complicant i aparegueren noves figures, com el mostassaf
(encarregat de la vigilància dels pesos i mesures) del qual ja
es tenen notícies el 1342, i el clavari , tresorer
de la Universitat i encarregat de fer les recaptacions de fons que fossin
necessàries. Ben aviat el món de la sal i de tot allò
que l’envolta tengué els seus oficials: escrivà
de la sal (encarregat de controlar tots els moviments relacionats
amb la sal), guardià de la sal (tenia com a funcions
el control i mesura de la sal extreta i el seu posterior embarcament)
i el terç albetriador (mantenia netes i en condicions
les sèquies que portaven l’aigua als estanys). A final del
segle XIV o principi del XV, hi hagué canvis al govern de la Universitat,
amb l’aplicació del sistema que es coneix amb el nom de pragmàtica
antiga, sobre la base del qual aparegueren dues noves institucions: el
Consell General i el Consell Secret .
El Consell Secret estava format pels tres jurats, els deu consellers i
el clavari, i era semblant al sistema anterior. En canvi el Consell General
és un organisme nou, format per un cens de dues-centes cinquanta
persones, dividides en cinc grups de cinquanta persones cadascun, i que
rebien el nom de cinquantena . Cadascuna d’aquestes
cinquantenes governava un any de cada cinc, establint-se una rotació
amb les quatre restants. Quan existien vacants en una cinquantena, eren
els seus membres els que proposaven les noves persones que n’havien
de formar part. D’entre les funcions del Consell General, la més
destacable era la d’escollir els membres del Consell Secret. Aquest
darrer organisme fou l’encarregat de prendre la major part de les
decisions de tipus ordinari, si bé quan el tema era realment important
calia reunir el Consell General, que tenia la darrera paraula. També
hi ha canvis molts importants pel que fa als jurats. S’ha de recordar
que abans tots ells eren prohoms. A partir de llavors els jurats ocuparan
el càrrec sobre la base de la seua pertinença a un estament
social determinat. Així hi haurà un jurat de mà major,
escollit entre els cavallers i les persones més importants de la
comunitat, un jurat de mà mitjana, escollit entre els mercaders,
mariners i artesans, i un jurat de mà de fora, en representació
de la gent del camp. També els membres de les cinquantenes eren
escollits seguint el criteri de la seua adscripció a una determinada
mà o estament social. Seria erroni pensar que tots els habitants
d’Eivissa tenien dret a ser escollits com a membres de les cinquantenes.
Només en podien formar part aquelles persones que tenien una bona
situació econòmica i, a més, disposaven de béns
propis. Una modificació del sistema tengué lloc el 1440,
quan per un temps s’implantà el Pacte de Concòrdia
( Concòrdia, Pacte de), s’hagueren de refer
totes les llistes de les cinquantenes, per acabar amb els problemes existents
entre diferents grups que lluitaven per controlar la Universitat. Un altre
canvi afectà també el Consell Secret, on aparegué
la figura del Quart jurat, que era escollit d’entre els que havien
ocupat el càrrec l’any anterior. El 1455 s’instaurarà
un nou sistema, el Regiment de sort i sac, que es mantendrà, amb
petits canvis, fins al 1715. Aquest ja havia estat aplicat per part del
rei Alfons IV el Magnànim a d’altres indrets
de la Corona d’Aragó, per intentar acabar amb els conflictes
entre tots aquells que volien ocupar càrrecs a la Universitat.
En el cas concret d’Eivissa, el primer que es va fer fou reformar
el sistema de les cinquantenes. A continuació es reuní una
assemblea formada pels membres del Consell General i d’altres persones
destacades de la comunitat, on s’aprovà la proposta d’un
nou sistema per regir la Universitat. El dia 11 de novembre de 1454 la
corona promulgà els capítols presentats pels representants
de la Universitat d’Eivissa. Poc després foren ratificats
pels dos consenyors eclesiàstics. En aquest nou sistema continuaven
existint les cinquantenes, amb els seus membres classificats segons l’estament
al qual pertanyien: mà major, mà mitjana i mà de
fora. Cada cinquantena anomenava un habilitador que tenia
dues funcions: per una banda, proposar persones per ocupar les vacants
que s’anaven produint a la seua cinquantena, i per l’altra,
junt amb els altres habilitadors de les altres cinquantenes, proposar
les persones que havien d’ocupar càrrecs a la Universitat.
