|
Eivissa, ciutat d’
Estructura urbana
La ciutat d’Eivissa té una estructura urbana complexa.
Les raons d’aquesta complexitat es poden resumir en: el gran creixement
de la segona meitat del segle XX, en què va multiplicar per quatre
la seua superfície, sovent sense una adequada planificació
prèvia; les reduïdes dimensions del seu terme municipal (11
km2, el segon més petit de les Balears); les diferències
topogràfiques entre barris (uns a terres planes i d’altres
amb forts pendents); la morfologia de la ciutat, ocupant el tram de costa
entre la platja d’en Bossa i ses Figueres (ben accidentat) i una
franja que arriba a tres quilòmetres cap a l’interior, i
la fragmentació dels barris, sovent a causa de les vies de comunicació
d’abast supramunicipal. Per tot això, es pot considerar la
ciutat articulada en tota una sèrie d’unitats i subunitats
estructurals que solen coincidir amb cada un dels barris. Les unitats
estructurals són: a) El nucli històric,
que engloba les barriades de Dalt Vila, sa Penya, la Marina i el passeig
de s’Alamera (actual passeig de Vara de Rey). Es tracta de la part
més antiga de la ciutat, que polaritzà la vida urbana fins
gairebé els anys 50 del segle XX, amb molts edificis de valor històric
i arquitectònic, però amb molts habitatges desocupats. S’hi
concentren molts establiments comercials amb orientació turística,
amb una oferta de restauració i lleure bàsicament de vespre
i nit. És el centre neuràlgic de la ciutat, veritable senyal
d’identitat de tots els eivissencs. El nucli històric de
la ciutat va ser declarat conjunt historicoartístic, el febrer
del 1969, i és un dels béns inscrits a la declaració
de Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, el desembre del 1999, sota
la denominació d’Eivissa, Biodiversitat i Cultura. b) L’Eixample
de la ciutat d’Eivissa coincideix amb l’àrea que es
desenvolupà a partir dels anys cinquanta del segle XX. Es tracta
del centre geogràfic de la ciutat i on es concentra el major nombre
d’activitats de funció administrativa i comercial, a més
d’altres com les destinades a l’ensenyament. Els seus límits
septentrionals i occidental concorden amb el primer cinturó de
la ciutat i, a principi del segle XXI, està vivint un sobtat creixement
urbanístic que està ocupant pràcticament tots els
espais que romanien sense edificar i urbanitzar. c) Les zones
turístiques, un conjunt d’àrees distanciades
físicament entre si, però amb característiques i
problemàtiques ben semblants. S’hi engloben les zones conegudes
com ses Figueretes, es Viver, la platja d’en Bossa (zona turística
compartida amb el municipi de Sant Josep de sa Talaia, la qual cosa dificulta
el tractament de les seues necessitats), Talamanca, ses Figueres i el
passeig Marítim. Les zones turístiques de Vila concentren
prop de 10.000 places turístiques, la qual cosa fa que siguin,
en conjunt, una de les concentracions d’allotjament turístic
més importants de l’illa d’Eivissa. Cada vegada més,
dins les pròpies zones turístiques es va introduint la funció
residencial, especialment a barris com ses Figueretes o Talamanca. d)
Els barris perifèrics, en què s’inclouen
els barris residencials de Cas Serres, Ca n’Escandell (que inclou
la zona popularment coneguda amb el topònim de ses Cases Barates)
i Can Misses. Es tracta de barris de construcció recent, amb una
població majoritàriament immigrant, bàsicament provinents
de la península Ibèrica. La seua posició perifèrica
respecte del centre històric i del centre urbà de la ciutat
d’Eivissa, amb els consegüents problemes d’interrelacions.
