|
Eivissa, ciutat d’
Espai físic
La ciutat d’Eivissa està situada a la costa sud-est
de l’illa. Probablement el nucli originari devia localitzar-se sobre
el petit massís calcari que constitueix l’anomenat puig de
Vila, a 81 metres sobre el nivell de la mar; una altitud en principi poc
important, però suficient com per convertir-se en un molt bon punt
d’observació i control, tant sobre la mar, dominant bona
part de la costa de llevant de l’illa, així des Freus i de
Formentera, com sobre l’interior, ja que queda ben visible tota
l’extensió dels plans de ses Salines i de Vila, amb la major
part de les millors terres de cultiu de tota l’illa. El cim del
puig de Vila es divisa des de punts tan allunyats com sa Talaia de Sant
Josep, sa Talaia de Sant Llorenç o diversos llocs elevats de la
zona des Amunts. A més a més, el puig de Vila tanca per
la banda de migjorn una badia de costa en formació que es converteix
en un bon port, ja que la presència de diversos illots la deixen
oberta gairebé només cap als vents de xaloc. La part interior
d’aquesta badia la forma una costa baixa que progressivament ha
anat disminuint el seu mirall d’aigües al llarg de la història,
per la continuada aportació de materials de dipòsit dels
torrents que hi desguassen, en especial el de sa Llavanera, però
també el torrent d’en Capità i altres de menors i,
a partir de la segona meitat del segle XX, per diverses obres de reompliment
artificial, ja sigui amb la intenció de crear noves infraestructures
portuàries o simplement per guanyar terres que després s’han
urbanitzat; fins al punt que els illots que abans s’esmentaven,
s’illa Plana, s’illa Grossa i la des Botafoc, avui es troben
sòlidament units a la major de les Pitiüses, fent de separació
entre les dues raconades en què s’ha transformat l’àmplia
badia del passat: Talamanca i el port d’Eivissa. L’avenç
natural de les costes per les aportacions al·luvials formava, darrere
la línia arenosa de contacte amb la mar, un ampli sector d’aiguamolls
que primer fou transformat en una fèrtil horta que abastia la ciutat
i després va anar reduint-se per reompliments artificials, de tal
manera que a l’inici del segle XXI només en queden com a
testimoni dues àrees, ses Feixes del prat de ses Monges, darrere
la platja de Talamanca, i una part del prat de Vila o es Pratet, darrere
el port. Es troba així una ciutat que ha pogut evolucionar al llarg
de la història gràcies a la seua bona situació a
l’illa, a la possibilitat d’abastir-se fàcilment d’aliments
per les bones terres agrícoles properes i al fet de tenir un bon
port, al qual ha estat històricament lligada. Amb el pas del temps,
la ciutat s’ha anat estenent per tot el vessant septentrional del
puig de Vila (el que mira cap al port, mentre que l’altre, conegut
com es Soto, gairebé no s’ha urbanitzat) fins al mar i per
les terres properes ocupant un espai cada vegada més ampli. Així,
al principi del segle XXI diverses zones urbanes ocupen el puig originari,
un altre de proper (el puig des Molins, a ponent del primer i amb 55 metres
d’altitud màxima), una extensió cada vegada major
de la plana contigua (incloses antigues zones d’aiguamoll) i pràcticament
tota la costa des de Talamanca fins a les platges situades cap al sud
(ses Figueretes i la platja d’en Bossa). [JPS]
|