Després de fer això, es posaven els noms en uns papers,
que eren introduïts dins rodolins de cera, que a la seua vegada es
posaven dins de tres sacs, un per a cada un dels tres estaments. El dia
1 d’abril s’escollien, davant el Consell General, les persones
que havien d’ocupar càrrecs a la Universitat l’any
següent. Un al·lot menor de set anys extreia dels sacs els
rodolins de cera que contenien els noms de les persones que havien d’ocupar
càrrec aquell any. A la mà major li corresponien el jurat
de mà major, clavari, escrivà de la sal (que també
actuava de secretari dels Consells Secret i General) i un conseller. A
la mà mitjana, jurat de mà mitjana, guardià de la
sal, obrer (encarregat de controlar totes les obres que
feia la Universitat) i un conseller. Eren de la mà de fora el jurat
de mà de fora, el mostassaf , el terç albetriador
i un conseller. Calia afegir a la llista el quart jurat, ocupat per un
dels jurats de l’any anterior. Per això s’alternaven
els de mà major i els de mà mitjana, mentre que els de mà
de fora en quedaven exclosos. Les tretze persones escollides formaven
el Consell Secret. D’entre els càrrecs escollits alguns comportaven
el requisit de saber llegir i escriure: clavari, escrivà de la
sal, guardià de la sal i obrer. Quan s’arribaven a buidar
els sacs després de fer diferents eleccions de càrrecs per
a la Universitat, es feia una nova insaculació, es repetia tot
el procés. Qualsevol persona que volgués ocupar un càrrec
a la Universitat havia de reunir una sèrie de requisits. El primer
tenia relació amb l’edat: s’havia de tenir com a mínim
vint-i-cinc anys. Tenir un deute amb la Universitat també era causa
d’exclusió, si bé existia la possibilitat de pagar-lo
i ocupar el càrrec. Hi ha d’altres limitacions, algunes de
caire familiar (dos germans o pare i fill no podien ser jurats al mateix
temps, però sí un jurat i l’altre oficial), les altres
a causa del seu càrrec (no podien entrar a la Universitat els representants
dels consenyors ni els religiosos). De tota manera, hi hagué excepcions:
el 1381 s’admeté que els religiosos ocupassin càrrecs
per les pestes i les fams, que degueren deixar molt reduïdes les
llistes de possibles candidats. La inhabilitació podia fer-se per
diferents motius, però destacava el fet d’haver-se aprofitat
del càrrec en benefici propi. Les modificacions del sistema inicialment
establert de sort i sac no tardaren a sorgir. Així el 1488, i després
d’un conflicte entre dos grups que volien controlar la Universitat,
el rei Ferran el Catòlic canvià els cinc habilitadors anteriors
per quatre, dos per cada bàndol. Poc temps després, es va
fer una redistribució de càrrecs, que afectà la seua
assignació per mans (o grups socials). També hi hagué
canvis al Consell Secret, que a partir d’aquell moment tendrà
cinc representants de mà major, cinc de mà mitjana i només
tres de la mà de fora. Els pobladors de la vila d’Eivissa
controlaven les tres quartes parts del Consell Secret. La regulació
completa del funcionament de la Universitat es feia a través de
les ordinacions , on es recollien tota classe de normes,
que anaven des del sistema d’elecció dels càrrecs
fins al funcionament de les salines o el control dels mercats. A més
de les ordinacions, un altre document fonamental per al funcionament de
la Universitat és el que es coneix com a Llibre de la Cadena
on es copiaven totes les concessions que els monarques anaven
fent als pobladors de l’illa d’Eivissa. Així, quan
algun oficial o representant dels consenyors violava alguna d’aquestes
concessions, la Universitat podia fer ràpidament la protesta corresponent.
De tota manera, amb el pas dels segles i amb el reforçament del
poder reial, aquestes concessions anaren perdent vigència. Per
a la Universitat, les salines representaven un element bàsic. Les
rendes de l’activitat salinera eren gairebé l’única
font d’ingressos que tenia aquesta institució, fet que comportava
dos avantatges: per un cantó, els pobladors de l’illa d’Eivissa
no estaven obligats a satisfer la gran quantitat d’impostos locals
que hi havia a altres indrets; per l’altre, com que la sal era en
aquella època un element bàsic per a la conservació
dels aliments, en cas que hi hagués mancança de grans a
Eivissa (fet bastant habitual), era relativament fàcil enviar naus
carregades de sal a altres ports de la Mediterrània per aconseguir
blat o d’altres grans. No obstant això, no sempre es pogué
evitar la fam. Per al control de la producció salinera la Universitat
hi destinà un important nombre d’oficials. A més,
un dels primers documents de la Universitat que es coneixen regula com
s’ha d’organitzar l’extracció de la sal.
Els representants dels consenyors
Al llarg de la baixa edat mitjana, les atribucions dels representants
dels consenyors d’Eivissa foren semblants, i fonamentalment dues:
defensar els seus interessos econòmics i dictar justícia.
Pel que fa al tema dels interessos econòmics, els oficials dels
consenyors eren els encarregats de cobrar les rendes que els corresponien
com a senyors feudals. Ben aviat aquesta recaptació va passar a
mans de particulars, per les dificultats que comportava, perquè
el pagament es feia en espècie (el pagès entregava una part
de la seua collita) i pel fet que els representants de l’arquebisbe
i l’ardiaca eren religiosos. Tot això feia que les recaptacions
fossin baixes. Per solucionar aquest problema, els consenyors cedien la
recaptació de les rendes a aquells que oferien una quantitat major.
Aquest particular feia tot el que li era possible per aconseguir una recaptació
elevada. L’altra funció dels representants dels consenyors
era la de dictar justícia en nom d’ells. A diferència
de les illes de Mallorca i de Menorca, on el representant del rei era
l’encarregat de dictar justícia a les causes criminals (aquelles
que podien implicar l’aplicació de penes corporals) i els
representants dels senyors només tenien competències a les
causes civils, a Eivissa, a causa de les mateixes circumstàncies
de la conquista, la situació era diferent. Aquí els representants
dels dos consenyors religiosos també podien dictar sentència
a les causes criminals, fet que provocà continus conflictes jurisdiccionals.