A principi del segle XXI encara hi havia actuacions urbanitzadores pendents,
com ara, asfaltat de carrers, fases de l’enllumenat públic,
instal·lacions col·lectives (com és el cas de les
esportives), aspectes, en general, bastant conclosos a la resta de la
ciutat. Ara bé, la seua disponibilitat de solars buits i la facilitat
d’arribada des de les carreteres que condueixen a la capital insular,
han permès l’establiment de serveis públics únics,
com és el cas dels relacionats amb el benestar social a Cas Serres
o el de la sanitat i les instal·lacions esportives municipals a
Can Misses. e) Les zones industrials, la principal de
les quals és el barri de Can Bofill (unit a una porció de
Can Negre), sa Blanca Dona, la zona situada a prop de l’estació
elèctrica de Gesa i la zona al voltant de la sortida de la carretera
d’Eivissa a Sant Joan (C-733). Estan enclavades al voltant de les
principals artèries que comuniquen Eivissa amb Sant Joan i Sant
Antoni. Són les concentracions de l’escàs sòl
industrial d’Eivissa i també evidencien un inacabat procés
urbanitzador. Concentren la majoria de les activitats industrials de la
capital, per molt que encara en subsisteixen al nucli urbà. En
alguns casos, aquesta concentració d’activitats industrials
s’escampa per barris limítrofs situats a termes municipals
propers. Les subunitats estructurals de la ciutat d’Eivissa, o barris,
són: 1. Dalt Vila és la barriada que es
troba als vessants N i NE del puig de Vila (que té una altura màxima
de 81 m) i està en la seua totalitat a l’interior del perímetre
de les murades renaixentistes. És l’antiga vila històrica.
Limita amb el tallserrat des Revellí i de sa Penya, els barris
de sa Penya, la Marina, sa Capelleta i l’àrea natural des
Soto. Compleix diverses funcions: des de l’administrativa fins a
l’ociosa, passant per la patrimonial, la cultural, la residencial,
la turística i la comercial. Les principals edificacions que s’hi
troben són el Castell, la Catedral, el Museu Arqueològic,
el Palau Episcopal, l’església de l’Hospitalet, l’església
de Sant Domingo, l’Ajuntament, el Museu d’Art Contemporani
i el Col·legi d’Arquitectes. D’entre les seues característiques
destaquen les edificacions ben antigues, les vies públiques estretes
i costerudes (amb una sola via d’accés per al trànsit
rodat) i que es tracta d’una barriada en una situació orogràfica
en pendent. Les murades reinaxentistes reberen el 1942 la declaració
de Monument Nacional, per part de l’Estat; a més, formen
part d’un dels béns inscrits a la declaració de Patrimoni
de la Humanitat per part de la Unesco, el desembre del 1999. 2. Sa
Penya està situada en els estreps marítims del
vessant NE del puig de Vila, a peu de les murades reinaxentistes. Limita
amb el tallserrat de sa Penya i els barris de Dalt Vila i la Marina. Entre
les funcions que s’hi troben hi ha la residencial, la d’oci,
la patrimonial i la comercial. D’entre les seues característiques
hom pot destacar el fet que les edificacions són antigues (moltes
d’elles en un mal estat de conservació o abandonades) i que
les seues vies públiques són estretes. 3. La Marina
és el primer barri d’aquesta relació que es troba
en la seua totalitat al nivell de la mar. Està situat als peus
del vessant N del puig de Vila. Limita amb la mar i els barris de Dalt
Vila i el passeig de Vara de Rey. Entre les funcions que compleix cal
remarcar la residencial, la portuària, l’ociosa, la patrimonial
i la comercial. D’entre les seues característiques hom pot
destacar els fets que les edificacions són relativament antigues
i que algunes de les seues vies públiques són estretes.
