a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa-Cultura i arts

Literatura

Prosa
A Eivissa la prosa literària va néixer, com d’altres gèneres, directament de la creació anònima, del poble, emanada de la cultura oral sense intermediaris. Cal pensar que les illes Pitiüses havien tengut fins al s XIX una cultura tradicional —és a dir, oral—, i que realment, tant a nivell socioeconòmic com a nivell cultural, durant el s XX es produïren unes transformacions del tot extraordinàries, que es poden veure a nivells diferents. La prosa oral s’expressa, en la societat tradicional, en forma de contalles, coverbos, succeïts i acudits. Els contes a la vora de foc constituïen un dels entreteniments fonamentals de la societat eivissenca fins al s XX. D’aquestes contalles, cal destacar, per les seues característiques literàries, les rondalles. Les Pitiüses compten amb un gruix considerable de rondalles populars, recollides per diverses persones i en diverses èpoques. Inicià aquesta tasca Isidor Macabich Llobet , també en recolliren alguns autors com Antoni Maria Alcover i Sureda i Francesc de Borja Moll, però destacà com a recopilador de rondalles d’Eivissa i de Formentera, Joan Castelló Guasch . L’interès per la cultura popular, per la recopilació de literatura emanada directament de la creació popular anònima i transformada contínuament pel poble mateix, assolí una importància central durant l’època del romanticisme gràcies, sobretot, a la teoria d’origen germànic del Volksgeist, segons la qual cada poble té una idiosincràsia determinada, construïda a través de múltiples elements: un d’ells, i entre els més importants, la cultura popular pròpia. En el context de la cultura catalana, el romanticisme es traduí en el moviment de la Renaixença, que a Eivissa va arribar amb un cert retard. Un precedent és l’historiador Josep Clapés Juan, que va escriure estudis i articles en català, com són ara el dedicat a la història de l’església de Santa Eulària i altres de contengut costumista. El primer autor de la renaixença local que conrearà —i, encara, en un lloc secundari— la prosa en llengua catalana serà Isidor Macabich i Llobet. Macabich publicà alguns opuscles en català, enmig d’una obra en prosa escrita majoritàriament en castellà. Entre aquestos opuscles cal esmentar Es feudalisme a Eivissa (1909), Mots de bona cristiandat (1918) i Ave, regina (1929). Així mateix, Macabich recollí més d’una dotzena de rondalles tradicionals. D’aquesta Renaixença tardana d’Eivissa també cal esmentar alguns escrits costumistes, que aparegueren a publicacions locals, entroncats amb el costumisme que s’havia desenvolupat a Catalunya i a Mallorca durant la segona meitat del s XIX i que anaven signats per persones com ara Joan Ribas, Francesc Medina, Vicent Torres, B. Ramon, Josep Soriano, Joan Mayans i altres. Un tipus de literatura que durant la primera meitat del s XX tengué una considerable transcendència popular fou la literatura pietosa o la prosa de caire religiós. En aquest àmbit, es publicà a Eivissa el Catecisme de sa doctrina cristiana (1930), a càrrec del bisbe Salvi Huix i Miralpeix . Encara de l’època de la República —però ja esclatada la guerra— data la primera novel·la eivissenca: Metges... o traficants?, de Jordi Juan Riquer , publicada a Barcelona per l’editorial Proa l’any 1937 i reeditada el 1998 per Res Publica. Segons sembla, Jordi Juan Riquer tenia un parell de novel·les més escrites, que varen ser destruïdes després de la guerra, en la repressió que va viure aquest autor. A l’època de la postguerra, destacà la figura de Joan Castelló Guasch, en la línia de recollida de cultura popular que havia iniciat anys abans Isidor Macabich. Castelló