a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir
Eivissa-Cultura i arts
Literatura castellana
La literatura castellana ha donat a Eivissa importants fruits,
sigui perquè els autors nascuts o residents a Eivissa han pres
l’opció del castellà en detriment del català,
sigui perquè han escrit la seua obra en ambdues llengües.
Els primers autors que es poden destacar en llengua castellana, dins de
la història de la literatura eivissenca, pertanyen a aquest segon
grup: van alternar català i castellà a l’hora d’escriure,
i van estar relacionats en molts casos amb el moviment de recuperació
cultural català de la Renaixença (Felip Curtoys, Josep Clapés,
Jacint Aquenza i Pere Escanellas). És també la primera vegada
que a Eivissa es pot parlar d’una generació d’escriptors.
La Renaixença
En la implantació d’aquest moviment a l’illa hi tengué
especial importància la fundació del Col·legi de
Segona Ensenyança d’Eivissa, que començà a
funcionar cap a 1865, i cal apuntar també l’arribada a aquesta
escola, com a professor, del dramaturg Ramon Bordas i Estragués
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà 1837 –
Barcelona 1906), que va impartir classes a Eivissa entre 1872 i 1879.
La difusió de l’obra literària d’aquest grup
d’autors està, íntimament lligat a la premsa; la seua
aparició no s’hauria produït de la mateixa manera sense
la fundació de la primera impremta a Eivissa, el 1846, i el naixement
de la premsa periòdica, amb el setmanari El Ebusitano,
el mateix any. El nom que encapçala aquesta llista d’autors
és Felip Curtoys i Valls (Eivissa 1839 — 1916), que va ser
advocat, polític, escriptor i també periodista. La seua
primera poesia coneguda en castellà és Retrato al daguerrotipo,
publicada el 1869 a La Caridad. La part més important
de la seua obra pertany, però, al gènere de la prosa periodística,
també escrita en la seua major part en castellà. Felip Curtoys
també és autor d’alguns contes, com La Credencial,
El Gabán Verde i Impresiones de aldea. Va ser director
de Diario de Ibiza, El Tiempo i Ibiza. Josep
Puget i Corrons 
(Eivissa 1840 — 1901) va ser Doctor
en Farmàcia i escriptor. Va estudiar el Batxillerat a Barcelona
i després es va doctorar en Farmàcia a la Universitat de
l’Havana, a Cuba. És autor de les obres teatrals Por
la boca muere el pez (1872), Marinos ibicencos (1876) i
Un boticario en Ibiza (1849). L’única dona escriptora
que apareix en aquesta època és Victorina Ferrer Saldanya
(Eivissa 1847 — ?) que va escriure Tradiciones y leyendas
de Ibiza, llibre que va deixar inèdit i que s’ha perdut.
Segons Marià Villangómez, va recollir la influència
de les tendències romàntiques i va publicar poesies, contes
i articles a diverses revistes de Mallorca i de la península. Alguns
dels títols d’aquestes obres permeten endevinar aquesta orientació
cap a un romanticisme tardà: Los dos llantos, A un
sauce o Ilusión y desengaño. Pere Escanellas
i Suñer (Eivissa 1852 – 1936) va fundar amb Joan Mayans i
Marí el diari El Ibicenco, el 1874. A més de periodista,
Pere Escanellas va exercir també de mestre en molts centres, entre
ells el Col·legi de Segona Ensenyança. Va escriure poesia
en català, però és recordat especialment pel poema
en castellà El 1¼ de junio, on es rememora la proesa bèl·lica
del corsari Riquer en la presa del vaixell anglès Felicity,
l’1 de juny de 1806. Escanellas és també autor d’una
Breve reseña geográfica de la Isla de Ibiza (1874).
Jacint Aquenza i Loaiza (Eivissa 1855 – 1907) va ser escriptor i
periodista. Tant Isidor Macabich com Marià Villangómez l’han
considerat el millor poeta de la seua època. El 1873 veié
la llum a l’Almanaque Balear el poema A Ibiza.
A partir d’aquell moment, Aquenza publicà diversos poemes
a periòdics de Palma i d’Eivissa. El 1874 marxà a
Puerto Rico, on fou el redactor principal del Boletín Mercantil.
