a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa-Cultura i arts

Música popular
La música popular i tradicional de les Pitiüses està arrelada en antigues cultures i tradicions purament mediterrànies que arribaren des de l’antiguitat i s’afincaren a les illes a través dels fenicis, cartaginesos, grecs, romans, vàndals, àrabs i catalans. En la música, les cançons i els instruments, sempre es troba algun referent a una o vàries d’aquestes cultures, si bé els dels últims colonitzadors —àrabs i catalans— són els que més clarament es mostren. Tampoc no es pot oblidar la influència de la cultura castellana a partir, sobretot, del s XVIII, arran de l’arribada dels Borbons a la corona d’Espanya. Com que aquesta manifestació popular es transmet de generació en generació per via oral —la gent no sabia llegir ni escriure i tampoc no sabia de notació musical—, moltes cançons i melodies antigues s’han perdut. A partir de principi del s XX, persones cultes, conscients de la importància de la música popular, han recopilat textos de cançons i romanços (Isidor Macabich, Joan Castelló i altres) i han escrit música de melodies de sonades (García Matos, Tur Guasch, etc.) que editaren en petites publicacions. A partir dels anys seixanta, el magnetòfon ha facilitat la tasca de recopilació i conservació del llegat musical, pendent encara d’un estudi seriós que permeti aclarir els interrogants que envolten aquesta manifestació popular. Dins la música popular cal distingir entre música instrumental i música cantada. La primera utilitza instruments per a la seua execució i en la segona la veu humana és l’instrument principal, vagi o no acompanyada d’altres instruments. El tambor, la flaüta, les castanyoles i l’espasí són els instruments de l’esquadra de sonadors o col·lectius. La xeremia i el bimbau són instruments per tocar en solitari, mai no van acompanyats per veu o per altres instruments; són propis de pastors. El tambor és un idiòfon de percussió conegut ja a l’edat de pedra. El tambor d’Eivissa és de fusta de pi —de soca buidada— i les tapes són de pell de conill, cabrit o ovella. La caixa va decorada amb incisions o bé pintada. Els motius, normalment, són figures geomètriques o flora autòctona. Les castanyoles són de grans dimensions i fetes de fusta de ginebre. Són instruments de percussió que acompanyen la flaüta i el tambor. Sembla que antigues cultures mediterrànies en tenien de semblants i segurament varen ser introduïdes a Eivissa pels fenicis. La flauta eivissenca —en eivissenc flaüta— és de bec. Té tres forats, dos davant i un darrere, a la part inferior. Està feta de fusta de baladre, el bec és de plom amb un tap de fusta. L’escala és diatònica i se’n poden treure unes quinze notes variant la posició dels dits i la intensitat de la bufada. En sonar-la, la nota fonamental va acompanyada de molts harmònics que donen un aire rústic i arcaic al seu so. Originària de la Provença, fou introduïda a Eivissa pels catalans. L’espasí és una fulla d’espasa que es colpeja amb una daga. El seu timbre agut i metàl·lic contrasta amb el so greu del tambor. S’utilitza principalment en les caramelles . La xeremia és un instrument de pastors fet amb dos canonets de canya amb cinc forats en cada un. També n’hi ha de quatre, de sis i de set; a l’embocadura té una llengüeta que en bufar vibra creant un so peculiar. Coneguda arreu de la Mediterrània, segurament va ser introduïda a Eivissa pels fenicis. El bimbau és un instrument conegut arreu del món, és una llengüeta metàl·lica col·locada en un marc de fusta o metall que s’estreny entre les dents. La cavitat bucal fa de caixa de ressonància i la llengüeta es fa vibrar amb el dit. També s’anomena arpa de boca. La matèria primera de què estan fets tots aquestos instruments està a l’abast de l’artesà, que pot anar al bosc o al torrent per trobar el que necessita per fabricar-los. La música instrumental eivissenca està condicionada per les prestacions o possibilitats que ofereixen