publicà l’any 1953 el recull Rondaies eivissenques, al qual seguiren Rondaies d’Eivissa (1955), Rondaies i contes d’Eivissa (1961), Rondaies eivissenques de quan el Bon Jesús anava pel món (1974), Rondaies de Formentera (1976) i Rondaies i contes de sa majora (1976). Entre el 1974 i el 1978 publicà a Diario de Ibiza una sèrie d’articles de caràcter costumista, a la secció “De pinte en ample”. Col·laborà, així mateix, a les revistes UC i Eivissa, i ell mateix impulsà l’almanac El Pitiuso. Després de la seua mort, l’Institut d’Estudis Eivissencs n’ha editat els següents llibres: Greix vermei i altres escrits (1988); Barruguets, fameliars i follet. Rondaies (1993); Bon profit! El llibre de la cuina eivissenca (1993), traducció al català del Bon profit! publicat en castellà l’any 1967; Rondaies de Formentera (1994) i Rondaies eivissenques (1995). A l’exili mexicà Josep Roure Torrent publicà, l’any 1948, un recull de rondalles sota el títol Contes d’Eivissa, reeditat el 1997 per Editorial Mediterrània - Eivissa. Cal esmentar, dins la narrativa de postguerra, els contes dels germans Joan i Marià Villangómez: L’illa dels Penjats i La por, respectivament, recollits a l’antologia Recull de contes de les illes Balears d’Albertí (1956). La narrativa dels darrers anys a les Pitiüses compta amb una bona producció a l’abast dels lectors: sens dubte la introducció de la llengua i la literatura catalanes a les escoles, els premis Baladre de l’Institut d’Estudis Eivissencs, de narrativa Ciutat d’Eivissa i el Premi Joan Castelló Guasch de narracions, curtes impulsat per la Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera i el sorgiment de noves editorials com Mediterrània-Eivissa, can Sifre i Res Publica, expliquen l’auge de la narrativa a Eivissa i Formentera. El poeta Marià Villangómez té també producció important en prosa. Destaca poderosament L’any en estampes (1956), llibre en dotze capítols escrit entre febrer de 1953 i gener de 1954. D’aquesta obra, escriu Jean Serra (A la vora de Marià Villangómez): “L’any en estampes, no és sols un conjunt de pàgines referides a aspectes diversos de la realitat d’un poble rural de l’Eivissa de mitjan s XX, brufades amb reflexions sobre el passat o amb vivències personals de l’autor, sinó que l’equilibri dels seus components i l’harmonia de la seua prosa, sovent poètica, el converteixen en una peça literària modèlica en el seu gènere”. Villangómez és, així mateix, autor d’un llibre sobre Eivissa (història, llengua, cultura, economia, societat...),el Llibre d’Eivissa (1957), reelaborat, refet i completat, amb considerables afegits, i publicat l’any 1974 amb el títol Eivissa: la terra, la història, la gent. Col·laborador en diverses publicacions periòdiques de dins i fora de les Pitiüses, ha publicat diversos reculls d’articles i papers: Alguns escrits sobre les Pitiüses (1981), D’adés i d’ahir (1988), Parlar i escriure (1994) i El llambreig a la fosca (2000). El fet de ser mestre de català quan aquesta llengua no estava regularitzada a l’ensenyament, el portà a publicar el Curs d’iniciació a la llengua (1971), gramàtica útil per començar a escriure en català, en una època summament difícil. Després de Villangómez, apareix una generació més jove (amb l’aparició també d’obres de persones d’edat més avançada) que durà a terme, durant l’últim quart del s XX, una producció en prosa en llengua catalana a Eivissa molt superior a la que havia existit en tota la història. Entre aquestos, n’hi ha alguns que són bàsicament poetes, però que tenen obra en prosa, com ara Josep Marí Marí , autor de Mentre passen els núvols (1993), Premi Ciutat d’Eivissa de Narrativa, o Jean Serra Torres , que ha