Alguns dels articles que hi va publicar eren de tema eivissenc, com els
Cuentos de mi abuela. Leyendas de Ibiza (1875). Va ser un dels
deixebles predilectes de Ramon Bordas. Josep Clapés i Juan (Santa
Eulària, Eivissa 1864 – es Castell, Menorca 1916) va ser
un eivissenc polifacètic i molt actiu: a les seua carrera de militar,
que va finalitzar amb la graduació de tinent coronel, cal afegir-hi
les d’historiador, periodista i literat. Va escriure poemes en castellà
i en català. Clapés és, pràcticament, el fundador
de l’estudi de la història a Eivissa, que va difondre a través
de la revista Los archivos de Ibiza, que ell mateix va crear
el 1902, publicació que constitueix la primera d’Eivissa
on es planteja la recerca històrica des d’un punt de vista
científic.
El segle XX
Isidor Macabich (Eivissa, 1883 — Barcelona, 1973), Canonge arxiver,
historiador, escriptor i poeta, és la figura que presideix la vida
cultural de les Pitiüses durant el primer terç del s XX. Durant
aquest temps, la recuperació cultural que s’havia iniciat
a Eivissa es consolidà i s’incrementà. Hi contribuïren
l’aparició de noves publicacions, com va ser Los archivos
de Ibiza, o d’entitats culturals com Ca Nostra, fundada pel
propi Macabich el 1918, on es va publicar la revista Ebusus.
Isidor Macabich va conèixer, quan era seminarista, Josep Clapés,
i es considera que aquest el va iniciar en la recerca històrica.
El canonge va tractar també el poeta Jacint Aquenza. Macabich,
a més del seu treball com a historiador, va desenvolupar una notable
activitat literària en català i en castellà, centrada
en la poesia. Va anar incloent les seues poesies en diferents reculls,
fins que les va aplegar en un llibre que duia el títol definitiu
De mi vida (1950). El 1970, en el volum Obra literaria,
es reeditaren aquestos poemes i se n’inclogueren d’altres;
les poesies escrites en català, que Macabich situa en aquest volum
sota l’epígraf d’Eivissenques, són
les més nombroses, en comparació a les que ell anomena Castellanas.
M. Villangómez ha considerat que Macabich reservava per a les poesies
en català els temes més concrets i quotidians, relacionats
amb la terra, mentre que les que són en castellà, sense
deixar de participar en el realisme de la seua obra, són més
generals: “se’n dedueix, doncs, que aquestos poemes no podran
tenir un to tan original; la llengua castellana, no cal dir-ho, hi és
ben digna, correcta i segura, recolzada en l’escola i els bons autors”.
En la poesia de Macabich s’hi troben ressonàncies d’autors
com Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Es dóna
el cas que Macabich va ser el primer eivissenc a publicar un llibre fora
d’Eivissa, el volum de poesia Dialectals, que es va editar
el 1933 a Barcelona. L’escriptor costumista Francesc Vilàs
(Eivissa 1895 – 1960) va publicar nombrosos articles. De la seua
obra en destaca Evocaciones, que va anar apareixent a Diario
de Ibiza i Baleares. D’aquestos articles, se n’ha
ressaltat l’acurat ús del llenguatge i el profund lirisme
que posseeixen. També va mantenir una constant presència
a la premsa de l’època Alexandre Llobet i Ferrer (Eivissa
1899 – 1958), que a més de ser poeta i periodista, va ser
alcalde d’Eivissa. Va escriure poemes, en castellà, “on
la bellesa formal revela una autèntica emoció”, segons
considera Villangómez. El propi Villangómez l’inclou
al seu treball La ciudad de Ibiza y sus poetas. Com a periodista,
Alexandre Llobet, va col·laborar a la revista Ibiza. Jordi
Juan i Riquer (Eivissa 1905 – 1989), polític i periodista,
és el primer eivissenc que va veure publicada una novel·la
en català, Metges... o traficants? (1937), una obra que
va assolir a l’època un cert ressò i que va resultar
fortament polèmica. Se sap, a més, que va escriure almenys
altres tres novel·les en castellà, de les quals es coneixen,
per referències, els títols: La familia de Botino, Pasión
nefanda y La hora de las tinieblas. Va ser el director i
impulsor del setmanari Proa i va dirigir també, en un curt període
de temps, durant la Guerra Civil, Diario de Ibiza. Cosme Vidal
Lláser (Eivissa 1912 – 1982) és autor de novel·les
curtes i llibres de narracions. Durant la seua vida va veure publicada
Islas para una historia, novel·la guanyadora del Premio
Armengot 1978, però té altres tres novel·les encara
inèdites, que són La fiebre, La isla i
El jurado. Vidal Lláser és també un excel·lent
escriptor de contes, que es poden trobar publicats en dos volums, Papeles
del insomnio (1969) i El empujón i otros cuentos
(1981), i en alguns números de les millors revistes literàries
espanyoles dels anys 60 i 70 com Papeles de Son Armadans, Ínsula
o La Estafeta literaria. Vidal Lláser és un prosista
de magnífica precisió, capaç de sostenir el pols
narratiu d’un relat i a la vegada de crear personatges d’enorme
profunditat psicològica. Vicente Valero, amb motiu de la publicació
d’una selecció de l’obra de Vidal Lláser, Cuentos
y artículos (1997), destacava “la honestidad con la
que afrontaba el oficio literario este autor ibicenco, y con qué
sabiduría –no sólo técnica–, desprovista
de toda ambición superflua, iba manejando, cuento tras cuento,
los hilos de la realidad verdadera, el entramado de las pasiones humanas”.