els instruments que s’han comentat. Se la pot definir com una música percutiva i molt sincopada. Gira entorn de la flaüta, que és l’instrument principal. Les gaites són sonades senzilles que, en no estar en funció del ball, no estan lligades a cap ritme concret. Hi ha gaites de xeremia i de flaüta. Les primeres no van acompanyades de percussió, les segones van acompanyades, almenys, per un tambor. Per a la dansa, que ocupa un lloc importantíssim en el folklore eivissenc, hi ha una sonada per a cada ritme. La llarga és el ritme ràpid (set tocs de castanyola per segon) i és el ball dels joves. La curta, o ritme lent (tres tocs per segon), és el ball dels majors. Hi ha també unes sonades que s’interpreten a l’església, durant els moments importants de la missa (Credo, Consagració, etc.) que, juntament amb les sonades per als balls, són les més antigues. Encara que tenguin un aire o influència àrab, són posteriors a la conquista catalana del s XIII. Pel que fa a la música cantada, el cançoner d’Eivissa i Formentera es presenta de dues maneres ben diferents i d’orígens distints la qual cosa es reflecteix en dues maneres diferenciades de cantar: redoblar i glosar. Redoblar és fer un recitat acompanyat de tambor, amb ritme lliure i sobre un àmbit sonor molt estret, d’unes tres o quatre notes. Comença el cant per la nota més aguda i baixa escalonadament fins a la més greu. Al final de cada frase musical, que comprèn dos versos, es fa un redoblat, que és una vibració gutural particular que s’allarga cada quatre versos. És un tipus de cançó molt arcaica, possiblement d’origen magrebí, introduït pels àrabs. Aquesta cançó redoblada té la màxima expressió en les Caramelles que és el cant religiós de Nadal, en honor de la Mare de Déu, cantada la Nit de Matines, abans de l’ofici religiós. A les Caramelles intervé tota l’esquadra de sonadors i encara que temàticament es corresponen a les caramelles catalanes, musicalment no hi tenen res a veure, ja que el redoblat és anterior a l’arribada dels catalans. Les cançons de xacota i les de porfèdia formen part d’aquest estil i són l’expressió més antiga i ancestral de la música de les illes. Glosar és cantar normalment composicions melòdiques. Aquestes cançons estan en la mateixa línia dels cançoners de Catalunya i València, tant en l’aspecte musical com en el literari i amb influències de l’edat mitjana. Les cançons curtes o gloses solen tenir quatre versos, les llargues en tenen més de sis. Cada estrofa forma una cobla i la tornada és el coblejat. La temàtica és àmplia i variada. Hi ha cançons per a cada moment de la vida: infantils (de bressol, per als jocs, per aprendre, etc.), amoroses, de crítica social, religioses, divertides, de festa, escatològiques, etc. El romanç és un tipus de cançó glosada implantada a la península Ibèrica, i especialment a Catalunya, durant els s XV i XVI. És un estil successor de la poesia i de la cançó que iniciaren els trobadors el s XII. Musicalment, el romanç està molt relacionat amb la seua corresponent forma poètica ja que consta de quatre frases musicals, cada una amb la seua cadència. Aquest esquema melòdic sil·làbic normalment i melismàtic a les cadències de l’últim vers, es repeteix durant tot el poema. L’àmbit vocal estret, el ritme i les melodies simples fan que sigui una forma molt fàcil de copsar. El romancer eivissenc, com el balear, forma part del romancer català, que al mateix temps forma part de dos grups de romancers: el francès i l’hispànic. Així, en el romancer eivissenc es troben romanços d’origen ultrapirinenc, castellà, català i també uns propis, nascuts a Eivissa com el titulat Ses germanes captives. La cançó popular neix del poble i torna al poble. És una expressió espontània que mostra el pensament i el sentiment de la gent. Pot ser una experiència individual —un pastor tot sol amb una xeremia— o col·lectiva —matances, esclovada d’ametlles, desfeta de dacsa, etc.— que té una funció social i comunitària. [JMM]