Concentra una bona part de l’oferta de serveis de restauració,
bars i botigues de la ciutat i té en el seu interior més
del 50% de la zona portuària, concretament la destinada al trànsit
de passatgers i vehicles. A l’interior d’aquest barri cal
apuntar el Poble Nou de la Marina, especialment important en el progrés
urbanístic des de mitjan del segle XIX fins al principi del segle
XX. Abraça sis illes de cases i les corresponents vies públiques
i fou el primer cas d’un eixample ortogonal a la ciutat i a l’illa
d’Eivissa. Els seus límits els donen els carrers de Guillem
de Montgrí, de Riambau, del Comte de Rosselló i d’Antoni
Palau. 4. El passeig de Vara de Rey i el seu eixample
és un dels elements més importants per entendre l’evolució
urbanística de la ciutat d’Eivissa, alhora que és
una de les propostes de barris que poden ser més discutides. Urbanísticament
s’ha de considerar un barri que ha crescut als costats sud i nord
del passeig de Vara de Rey i té una disposició ortogonal.
Limita amb els barris de Dalt Vila, la Marina, sa Capelleta, s’Eixample
i es Pratet. Entre les funcions que compleix cal remarcar la residencial,
l’ociosa, la patrimonial i la comercial. D’entre les seues
característiques hom pot destacar el fet que és el primer
barri que es troba, seguint aquesta classificació, que compta amb
vies públiques obertes i que és el centre neuràlgic
de la ciutat, sobretot pel que fa a la celebració d’actes
públics i concentració de vianants. Actua d’enllaç
entre les parts antiga i contemporània de la ciutat. 5. Sa
Capelleta és una barriada de forma allargada i estreta
situada als vessants E i NE del puig des Molins. Limita amb es Soto, el
barri de Dalt Vila, el puig des Molins i el barri del mateix nom, Vara
de Rey i el seu eixample i s’Eixample. Entre les funcions que compleix
estan la residencial, la comercial, la cultural i l’educativa. Com
a característiques hom pot destacar el fet que es troba en un cert
pendent i que té en el seu interior la zona museoarquelògica
del puig des Molins. 6. Es Soto és un dels elements
més minúsculs de la ciutat quant a extensió, situat
al canal que es troba entre els peus del vessant sud i sud-oest del puig
de Vila i del vessant sud del puig des Molins. Limita amb l’àrea
natural des Soto, la mar i els barris del puig des Molins i de ses Figueretes.
Només compleix la funció residencial, és l’únic
barri de la ciutat que compta amb una residència per a militars.
Només té comunicació amb altres àrees urbanes
a través de dos accessos rodats i ha tengut un mínim desenvolupament
urbanístic. 7. El puig des Molins constitueix
una barriada de reduïdes dimensions, situada al vessant nord-occidental
d’aquesta elevació. Limita amb la mar a través del
tallserrat que configura el vessant marítim del puig, amb es Soto,
sa Capelleta i ses Figueretes. Pràcticament només compleix
una funció residencial. La seua comunicació amb altres àrees
urbanes es realitza a través d’un accés rodat, que
discorre pel seu interior. 8. El barri de s’Eixample
s’ha convertit en el centre urbà i geogràfic de la
ciutat d’Eivissa, formant part de la unitat estructural coneguda
com l’eixample. Limita amb el primer cinturó de ronda i els
barris de ses Figueretes, sa Capelleta, Vara de Rey i el seu eixample
i es Pratet. Combina la funció residencial amb la comercial, l’administrativa
i la de l’ensenyament. Hi té la seu el principal mercat municipal.
Una de les seues característiques és l’escassa amplada
de les vies públiques i de les voreres i places, mostra d’un
urbanisme dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, quan els promotors
solien ocupar la totalitat de l’edificabilitat del sòl que
tenien disponible. A més, hi falten espais lliures, zones enjardinades,
edificis d’equipaments i places d’aparcament. L’alta
densitat residencial ha provocat un elevat nombre d’altures dels
edificis, entre sis i deu, concretades posteriorment al vigent Pla General
d’Ordenació Urbana (1987) a un màxim de vuit plantes.
