a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa, ciutat d’

Història i evolució urbana
Al llarg de tota la història de l’illa d’Eivissa es presenta sempre la mateixa estructura urbana: hi ha una ciutat, Eivissa (o Vila), amb el camp circumdant, que ocupa la resta de l’illa. No hi ha cap altre nucli urbà, fins als anys seixanta del segle XX, amb l’arribada del turisme i el desenvolupament d’altres poblacions, com Sant Antoni de Portmany o Santa Eulària des Riu .

La ciutat antiga (s VII aC - VI dC)
La fundació de la ciutat d’Eivissa, segons s’havia pensat fins a la darreria del segle XX, l’haurien portat a terme els púnics cap a mitjan del segle VII aC, sobre la base d’una cita de l’historiador Diodor de Sicília que la situava cap al 654 aC. Les darreres dades indiquen que la fundació la feren els fenicis, en una data que es podria situar cap a final del segle VII aC, encara que alguns investigadors parlen d’una ocupació humana ininterrompuda des del 2700-2600 aC; això la converteix en el nucli urbà més antic de les illes Balears i Pitiüses i en un dels més antics de la Mediterrània occidental. L’arribada fenícia a l’illa d’Eivissa (Eivissa. Història. L’època feniciopúnica ) es fa dins la seua expansió per la zona del llevant peninsular, amb la finalitat de comerciar amb la zona nord-oriental de la península Ibèrica i del golf de Lleó. Eivissa és equidistant entre el continent africà i les costes europees del nord dels Pirineus (on hi havia colònies gregues tan importants com Massàlia, l’actual Marsella); prop de la península Ibèrica (on s’havia d’anar a comerciar, buscant bàsicament metalls), però prou lluny d’ella com per no témer ser atacats per sorpresa. A més de l’assentament de la ciutat d’Eivissa n’existeix un altre, el de sa Caleta , que segons alguns investigadors és contemporani al de la ciutat, però amb una finalitat industrial, mentre que altres pensen que deu ser anterior. Molta informació del passat de la ciutat es desconeix pel fet que el centre urbà no ha canviat mai la seua localització i, per tant, les diverses civilitzacions s’han anat superposant, de tal manera que els tramats del passat s’han anat esborrant o han quedat davall dels edificis actuals. Així, es tenen molt pocs testimonis de com devia ser la ciutat al llarg de tota l’època fenícia i cartaginesa; ara bé, sí que es pot afirmar que va tenir un pròsper desenvolupament i que va arribar a estendre’s per bona part dels puigs de Vila i des Molins i pel sector pla immediat a ells; segons les restes arqueològiques, la zona pròpiament urbana devia ser al puig de Vila, possiblement ja fortificat, mentre que als seus peus, vora la mar, es trobaria la zona portuària i al seu costat, estenent-se cap a l’interior, el barri artesà on hi havia, sobretot, terrissaires. A la necròpolis del Puig des Molins hi ha una major abundància de restes; a la part inferior s’ha descobert una zona amb enterraments fenicis, que presenten com a particularitat el fet de fer-se sempre per incineració, a diferència dels posteriors, d’època púnica, que es fan majoritàriament per inhumació en hipogeus. La població d’aquest primer enclavament devia estar formada per homes i dones joves, com és habitual quan es crea un assentament d’aquest tipus. Pel que fa a la colonització púnica, iniciada cap al 550 aC, es caracteritzà per un creixement important del nucli urbà. En una primera fase (550-450 aC), aquell antic petit centre de redistribució de productes es convertí ja en un centre amb produccions pròpies destinades a l’exportació. A més d’un creixement a la zona d’hàbitat, l’anomenada acròpolis , el sector industrial, que s’instal·là a la zona del començament de l’actual avinguda d’Espanya, es desenvolupà fins a ocupar una àmplia zona, empesa per la necessitat d’àmfores