publicat Herència clara (1990), Caps de fil (1992), Camins (1993) i A la vora de Marià Villangómez (1995), Premi Baladre de l’any anterior. Fonamentalment novel·lista i assagista és Enric Ribes i Marí , que també ha realitzat interessants estudis de caire lingüístic, de qui destaquen dues novel·les: Solcar un mar de foc (1990) i Pecat de titelles (1996) i un recull de proses diverses: Una veu d’Eivissa (1991); també ha escrit un conte infantil titulat Na Mora i na Neu. Mossèn Josep Planells Bonet , rector de la parròquia de Sant Rafel, autor bàsicament d’obra poètica, ha publicat també dos reculls de contes: Vora el foc (1997) i Hora màgica (1999), en què mostra una temàtica rural i on apareix prou ben reflectida la cosmologia de l’Eivissa tradicional. Toni Roca Pineda , en canvi, presenta un estil notablement trencador, vinculat amb tradicions modernes, amanides amb una personalitat literària prou peculiar. Les seues obres més destacades, en el camp de la prosa —sempre amarada de poesia— són: Dóna’m la pau, amor meu (1986), Eivissa as New York (1990), Amélie sur mer (1991), Les senyoretes de Wilco, sota la pluja, llegeixen L’any en Estampes (1997) i Un llarg estiu a casa (2001). Alícia Martínez López-Hermosa , d’altra banda, va començar com a autora de contes i en publicà dos reculls: Contes d’Eivissa (1980) i Contes de la mar, la lluna i el sol (1993). Posteriorment, s’endinsà en el camp de la novel·la i guanyà el Premi Ciutat d’Eivissa amb La gavina de fang (1997). La narrativa infantil segueix amb força i qualitat i ja compta amb una bona nòmina d’autors com Iolanda Bonet Marí que ha publicat Es peixet des riu verd (1992), Contarelles a la llum de la nit (1996), Sa ploguda de granotes i altres contes (1993), Es meu mestre és una màquina (1994) i Rondalles des Barruguet (1999). Marià Planells Cardona és autor de Sa història de na Catalineta i Rondaia de sa història d’Eivissa (1994). Maria Neus Planells Molina ha publicat un recull de contes: Això era i no era. Contes populars d’Eivissa (1997). Joan Cardona Torres ha escrit i publicat els següents títols: La carpeta de l’infant Renart (1995), El bloc del bogamarí (1997) i El quadern de bitàcola del Sigurd II (1997). Bernat Joan i Marí ha escrit el conte El drac vermell (1993) i ha estat guardonat amb nombrosos premis literaris per obres com Ball de voltors (1992), Espectral (1998), novel·la que destaca per la seua originalitat en la intervenció dels distints narradors, aspecte que juntament amb el vast bagatge cultural de l’autor permet lligar la intriga amb processos de bruixeria medieval i la reflexió escèptica damunt l’espiritualitat del s XIV, des d’una perspectiva que toca el món actual; Deu variacions sobre la Caputxeta (1999), Veure i viure (notes d’aeroport i de carretera) (1999) i Sirventesos (2000). Antoni Cardona Bonet és autor del recull de succeïts i contarelles de tall tradicional que porta per títol Romanços per a després d’una vidassa (1990). Maria Llombart i Huesca és autora de la novel·la Quan el silenci esclata (1996), guardonada amb el premi Baladre. Finalment, cal destacar els darrers anys del s XX una abundant literatura científica (sobre temes històriogràfics, antropològics, socials i altres) que és vehiculada, a Eivissa, en llengua catalana. Malgrat que els autors no escriuen aquestos textos amb intencionalitat bàsicament literària, cal esmentar-ne algunes mostres que tenen un valor en aquest camp, i més tenint en compte que la frontera entre allò que es considera com a literatura i allò que en queda al marge sovent és prou boirosa. Dins de l’historiografia en llengua catalana, s’ha de situar la figura de Joan Marí Cardona , canonge arxiver i historiador