9. Ses Figueretes és un dels barris més
complexos de la ciutat d’Eivissa per la varietat de funcions que
s’hi recullen i per la seua situació. Confronta amb la mar
a través de la seua platja i els barris del puig de Molins, s’Eixample
i es Viver. La seua complexitat radica en el fet de tractar-se d’un
barri que acull les funcions residencial i turística d’allotjament
i de recreació. D’una banda, bona part de la primera línia
de mar és ocupada per edificis d’una certa antiguitat destinats
a l’allotjament dels visitants i per un passeig marítim traçat
a principi de la dècada dels anys vuitanta del segle XX, al qual
es concentra bona part de l’oferta turística recreativa i
comercial. La seua platja, tot i que alterada per la construcció
del passeig, compta amb els serveis habituals en una platja d’un
nucli urbà. El nombre de residents del barri ha anat augmentant
significativament els darrers vint anys; hi són presents al principi
del segle XXI diversos equipaments públics i privats, encara que
hi ha un cert dèficit en el nombre d’equipaments col·lectius
públics. La seua orografia ha suposat una dificultat afegida en
el tram més proper al barri del Puig des Molins, atesa la situació
d’immobles i vies públiques al seu vessant de ponent. 10.
Es Viver és una petita concentració de
caràcter marítim. Limita amb la mar a través d’una
costa pedregosa en forma de graó i els barris de ses Figueretes,
la platja d’en Bossa i Cas Serres, encara que amb el darrer pràcticament
el separa una franja de solars sense desenvolupament urbanístic
en començar el segle XXI. És un dels espais turístics
de la ciutat d’Eivissa. Per molt que no s’hi concentra un
alt nombre de llits, la funció turística hi és la
dominant, a més de donar-s’hi la funció residencial
(iniciada per residències secundàries ben abans del boom
turístic dels anys seixanta) i la comercial. És una les
escasses àrees turístiques de l’illa d’Eivissa
que ha crescut amb una costa no arenosa. L’estretor dels seus carrers
és una altra de les seues característiques. 11. La gran
extensió que és l’arenal de la platja d’en Bossa
—el més llarg de l’illa, amb més de 3.000 m
lineals— és la ubicació d’un barri també
extens i de forma allargada. Una part d’aquesta platja i la seua
àrea més immediata es constitueix en la part del municipi
d’Eivissa conegut com a barri de la platja d’en Bossa.
Limita amb la mar a través de la platja d’arena —anteriorment
dunar—, la part situada al terme municipal de Sant Josep, la carretera
que uneix Eivissa amb l’aeroport (PM-801) i el barri des Viver.
Es tracta d’un altre dels barris dominats clarament per la funció
turística. Juntament amb el de ses Figueretes i el des Viver forma
una unitat turisticolitoral, atès que el model d’ocupació
del territori és pràcticament el mateix i la seua continuïtat
és ben apreciable des d’una perspectiva allunyada o sobre
cartografia. Petits aspectes poden permetre parlar-hi de diferències,
com pot ser el cas de les tipologies preeminents a cada un d’ells.
El seu desenvolupament urbanístic està vivint una petita
embranzida a principi del segle XXI, s’edifiquen els darrers solars
urbans que restaven en primera línia de mar. Així, en la
part més septentrional del barri, el desenvolupament ha consistit
en una estreta franja delimitada entre la costa i la principal via pública
que el travessa en direcció nord-sud. Només a les immediacions
de la fi de l’àrea situada al municipi d’Eivissa, la
dimensió del barri creix cap a l’interior i arriba a confrontar
amb alguns sòls destinats a activitats primàries o abandonats,
propers a la carretera que uneix Eivissa amb l’Aeroport. S’hi
donen les funcions d’allotjament turístic, la recreativa
—destacant-ne la platja—, la comercial i la residencial. És
el punt del municipi més allunyat del centre històric i
urbà, la qual cosa el situa molt més a prop del nucli urbà
de Sant Jordi i de la seua àrea d’influència. 12.