per a l’exportació de diferents productes. La necròpolis també veié augmentada la seua superfície; a més, a partir de llavors es passà a emprar majoritàriament la inhumació en hipogeus com a sistema d’enterrament. Si bé es fa molt difícil avaluar la població del nucli urbà, s’apunta com a possible que estigués formada per entre 1.500 i 2.000 habitants. La següent fase (450-200 aC), que es coneix com a època clàssica, representà per a la ciutat l’assoliment d’unes xifres de població molt elevades, que es poden situar al voltant dels 4.000 a 4.500 habitants, segons el nombre d’enterraments que hi ha a la necròpolis. La població devia estar majoritàriament dedicada a dos tipus d’activitats industrials: per un costat, tots aquells que treballaven en sectors directament relacionats amb les activitats comercials, i per l’altre, tots aquells oficis que es movien al voltant del sector industrial. La ciutat estava dividida en quatre grans sectors: l’acròpolis (amb unes murades importants), el sector portuari, el sector industrial i la zona de ses Figueretes, mostra de l’important creixement, que en un principi era una zona agrícola i acabà convertint-se en zona industrial. La tercera de les fases de l’època púnica (200-25 aC) comportà en un principi un manteniment (potser un creixement) de l’activitat comercial, malgrat la derrota de Cartago a la Segona Guerra Púnica. Però amb l’ocupació romana de les illes de Mallorca i Menorca (123 aC) s’inicià el declivi de l’Eivissa púnica. La crisi degué afectar la ciutat, amb una decadència al sector industrial, el més directament afectat per la reducció de les exportacions. Els inicis de la romanització a la ciutat d’Eivissa implicaren una certa recuperació de l’activitat al sector industrial, símptoma clar d’una represa de les exportacions. De tota manera, ja dins el segle II dC hi ha mostres de la conversió d’una part del sector industrial en zona d’hàbitat, potser per la manca de seguretat al camp i la consegüent emigració cap al nucli urbà, més segur. En moments d’esplendor és ben probable que la ciutat púnica arribàs a comptar amb una xifra de població al voltant dels 5.000 habitants. Com que la romanització fou lenta, no va suposar un canvi dràstic de la vida urbana ni de l’estructura de la ciutat, encara que probablement va passar a comptar amb algun equipament propi, com el de totes les ciutats romanes, com ara el fòrum, del qual es desconeix la localització. Sembla que no va ser fins a la crisi general de l’Imperi, cap al segle III, que començà a minvar l’activitat de la ciutat. Fou aleshores quan s’abandonaren edificis situats als afores, probablement residencials. S’entrava en una època de major inseguretat i, per això, la població urbana degué tenir més tendència a tancar-se dins les fortificacions; la disminució del comerç provocà una crisi econòmica i, a la llarga, una minva de la població, especialment de la urbana. Pels pocs testimonis de què es disposa sembla que aquesta crisi va perllongar-se a l’etapa final de l’imperi romà d’occident i al llarg de tota l’època anomenada antiguitat tardana, que arriba fins a la dominació musulmana, i que comprèn les ocupacions vàndala i bizantina, amb segles sencers d’obscuritat documental i de manca de restes arqueològiques. L’arribada dels vàndals, a partir de mitjan segle V, representà la decadència definitiva de la vida urbana: en aquells moments de crisi, la ciutat degué quedar reduïda a la seua mínima expressió i no es descarta algun moment de semiabandonament; els moments de revifament són curts i poc representatius, com sembla que va passar a l’inici de la dominació bizantina, cap al segon terç del segle VI. Al llarg d’aquesta ocupació sembla que hi va haver alguns signes de millora, però que no afectaren massa la vida urbana.