capdavanter a Eivissa. La seua sèrie Illes Pitiüses compta amb volums que abasten des de la conquista catalana de l’any 1235 fins a anàlisis acurades de cadascun dels quartons de l’illa i un volum sobre Formentera. És autor, així mateix, de guies amb un interès històric important i d’assaigs tan interessants com ara El llarg camí del pa a Formentera (1993) i El camí de Missa (1996). Bernat Joan i Marí també és autor d’una Història d’Eivissa (1997), de caràcter divulgatiu, que ha estat traduïda a l’alemany i al castellà. També dins aquesta línia historiogràfica cal esmentar els llibres d’Antònia Cardona Costa : Antoni Albert i Nieto, un mestre eivissenc (1991), de Pere Vilàs Gil : Senyals lluminosos de les Pitiüses (1992) i Jaume Planells Ferrer “Sit”, estudi d’un corsari (1997). El professor Marià Torres Torres , dins l’àmbit de la història de la llengua, té publicada la seua tesi doctoral —La llengua catalana a Eivissa al s XVII— i dos volums titulats Antropologia d’Eivissa i Formentera, en el camp de l’anàlisi de la cultura popular, des de l’antropologia; destaca, en aquestos últims, l’acurat ús de la història oral per a propòsits d’història general de la cultura a les illes Pitiüses. El narrador eivissenc més destacat de l’última dècada del s XX és Antoni Marí Muñoz , autor d’El vas de plata (1991) —Premi Ciutat de Barcelona i Premi de la Crítica “Serra d’Or”—, conjunt de narracions escrites en una magnífica prosa, de vegades amb tocs poètics d’elevat valor; El camí de Vincennes, una novel·la que arrela en el camp de la filosofia i Entspringen (2000), on l’escriptor fa una reflexió sobre la seua generació. Així mateix, cal apuntar l’estudi de José Miguel Romero (López Romero, José Miguel ) i María José Vidal (Premi de la Nit de Sant Joan, 1998) sobre la Repressió de la Maçoneria a les illes d’Eivissa i Formentera. En el camp de la sociologia, existeix un estudi de Joan Cerdà i Subirachs sobre resultats electorals i canvi polític a les illes Pitiüses; també Bernat Joan i Marí ha publicat importants anàlisis de la dinàmica social i política de les Pitiüses als darrers anys. Cal apuntar que durant els últims anys del s XX, també ha sorgit una certa producció periodística en llengua catalana, dins la qual caldria destacar Crònica d’unes illes (en tres volums), obra del periodista José Miguel Romero. Finalment cal assenyalar la nombrosa col·lecció de títols del Premi de la Nit de Sant Joan de l’Institut d’Estudis Eivissencs, així com les publicacions monogràfiques del Museu Arqueològic d’Eivissa i també els Quaderns i altres publicacions del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, entre les quals cal destacar la publicació de les obres guanyadores del Premi 8 d’Agost: Felip Cirer Costa, El convent dels pares dominics d’Eivissa. Introducció, estudi i transcripció d’un manuscrit de 1765 (1998); Antoni Ferrer Abárzuza, El Puig de Missa de Santa Eulària des Riu. Anàlisi històrica i arquitectònica (1998); Nito Verdera, Cristóbal Colón, originario de Ibiza y criptojudío (1999); María Lena Mateu Prats, El món devocional a Eivissa. Retaules i imatges del col·leccionisme privat (s XVII - XIX) (2000); Joan Josep Serra Rodríguez, Fortificacions rurals a l’illa d’Eivissa. Les torres de refugi predials (2000); Artur Parrón, La Guerra Civil i el primer franquisme a Eivissa i Formentera (2001). També cal recordar els premis de relats curts Joan Castelló, guanyat en la primera edició (2001) per Iolanda Bonet Marí amb l’obra Ombres i miralls i el Premi de poesia Illa de Formentera, guanyat en la seua primera edició per Bartomeu Ribes Guasch amb l’obra Agrupament de la peresa i per Miquel López Crespí amb l’obra Rituals.