Cas Serres es configura com un altre dels barris perifèrics
de la ciutat d’Eivissa, és un clàssic exemple de tipologia
d’àrea urbana crescuda a un costat d’una important
via de trànsit rodat, com és el cas de la carretera que
condueix d’Eivissa a la ronda de Can Sifre. Limita amb els sòls
destinats a activitats primàries o abandonats situats a la platja
d’en Bossa, la carretera esmentada —la qual el segmenta del
barri de Ca n’Escandell— i els barris de ses Figueretes i
des Viver. La seua existència com a nucli urbà es remunta
poc més enllà dels anys vuitanta del segle XX. En el seu
desenvolupament ha tengut molt a veure l’edificació d’un
immoble destinat a habitatges de protecció oficial i la instal·lació
de diverses infraestructures de caràcter públic i privat,
com ara l’Edifici Polivalent, l’Hospital-Residència
Assistida, l’Escoleta i la Residència Princesa Sofia. Per
tant, l’existent funció residencial no és la dominant,
sinó més bé les funcions sanitària, d’ensenyament
i d’equipaments culturals, a més d’una reduïda
funció industrial i comercial. 13. Ca n’Escandell.
És un barri de grans dimensions, perifèric i recent. Els
seus límits van des de la carretera que uneix la capital insular
amb Sant Josep (PM-803), el segon cinturó de ronda de la ciutat
d’Eivissa (E-20) i el barri de Can Misses, amb el qual limita bàsicament
amb uns solars exempts de desenvolupament urbanístic a la primera
del segle XXI. D’entre les seues característiques convé
destacar que és un barri eminentment residencial, comptant, a més,
amb elements que compleixen una funció comercial i d’ensenyament.
Les seues mancances en determinats serveis públics i privats, com
és el cas d’equipaments col·lectius, són comunes
a les d’altres barris perifèrics, així com l’estat
inacabat en alguns aspectes urbanístics com l’asfaltatge
de vies públiques o l’enllumenat. La seua proximitat física
a la ciutat d’Eivissa no es troba en consonància amb les
dificultats d’accés rodat que planteja l’actual xarxa
de comunicacions. 14. Can Misses és una altra
de les subunitats estructurals recents en la seua aparició en la
ciutat d’Eivissa; a començament del segle XXI passa per un
procés expansiu de la seua superfície urbanitzada, sobretot
pel que fa als terrenys més propers a s’Eixample. Els seus
límits van des del barri de Ca n’Escandell, passant pel segon
cinturó de ronda de la ciutat d’Eivissa, la carretera que
uneix Eivissa amb Sant Antoni (C-731) i el primer cinturó de ronda.
Per tant, es tracta d’una àrea urbana circumval·lada
en la seua totalitat per vies de comunicació de gran significació.
Cal dir que una part de Can Misses ha superat el segon cinturó
de ronda, amb l’establiment d’un conjunt de xalets a les faldes
del vessant de migjorn dels puigs —com el des Cònsol—
que miren cap a la ciutat des del seu nord. El seu desenvolupament s’ha
vist molt condicionat per l’establiment a l’àrea d’equipaments
de caràcter públic com és el cas de l’hospital
comarcal i de les instal·lacions esportives municipals. El ritme
de creixement ha augmentat a final del segle XX i les edificacions dominants
responen a edificis plurifamiliars de baixa altura i amb espais comuns.
No s’hi troben determinades funcions com la comercial, senyal de
la tendència exclusivament residencial i de serveis de l’àrea.
15. Un nucli amb caràcter eminentment industrial és el de
Can Bofill, que és un dels més importants
de l’illa d’Eivissa, tant pel que fa a la seua extensió
i concentració d’activitats com pel seu caràcter pioner,
encara que han anat apareixent polígons industrials a la resta
del municipi i de l’illa de majors dimensions. Limita amb els puigs
que guarden la ciutat, el segon cinturó de ronda, el barri de Can
Negre (parcialment dins Eivissa, però la major part pertanyent
a Santa Eulària) i la carretera que uneix Eivissa amb Sant Antoni.