Marià Villangómez Llobet (Eivissa 1913) també ha
escrit en castellà, encara que de manera molt ocasional i en un
temps en què publicar en català era pràcticament
impossible. Així, el 1945 edità a Barcelona Sonetos
Mediterráneos, en edició particular i bastant reduïda,
que és un text breu en comparació amb altres volums de poesia
de Villangómez, però que comparteix plenament la poètica
de l’autor eivissenc. Posteriorment, va traduir al català
poemes d’alguns autors espanyols, principalment de Luis Cernuda,
Antonio Colinas i Rosalía de Castro. Va traduir també alguns
poemes en castellà dedicats a Eivissa, com Retornos de una
isla dichosa i Retornos del amor fugitivo en los montes
de Rafel Alberti, o Frente al mar, de Claudio Rodríguez.
Enric Fajarnés Cardona va néixer a Eivissa el 1918. És
autor d’algunes de les obres més notables i llegides aparegudes
a Eivissa durant el s XX, com Viaje a Ibiza (1958), que és
en realitat un viatge fet des de dins, o Lo que Ibiza me inspiró
(1985), un recull d’assaigs, opinions i memòries sobre l’illa.
Aquesta ha estat tasca principal de Fajarnés com a escriptor: la
recuperació i fixació de la seua pròpia memòria
d’Eivissa. Dins d’aquest gènere s’han d’incloure
també La Ibiza de nuestro tiempo (1978), Antes del
silencio (1998) i Las cenizas removidas (2000), darrera
part, fins al moment, de la prosa literària de Fajarnés.
La prosa d’Enric Fajarnés Cardona troba la seua força
en una magnífica precisió, que li confereix al llenguatge
una especial vivor i agilitat. Fajarnés també és
autor de tres llibres de poemes, Primer cancionero (1945), Dos
poemas del mar pitiuso (1983) i Viejos y nuevos poemas (1991),
que participen d’un marcat classicisme i de la mateixa concisió
que la seua prosa en l’ús del llenguatge. Francesc J. Mayans
i Jofre (Eivissa, 1921) ha estat diplomàtic i poeta. A causa de
la seua feina, ha viscut a Barcelona i Londres, encara que ha realitzat
freqüents viatges a l’illa d’Eivissa. És autor
d’Elegías y otros poemas i Estancias amorosas.
Villangómez, a La ciudad de Ibiza y sus poetas, cita alguns
dels seus poemes dedicats a Eivissa i caracteritza la seua poètica
d’un “frondoso surrealismo”. En la seua carrera a l’administració
pública, ha ocupat el càrrec de Director General de Teatre,
així com el de Cap del Servei Exterior del Ministeri d’Informació
i Turisme, el 1962. Josep Manuel Cardona Montero (Eivissa 1928) ha estat
un destacat poeta, encara que d’obra molt breu. Va participar el
juliol de 1953 en el II Congreso de Poesía, celebrat a Salamanca,
en el qual prengueren part els més notables autors castellans del
moment i alguns de catalans. El 1953 publicà a Tarragona l’aplec
de poemes El vendimiador, dins de la revista Atzavara,
publicació de poesia que ell mateix dirigia. El 1954 a Barcelona
publicà una edició ampliada d’el mateix recull. L’any
1959 veu la llum el seu segon i darrer llibre, Poemas a Circe.