La ciutat musulmana (s VIII-XIII)
Des del moment de l’atac musulmà (Eivissa. Història. Època andalusina ) contra les illes Balears (707), fins a la seua definitiva ocupació, l’any 902, es visqué una certa independència, però sempre sota algun tipus de pacte amb l’emirat de Còrdova. No hi ha notícies de la vida urbana al llarg d’aquest període, però més aviat cal pensar en un gairebé total abandonament de la ciutat. Amb la definitiva ocupació per part dels musulmans de les Pitiüses (902) es produí una ràpida i important recuperació de la vida urbana. La ciutat, Mâdina Yâbisa, es va refer seguint els models de les ciutats islàmiques. Pel que fa a la seua estructura, fins fa un temps es considerava que el plànol del segle XVI elaborat quan s’aixecaren les noves murades reflectia l’estructura de la ciutat musulmana. Els darrers estudis i excavacions arqueològiques posen en qüestió, al principi del segle XXI, aquesta teoria. Entre el moment de la conquista catalana i l’elaboració del plànol han passat més de tres-cents anys, a més d’una ocupació per part d’una civilització diferent, amb una concepció pròpia de l’urbanisme. De tota manera, l’ocupació definitiva per part dels musulmans degué comportar canvis profunds en l’estructura urbana de la ciutat i la recuperació del seu paper com a centre de tot el territori de les illes d’Eivissa i Formentera. Aquesta ciutat musulmana, que tenia el seu nucli de poder situat a la part més alta del nucli urbà, devia estar dividida en dues parts: l’alcassaba (o Castell ) i l’almudaina , barri fortificat on devien residir les classes dominants (militars i comercials); d’aquesta darrera es conserva encara una part de l’estructura defensiva. Molt prop, a la zona on actualment hi ha la catedral, devia estar situada la mesquita principal de la ciutat. En aquest mateix sector devien estar el mercat principal de la ciutat i altres serveis, com els banys. La resta de la ciutat devia estar distribuïda en diferents barris (o ravals), dels quals és difícil arribar a saber si disposaven també de sistema defensiu propi. A l’interior hi devia haver un entramat irregular de carrers i carrerons, format pels espais lliures que quedaven entre els diversos habitatges, que es construïen sense una planificació prèvia, tret de situar els edificis més destacats en el punt més alt i més protegit. Aquesta xarxa devia anar recomponent-se cada vegada que un edifici vell s’esbucava o se’n construïa un altre de nou. Tot el nucli urbà estava envoltat per unes murades per defensar-se dels atacs de l’exterior. Ja fora del recinte emmuradat, i prop del mar, devien estar les instal·lacions de les diferents activitats relacionades amb el port: magatzems, drassanes… Pel que fa a la composició de la societat urbana de l’època, es pot suposar que les classes dominants devien residir a l’almudaina, mentre que a la resta del nucli hi havia comerciants, artesans, mariners i pagesos, especialment els que tenien les seues terres properes. Com sempre, és molt arriscat fer càlculs del nombre d’habitants que podia tenir la ciutat, si bé es pot pensar que devia estar al voltant dels 2.000 o 2.500, xifra molt inferior a la dels moments de màxim esplendor de la ciutat púnica.