A final del segle XIV, l’arquebisbe de Tarragona arribà a
l’extrem d’arrendar la jurisdicció senyorial junt amb
les rendes, fet que provocà importants problemes i la intervenció
d’un visitador que desaconsellà continuar
amb la pràctica dels arrendaments de la jurisdicció. La
representació a Eivissa del rei per part del seu oficial tenia
un doble vessant: delegat reial i oficial d’un dels consenyors,
en aquest cas, el mateix monarca. A principi del segle XIII, els representants
reials ho són del rei de Mallorca, i d’entre ells destacà
Ramon Muntaner , que ocupà el càrrec entre
1332 i el 1335. A partir de la reincorporació a la Corona d’Aragó
(1343), els representants reials passaren a ser lloctinents de governació,
és a dir, representants del governador general de la corona, que
era sempre el fill primogènit del rei. Una competència exclusiva
del representant reial era la militar. En el camp jurídic, el governador
d’Eivissa presentava diferències respecte als d’altres
territoris. El més habitual era que el governador estigués
auxiliat per un assessor , que era especialista en lleis.
A Eivissa no existia l’assessor, perquè els prohoms tenien
un paper important en els processos judicials. Per poder dictar sentència,
els oficials dels consenyors rebien sempre l’ajut dels prohoms,
tres a les causes civils i sis a les criminals. Si en una causa criminal
hi havia discrepància entre els prohoms i el representant del consenyor,
s’escollien sis prohoms nous. En cas de continuar les discrepàncies,
era l’oficial del consenyor qui tenia la darrera paraula. Les apel·lacions
a les sentències dictades pels representants dels consenyors es
feien en un principi davant el propi consenyor, però des de mitjan
s XV es podia recórrer davant el governador d’Eivissa, com
a representant reial, en el cas de les sentències dictades pels
oficials de l’arquebisbe de Tarragona o l’ardiaca de Sant
Fructuós. Els recursos a les sentències del representant
reial es feien davant del governador de Mallorca.
Canvis institucionals a l’edat moderna: la governació d’Eivissa
L’arribada d’una nova dinastia comportà, entre d’altres
coses, diferents canvis al sistema institucional fins llavors vigent a
Eivissa, i si bé aquestos canvis foren a diferents nivells, tots
tenien com a finalitat reforçar el poder del monarca i dels seus
representants, en aquest cas, el governador d’Eivissa. Un dels primers
canvis introduïts fou la unificació de les diferents jurisdiccions,
que va ser una font constant de conflictes a la baixa edat mitjana. A
partir de 1553, el governador, a més de representant reial, fou
l’encarregat de dictar justícia, tant a nivell civil com
a nivell criminal, al conjunt de l’illa. De tota manera els dos
consenyors eclesiàstics mantenien tota la resta de drets als seus
respectius territoris. Hi hagué un petit període de temps,
entre 1610 i 1624, al llarg del qual el representant de l’ardiaca
de Sant Fructuós tornà a nomenar un representant a Eivissa,
amb tots els seus privilegis. Un altre canvi important relacionat amb
el món de la justícia fou l’aparició del càrrec
de l’assessor, que si bé existia a d’altres territoris
des de l’edat mitjana no apareixerà a les Pitiüses fins
al 1629. Com és de suposar, el nomenament d’un assessor va
provocar un important conflicte amb la Universitat, que volia mantenir
l’anterior sistema. Finalment s’arribà a una solució
de consens: existiria la figura de l’assessor, però ocuparia
una de les places que corresponien als prohoms. De tota manera, a poc
a poc anirà prenent relleu aquest càrrec, que es convertí
en el responsable de la justícia a l’illa d’Eivissa.
El mateix càrrec del governador també va patir una important
remodelació. El primer fet a destacar és el reforçament
del caràcter militar del càrrec. Sobre aquesta base s’exigí
que tots aquells que haguessin d’ocupar-lo fossin part de l’estament
militar i tenguessin una graduació militar elevada (capitans generals
o mestres de camp, depenent del moment). També es regulà
el nomenament dels governadors. A l’edat mitjana, els nomenaments
eren de per vida i a proposta del propi monarca. Des de llavors els nomenaments
foren per sis anys, prorrogables. Quan quedava vacant la governació
d’Eivissa, els interessats podien presentar memorials sol·licitant-la
davant el Consell d’Aragó . Aquest organisme
es reunia amb els diferents virreis i feia una proposta de tres noms,
que presentava al monarca. Un dels motius que feia atractiva la governació
d’Eivissa era la possibilitat de cobrar una part del salari en sal.
S’ha de tenir present que el pagament als funcionaris de la corona
se solia retardar moltíssim, i per això els governadors
de vegades feien la petició de cobrar una part del salari o del
deute pendent en sal, que a més estava exempta d’impostos,
motiu pel qual la seua venda era relativament fàcil. Això,
provocava les protestes de la Universitat, que veia minvar el seu benefici
en el negoci de la sal.
Una nova Universitat
La Universitat d’Eivissa també sofrirà canvis al llarg
de l’edat moderna, en la mateixa línia que la resta de les
institucions insulars, perquè es reforçà el poder
del governador. Al llarg del s XVI hi degué haver diferents revisions
del règim de sort i sac, però no se’n té constància.
El segle XVII els canvis es feren cada vegada més profunds, i a
la segona meitat del segle, s’establí una reestructuració
del funcionament de la Universitat. El Consell Secret, abans format per
tretze persones, queda reduït a sis. En formaran part els quatre
jurats, l’escrivà de la sal i el síndic. La data d’elecció
anual dels càrrecs, que abans era l’1 d’abril, passà
a ser l’1 de juny. Si abans hi havia un sac per cada una de les
mans o classes socials, ara en canvi n’hi haurà un per cadascun
dels càrrecs a escollir. També la mà major es va
veure clarament afavorida en la nova distribució de càrrecs.