Cardona Montero mostra preferència per l’ús del verb
decasíl·lab, i, pel que fa als contenguts, en la seua obra
hi apareixen sovent els temes amorosos i els socials. Cardona Montero
va tractar assíduament personatges destacats de la vida literària
espanyola, com Blas de Otero o Vicente Aleixandre. A més d’Atzavara,
Cardona Montero va repetir en l’edició de revistes de poesia
amb La luna negra.
Els darrers anys
Antonio Colinas (La Bañeza, Lleó 1946), poeta, va viure
a Eivissa des de 1977 i fins a 1998. Durant aquell temps, Colinas es convertí
en una figura de cabdal importància dins de la cultura en castellà
a Eivissa; alhora, aquesta illa té una forta presència en
l’obra d’Antonio Colinas, a través del lligam que estableix
el poeta entre literatura i paisatge. Durant la seua estada a Eivissa
escriu els llibres de poemes Astrolabio (1979), Poesía
1967 – 1980 –que reuneix en un sol volum tots els seus
llibres de poemes, i pel qual rebé el Premio Nacional de Poesía
de 1982–, Noche más allá de la noche (1982),
Jardín de Orfeo (1988) i Los silencios del fuego
(1993), sense mencionar la seua obra narrativa i d’assaig. Colinas,
que va arribar a ser un excel·lent coneixedor de la cultura i la
història de les Pitiüses, ha portat a terme també una
notable tasca de pont entre la llengua catalana i la castellana, amb la
traducció al castellà de poetes eivissencs com Marià
Villangómez o Antoni Marí. Maria de los Llanos Lozano (Madrid,
1926) viu a Eivissa des de 1965. Va ocupar la càtedra de Filosofia
a l’Institut Santa Maria d’Eivissa fins al 1991. És
autora de dos llibres de poemes: ...Y de bruces, la noche (1995)
i Algarabía (1996), que recull alguns dels poemes del
primer llibre i n’afegeix d’altres. Llanos Lozano ha recollit
també els articles que ha anat publicant a la premsa local en els
volums Lutos y danzas (1994), Desde mis ojos (1997)
i Desde mis ojos II (1999). Els seus articles, com sovent la
seua poesia, parteixen d’allò anecdòtic o de la cita
per arribar a temes universals, sempre amb una dimensió ètica
i crítica. Pedro Gálvez (Màlaga, 1940) és
autor de la novel·la científica Historia de una hormiga
(1978). Ha realitzat una notable tasca com a traductor a l’espanyol
d’obres d’autors germànics, com els germans Grimm,
Heine i Goethe, entre altres; és economista i estudiós del
marxisme. Julio Herranz (Rota, Cadis 1948) és poeta i periodista.
Viu a Eivissa des de 1974. És autor d’un bon nombre de llibres
de poemes: Armas de sueño y cuerpo (1978), Del Ángel
y su estirpe (1981), Memoria de la luz (Premio Jaén
1988) i La mirada perdida (Premio Rafael Alberti, 1990), normalment
dins d’una estètica realista, no exempta d’un cert
caràcter intimista. El 1993 publicà Conventus in mare
nostro, amb dibuixos d’Eduard Micus i amb la traducció
al català dels poemes a càrrec de Josep Marí i a
l’alemany de Birgit Wolter i Graciela Fernández. El 1998,
publica ¡Oh, Cuba!, ¡Oh, ritmo de semillas secas!,
en col·laboració amb Toni Roca. També el 1998 veu
la llum Cartas de amor sin embargo, amb il·lustracions
de Paco Romero; aquest llibre representa una ruptura dins de la tendència
realista de l’autor, que s’acosta en aquest cas al surrealisme.
El darrer poemari de Julio Herranz és Suite aïllada
(2001), que ha escrit en català. A més de la poesia, Herranz
ha mantengut sempre una intensa activitat en la premsa i ràdio
locals com a articulista i redactor. José Luciano Ruiz (Sant Sebastià
1950) és poeta. Viu a l’illa des de 1978. El 1991 publicà
a Eivissa el llibre de poemes Piedra de incesto, que Antonio
Colinas va qualificar de “ejercicio lingüístico de insospechada
riqueza”. El 1992 sortí a la llum Mar nupcial, que
manté el mateix llenguatge elaborat i dens, pròxim al surrealisme.