La ciutat medieval cristiana (s XIII-XV)
La conquista catalana, l’any 1235 (Eivissa. Història. Corona d’Aragó ), no degué comportar, en un principi, canvis profunds pel que fa a l’estructura urbana i probablement s’aprofitaren totes les antigues de la ciutat musulmana. Els pocs canvis que es feren afectaren, entre altres aspectes, la conversió provisional de l’antiga mesquita principal de la ciutat musulmana en església parroquial. De tota manera, el creixement del nucli urbà cristià degué ser lent, al llarg de l’edat mitjana: a mitjan segle XV es té una primera aproximació del nombre d’habitants, que es podria situar al voltant dels 1.000 o 1.250. De l’estructura urbana també es tenen poques informacions: referències a la necessitat de constants reparacions del sistema defensiu i poca cosa més. El canvi urbà més important d’aquells segles fou la delimitació de l’espai de l’actual plaça de la Catedral, que era el centre de la vida oficial de la ciutat. Als seus voltants s’establiren els diferents poders de la ciutat: poder militar (al castell), poder religiós (amb l’església de Santa Maria) i poder polític (amb la Universitat). Al mateix indret sembla que s’hi degué ubicar l’anomenada llotja nova, o mercat. Dins la primera meitat del segle XIV es començà a construir el nou temple parroquial de Santa Maria (actual Catedral d’Eivissa ), d’estil gòtic tardà. De l’estructura original, se’n conserva l’absis. A més d’aquest canvi, es degué reorganitzar l’espai d’acord amb la ideologia del nous pobladors. També a l’edat mitjana s’aixecaren les capelles de diferents gremis, com la del Salvador (del gremi de mariners) o la de l’Esperança (del gremi de teixidors) i altres edificis, com el primer hospital cristià, conegut posteriorment amb el nom de l’Hospitalet. Sembla clara l’existència d’una sèrie de barris extramurs. El primer de tots degué ser la drassana , situada prop d’on es construí a partir de 1905 el monument als corsaris. Al seu voltant, amb el pas del temps, hi sorgí un conjunt d’habitatges, que amb el pas del temps obligaren a aixecar l’església de Sant Elm . Un altre barri extramurs, que probablement es desenvolupà cap a la darreria de l’edat mitjana, és el que devia estar situat al puig de Santa Llúcia. Allí es degué crear un nou nucli, amb la finalitat d’anar recollint gran part de la nova població, que majoritàriament devia procedir del camp i que es dirigia a la ciutat per fugir de la cada vegada major inseguretat. Hi ha també referències de l’existència d’un altre temple extramurs, l’església del Socors. Amb tots aquestos nuclis es comença a formar el barri de la Marina . Com a mostra del seu important desenvolupament es pot esmentar el fet que el 1410 ja s’hi estava construint un temple parroquial. Per a la defensa dels ravals extramurs existia un mur que anava des d’una de les torres de les murades fins a la mar. La seua porta d’accés rebé el nom de porta de sa Creu. Per a la protecció del port existia l’anomenada torre de Mar, una petita fortificació que permetia controlar l’accés a l’interior de la badia. L’estructura social es pot explicar a partir de la distribució de càrrecs a la Universitat que s’organitzava en diferents estaments o mans. Dos d’ells eren majoritàriament urbans: la mà major, classe dominant formada per cavallers i les persones més destacades de la societat, i la mà mitjana, on hi havia mercaders, artesans i mariners. A més d’aquestos dos grups s’ha de suposar que n’existien altres, com criats, pagesos…

La ciutat moderna (s XVI a XVIII)
El segle XVI va tenir com a principal característica la inseguretat a la Mediterrània occidental, provocada pels constants atacs de la flota turca. Malgrat que la major part dels atacs afectaren especialment el camp, alguns d’ells també arribaren fins al raval de la Marina, com el de l’any 1536. Tot això va fer necessari un replantejament profund del sistema defensiu de la ciutat. La utilització de les construccions del raval extramurs pels atacants de la ciutat obligà els jurats a manar la demolició de l’església del Socors i moltes de les construccions existents al seu voltant. A mitjan segle XVI començaren els intents per millorar definitivament el sistema