El Consell general seguia format per les cinquantenes, si bé també
aquestes havien sofert canvis importants: ara eren quatre en lloc de cinc,
i no entraven a manar per torns, com abans, sinó per sorteig. En
aquest nou sistema, el governador o representant reial passa a controlar
directament la insaculació, i a proposar les persones que havien
d’ocupar un determinat càrrec.
El segle XVI i la inseguretat
El fet més destacable a la Mediterrània al llarg del s XVI
serà el de la inseguretat provocada pels atacs turcs. El 1501 ja
hi ha notícies d’un possible atac d’una flota comandada
per Camelí, considerada molt perillosa perquè entre els
seus pilots hi havia un renegat eivissenc, motiu pel qual es prengueren
tota classe de mesures de protecció. De tota manera, no sembla
que aquesta vegada s’arribàs a produir l’atac turc.
El 1505 es té notícia d’un possible nou atac per part
d’una flota turca formada per quaranta naus. Finalment l’atac
es produí a diferents zones de l’illa, entre altres al quartó
de Portmany, d’on s’emportaren vint-i-quatre persones (dones
i al·lots, a causa que, per més seguretat, eren concentrats
a cases que es consideraven més inaccessibles, si bé en
aquest cas no va ser així). No només eren els turcs els
que causaven estralls al camp de l’illa d’Eivissa. Una flota
hispana, comandada per Hug de Montcada, provinent d’un atac a Alger,
on va ser destruïda en gran part per una temporalada, s’aturà
a Eivissa. Aquí els soldats s’amotinaren en no cobrar el
seu salari, i robaren tot el que pogueren. La Universitat avaluà
les pèrdues en 28.000 ducats, i si bé la corona es comprometé
a pagar, cent anys després els jurats encara reclamaven aquesta
quantitat. El 1532 hi hagué un atac a la zona de Santa Eulària,
amb onze persones captives, i un any després n’hi va haver
un altre, encara que en aquest cas s’aconseguí alliberar
tots els que havien estat capturats pels turcs. El 1536 hi hagué
un important atac per part de turcs i francesos a diferents punts de l’illa,
en què es produí fins i tot el bombardeig de la vila d’Eivissa,
i l’entrada dels atacants al raval de la Marina. L’atac que
tengué lloc dos anys després el feren vint-i-cinc naus turques,
que primer s’aturaren a Formentera; després a ses Salines
desembarcaren uns cinc-cents hòmens, que es dirigiren cap a la
vila d’Eivissa. En ser rebutjat el seu atac, es desplaçaren
a la zona de Santa Eulària, on feren alguns presoners. L’any
1543 hi hagué també dos importants atacs, un a la zona de
Santa Eulària i l’altre a la de ses Salines. En aquest darrer,
mil hòmens atacaren la vila d’Eivissa, però hagueren
de fugir sense aconseguir entrar-hi. Davant el caire que prenia la situació,
la monarquia hispana decidí l’enviament de dos-cents soldats
(la primera dotació militar estable d’una certa importància
des de la conquista catalana), si bé els jurats demanaren que s’ampliàs
fins a cinc-cents. El 1558 tengué lloc a l’illa de Menorca
un dels pitjors atacs del qual es té notícia, amb 4.000
presoners. Davant aquest fet, els jurats demanaren un reforçament
de les tropes, perquè dels teòrics dos-cents soldats destinats
a l’illa només n’hi havia uns setanta-cinc. Uns anys
després, el 1563, un atac contra la zona de ses Salines implicà
que vint-i-cinc persones fossin fetes presoneres per part dels turcs.
Però una de les pitjors escomeses de què hi ha informació
va ser el de 1573, quan ja s’havien iniciat les obres de les noves
murades renaixentistes. L’atac al barri de la Marina va comportar
cent vint captius.
La necessitat d’un nou sistema defensiu
La gran quantitat d’assalts turcs deixà ben clar que calia
una reforma i una millora dels sistemes defensius. Les murades existents,
construïdes a l’edad mitjana, difícilment podien resistir
un atac de l’artilleria. La Universitat emprava el dret del millarès,
que es cobrava damunt la sal que s’extreia de l’illa, per
anar mantenint l’antic sistema defensiu, però calia una intervenció
en profunditat. A més, l’existència de dos ravals
extramurs (el de la Marina i el de Santa Llúcia) feia encara més
difícil la defensa del nucli urbà. El mateix raval de Santa
Llúcia estava en una situació més elevada que una
part del recinte emmurallat, la qual cosa obligà el 1543 a demolir
totes les cases que hi havia, per evitar que des d’elles s’atacassin
les zones baixes de la vila. Després de diferents informes, el
1554 es va fer el primer intent seriós de millora de les murades,
reforçant el sistema existent. De tota manera, el mateix any, i
amb l’arribada de l’arquitecte italià Gianbattista
Calvi s’inicià un projecte molt més
ambiciós, que implicava una reestructuració del sistema
defensiu. S’hi destinaren nombrosos recursos econòmics, entre
d’altres els aportats per la Universitat i els diferents consenyors.
Malgrat tots els esforços, les obres avançaven molt lentament.
El 1574 visità l’illa Giacomo Paleazzo ,
“el Fratín”, que les trobà molt endarrerides
i apuntà la possibilitat d’ampliar el seu perímetre.