Luciano Ruiz és autor d’almenys altres tres llibres de poesia,
encara inèdits. Mariano Planells (Eivissa 1952) és un prolífic
escriptor, més com a periodista que no com a literat. Tot i això,
els seus articles solen tenir una composició molt acurada, presidida
moltes vegades per un incisiu sentit de l’humor. Planells és
autor de diverses biografies artístiques: Vicent Calbet
(1974), Coronado (1976) i del llibre d’entrevistes La
senda de los elefantes (1980), del qual en va publicar un segon volum
el 1986. El 1981 publicà un recull de cròniques, Tànit
y las niñas de purpurina, i el 1982 el Diccionario de
secretos de Ibiza. Les seues obres han estat traduïdes a nombrosos
idiomes. És membre de les associacions espanyola, catalana i internacional
de crítics d’art. Milagros Pierna va néixer a Zamora,
el 1957. És catedràtica de Llengua Literatura Espanyoles
a Eivissa des de 1981. Ha mantengut una fèrtil carrera literària
des de la publicació del conte Baucis y Filemón
(1996, Premio Ana María Matute). Després han vist la llum
els llibres de contes Un crimen pasional (Premio Ciudad de Huelva
1995) i Mitologías (Premio Camilo José Cela 1995),
i les novel·les Los espejos del Charing Cross (Premio
Galiana de Novela Corta 1995) y Ángel de agosto, publicat
el 1997. El 1994 publica el recull de relats Coses de cada dia,
la seua única incursió en llengua catalana. Milagos Pierna
ha conreat també l’escriptura teatral, amb Una blanda
muerte o Melibea, publicada el 1998. Vicente Valero (Eivissa
1963) és l’escriptor més jove d’aquesta llista.
Valero ha anat elaborant una obra poètica d’un valor creixent
en el context literari actual, gràcies a la modulació d’una
veu molt personal però alhora atenta a la tradició i als
darrers corrents de la poesia. La seua obra poètica consta de quatre
llibres: Jardín de la noche (1986), Herencia y fábula
(1989), Teoría solar (1992, Premio Internacional Fundación
Loewe a la Joven Creación) i Vigilia en Cabo Sur (1999).
Octavio Paz va escriure, amb motiu de la publicació de Teoría
Solar: “Vicente Valero es un autor de gran hondura metafísica,
pero realista a la vez, nada abstracto”. L’any 2001 ha publicat
la seua primera incursió en l’assaig biogràfic, amb
Experiencia y pobreza. Walter Benjamin en Ibiza, 1932-1933, una
documentada investigació sobre l’estada del pensador alemany
a l’illa. En els darrers anys han sorgit nous escriptors en castellà
a Eivissa, encara que en la major part d’ells sense obra editada,
o en tot cas, publicada en mitjans de poca difusió. Prenent com
a referència el recital del grup Desfauste, el 1992, es
pot citar el nom de dos poetes especialment interessants: es tracta d’Ana
M. Gavilà Valls i de Miguel Pardo. En aquest grup també
s’hi troben els noms de Mario Riera, Antonio Valencia i Nàdia
Banegas. Igualment, el poeta Rubén Tejerina, que compta amb alguns
premis en el seu currículum, ha escrit tant en castellà
com en català. Relacionada amb la revista de literatura Carpe
Diem, que es va publicar durant els anys 90, a Eivissa, s’ha
de citar el nom d’una prosista, l’argentina Gabriela Bilbao.
Així mateix, els membres de l’Escuela de Poesía
Grupo Cero mantenen una intensa activitat a través de recitals
i publicacions. L’autor més jove, de les noves generacions
d’escriptors, és Ben Clark, que escriu poesia en castellà,
català i anglès.
Els viatgers
Davall d’aquest epígraf, s’hi inclou una relació
d’alguns dels autors i de les obres que han fet de l’illa
d’Eivissa, en castellà, matèria literària,
no tant per ser l’illa el seu lloc de naixença o residència,
sinó perquè Eivissa ha estat per a l’autor lloc de
pas —de vacances, de feina, de residència temporal—,
o una simple referència. El primer exemple, i un dels més
notoris, és la novel·la de Vicente Blasco Ibáñez
(València, 1867 — 1927) Los muertos mandan,
publicada el 1908, l’acció de la qual se situa a l’illa
Eivissa. Blasco Ibáñez, que a més de novel·lista
va ser un notable periodista i polític, també va dedicar
a Eivissa un polèmic article, publicat a La Nación
el juny de 1908, i que va ser contestat de forma irada per Isidor Macabich,
que acusa de simplista la caracterització que fa Blasco Ibáñez
d’alguns costums eivissencs. L’escriptor valencià només
va passar a Eivissa cinc dies del mes de maig de 1908. Blasco Ibáñez
va ser un prolífic escriptor: entre les seues novel·les
hi consten títols tan coneguts com La barraca (1898),
Cañas y barro (1902), Los cuatro jinetes del Apocalipsis
(1916) i Sangre y arena (1908). Alguns poetes il·lustres
també han trobat a l’illa d’Eivissa motiu d’inspiració.