La funció industrial és la dominant a Can Bofill i la seua
proximitat a importants vies de comunicació de l’illa ha
facilitat l’establiment d’empreses destinades a la producció
i, sobretot, l’emmagatzematge. 16. Sa Blanca Dona
és un barri de reduïdes dimensions molt proper a Can Bofill.
Limita amb el barri de Can Negre, el nucli urbà del Puig d’en
Valls, la carretera que enllaça la capital insular amb Sant Antoni
i el segon cinturó de ronda de la ciutat. S’hi concentren
les activitats industrial, residencial, esportiva i d’ensenyament.
Les seues possibilitats de creixement pràcticament estan acabades
a principi del segle XXI, atès que ja ha consumit les opcions urbanitzadores
dels seus solars. 17. Els Polígons industrials propers
a l’estació elèctrica de Gesa i el que ha crescut
al voltant dels inicis de la carretera que enllaça Eivissa amb
Sant Joan estan encaixats entre el segon cinturó de ronda,
terres marginals del sector de ses Feixes de Talamanca, el primer cinturó
de ronda i la carretera Eivissa-Santa Eulària. Es tracta de zones
eminentment industrials que han sofert un desenvolupament irregular, ja
que encara hi resten solars sense activar i altres sense finalitzar la
urbanització. A més, s’hi situen importants empreses
destinades a superfícies comercials a l’engròs i al
detall, afavorides per les facilitats comunicatives de les vies properes.
18. El que es coneix com a passeig Marítim constitueix
un dels barris més extensos de la ciutat i amb una menor densitat
d’edificis i d’activitats econòmiques. Confronta amb
el polígon industrial proper a la carretera de Sant Joan, l’espai
agrari i natural conegut com ses Feixes de Talamanca i del prat de ses
Monges, el barri de Talamanca i el nord de la zona portuària. El
seu desenvolupament s’inicià amb la construcció del
passeig Marítim a mitjan de la dècada dels anys seixanta,
que guanyà alguns terrenys a la mar i dessecà part dels
espais humits de ses Feixes. Però el moment més àlgid
del seu creixement es visqué a partir dels anys vuitanta. La funció
residencial és present amb grans edificis plurifamiliars, alguns
d’ells de luxe, fruit de les seues panoràmiques cap al nucli
històric i de la proximitat a dues instal·lacions portuàries
esportives. Les activitats comercials tenen una escassa representació,
però no així les destinades a l’oci turístic
i al joc, aspecte que fa que la zona concentri moltes persones durant
el vespre i la nit. Hi existeix una reduïda presència de llits
turístics. És una de les barriades de la ciutat que compta
amb major superfície destinada a zones verdes i de passeig. Encara
hi roman un bon nombre de solars sense desenvolupament urbanístic.
Engloba la zona portuària nord de la ciutat d’Eivissa. 19.
Talamanca es constitueix com una de les barriades més
complexes de la ciutat d’Eivissa, i és a més destacable
com a nucli turístic. Aquest barri està format per diversos
sectors, com és el cas de les illes Grossa i Plana, l’àrea
de grans valors culturals i naturals de ses Feixes i el sector de ses
Figueres, a part del sector més immediat a la platja de Talamanca.
Els seus límits són la mar —en bona part de l’àrea—,
el passeig Marítim, el polígon industrial de la carretera
Eivissa-Sant Joan i el terme municipal de Santa Eulària, concretament
en l’àrea de ses Feixes i es Pouet —confinant amb ses
Figueres, sempre dins el poble de Jesús—. El sector anomenat
estrictament Talamanca ha crescut al voltant de la platja del mateix nom,
la qual ha estat objecte diverses vegades d’actuacions regeneradores
amb la deposició de sediment arenós de bancs submergits.