Poesia
Com ocorre en tots els gèneres literaris, a l’hora de tractar sobre poesia, cal començar per la literatura popular. La primera poesia és la del cançoner popular, d’autor anònim i transmesa per via oral de generació en generació. Així mateix hi ha algunes mostres de romanços que s’han conservat a Eivissa, alguns dels quals es troben també a la resta de terres de parla catalana. Entre aquestos romanços eivissencs, destaquen “En Rodriguet”, “Ses germanes captives” i “La presó de Nàpols”. Les primeres mostres de poesia elaborada amb una intencionalitat literària moderna apareixen en autors eivissencs entroncats amb la Renaixença catalana. En aquest bloc, se situa Felip Curtoys Valls , autor del poema “Als excursionistes catalans”, Pere Escanellas Suñer , que escriví un sentit poema en morir la seua filla: “A la memòria de ma inoblidable filla na Josepa Escanellas i Serra” (1892), i Josep Clapés Juan , autor d’un poema d’enyorança: “A Eivissa” (1888). Tots ells escriviren pocs poemes, però destaquen com a precursors de la poesia catalana a Eivissa, que ja començaria a arrelar més profundament en Isidor Macabich, canonge arxiver i historiador, cronista de la ciutat d’Eivissa i autor d’un llibre de poemes, Dialectals (1933). Macabich no superà, emperò, la fase de la Renaixença, que aleshores ja era plenament sobrepassada al conjunt de les lletres catalanes. Aquesta superació es produirà de la mà del poeta més important que Eivissa ha donat a les lletres catalanes: Marià Villangómez i Llobet. No només és el poeta més destacat de l’Eivissa del s XX, sinó l’escriptor que ha assolit unes cotes literàries més elevades, reconegudes en la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i d’altres guardons. Els estudiosos de la literatura s’han esforçat a encaixar Villangómez en algun corrent concret de les lletres catalanes (postnoucentisme, Escola Mallorquina...) i generalment no han acabat de reeixir, perquè l’obra de Villangómez és alhora complexa i personal. El poeta d’Eivissa i Formentera reconeix com a principals mestres seus Josep Carner i Carles Riba, dos extraordinaris poetes, preocupats per la forma (fonamental a Josep Carner) i per l’entroncament amb la tradició clàssica més carregada d’arrels culturals mediterrànies i pròpies (Carles Riba). En els primers llibres de Marià Villangómez —Terra i somni (1948) i Elegies i paisatges (1949)— ja s’hi deixa veure la passió del poeta pel paisatge, per la seua terra natal i per la gent que l’habita. A través del paisatge, Villangómez es capbussa en l’ànima humana i ofereix un conjunt harmoniós i d’alta qualitat poètica. Continuen als llibres esmentats Els dies (1950) i Els béns incompartibles (1954). Culminarà aquesta etapa amb el poemari Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958) i Declarat amb el vent (1963). Al seu llibre El cop a la terra (1962), Villangómez hi introdueix trets interessants de la poesia social, molt en auge en aquella època. Contemporani de Villangómez, autor de poemes esparsos al llarg dels anys, és el poeta Josep Planells Bonet que els darrers anys del s XX ha recollit la seua obra en un parell de reculls. Després de la producció —riquíssima i interessant— de Marià Villangómez, sorgeixen un grup de poetes més joves, que comencen a produir al final dels anys setanta, i que destaquen durant aquesta dècada, i ja endavant. Entre ells, cal destacar Antoni Marí Muñoz amb El preludi (1979), Un viatge d’hivern (1989, Premi Nacional de la Crítica) i El desert (1997). Josep Marí començà publicant un recull de poemes dins l’antologia Poetes d’Eivissa (1978), compilada per Jean Serra. Posteriorment, publicà La veu dispersa (1982) i La veu pintada (1999), una interessant experiència de combinació de les dues arts que conrea Josep Marí: la poesia i la pintura. De la mateixa època inicial, cal comptar amb els poemes d’Isidor Marí Mayans ; Pep Costa Ribas escriu poesia avantguardista com el Llibre d’amor i de dol (1979), edició ben original en paper d’estrassa i coberta de paper de vidre, també ha escrit cal·ligrames que han estat publicats a diferents revistes i és autor de propostes davanteres com Art mail i una iniciació a la Gramàtica ondulatòria. Pere Planells és autor de Versos de la lluna fosca (1977), publicats dins l’esmentada antologia Poetes d’Eivissa. Toni Roca donat a conèixer, pel seu cantó, amb l’àlias d’Acteó, publicà un recull de poemes dins l’antologia esmentada, i Les noies de Kansas City (1982). Jean Serra ha estat el poeta que més ha produït d’aquesta generació immediatament posterior a Villangómez; la seua poesia tracta l’experiència amorosa més delicada, ubicada en la intimitat o projectada damunt un paisatge suggeridor, sense oblidar l’experiència sempre adolorida de l’exili familiar i també la poesia com a solidaritat amb la humanitat; en destaquen els volums Memòria trencada (1978), Illa (1979), Lleure i crepuscle de noces (1980), dels quals s’han fet reedicions, Mester d’amant (1981), Calidoscopi (1981), Retorn d’Orfeu (1984), Estroncar el soroll (1996) i Fi de segle (2000) i Entre paraula i silenci (2001). És, així mateix, autor de l’antologia Poetes d’Eivissa (1978) i, juntament amb Isidor Marí, de La nostra pròpia veu, primera història i antologia de la literatura realitzada a Eivissa i Formentera en llengua catalana. Els Premis Baladre convocats anualment per l’Institut d’Estudis Eivissencs han estat des de principi una bona eina per donar a conèixer la nova poesia d’Eivissa i Formentera i així destaquen Vint-i-cinc poemes illencs (1980) de Bartomeu Ribes i Guasch , que fa una poesia esquemàtica i simbòlica de metàfora elaborada, la qual a vegades entra en una poesia que es pot anomenar ecològica. El 2001 ha publicat Agrupament de la peresa, obra guanyadora, ex aequo del I Premi Illa de Formentera; L’any 1993 el Patronat Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany va iniciar la convocatòria dels Jocs Florals, amb l’objectiu de promoure la poesia en llengua catalana entre la població escolar i adulta. Els poemes guardonats foren publicats, en forma de llibre, coincidint amb la festa de Sant Jordi, fins a la VI edició, de l’any 1998; aquesta iniciativa malauradament no va tenir continuïtat. L’any 1993 l’Editorial Mediterrània-Eivissa va encetar la publicació d’una col·lecció de llibres de poesia que compta amb els següents títols publicats: Ressò de paratge (1993) i Remembrances (1995) de Mn. Josep Planells Bonet, poesia que canta la bellesa de la natura creada i el silenci sempre productiu de la mirada contemplativa, amb una certa actitud de joia franciscana; Parlant d’Eivissa (1995) d’Antoni Marí Torres, presenta records d’infantesa viscuda a una illa que no coneixia el turisme massiu; Espurnes (1995) de Josep Riera Riera presenta l’absència de l’amor; Recull de pensaments (1995) de Maria Neus Planells Molina, canta els secrets de l’amor de mare i d’estima cap a la terra; Quadern de mar (1995) de Marià Torres Torres és una recull de poesia amorosa. Manel Marí és autor dels llibres de poesia Poemes en gris (1999), guardonat amb el Premi Miquel Àngel Riera de Poesia 1998, que tracta de la vida quotidiana, de l’amor secret i apassionat expressat amb fi erotisme i canta la bohèmia nocturna, també ha publicat Tria impersonal (1999), Clarisse (2000), Poemari de descortesia (2001) i Patrimoni dels dies (2001); Rafel Serra Costa ha publicat