És el cas de Jorge Guillén (Valladolid 1893 — Màlaga
1984), adscrit a la Generación del 27. L’autor de Cántico
va escriure un breu poema titulat Silencio hallado en Ibiza,
on s’aprecia la transposició entre pensament i realitat immediata
tan freqüent en l’obra de Guillén. La creació
poètica de Guillén entre 1919 i 1950 és recollida
a Cántico, mentre que Clamor: tiempo de historia
recull en tres volums la seua feina fins a 1963. Posteriorment, Jorge
Guillén va publicar Historia muy natural (1980), El
poeta ante su obra (1980) i Final (1981). Rafael Alberti
(Puerto de Santa María, Cadis 1902 — 1999), també
membre destacat de la Generación del 27, va passar a l’illa
d’Eivissa sis setmanes (del 26 de juny d l’11 d’agost
de 1936), junt a la seua dona Maria Teresa León, durant les quals
els va sorprendre la Guerra Civil. Alberti havia arribat amb la intenció
de passar unes vacances i d’escriure una obra de teatre, El
trébol florido, que no veuria la llum fins al 1950. Segons
Antonio Colinas, Alberti va escriure molt poc a Eivissa, però l’illa
i les especials circumstàncies en què la va conèixer
varen deixar una empremta que es pot resseguir en algunes obres del poeta:
el relat Una historia de Ibiza (1937) és el primer testimoni
literari de la Guerra Civil a Eivissa; també se’n poden trobar
algunes al·lusions al segon volum de les seues memòries,
La arboleda perdida (1987); algunes referències en dues
obres de teatre, la mencionada El trébol florido i De
un momento a otro, i, especialment, en alguns poemes, sobretot al
volum Retornos de lo vivo lejano (1952). Alberti va tornar a
Eivissa el maig de 1987, després de 50 anys, per fer una conferència.
Maria Teresa León (Logronyo 1903 — Madrid 1988) també
va deixar testimoni de la seua estada a Eivissa amb Rafael Alberti. Es
troben referències a l’illa a la novel·la Juego
limpio (1959) i al llibre autobiogràfic Memoria de la
melancolía (1970). Maria Teresa León és autora
de relats i novel·les imaginatius, sovent de caràcter mític,
i de biografies on es fon llegenda i història. El dramaturg Juan-Germán
Schroeder (Pamplona 1918 — Barcelona 1997) ha escrit una obra de
teatre sobre Eivissa. Es tracta de La esfinge furiosa, una tragèdia
que situa la seua acció al camp eivissenc, que va ser prohibida
a Espanya al seu temps i que es va representar per primera vegada el 13
de març de 1954 –quatre anys després de la seua redacció–
al Teatre Municipal de Remscheid, a Alemanya. Schroeder és autor
també d’un poema titulat Romance al barrio marinero de
Sa Peña. Com a dramaturg, Schroeder ha estat igualment un
cas peculiar, ja que és un dels pocs autors d’obres de tema
cristià, com La ciudad sumergida (1952), basada en un
episodi bíblic. Amb La trompeta y los niños (1961)
va obtenir el Premio de Teatro Ciudad de Barcelona. Ignacio Aldecoa (Vitòria
1925 — Madrid 1969) està considerat una de les màximes
figures de la narrativa espanyola durant la postguerra. Es un destacat
autor de contes i relats, recollits a llibres com Vísperas
del silencio (1955) o El corazón y otros frutos amargos
(1959). És en alguns dels seus contes on hi ha referències
a Eivissa, en títols com Ave del paraíso, Al margen
o La piel del verano, recollits a Los pájaros de Baden-Baden
(1956). Aldecoa és també autor de novel·les, com
El fulgor y la sangre (1954) o Con el viento solano
(1956). Josefina Rodríguez Aldecoa (La Robla, Lleó 1926)
va ser la dona d’Ignacio Aldecoa, de qui va adoptar el primer llinatge
per signar les seues obres. Ha deixat igualment testimoni literari de
les temporades que passava a l’illa amb el seu marit. A la novel·la
Porque éramos jóvenes (1986), presenta l’illa
d’Eivissa com un lloc mític en la memòria d’alguns
dels personatges, que hi van viure en el passat. Abans d’aquest
llibre, Josefina Aldecoa havia publicat el volum de contes A ninguna
parte (1961) i la novel·la La enredadera (1986).