Al principi del segle XXI és una platja típicament urbana,
que va adquirint els serveis que li són més usuals. S’hi
concentren edificis destinats a l’allotjament turístic, restaurants
i xalets destinats a un ús vacacional. La funció comercial
està poc representada, en general, i els equipaments col·lectius
hi són gairebé inexistents. El sector que constitueixen
les illes Grossa i Plana són una barriada amb una trama urbana
complexa, aspecte on té molt a veure l’orografia. Aquestes
illes —separades de l’illa d’Eivissa fins a final del
segle XIX— tenen un dels seus principals problemes en el fet que
l’única comunicació rodada que tenen amb la resta
de la ciutat és amb un carrer. És un dels característics
exemples de barris on el desenvolupament edificador ha anat per davant
de l’urbanitzador, aspecte que ha deixat una trama de carrers anàrquica
i estreta. Tot sembla indicar que l’àrea acollirà
la primera dècada del segle XXI una extensió de la zona
portuària de la ciutat d’Eivissa, amb l’inici de les
obres del dic d’abric de l’illa des Botafoc, que enllaçarà
amb l’actual zona portuària a través d’un passeig
marítim. L’àrea de ses Feixes és una de les
més valuoses de l’illa des del punt de vista cultural per
la importància de l’agricultura de regadiu que s’hi
practicava i els elements patrimonials que s’hi construïren,
comprèn les zones baixes i pantanoses que envolten la badia d’Eivissa
per l’oest i el nord. Hi ha un petit nombre d’edificacions
unifamiliars de reduïdes dimensions, edificades gràcies a
l’existència d’immobles existents abans amb un ús
agrícola, aspecte que s’ha vist aturat per unes normes urbanístiques
municipals que impedeixen noves edificacions. Pels seus valors seria molt
important la seua recuperació com a zona agrícola i natural.
Cal recordar que l’àrea de ses Feixes anava molt més
enllà de l’àrea actual, concretament des del prat
de Vila fins aquí. L’expansió urbanística de
la ciutat, la construcció del passeig Marítim, l’especulació
urbanística i l’abandonament de les tasques agrícoles
han comportat que l’àrea que es troba en un millor estat
sigui aquest sector, que es coneix com ses Feixes de Talamanca i ses Feixes
del prat de ses Monges. Unes altres de les seues patologies han estat
l’acumulació indiscriminada de residus urbans, la creació
de zones industrials properes i la contaminació creixent de les
aigües de la badia d’Eivissa. Ses Figueres és el sector
més allunyat del barri, confina amb es Pouet, ja dins el poble
de Jesús. A part d’edificacions d’ús turístic,
n’existeixen de plurifamiliars combinades amb unifamiliars, alguns
comerços i una trama urbana. Una de les seues característiques
és la no finalització, a principi del segle XXI, d’algunes
de les seues infraestructures públiques, com és el cas de
certes vies de comunicació. 20. Es Pratet és
un dels barris que tenen menys extensió urbanitzada i edificada
de la ciutat, almenys pel que facilita el vigent Pla General d’Ordenació
Urbana (1987). Està situat entre la zona portuària, Vara
de Rey i el seu eixample, s’Eixample, el primer cinturó de
ronda i el passeig Marítim. De tota la seua extensió, la
part urbanitzada i edificada es troba situada en el sector més
meridional i occidental del barri, quedant una gran extensió sense
procés urbanitzador que és coneguda com es Prat de Vila
(d’on prové la denominació del barri), nom amb el
qual es designa el sector de ses Feixes que més prompte varen caure
en desús i es dessecaren. Una extensió d’uns 100.000
m2 està protegida cautelarment per les Directrius d’Ordenació
del Territori (1999). Del sector inclòs en el nucli urbà
d’Eivissa, cal remarcar que la seua trama urbana ha deixat uns carrers
estrets i de difícil comunicació amb la resta de la ciutat.
Encara a l’inici del segle XXI l’àrea patia inundacions
en cas de pluges intenses, cosa que és una mostra de l’aspecte
inacabat de bona part de les infraestructures públiques del barri,
conjuntament amb l’estat d’abandonament de part dels solars
sense urbanització. La funció residencial hi és majoritària
i, a més compta amb establiments comercials i un equipament cultural.
[MCL]
|