defensiu. El 1554 arribà a l’illa l’enginyer Gianbattista Calvi . El seu projecte implicava la construcció d’unes noves murades, amb sis baluards. El projecte seguia, en línies generals, el traçat de les murades medievals i deixava sense protecció els ravals extramurs. Calvi sortí de l’illa poc temps després d’iniciades les obres, les quals avançaren molt lentament. Del seu pagament se’n feren càrrec la corona, els altres dos consenyors, la Universitat (amb el dret del Millarès) i els eivissencs en general, que havien de col·laborar aportant la seua pròpia feina per a la construcció de les murades. El 1568, tretze anys després de l’inici de les obres, es posaven els fonaments del darrer dels baluards. El 1574 arribà a Eivissa Jacobo Paleazzo “el Fratín”, que havia substituït Calvi com a responsable de les fortificacions de la Mediterrània. Va fer un informe aconsellant canviar el traçat de Calvi, per incloure el raval de Santa Llúcia. Quatre anys més tard tornà Fratín i portà endavant la modificació proposada. Potser una de les causes que ajudaren a l’aprovació del canvi de traçat fou que el 1578 els turcs tornaren a atacar el raval, barri dels mariners i on hi havia els magatzems de la ciutat i hi aconseguiren cent vint captius. Les obres avançaren a bon ritme; el 1585 s’inaugurà el portal de ses Taules, accés principal a la ciutat emmuradada. Les obres encara continuaren uns anys més. L’espai intramurs es duplicà, amb la inclusió del puig de Santa Llúcia, cosa que va permetre que durant els segles XVII i XVIII bona part del creixement urbà es produís dins l’espai protegit, entre aquest puig i la ciutat primitiva, un espai que es consolidà i que es conegué amb el nom de vila nova. Des d’aquell moment la ciutat d’Eivissa tengué un aspecte completament diferent, per la profunda remodelació del paisatge urbà que comportaren les obres. A poc a poc, s’anà produint una clara diferenciació entre les dues parts de la ciutat: per un cantó, Dalt Vila , coneguda llavors com a Reial Força. Per l’altra, el raval extramurs de la Marina , que tengué un creixement important al llarg del segle XVII. Aquest barri quedava protegit a l’est per la torre de Mar i a l’oest per un mur anomenat s’Estacada , a l’actual carrer de Guillem de Montgrí, zona que acabaria convertint-se en el centre econòmic de la ciutat. Ja cap al segle XVIII, a causa del poc espai lliure a l’interior de la Marina, al peu del baluard de Santa Llúcia va créixer un petit barri, modest, poblat majoritàriament per pescadors, que s’anomenà sa Penya. El creixement de la ciutat es va veure fortament afectat per l’epidèmia de pesta bubònica de 1652. En total provocà 711 morts a l’illa d’Eivissa, dels quals 523 corresponien al recinte emmuradat, i 70 al raval de la Marina. La ciutat tenia en aquells moments una població que es podria situar al voltant de les 2.000 persones, probablement repartides a parts iguals entre Dalt Vila i la Marina. Per facilitar la recuperació de la població, el governador arribà a manar que un grup de cinquanta famílies del camp anassin a viure a la ciutat, amb un ajut econòmic. De tota manera, cap al final de segle la població del nucli urbà es pot xifrar al voltant dels 2.500 habitants, la qual cosa demostra que es recuperen, i fins i tot se superen, els nivells d’abans de la pesta. A poc a poc la diferenciació entre els dos grans barris de la ciutat, Dalt Vila i la Marina, o el nucli emmuradat i el raval extramurs, serà més marcada. Com a exemple es pot assenyalar l’existència de dos mercats: un a la plaça de la Torreta, al costat de la Universitat, i l’altre a la plaça de Vila, que devia abastir també el raval de la Marina. Aquest darrer s’intentarà traslladar, probablement a principi del segle XVIII, al raval, a la mateixa zona on hi ha l’edifici del mercat Vell . El barri de la Marina cresqué especialment a partir de mitjan segle XVII, quan es produí un augment important de l’activitat a la Drassana . Va ser a final del mateix segle quan hi hagué les primeres mostres dels enfrontaments entre la ciutat i el camp, quan després d’una revolta a la part forana, la Universitat i el governador intentaren impedir l’enviament d’un síndic a la cort per