Després ha escrit la trilogia formada per Historia de una maestra
(1990), Mujeres de negro (1994) i La fuerza del destino
(1997), que narra els avatars d’una mestra durant la República.
El novel·lista Juan Marsé (Barcelona 1933) posa en boca
d’alguns personatges, a la novel·la La muchacha de las
bragas de oro (Premio Planeta 1978), algunes al·lusions a
l’illa d’Eivissa. Aquesta novel·la, que va assolir
a la seua època un gran èxit de vendes, narra la relació
entre un vell escriptor falangista i la seua neboda, una al·lota
d’esperit hippy. Marsé és un dels novel·listes
espanyols més destacats de la segona meitat del segle XX. Els primers
relats de Marsé van aparèixer publicats a la revista Ínsula
de Madrid, entre 1957 i 1959. La seua primera novel·la, Encerrados
con un sólo juguete, va ser finalista del Premio de Biblioteca
Breve 1961. Posteriorment ha publicat Últimas tardes con Teresa
(1965, Premio Biblioteca Breve), Si te dicen que caí (1972,
Premio Internacional de Novela a Mèxic) o El embrujo de Shangai
(1993), entre altres. El poeta Claudio Rodríguez (Zamora 1934 —
Madrid 1999) va inspirar-se en Eivissa per escriure el poema Frente
al mar. Rodríguez és autor d’una extensa obra
poètica, que participa de la dimensió ètica de les
generacions del 50 i 60. El 1953 va rebre el Premio Adonais per Don
de la Ebriedad. Després ha publicat Conjuros (1958),
Alianza y condena (1967) y El vuelo de la celebración
(1967); el 1981 es publica una antologia de la seua poesia, el 1983 apareix
Desde mis poemas i aquell mateix any se li concedeix el Premio
Nacional de Literatura. El 1993 rebé el Premi Príncipe de
Asturias de las Letras. Javier Coromina (Calataiud — Saragossa 1937),
que és director provincial de Trànsit a les Illes Balears
i que resideix a Mallorca, és autor d’una novel·la
que passa a Eivissa, A la sombra de las sabinas (1990, Premio
Ciudad de Barbastro 1989); aquesta obra, de marcat caràcter intimista,
narra el retorn d’una dona a l’illa. Javier Coromina ha obtengut
en la seua carrera com a escriptor nombrosos premis, entre els que es
compta el de novel·la curta Café Gijón.
Ha col·laborat també en la premsa d’Eivissa. George
Demerson va néixer a Bordeus, a França.
És autor d’un llibre de relats titulat Leyendas de Ibiza
(1976), basat en tradicions i fet llegendaris eivissencs. Demerson és
autor, a més, d’una llarga llista d’articles i llibres,
en la seua major part centrats en la història espanyola del segle
XVIII, i publicats en molts de casos en francès. És doctor
en filosofia i lletres. Demerson ha col·laborat també assíduament
a la revista Eivissa i a Diario de Ibiza. El darrer
integrant de la llista, Pedro Zarraluki (Barcelona 1954), és autor
de relats i novel·les. Ha escrit La noche del tramoyista
(1986), que està situada a l’Eivissa dels anys 50. Altres
obres de Zarraluki, un autor ja consolidat dins de la narrativa espanyola,
són La décima sinfonía (1979), Las fantásticas
aventuras del barón Roldán (1981) o els llibres de
relats Galería de enormidades (1983) y Retrato de
familia con catástrofe (1989). Després ha publicat
El responsable de las ranas (1990, Premi Ciudad de Barcelona),
La historia del silencio (1994, Premio Herralde de Novela) i
Hotel Astoria (1997). L’obra de Zarraluki ha estat traduïda
a nombrosos idiomes. [VTR]