Quatre anys més tard es decidí que les noves murades havien
d’incloure també el raval de Santa Llúcia. Malgrat
que el 1585 s’inaugurà l’entrada principal del nou
recinte emmurallat (el portal de ses Taules), les obres continuaren un
cert temps. La defensa del camp era encara molt més complexa per
la dispersió del poblament rural. Per poder defensar-se de possibles
atacs exteriors, s’havia organitzat una doble xarxa de vigilància,
formada per guaites (guaita ) i talaies (talaia
). Els guaites eren grups d’hòmens armats que es destinaven
a la defensa d’un lloc determinat: esglésies, cases on es
concentrava la població en cas d’atac, punts clau de la costa…
En canvi les talaies eren punts de vigilància als cims vora la
mar des d’on s’avisava quan arribaven naus enemigues. Amb
el pas del temps, als punts on hi havia aquestes talaies s’aixecaren
torres de defensa. Per a la protecció de la població s’emprà
un doble sistema: la conversió de les esglésies existents
en vertaderes fortaleses i la construcció de torres de refugi a
les mateixes explotacions agràries. A més de disposar d’un
sistema defensiu com el que s’ha explicat, es feien necessaris hòmens
armats. La major part de la defensa es basava en les anomenades milícies
(milícia ), que si bé es crearen a final
del s XIII, no fou fins a uns tres-cents anys després que tengueren
la seua organització definitiva. Es crearen els anomenats caps
de quartó, encarregats de l’organització de la defensa
al seu territori, amb una dependència directa del governador de
l’illa. Les forces s’organitzaven a partir de les véndes
i en formaven part tots els hòmens útils, o sigui aquells
que tenien entre setze i seixanta anys.
Població i economia a l’edat moderna
Si en parlar de la població al llarg de la baixa edat mitjana s’explicava
la manca de dades fiables, en entrar a l’edat moderna la situació
no millora gaire. Es pot suposar que al llarg del s XVI hi degué
haver un creixement moderat, condicionat per les periòdiques epidèmies
de pesta que devien provocar davallades importants. Es podria destacar
el fet del creixement de la població a la vila d’Eivissa,
en part pels perills que representava viure al camp, que rebia la major
part dels atacs turcs, en part per la necessitat de mà d’obra
que comportaren les obres de les noves murades. En acabar el segle, amb
la desaparició del perill turc, el més probable és
que hi hagués un canvi de tendència, amb un rellançament
del poblament rural. De tota manera aquest creixement encara degué
ser molt lent i irregular, amb unes motivacions gairebé idèntiques
a les de la baixa edat mitjana: fams i pestes. No sempre la Universitat
podia compensar les despeses que comportava la compra de blat a l’exterior
a preus elevats amb el que treia de la sal. Així, el 1622 es comprà
blat a Mallorca i sis anys després el creditor demanà l’embargament
de naus eivissenques carregades de sal perquè encara no havia cobrat.
Però potser el fet més destacable des del punt de vista
de l’evolució de la població fou l’epidèmia
de pesta bubònica de 1652. A principi de juny es detectaren els
primers signes de l’epidèmia, sense que les mesures preses
per la Universitat arribassin a millorar la situació. Moriren el
jurat en cap i molts d’altres membres del poder local, motiu pel
qual s’hagué de fer una nova elecció de càrrecs
a principi d’agost per poder cobrir les baixes. Finalment, a començament
de setembre es donà l’epidèmia per acabada, després
de provocar set-cents onze morts, dels quals més de cinc-cents
varen ser a la que es coneix com a Reial Força, o sigui, a la part
emmurallada de la vila, nombre que representava més de la meitat
de la seua població. També hi ha informacions d’una
altra epidèmia de pesta el 1682, però no se’n disposa
d’informació detallada. Cap a final del segle XVII, la població
de l’illa d’Eivissa era d’uns dotze mil habitants. El
segle es tanca amb una fase de creixement molt més sostingut que
el que s’havia donat fins aquells moments. S’inicià
la repoblació de l’illa de Formentera, abandonada des de
principi del segle XV. Pel que fa al poblament es mantenia una clara diferenciació
entre la vila d’Eivissa, com a nucli urbà, i el camp. Pel
que fa al nucli urbà el fet més destacable eren les noves
murades renaixentistes, que implicaren un canvi complet de la seua fesomia
fins al punt que és molt difícil saber com era la ciutat
abans de la seua construcció, ja que es degueren fer grans moviments
de terres. A més del canvi d’aspecte la zona emmurallada,
la Reial Força va veure augmentar el seu perímetre en afegir-s’hi
el baluard de Santa Llúcia, antic barri extramurs. Un altre dels
factors que condicionà el desenvolupament de la ciutat emmurallada
fou l’epidèmia de pesta de 1652, amb la qual perdé
més de la meitat de la seua població. Per poder recuperar-la
es necessitarà gairebé mig segle i l’aplicació
de diferents mesures per part de les autoritats, com pot ser la prohibició
dels pagesos d’anar a viure a la Marina, que contrasta amb una franquícia
d’impostos de dos anys si decidien traslladar-se a la Reial Força.
La diferenciació entre els dos grans barris del nucli urbà,
la Reial força i la Marina no només serà a nivell
urbà, sinó que també arribà a nivell social.
A la Marina s’instal·laven les classes productives, o sigui,
mariners, pescadors, artesans i comerciants. En canvi a la Reial Força,
que més endavant començà a ser coneguda amb el nom
de Dalt Vila, hi vivien les classes dirigents formades per militars, religiosos
i tots aquells que d’una manera o altra vivien de rendes. El creixement
del raval de la Marina flou molt més important que el la ciutat
emmurallada, especialment durant la segona meitat del segle XVII, amb
un fort creixement de les activitats comercials. Pel que fa al camp, el
creixement durant l’edat moderna fou molt major que el del nucli
urbà, en passar d’uns mil cinc-cents habitants a final del
s XIV als més de deu mil a final del s XVII. Les zones que es varen
veure afectades per aquest creixement varen ser sobretot les planes interiors.