El temps presoner, poesia que recull l’experiència urbana i la comunicació digital. Pau Sarradell és autor del títol El laberint (esbós cartogràfic) (2000). Altres poetes i poetesses eivissencs que han publicat poesia a revistes de l’illa són: Jaume Juan Castelló, Francesc S. Costa, Vicent Tur Riera, Jaume Marí Prunella, Francesc Riera Buforn, Antoni Prats Tur, Maria Ribas Prats. L’any 2000 l’editorial Res Publica començà a publicar la col·lecció Poesia Precintada, dirigida per l’esmentat Manel Marí, els primers títols de la qual recullen obres del propi Manel Marí, Pau Sarradell, Eduard Ramírez, Jean Serra, Omar Khayyam i Julio Herranz. La mateixa editorial, l’any 2001, començà a publicar la col·lecció Premi de Poesia Illa de Formentera, certamen creat per la Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera en commemoració de l’Any Villangómez. 1930-2000, 70 anys fent poesia. La primera edició la guanyaren, ex aequo, el poeta eivissenc Bartomeu Ribes Guasch i el mallorquí Miquel López Crespí. [MTT/BJM]

Teatre
Les primeres notícies de teatre en la història d’Eivissa fan referència al teatre religiós de tradició medieval del cicle de la Passió. Se sap que el s XV la Universitat d’Eivissa pagà la despesa de la representació del Jorn de caritat i el s XVI són més freqüents les notícies de representacions del Dijous i Divendres Sant, que han arribat a través dels Llibres d’Entreveniments. Del s XVIII és el manuscrit Passió y mort de Christo Nostre Señor escrita per Lluc Cardona l’any 1763, publicada a cura de Marià Torres (2001). Del cicle de Nadal referit a l’adoració dels pastors i dels reis, es conserven algunes restes de teatre del s XVIII, conegut com a pastorells, que és representat a les esglésies durant les festes de Nadal. Pel que fa al teatre profà, hi ha documentats espectacles celebrats a les Pitiüses amb motiu de festes reials, coronacions, arribada de personatges importants, celebracions de pau entre països, que presenten moltes semblances amb el teatre de carrer contemporani: acció i cant, música, galeres i castells, diàlegs, moros i cristians, etc. Cal remarcar també la presència d’entremesos mallorquins del s XVIII que s’han conservat per via oral, com si fossin romanços o histories rimades, com és el cas dels més coneguts Entremés d’en Llorenç Malcasadís y na Susaina des Fil i l’altre famós Entremés d’en Roegó Florit y na Faldó. Emperò cal fixar l’atenció en el teatre popular de desfressats de matances i del Carnestoltes. De les matances ha quedat el conegut monòleg Sermó de ses matances o Sermó des porquet, així com nombrosos esquemes argumentals d’actuacions de desfressats que han estat recopilats per Marià Torres. Pel que fa al teatre de les mascarades de Carnestoltes, hi ha el document aportat per l’obra de Marià Villangómez L’any en estampes, que recull una desfressada que se celebrava al poble de Sant Miquel de Balansat el mes de febrer, al lloc conegut com es Tres Pins. Es conserva notícia oral que al s XX durant els dies de Carnaval es feien representacions públiques dels entremesos mallorquins, abans esmentats, a Sant Mateu d’Albarca, a Santa Gertrudis de Fruitera i a Benimussa de Sant Josep de sa Talaia. Durant la Segona República era habitual la celebració de l’Enterro de sa sardina o es Gat, que es feia el Dimecres de Cendra, una paròdia anticlerical que aixecava molta polèmica i crítica sobretot per part de de les autoritats eclesiàstiques i d’algun sector de la població civil. Després de la Guerra Civil espanyola quedà totalment prohibit el teatre en català i es donà el cas que es representaren unes obres escrites en castellà i de temàtica de compromís nacionalcatolicista, escrites i