a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Eivissa-Cultura i arts

Art

Època prehistòrica
Les restes més antigues de presència humana localitzades a les Pitiüses es remunten a l’època neolítica (aproximadament 5000 aC) i es localitzen al jaciment de s’avenc des Pouàs a Santa Agnès de Corona que, tot i representar una important fita en la investigació històrica pitiüsa, no es caracteritza per l’abundància de restes materials. Al voltant de 1800 aC, apareix una població estable a les Pitiüses, amb restes millor documentades a Formentera, el sepulcre megalític de Ca na Costa, datat al voltant de 1600 aC.
Època fenícia
La colonització fenícia (de pobladors provinents de la zona de l’estret de Gibraltar) té lloc al s VII aC i es troba documentada, principalment, als jaciments de sa Caleta i a l’anomenada necròpolis arcaica del puig des Molins, que han proporcionat ceràmica diversa d’ús fonamentalment domèstic i industrial.

Època púnica
A partir del final del s VI aC, Eivissa s’integrà dins l’àrea d’influència de Cartago, la qual cosa suposà l’arribada de població originària de la zona de la Mediterrània central. Bona part del material arqueològic corresponent a aquesta època, que presenta un major interès artístic, prové de jaciments relacionats amb el món religiós. Cal destacar les figuretes de terracota del santuari de s’illa Plana (s VI-V aC), considerades exvots i que s’allunyen de concepcions realistes tot presentant un estil força conceptual que remarca de manera molt explícita els genitals, tant en les figures masculines com en les femenines. També són dignes d’esment els centenars de figuretes acampanades realitzades amb motllo representant la deessa Tanit provinents del santuari dedicat a aquesta divinitat (s IV-II aC) a la cova des Culleram a Sant Vicent de sa Cala. Tot i que apareixen diferents tipologies, en tots els casos pot parlar-se d’estils molt influenciats pels corrents artístics grecs. Les peces més significatives d’aquest període provenen dels aixovars funeraris dels hipogeus de la necròpolis del puig des Molins (a partir del darrer terç del s VI aC) on es troben diversos objectes entre els quals destaquen les figures femenines de terrissa realitzades amb motllo i que han estat catalogades segons diferents tipologies. A final del s VI aC les terrisseries de l’Eivissa púnica comencen la producció industrial de vasos ceràmics que copien fidelment els models de la Mediterrània central. La principal producció de ceràmica punicoebusitana és la destinada a la fabricació d’objectes d’ús domèstic i a la producció d’àmfores per transportar i emmagatzemar productes, bona part dels quals es destinaven a l’exportació. Des del començament del s II aC Eivissa emetrà moneda pròpia, quasi sempre en bronze, el principal motiu iconogràfic de la qual serà la imatge del déu Bes.

Època romana
L’any 74 de la nostra era, la ciutat d’Eivissa es convertí en municipium llatí i a partir d’aquell moment pot parlar-se d’una completa romanització en tots els àmbits de la cultura eivissenca. A més de tots els materials procedents dels jaciments excavats, especialment el de les pallisses de Cala d’Hort (Cala d’Hort, pallisses de ), que proporcionen testimonis de la cultura material, des del punt de vista artístic destaquen tres estàtues trobades durant la construcció de les murades renaixentistes. Una d’elles és una estàtua masculina datada el s II dC realitzada en marbre blanc a la qual li falta el cap (com a les altres dues), representa un personatge desconegut, vestit amb els elements característics d’un alt càrrec militar; la segona estàtua també representa un personatge masculí, en aquesta ocasió vestit amb toga i es pot datar el s I dC; la tercera representa un personatge femení desconegut, estilísticament se la pot considerar com una adaptació romana d’un tipus hel·lenístic.

Baix imperi i època bizantina
Les troballes d’aquestes èpoques són escasses i es concentren en objectes de ceràmica amb decoració incisa, meandres i bandes horitzontals, així com decoració vegetal molt esquemàtica. Una dada significativa és l’absència de basíliques, un cop legalitzat el cristianisme i condemnats tota la resta de cultes pagans. El jaciment de les pallisses de Cala d’Hort és el que ha proporcionat la major part del material d’aquesta època i sobre els vasos de terrissa que s’hi han trobat són freqüents els grafits de motius iconogràfics cristians com creus o palmes.