Com a mostra del creixement de la població al món rural
es podrien esmentar les obres de reforma que s’hagueren de fer als
diferents temples parroquials per augmentar la seua capacitat. Aquest
creixement de la població al món rural implicà que
s’haguessin de cultivar noves terres que, quan ja s’havien
ocupat les planes més fèrtils, tenien un rendiment més
baix; si es té en compte, a més, el fort creixement de la
població, es degueren produir períodes d’escassesa.
A més de les activitats agràries, l’altre gran element
de l’economia pitiüsa eren les salines. L’organització
de l’extracció de la sal corresponia a la Universitat, que
també era l’encarregada de la seua comercialització,
en nom dels particulars als quals en un principi corresponia. Per als
pobladors de l’illa d’Eivissa, els representava la possibilitat
de cobrar en metàl·lic, immergits com estaven en una economia
de subsistència en què els moviments monetaris eren gairebé
nuls. Quan faltaven aliments, la Universitat es valia de la sal per portar-los
de l’exterior. A més, era una important font d’ingressos,
a nivell impositiu, per als consenyors i per a la mateixa Universitat.
Una mostra de l’important negoci que hi havia entorn del món
de la sal és l’intent del governador, el 1683, de cedir la
propietat de les salines a la corona. Les ràpides protestes de
la Universitat i dels consenyors eclesiàstics aconseguiren aturar
el projecte. A final del segle XVII, l’augment de la conflictivitat
social se centrà en un enfrontament entre la vila d’Eivissa
i el camp. Sembla que el 1689 hi hagué una revolta dels pagesos,
provocada per la fam, que no hauria tengut més importància
si no fos pel fet que, amb l’arribada del nou governador, els responsables
de la protesta varen ser empresonats. Els pagesos es consideraren perjudicats
pels acords presos pels jurats i decidiren enviar un síndic a la
cort, perquè presentàs les seues protestes. Els jurats posaren
tota classe d’entrebancs a la sortida del síndic de l’illa,
però finalment pogué marxar. Al document els pagesos es
queixaven que hi havia una important crisi econòmica, amb continus
augments d’impostos, provocada pel mal funcionament de la Universitat,
que també afectà la comercialització de la sal. El
document no va tenir cap efecte a la cort, i les coses continuaren com
abans. Pocs anys després, el 1696, s’elaborà un nou
informe econòmic, en aquest cas amb una visió completament
oposada. Els responsables de tots els mals eren els pagesos i els que
treballaven amb les seues mans, que volien cobrar molt i treballar poc.
La solució va ser la contrària a la proposada pocs anys
abans pels pagesos: que la Universitat fos l’encarregada de mantenir
tots els abastiments, per així poder-ne controlar els preus. Començà
un conflicte que tendria el seu punt més àlgid a principi
del segle XIX, amb un clar enfrontament entre la ciutat i el camp.
La Guerra de Successió
La mort sense descendència l’any 1700 de Carles II, acabà
provocant una crisi successòria. Felip V, en un principi, passà
a ocupar el càrrec de monarca de la Confederació Hispana
sense massa problemes. Però ben aviat s’inicià un
moviment a favor de Carles d’Àustria per ocupar el mateix
càrrec. S’hi uniren Catalunya, el País Valencià
i les illes Balears, que reconegueren Carles com a rei. La guerra s’allargà
fins al 1714, amb la derrota dels seguidors de Carles d’Àustria.
A l’illa d’Eivissa, en un principi, es reconegué com
a rei Felip V l’any 1701. Però el 1706 arribà una
flota anglesa i es reconegué com a rei Carles d’Àustria.
Entre les primeres mesures de les noves autoritats hi va haver l’empresonament
de diferents membres d’importants famílies eivissenques.
Foren alliberats dos anys després, però dos d’ells,
els germans Laudes, tornaren a ser detenguts l’any següent
com a responsables d’un intent de sublevar l’illa i entregar-la
a Felip V. Probablement el fet més destacable de la Guerra de Successió
a l’illa d’Eivissa va estar relacionat amb les salines. La
producció de sal estava per davall de les seues possibilitats,
pel mal estat en què es trobaven els estanys, fet que ja havia
estat denunciat pels pagesos en el seu informe a la cort l’any 1689.
La situació no havia canviat gaire i el 1705 s’assenyalava
que la producció éra escassament la meitat de la que hi
havia abans. Malgrat aquestos problemes, estava naixent entorn de la producció
salinera un petit grup de persones amb recursos econòmics que es
dedicaven a la comercialització de la sal. El 1709 arribà
a Eivissa el genovès Giovanni Battista Visconti, expert comerciant
que venia atret pel negoci de la sal. Junt amb el governador, acabà
fent que els jurats signassin un document autoritzant l’arrendament
de les salines. Se’ls deia que, si no ho feien, el rei els podria
prendre el domini sobre els estanys. Fins i tot, s’arribà
a retardar el nomenament dels nous jurats, i no es convocà el Consell
General per a l’aprovació de l’autorització
de l’arrendament, tal com era preceptiu. En el moment en què
es va fer la proposta de Visconti, la situació econòmica
a Eivissa era realment greu, el preu del blat era molt alt i hi havia
una constant arribada d’aquells que fugien de l’ocupació
del País Valencià per part de les tropes de Felip V. L’arribada
del document de l’arrendament l’any 1710, amb uns nous jurats
que no en sabien res, va fer esclatar el conflicte. S’intentà
reunir el Consell General, però el governador ho va impedir. Ben
aviat els consenyors eclesiàstics s’afegiren a la protesta
dels jurats, i s’enviaren síndics a la cort per demanar la
suspensió de l’arrendament. Per reforçar encara més
la seua postura, la Universitat es declarà en suspensió
de pagaments a final de 1710. A començament de l’any següent,
el rei deixà en suspens l’arrendament, mentre no s’aclarís
la situació, si bé això durà poc temps, perquè
ben aviat el rei fallà a favor de Visconti. La Universitat continuà
amb les seues protestes, però no va aconseguir aturar l’arrendament.