demanar una sèrie de millores. Uns anys després es va fer un informe encarregat per la Universitat on s’acusava els pagesos de no voler treballar al camp. Fou el primer dels aixecaments pagesos dels quals es té informació. El creixement de la ciutat, com el de la resta de les Pitiüses, es va veure accelerat al llarg del segle XVIII, i afectà especialment el raval de la Marina, si bé no va resultar fàcil. El 1724 es manà que al barri només hi visquessin els mariners i que no pogués haver-hi cap mercat. S’ha de tenir present que en aquells moments la població del raval duplicà ben aviat la del nucli emmuradat. L’antic mur que separava el raval del camp es reforçà i se’l començà a conèixer amb el nom de s’Estacada . El mur complí una doble funcionalitat: establir una clara separació entre ciutat i camp, i també limitar el creixement del raval, en prohibir-se qualsevol tipus de construccions a l’exterior. La diferenciació entre el nucli emmuradat i el raval també fou cada vegada major, fins i tot des del punt de vista social. L’any 1746 es diu que mentre que els pobladors de Dalt Vila parlen i vesteixen “a la castellana”, com a signe de distinció, els de la Marina ho fan en català. Cap a mitjan segle XVIII els intents d’aturar el creixement del barri extramurs eren clars: es manà que només hi residissin els mariners i que la resta de la població se n’anàs a viure a l’interior del recinte emmuradat. Es pretenia, a més, que les cases únicament tenguessin com a màxim un pis d’alçada, i que tot allò que la ultrapassàs fos derruït. Per sort, aquesta darrera ordre no s’arribà a aplicar mai. Cap a final de segle la població del raval (2.070 persones) era molt major que la del nucli emmuradat (830 persones). A aquest darrer sector, els canvis foren escassos i afectaren sobretot la zona del puig de Santa Llúcia. També caldria destacar les reformes a l’església de Santa Maria, futura catedral, iniciades el 1712 i acabades el 1728, i que donaren al temple l’aspecte que té actualment.

La ciutat contemporània (segles XIX-XX)
El 1782, i a causa de de la creació del bisbat, l’antiga vila d’Eivissa passà a ser ciutat. De tota manera, dins la tradició popular seguí rebent el nom de Vila. A final del mateix segle XVIII, i dins del corrent de la Il·lustració hi hagué diferents intents de millora, una part dels quals afectaren la ciutat. Es poden assenyalar entre ells la creació d’una llotja de grans i una posada, l’empedrat i la millora de setze carrers, la construcció de noves cases i la portada d’aigua potable al nucli urbà. També es feren millores en altres serveis com magatzems de llenya i carbó, escorxador i carnisseria. A més, s’establiren definitivament mercats a Dalt Vila i la Marina. Al llarg del segle XIX s’accelerà el creixement de la ciutat, que arribà l’any 1900 als 6.300 habitants, gairebé la quarta part de la població de l’illa. De tota manera, el creixement del raval de la Marina, es va fer amb dificultats. El 1820 es demanà poder ampliar la superfície del barri perquè ja no hi quedaven espais lliures, però la proposta no fou acceptada, al·legant raons de seguretat. El 1841 s’aconseguí permís per donar una major alçada als edificis ja existents (que estava limitada a un sol pis) i finalment, el 1857, s’autoritzà la construcció d’un barri exterior, sempre que es construís abans un nou mur per defensar el casc urbà. Mentre que a la majoria de les ciutats s’eliminaven les murades, a Eivissa encara s’aixecaren murs per separar la ciutat del camp. De tota manera, s’ha de tenir present que les funcions bàsiques d’aquest mur eren la de controlar l’accés a la ciutat, especialment dels productes alimentaris sotmesos a càrregues impositives, i la de marcar unes clares diferències amb el camp. El nou mur s’aixecà aviat, fou la segona estacada. Al llarg d’uns deu anys les dues estacades coexistiren i entre elles s’aixecà el poble Nou , que es pot considerar com a primer barri edificat seguint un pla d’ordenació previ. El 1861 també es reformà la zona del portal de ses Taules , amb una nova rampa d’accés al recinte emmuradat (l’antiga anava paral·lela a les murades, per facilitar-ne el control) i la construcció dels mercats de verdures i