|
Eivissa, ciutat d’
Ordenació territorial
El principal instrument d’ordenació territorial de la ciutat
d’Eivissa, a principi del segle XXI, és la revisió
del Pla general d’ordenació urbana (PGOU) de la ciutat d’Eivissa
de l’any 1987. Es tracta de l’ordenament que substituí
la revisió del PGOU redactada per Raimon Torres l’any 1972.
Aquest document revisava el primer pla general, elaborat per Llabrés
el 1969, en compliment de la Llei del sòl de l’any 1956.
El seu redactor va ser Luis Rodríguez-Avial Llardent. El terme
municipal d’Eivissa disposa de poc més d’11 km2, que
tenen la següent classificació del sòl: la superfície
total de sòl urbà és de 322,42 ha. La superfície
total de sòl urbanitzable és de 332,15 ha, desglossades
en 246,23 ha d’urbanitzable programat i 322,15 ha d’urbanitzable
no programat. La superfície total de sòl no urbanitzable
és de 345,43 ha, desglossades en 242,13 ha de sòl amb protecció
forestal; 0,60 ha de sòl amb protecció paisatgística
i 102,70 ha de sòl rústic comú. Els usos del sòl
contemplats a la ciutat d’Eivissa, segons el PGOU vigent a principi
del segle XXI, són sòl rústic, urbà, urbanitzable,
industrial, equipaments, infraestructura viària i parcs, jardins
i espais lliures. Quant a sòl rústic, el tipus de cultiu
que hi ha a Eivissa es considera mixt de secà i reguiu. Del primer
en destaca el cultiu de l’ametller i del segon, l’alfals,
els cereals i el farratge. La Conselleria d’Agricultura del Govern
de les Illes Balears, en redactar el mapa de cultius, classificà
les tipologies de cultiu i l’aprofitament del terreny. El sòl
urbà contempla les possibilitats d’usos residencial i turístic.
Està estructurat en sòl urbà consolidat (s’Eixample,
Vara de Rey, bona part des Pratet, ses Figueretes, quasi tot el tram litoral
de la platja d’en Bossa pertanyent al terme municipal d’Eivissa
i sa Blanca Dona) i en unitats d’actuació (UA). El sòl
urbanitzable està estructurat en polígons (P) i sectors
(S), pel que fa al sòl urbanitzable programat, i àrees (A),
pel que fa al sòl urbanitzable no programat. El sòl industrial
es troba situat a les vores de les principals vies de comunicació
i en la proximitat dels límits municipals, arriba a ocupar terrenys
dels municipis limítrofs. Pel que fa als equipaments, el fet que
Eivissa sigui el nucli polític, administratiu i sanitari d’Eivissa
i Formentera ha fet que recaigui sobre la ciutat la responsabilitat de
dur a terme tota una sèrie de funcions necessàries en aquestos
casos. Els equipaments que s’hi troben són els docents, els
hospitalaris o sanitaris, els assistencials, els culturals, els esportius
i d’esbargiment. Respecte de les zones verdes al terme municipal
d’Eivissa, el total de superfície és de 2,88 km2 (288,56
ha), repartides entre 140.000 m2 (14 ha) de zones enjardinades, el 2001;
185.970 m2 (18,6 ha) de zones previstes com a zones verdes; 54.008 m2
(5,4 ha) corresponents a la necròpolis púnica del puig des
Molins; 157.000 m2 (15,7 ha) des Soto; i 2.348.576 m2 (234,86 ha) de bosc
periurbà. L’especial configuració i l’inestimable
valor de tot el nucli històric va fer decidir l’Ajuntament
d’Eivissa a procedir a les tasques de redacció i aprovació
del Pla especial de protecció i rehabilitació interna (PEPRI)
de Dalt Vila (aprovat el 1997), redactat per Carlos Clemente, i del Pla
especial de protecció i rehabilitació interna (PEPRI) de
sa Penya, la Marina i zona d’eixample de Vara de Rey (aprovat el
1994), el redactor del qual va ser Raimon Torres. Aquestos plans es desenvolupen
en una memòria i unes ordenances municipals. Des que entrà
en vigor, el 1988, el Pla general d’ordenació urbana de la
ciutat d’Eivissa s’hagué d’adaptar a normes de
caràcter o d’influència urbanística posteriors,
com són les Directrius d’ordenació territorial, aprovades
pel Govern de les illes Balears el 1999, el Pla d’ordenació
de l’oferta turística de les illes d’Eivissa i Formentera,
aprovat pel Govern de les illes Balears el 1997, el Decret 9/99 de l’executiu
balear que converteix en inedificables les ANEI (àrees naturals
d’especial interès), el Pla director d’equipaments
Comercials, entre d’altres. L’actual PGOU presenta una sèrie
de problemes urbanístics bàsics, d’índole demogràfica
i socioeconòmica, causats per l’escassa superfície
del terme municipal, per l’actual situació de les infraestructures
de comunicacions, per la manca d’espais lliures i equipaments comunitaris,
per les caresties d’alguns serveis urbans bàsics i la poca
capacitat de gestió urbanística municipal. Des de la seua
aprovació, el 1987, el PGOU ha vist aprovades nou modificacions
puntuals. [MCL]
|