dirigides per Mn. Isidor Macabich a la ciutat d’Eivissa i per Mn. Bartomeu Ribas i Ferrer a Sant Antoni de Portmany. L’únic teatre en llengua catalana que es podia representar eren els pastorets o pastorells. Marià Villangómez va escriure teatre des dels anys cinquanta; algunes d’aquestes obres foren publicades les darreres dècades del s XX i altres resten inèdites; la seua producció dramàtica va des d’un teatre costumista —Es més alt embruixament, Ses germanes captives—, al teatre infantil com és ara una adaptació del conte popular Es gat amb botes, un teatre experimental on autor, actor i director són protagonistes, Se suspèn la funció, fins a la traducció d’obres clàssiques com S’assemblea de ses dones d’Aristòfanes i Somni d’una nit de Sant Joan de Shakespeare. A partir dels anys setanta comencen a aparèixer grups de teatre independent que donen vida a l’escena a les Pitiüses, el pioner del quals és el Grup de Teatre de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa dirigit per Pedro Cañestro; altres grups són el Ca Nostra, Cap-i-Cua, Grup Amateur de Teatre; i grups com Arlequín, Foc i Fum, Quartó de Portmany, Es Vedrà, S’Esglai, el des Cubells, el de l’Institut d’Estudis Eivissencs, del Casino des Moll, Fila Zero i l’Increat Teatre; una intensa activitat teatral es desenvolupa al llarg dels anys vuitanta i noranta del s XX, que s’explica per la introducció decidida del teatre a les escoles i als instituts com a assignatura optativa, el teatre als programes de les festes patronals, la creació d’espais culturals com ara Can Ventosa, fets i circumstàncies que expliquen l’aparició de nous autors de teatre, col·leccions de textos teatrals com la d’Editorial Mediterrània-Eivissa, que asseguren la presència de teatre durant tot l’any i en garanteixen el futur; cal no oblidar l’original i important paper que juga la representació de rondalles de Joan Castelló Guasch, adaptades a qualsevol escenari com és el cas de les ballades a pous i fonts, que interpreten els grups de teatre Ca Nostra, el des Cubells, Foc i Fum i Quartó de Portmany. Pepita Escandell, mestra d’escola i directora del Grup de Teatre del Casino des Moll és autora de comèdies costumistes, algunes de les quals varen ser publicades al setmanari Es Vedrà i es Vedranell, com és el cas de Moros a la costa; altres títols publicats d’aquesta autora són Pagesos i senyors (1998), Ses Frasquites (1998), Contrabando i novena i Es bons costums (1998). Bernat Joan i Marí representa la renovació del teatre a les Pitiüses; director i actor, és autor d’adaptacions de rondalles tradicionals com El gegant des Vedrà (1993), de la novel·la clàssica catalana Les aventures del cavaller Tirant (1994); també ha escrit obres de caire històric com Marc Ferrer: Formentera, la nova terra (1996) i altres obres crítiques com Carn de psiquiàtric crua (1993) i El cornetí o la vida (1996); les següents obres denuncien la situació de la dona al món musulmà, Fàtima a Teheran (1998), problemes de la vida contemporània com ara la sida: Una bella resplendor a la copa (1998), una sàtira sociològica de les Pitiüses, Les tribus de la tribu (2000), La Barbie fantasma (2000), Histriòria d’Eivissa (2000) i Subway/soterrani (2000); també ha escrit sobre teoria i pràctica de teatre, crítica i història del teatre: Història del teatre (1997), Taller de teatre (1997) i Construcció i destrucció de mites i rols a través del teatre (1998). Els darrers anys s’han donat a conèixer autors de teatre novells que han publicat la seua obra com Vicent Tur Riera que ha escrit La llum (1999), Daniel Escandell Montiel: Zeus i la penya de l’Olimp (2000) i de Vicent Ferrer Mayans Eren pesants, els gots... (2000). [MTT]