peix, inaugurats el 1873. També va ser llavors quan es pogué a la fi edificar als solars dels carrers d’Anníbal i d’Antoni Palau més propers a les murades, on fins llavors estaven prohibides les construccions, per evitar que des d’elles es pogués accedir amb facilitat al baluard de Sant Joan. Finalment, el 1885 s’aixecà la darrera illa de cases de la plaça de la Constitució. Dins el raval de la Marina ja no quedava cap espai lliure. De tota manera, el mateix any es tombà la segona estacada i així la ciutat ja podia créixer lliurement. Es feren les primeres edificacions banda fora, algunes d’elles com a símbol del progrés de la nova classe burgesa dirigent (el teatre Pereira, inaugurat l’any 1899, fou la primera d’aquestes construccions). Uns anys més tard s’inicià la planificació del passeig de s’Alamera, ara amb el nom de Vara de Rey, on mig segle abans ja s’havia sembrat el conjunt d’arbres que li donen nom. Allí s’erigí el monument al general Vara de Rey . El nou barri, aprovat el 1912, serví com a lloc de residència de la nova burgesia comercial, classe dominant des d’aquell moment, enfront dels antics propietaris terratinents que residien a Dalt Vila. Aquest passeig va ser el límit del casc urbà fins a la meitat del segle XX. Unes de les obres més importants realitzades a principi de segle varen ser les obres del port (Eivissa, port d’ ). S’aprovaren el 1886 i sortiren a subhasta dos anys després, però no s’acabaren fins al 1912. Ara les comunicacions amb l’exterior eren més fàcils, cosa que permetia millorar l’entrada i sortida de tota classe de productes. Dins la primera meitat del segle XX el creixement de la ciutat d’Eivissa fou constant, passant dels 6.327 habitants de l’any 1900, fins arribar als 11.259 del 1950. És a dir, en cinquanta anys es duplicà la població. Les causes d’aquest important creixement són molt variades: manca de perspectives al camp, una certa empenta econòmica de la ciutat, dificultats per a l’emigració, existència d’una important guarnició militar… L’augment de la superfície edificada es concentrà especialment al voltant de les vies de comunicació: via Romana (antiga carretera de Sant Josep), avinguda d’Espanya i avinguda d’Ignasi Wallis (carretera de Sant Antoni). Es tracta en general de construccions baixes, amb planta baixa i primer pis, que contrasten amb els edificis aixecats pocs anys abans al passeig de Vara de Rey. A partir de mitjan anys cinquanta aparegué un altre nucli, amb la construcció dels primers habitatges de protecció oficial al costat de l’escola de sa Graduada. En entrar a la dècada dels seixanta, Eivissa era una petita ciutat, amb uns 11.300 habitants (la pèrdua de població va ser causada, en bona part, per la reducció de les tropes), amb un creixement escàs. La situació canvià completament amb l’arribada del turisme de masses: s’arribà a una població el 1999 de 32.099 habitants. Els successius plans generals i les seues revisions han permès una forta densificació urbana sense dotació d’equipaments, que ha provocat efectes molt negatius per a l’estructura urbana i el funcionament de la ciutat: construcció vertical massiva i incontrolada, manca d’espais lliures, manca de qualitat dels habitatges, problemes de circulació, etc. Simultàniament al creixement de la ciutat moderna la part emmurallada ha vist progressivament reduït el seu paper; primer es manté com a residència de l’oligarquia, però també l’abandona quan el procés de degradació es va fent cada vegada més fort. Aquest procés es tracta d’invertir amb actuacions institucionals i amb l’ajuda de la declaració per part de la Unesco d’aquesta zona com a Patrimoni de la Humanitat. Els últims decennis del segle XX el procés urbanitzador va ultrapassar els límits del casc urbà pròpiament dit, fet que provocà l’aparició de diversos barris satèl·lits que ja han provocat la densificació de tota l’àrea del pla de Vila i, fins i tot, del pla de ses Salines, anant més enllà dels límits del reduït terme municipal d’Eivissa. Així, les característiques urbanes s’han estès als pobles de Jesús, Puig d’en Valls i Sant Jordi de ses Salines, que ara també pateixen les conseqüències d’un creixement massa ràpid i sovent descontrolat. [EPG/JPS]