El 1712 Visconti tornà de la cort amb un nou contracte d’arrendament,
molt més favorable a la Universitat des del punt de vista econòmic.
Davant aquest fet, es passà a reclamar tot el que se’ls devia
de l’arrendament. El 1713, la pau d’Utrech representà
la fi del suport europeu a la Corona d’Aragó en la seua lluita
contra Felip V. Aquells varen ser uns anys tranquils a les Pitiüses,
situació que s’acabà el 4 de juliol de 1715 amb l’arribada
de les tropes borbòniques.
El Drecret de Nova Planta i les seues conseqüències
El dia 4 de juliol de 1715 arribaren a Eivissa les tropes borbòniques,
i el nou governador. Ben aviat els jurats escriviren al nou monarca fent-li
saber que li eren fidels i demanant que reclamàs a Visconti el
pagament de tot el que encara devia a la Universitat. Com és de
suposar, Felip V no en sabia res de l’arrendament de les salines,
i la seua intenció respecte d’elles era ben diferent. Ben
aviat es va saber que, per dret de conquista, les salines passaven a ser
propietat de la corona i així la Universitat i els eivissencs perderen
la seua major font d’ingressos. Arribà un administrador com
a responsable de l’activitat salinera i del cobrament de les rendes.
El governador, com a representant reial, passava a tenir el control de
totes les institucions. Ja la figura del primer governador borbònic,
Daniel Sullivanc , es va veure envoltada per la polèmica,
perquè va ser acusat d’aprofitar-se econòmicament
del seu càrrec, fet que sembla que provocà la seua destitució.
Durant un temps, es manà la continuïtat dels diferents càrrecs
de la Universitat, però el 1719, en aplicació del Decret
de Nova Planta publicat uns anys abans, es va fer una reestructuració
completa d’aquesta institució adaptant-la al model castellà.
El primer canvi fou el del nom: a partir d’ara la Universitat passarà
a ser ajuntament, i els antics jurats seran regidors. Però els
canvis no es limitaren a una qüestió de noms, i així
desaparegué l’antic Consell General i es creà al seu
lloc un altre organisme assessor format per només sis persones
(quatre del camp i dues de la ciutat), escollides directament pel governador.
També deixaren d’escollir-se els membres de la institució
amb el sistema de sort i sac. El nomenament dels regidors i oficials de
la nova institució anava a càrrec de la Reial Audiència
de Mallorca, a proposta del governador d’Eivissa. Els càrrecs
es renovaven cada dos anys, però no hi havia res que impedís
la continuïtat d’una determinada persona. El governador era
l’encarregat de convocar i presidir les reunions de l’Ajuntament.
Malgrat que no hi tenia vot més que en cas d’empat, podia
suspendre la reunió quan ho consideràs convenient i, fins
i tot, arribar a convocar-la a la seua casa. La nova situació ben
aviat va començar a causar problemes amb la població, que
es veia afectada per l’arribada de les tropes borbòniques.
La gent de la ciutat havia de proveir allò que fos necessari per
al manteniment de les casernes, i fins i tot hi havia soldats hostatjats
a cases particulars. Els continus robatoris d’aliments al camp per
part dels soldats contribuïren a empitjorar la situació. Ben
aviat començaren les conspiracions contra les noves autoritats.
A principi de 1717 foren detengudes diferents persones, acusades de conspirar
per entregar l’illa a l’Arxiduc Carles d’Àustria.
Una part important de la població estava amb els empresonats, tal
com es demostrà quan es manà que fossin venuts en subhasta
les propietats del germà d’un dels detenguts i ningú
no les volgué comprar. Fins i tot obligaren la persona més
rica de l’illa a quedar-se-les, s’hi negà i va ser
empresonada. Un temps després, tots els detenguts varen ser alliberats
per manca de proves. El 1719 tengué lloc una nova conspiració,
aquesta vegada amb la finalitat d’entregar l’illa als anglesos,
que ja ocupaven Menorca. Segons es denuncià, hi havia fins a vint-i-dues
persones implicades. Com en el cas anterior, després d’un
temps tots els detenguts foren alliberats sense aconseguir descobrir res
del que havia passat. Les autoritats locals intentaven aconseguir que
el rei els retornàs les salines. Aquesta reivindicació fou
una constant entre els anys 1715 i 1735. El 1731 s’aconseguí
l’informe favorable del Consell d’Hisenda, però el
rei no l’acceptà, al·legant que anava contra la seua
sobirania. Després de noves peticions, s’aconseguí
finalment el 1735 que el monarca els concedís una quantitat, però
deixant ben clar que es feia en concepte d’almoina, mai no com a
reconeixement d’un dret.