Època musulmana
En aquest període de poc més de tres-cents anys, cal destacar les restes de la triple murada àrab que estructurava el puig de Vila en tres ravals i de la qual encara queden algunes restes de les torres de cada una de les tres cintes. El Llibre dels Feyts de Jaume I, en el capítol que relata la conquista catalana d’Eivissa del 8 d’agost de 1235, dóna testimoni de l’existència d’aquest triple mur defensiu. També pertanyen a aquest període diferents làpides sepulcrals i abundant ceràmica tant del característic tipus vidriat com més comuna.

Època medieval
En aquest període destaca l’inici de la construcció de la catedral d’Eivissa. Els orígens d’aquest temple (l’actual edifici és resultat de diverses fases) cal cercar-los molt poc després de la conquista catalana de 1235. Els conqueridors cristians de les Pitiüses havien acordat que una volta acabada la conquista s’erigiria una església dedicada a Santa Maria i en un document de 1235 ja s’assegura l’existència d’un edifici, molt possiblement encara provisional, destinat a aquest fi. De la seua fase gòtica en queden el testimoni de l’absis, les cinc capelles que l’envolten i la torre. Destaquen dues taules gòtiques de sant Antoni i santa Tecla de Francesc Comes i una custòdia de Francesc Martí .

Època moderna
D’aquesta època s’han de destacar les murades renaixentistes, segons un projecte inicial de l’enginyer Gianbattista Calvi , que donà lloc a l’inici de les obres del recinte defensiu el 1555. Atès el clima d’inseguretat que regnava a la Mediterrània, la Corona inicià un pla de millora i modernització de les defenses costaneres mediterrànies. El projecte de Calvi fou posteriorment reformat i ampliat en el seu perímetre pel també italià Jacobo Paleazzo “el Fratín”. L’any 1585 s’inaugurà el portal de les Taules encara que les obres del recinte no estaven finalitzades. A mitjan segle XVI, els continus atacs turcs donaren lloc a l’aixecament de les torres de defensa de ses Portes (en un dels extrems de la platja de ses Salines) i la del Carregador de la Sal (al final de la platja d’en Bossa). La resta de torres costaneres foren fetes el segle XVIII. Per protegir els pobladors del camp es convertiren les esglésies construïdes durant els s XIV i XV en fortaleses (Sant Antoni de Portmany, Sant Miquel de Balansat, Sant Jordi de ses Salines i Mare de Déu de Jesús), l’església de Santa Eulària, tot i ser del s XIV es va fer de bell nou el segle XVI. A l’església de Jesús es troba un retaule atribuït als Osona , presidit per la Mare de Déu de la Llet envoltada de dues fileres de sants. La predel·la representa escenes de la vida de la mare de Déu. També d’aquesta època destaquen algunes cases de Dalt Vila com ara can Balansat o can Llaudis.

Segle XVIII
Amb l’arribada a Eivissa l’any 1784 del bisbe Abad y Lasierra , s’organitzà la diòcesi en parròquies que donaren lloc a les esglésies de Sant Josep de sa Talaia, Sant Joan de Labritja, Sant Francesc de s’Estany, Sant Mateu d’Albarca, Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Rafael de Forca, Sant Agustí des Vedrà, Sant Carles de Peralta, Sant Llorenç de Balàfia, Santa Agnès de Corona i, a Formentera, les esglésies de Sant Francesc Xavier i de la Mare de Déu del Pilar a la Mola.