La població al segle XVIII
Al llarg del segle XVIII la pressió demogràfica començà
a ser cada vegada més forta, seguint la tendència iniciada
a final del s XVII i que implicà també el repoblament de
l’illa de Formentera. De tota manera, el creixement durant la primera
meitat del segle fou moderat, i així el 1751 hi devia haver uns
13.200 habitants. Ja durant la segona meitat del segle el creixement s’accelerà,
el 1786 hi devia haver uns 14.000 habitants i el 1797 cap als 15.290.
Pel que fa al desenvolupament del nucli urbà, aquest se centrà
especialment en el barri de la Marina, que tengué un important
creixement, malgrat els impediments que li posaven les autoritats. Així
el 1727 es manà que només hi visquessin els mariners i es
prohibí que s’hi instal·làs un mercat. La diferenciació
social entre la zona de Dalt Vila, o Reial Força, com figura als
documents de l’època, i la Marina és ben clara: se
sap que els que vivien a la ciutat emmurallada el 1746 eren nobles que
vestien a l’espanyola i parlaven aquesta llengua; els pobladors
de la Marina parlaven a la mallorquina, segons un document. Les dades
de població són ben eloqüents: la Marina concentra
gairebé el doble de població que Dalt Vila, i si s’examinen
les que corresponen al final de segle es pot observar que la diferència
entre ambdues zones és encara major: Dalt Vila té uns 830
habitants i la Marina uns 2.070. El fort creixement de la construcció
naval, el cors i les activitats comercials, centrades al raval, servirien
com a explicació d’aquest fet. Aquest creixement també
es donava al camp, fet que obligà les autoritats eclesiàstiques
a erigir dos nous temples: el de Sant Josep de sa Talaia (inaugurat el
1730) i el de Sant Joan de Labritja, les obres del qual anaren molt més
lentes.
L’intent de canvi il·lustrat
El moviment il·lustrat arribà a l’illa d’Eivissa
en dues fases diferents: una primera, entre els anys 1760 i 1770, amb
un primer, i tímid, intent de millora de la mà del que llavors
era el governador, el comte de Croix . La segona, molt
més ambiciosa, es desenvolupà entre els anys 1785, amb l’arribada
del bisbe Manuel Abad y Lasierra , i el final del segle.
El comte de Croix, els anys que va estar a Eivissa com a governador, volgué
emprendre una sèrie de millores puntuals: portar aigua corrent
a la ciutat i millorar el sistema educatiu. De tota manera, els majors
intents de canvi els va fer al món rural, fomentant el regadiu
de noves terres i la introducció de l’ametller. Un dels majors
problemes que hi havia al camp de l’illa d’Eivissa, segons
l’opinió del governador, era la dispersió del poblament
rural i considerava que era fonamental la creació de pobles on
reunir els pagesos. Aquesta primera fase de la il·lustració
només serví per llançar idees i les seues realitzacions
foren més aviat minses. La segona fase del moviment il·lustrat
a l’illa d’Eivissa va venir de mans del primer bisbe, Manuel
Abad y Lasierra. El 1782 es creà el bisbat d’Eivissa i al
mateix temps es concedí el títol de ciutat a la que fins
llavors era vila d’Eivissa. El nou bisbe arribà a Eivissa
i ben aviat proposà la creació d’un total de setze
parròquies, la gran majoria al camp. Algunes d’elles es farien
aprofitant els temples ja existents i per a les altres se n’haurien
d’aixecar de nous. L’any següent, el bisbe envià
un informe a la Cort, explicant la situació de retard en què
es trobava Eivissa, criticant-ho gairebé tot: la manca de comerç,
la dispersió del poblament rural, l’organització de
l’ajuntament… La resposta va ser la creació d’una
junta d’autoritats, encarregada de portar endavant un ambiciós
pla de millores. De tota manera, el bisbe Abad y Lasierra deixà
el bisbat d’Eivissa el 1787 i per dirigir tot el pla de les millores
s’escollí Miquel Gaietà Soler , il·lustrat
mallorquí que havia arribat a la nostra illa el 1784 per ocupar
el càrrec d’assessor. El 1789 una reial ordre convertí
l’antiga junta d’autoritats en junta perpètua de govern,
amb una doble funcionalitat: controlar l’ajuntament i portar endavant
el pla de millores. Per dirigir aquesta junta perpètua de govern
es dotà Miquel Gaietà Soler de poders especials. En marxar
d’Eivissa cap a la cort, el 1797, va fer un informe de les millores
realitzades. S’establí un hospici, i es crearen diferents
indústries que a més tenien la funció de servir per
formar nous operaris. A nivell urbà es creà una llotja pública
per a la venda de grans, que a més deixaren de tenir el preu controlat;
es milloraren molts de carrers i es portà aigua al raval de la
Marina. Pel que fa a les zones rurals, es crearen per reial decret setze
pobles al camp, on es nomenaren ajuntaments i es triaren els llocs on
s’havia d’aixecar la casa consistorial, sempre vora l’església.
Altres millores al món rural se centraren en l’intent de
millorar la producció agrària, amb la introducció
de nous cultius i la millora dels ja existents. El 1798 es convertí
l’Ajuntament d’Eivissa en perpetu, és a dir, els regidors
eren nomenats pel monarca i ocupaven el seu càrrec fins que es
decidís el contrari. L’intent de millora il·lustrat
topà de ple amb la societat eivissenca: amb les classes altes perquè
consideraven que l’intent de canvi els podia perjudicar; amb la
resta de la societat perquè es pretenia que ells es fessin càrrec
de tot el cost econòmic del procés de canvi. [EPG]