Època contemporània
A final del s XIX i fins als anys trenta del s XX, en arquitectura s’introduí un estil d’inspiració classicista i colonial, el teatre Pereira i l’hotel Montesol (inaugurat com a Gran Hotel), aquest últim construït per Joan Gómez Ripoll “Campos”, són exemples d’aquest estil. Narcís Puget Viñas fou l’iniciador d’una pintura local de temes costumistes que pren com a exemple l’obra de Sorolla; foren deixebles seus Josep Tarrés Palau i Narcís Puget Riquer. Dins de l’art contemporani s’han inclòs aquells creadors i llurs creacions que presenten una connexió real amb corrents o tendències del seu temps. Pel que fa a Eivissa, la dècada dels anys trenta marca l’inici de la contemporaneïtat ja que durant aquella època arribaren a Eivissa artistes estrangers vinculats a l’art d’avantguarda. Un grup clarament definit el configuren els artistes de procedència germànica. La seua presència a Eivissa fou causada pel perill que el nazisme suposava per a les seues vides. La doctrina nazi perseguia l’art d’avantguarda que era denominat despectivament com Entartete Kunst (art degenerat), a més, en la majoria dels casos, això s’agreujava perquè sempre existia una convergència entre militància plàstica i militància política antinazi, a la qual cosa s’afegia, algunes vegades, el fet de ser jueu. Erwin Broner , Will Faber , Raoul Hausmann , Erwin von Kreibig i Wolfgang Schulze (més tard conegut en el món de l’art com a Wols), són els artistes que configuren aquest grup de creadors. En la majoria dels casos l’elecció de l’illa fou casual, encara que el fet de l’existència d’un règim democràtic aleshores a l’Estat espanyol i l’atracció de la Mediterrània eren fets importants a l’hora de la seua decisió. L’estada a l’illa va ser breu, l’esclat de la Guerra Civil espanyola no els permetrà romandre-hi per més temps. De tota manera, pot parlar-se d’un període creatiu en la trajectòria d’aquestos artistes. Hausmann centrà la seua creació en la realització de fotografies referides a l’arquitectura rural i a la vida eivissenca al camp. Aquest interès pel món rural tradicional quedà reflectit en la publicació d’articles dedicats al tema a la revista D’ací i d’allà i a la publicació AC . Wols també realitzà tota una sèrie de fotografies que es poden agrupar en quatre grups temàtics: escenes costumistes; cases, esglésies i torres; els camins pagesos i el port d’Eivissa. En el cas de Broner, l’artista realitzà el que es considera el primer exemple d’arquitectura moderna a Eivissa, el balneari de la platja de Talamanca, la pintura mural del qual fou realitzada per Will Faber. L’esclat de la Guerra Civil espanyola i el tens clima polític obligà aquestos artistes a abandonar l’illa. Aquest primer període s’ha d’entendre com un primer contacte d’Eivissa amb l’art contemporani, encara que aquestos creadors no exerciren cap tipus d’influència en l’ambient artístic autòcton de l’illa. La dècada dels quaranta no pot considerar-se com un lapse cronològic especialment significatiu. L’any 1939 retornà Will Faber que a partir de llavors sempre mantengué una doble residència entre Eivissa i Barcelona. L’ambient artístic de l’època se centrà en les exposicions de la Societat Cultural Ebusus que eren un mostrari de l’activitat artística a l’illa. En aquestes exposicions col·lectives exposà l’artista eivissenc Antoni Marí Ribas “Portmany”. Els anys cinquanta significaren un nou període que s’originà amb l’arribada d’artistes estrangers procedents de l’àmbit de l’avantguarda: Hans Laabs, Erwin Bechtold, Heinz Trökes i Katya Meirowsky, són alguns d’aquestos artistes amb una formació artística avantguardista. Aquesta primera presència d’artistes va transcendir l’àmbit merament insular i es presentaren a la Sala Gaspar de Barcelona amb l’exposició Artistas alemanes en Ibiza en la qual exposaren les seues obres, a més dels ja esmentats, Hans Crauser, Theodor Werner i Curt Lahs. Aquesta exposició va significar la primera vegada que el nom d’Eivissa es vinculava a l’art d’avantguarda. La consolidació de tota aquesta activitat artística arribà l’any 1959 amb la formació del grup Ibiza 59 que estava format en els seus inicis per Erwin Bechtold, Erwin Broner, Hans Laabs, Katya Meirowsky, Heinz Trökes, Bob Mumford, Egon Neubauer, Bertil Sjöberg i Antonio Ruiz. Cal connectar aquest fet amb el panorama estatal. A partir de 1947 i 1948, dates respectivament de la creació dels grups Pórtico i Dau al Set, fins a mitjan dels anys seixanta, apareixen a l’Estat espanyol un gran nombre de grups vinculats a l’art contemporani. Aquestos grups significaren per primera vegada, la sintonia i el reconeixement internacional de l’art realitzat a l’Estat espanyol. El grup Ibiza 59 va sorgir vinculat a la galeria El Corsario propietat d’Emil Schillinger. Encara que la majoria de grups d’art contemporani comptaven amb un ideari plàstic i sovent polític que s’evidenciava en el seu manifest fundacional, en el cas d’Ibiza 59 no fou així i a l’acta fundacional quedava palès que la vinculació dels membres del grup tenia una finalitat merament expositiva: una col·lectiva a l’any i una individual cada mes. El grup es va dissoldre l’any 1964. La influència del grup en el panorama artístic insular autòcton fou més aviat minsa, tret del cas del pintor Rafel Tur Costa. La dècada dels seixanta s’inicia amb la creació del Grup Puget l’any 1962 format per Marí Ribas “Portmany”, Ferrer Guasch, Antoni Pomar i Vicent Calbet. El grup tenia en l’elecció del nom un clar sentit d’homenatge a la figura del pintor eivissenc Narcís Puget. L’amistat fou el principal vincle d’aquest grup en el qual les diferències d’edat eren notables. Durant aquella època va tenir lloc un esdeveniment molt important per a l’art a Eivissa, la convocatòria de la Biennal d’Eivissa l’any 1963 per part del SEU (Sindicato Español Universitario) que se celebrà l’any següent. Tot coincidint amb l’edició de la segona biennal, l’any 1968, s’aconseguí una seu per al Museu, on avui s’ubica el Museu d’Art Contemporani, que fou inaugurada oficialment el 1969. També a la dècada dels seixanta es crearen a Eivissa dues galeries que tendrien un important paper la Ivan Spence i la Carl van der Voort. Des d’aquesta darrera galeria es donà a conèixer l’obra de Hans Hinterreiter que arribà per primera vegada a Eivissa el 1939 i que mai no havia exposat la seua obra, emmarcada possiblement dins de l’anomenat art concret. Durant els anys setanta el Museu d’Art Contemporani es consolidà i continuaven les biennals que s’anaven alternant amb exposicions diverses. A partir de 1972 les biennals passaren a ser dedicades a l’obra gràfica i començaren a dur el nom d’Ibizagrafic. La primera convocatòria comptà amb noms tan rellevants dins del panorama artístic internacional com Guillaume Corneille, Sonia Delaunay, Eusebi Sempere, Antoni Tàpies o Lucio Muñoz. En aquesta mateixa època varen tenir lloc exposicions dedicades als artistes Will Faber, Frank el Punto, Julio le Parc, també una dedicada als deu anys del Taller Ibograf i una exposició d’homenatge a Josep Lluís Sert. El 1979 s’instauraren els Salons de Primavera al MAC amb la intenció de ser una mostra representativa de la producció artística a l’illa i, per tant, oberta a tot tipus de realitzacions i estils. Pedro Asensio, Michel Buades, Carles Guasch, Antoni Hormigo, Josep Marí, Francesc Riera Bonet. Adrián Rosa, Tauste, Paco Torres, entre d’altres, hi exposaren les seues obres. Fins a l’any 1985 tengueren lloc exposicions dedicades a Josep Guinovart, Eduard Micus i Gilbert Herreyns, així com les exposicions retrospectives dedicades a Antoni Marí Ribas “Portmany” i Rafel Tur Costa. Cal destacar l’exposició de fotografies realitzades durant la dècada dels anys trenta per Raoul Hausmann. Durant aquells anys es consolidà l’obra de dos autors que començaren a treballar durant la dècada anterior, Toni Cardona i Manuel Bouzo. La clausura del Museu i de la galeria Carl van der Voort durant aquells anys suposaren una decadència en el panorama artístic fins a l’arribada de la dècada dels noranta. [RRB]