a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Davall sa Serra, vénda de 1 GEO Vénda del poble des Cubells, al terme municipal de Sant Josep de sa Talaia. Ocupa l’extrem oriental del poble, de tal manera que limita al sud amb la mar, a l’est amb els pobles de Sant Francesc de s’Estany i Sant Josep de sa Talaia, al nord amb la vénda de la Flota, i a l’oest amb aquesta mateixa vénda i amb la des Cubells. El nom es ben expressiu de la situació d’aquestes terres: són les situades al sud de la serra d’en Calaveres, entre ella i la mar. Per l’est i l’oest els límits també vénen ben definits per accidents geogràfics: a l’est, el torrent des Jondal, i a l’oest, el torrent de s’Aigua. La serra d’en Calaveres, que ocupa tot l’extrem nord de la vénda, s’allarga d’oest a est arribant als 287 metres d’altitud màxima; s’inscriu en el conjunt de puigs de la zona sud-oest d’Eivissa, i només una collada a més de 200 metres d’altitud la separa dels estreps orientals de sa Talaia de Sant Josep, l’elevació més important de tota l’illa. El vessant sud d’aquesta serra té una forta inclinació a partir dels 150 metres d’altitud, però per davall d’aquesta cota el pendent es fa molt més suau; és la zona coneguda més pròpiament com Davall sa Serra, la de terres més fèrtils i més poblades de tota la vénda, d’aproximadament un quilòmetre i mig d’amplitud, d’oest a est (l’espai que queda entre els esmentats torrents de s’Aigua i des Jondal). Al voltant dels 100 metres d’altitud el pendent és ja tan suau que pot parlar-se d’una plana que va allargant-se cap al sud per la banda del torrent de s’Aigua. Enmig d’aquesta planura apareix el puig Redó, que malgrat arribar només a 156 metres d’altitud es destaca molt sobre el territori, en trobar-se envoltat d’àrees planes més baixes. Això fou ben aprofitat en el passat, ja que al seu cimerol s’hi troben restes d’una fortificació megalítica i també s’hi situaren fites a l’època medieval. Més al sud d’aquest puig continua el predomini de les àrees planes, així com ens acostam a la zona de Porroig. Els dos torrents esmentats formen un profund solc a cada banda d’aquestes terres, i per la zona central es va obrint pas una altra canalada que també agafa la direcció nord-sud: el canal de Ca la Pi. Entre aquest canal i el torrent de s’Aigua queda encara un ampli espai pla anomenat es Camp Gran que arriba fins a la vora de la mar formant penya-segats d’entre 20 i 50 metres d’altitud. A l’altra banda, entre el canal de Ca la Pi i el torrent des Jondal, la plana es converteix en una estreta franja elevada i allargada fins a la mar que rep el nom des cap des Metge. A l’extrem sud de la vénda, i després d’un istme que tot just arriba als 12 metres d’altitud, apareix la península de Porroig, que s’endinsa en la mar en direcció sud-oest i que dóna lloc a una plana elevada (sa plana de Porroig) que arriba als 41 metres d’altitud. A les costes es dóna una alternança de trams elevats amb d’altres de costa baixa. D’oest a est, s’inicien a la desembocadura del torrent de s’Aigua, on es forma una petita platja anomenada es Torrent; a continuació ve un tram de costa escarpada, amb penya-segats de fins a 50 metres, on es forma alguna petita raconada, com el racó de ses Illetes, nom que fa referència a dos petits esculls situats davant la costa. A partir de la punta de ses Illetes s’obre la badia de Porroig, dins la qual hi trobam petites raconades baix els penya-segats, com es Cocó o es Port Brut, a banda de les platgetes i el port de pescadors que li donen nom. Les costes de la península de Porroig, que acaba en la punta del mateix nom, també són elevades (entre 30 i 40 metres d’altitud dels tallserrats), i també amb alguna raconada com cala Bertrana, que s’obre al sud. Per acabar, dues platges: es Xarco, on arriba el canal de Ca la Pi, i el port des Jondal, on arriba el torrent del mateix nom, separades només pel cap des Metge, que forma un penyal d’uns 30 metres d’altitud que pràcticament no s’endinsa en la mar. La xarxa hidrogràfica la formen els torrents que ja s’han citat, tots ells circulant bàsicament de nord a sud. Avui són pràcticament sempre lleres eixutes que només porten aigua en cas de pluges importants. Però en el passat, tant el torrent de s’Aigua com el des Jondal, especialment aquest últim, sí que en portaven durant una bona part de l’any. Ha estat la baixada general dels nivells freàtics per la sobreexplotació dels aqüífers la que ha provocat aquesta sequera actual. Algunes petites canalades van a parar a aquests cursos més grans, profunditats molt majors. Aquells sistemes eren diversos: podem trobar fonts (com la font d’en Benet, al sud-oest del puig Redó), pous (com el de can Pou, a Porroig, vora el camí que puja cap a la plana de dalt la península) i sènies, al torrent des Jondal i fins i tot fora d’ell, dalt les àrees planeres de la vénda (la d’en Pujolet, que capta del nivell freàtic). A alguns punts el nivell freàtic estava tan prop de la superfície cap a la meitat del segle XX que s’hi arribava amb un simple clot de poc més d’un metre de profunditat, com és el cas de la font de Ca la Pi, prop del fons del canal del mateix nom. Els sòls tenen, com a tota l’illa, un important component calcari; són relativament profunds i fèrtils a l’àrea que queda entre la serra d’en Calaveres i el puig Redó, mentre que més cap al sud no són de tanta qualitat, amb uns horitzons superiors amb molt de pedruscall, tret de l’interior de les canalades, on es troben sòls al·luvials disposats en terrasses, molt més productius. La vegetació natural només ocupava, a les èpoques anteriors a l’arribada del turisme, els cimerols dels principals puigs d’aquesta vénda. Però amb l’abandonament de les terres de conreu, aquesta vegetació natural ha anat ocupant cada vegada més espais, de tal manera que a l’inici del segle XXI ho cobreix gairebé tot, tret dels espais construïts i d’algunes porcions de les terres més fèrtils, vora la serra d’en Calaveres o al fons de les torrenteres. Aquesta vegetació és l’habitual a les Pitiüses: pins amb un sotabosc de brolla més o menys densa (en funció de la humitat o de la qualitat del sòl) amb espècies com la mata, el ginebre, les estepes, el cepell, etc. Les savines també són abundants, especialment a les marjades abandonades i en general a les àrees on la brolla no és gaire espessa. Al fons dels torrents trobam algunes espècies de llocs humits, com les argelagues o la murta. El poblament tradicional dispers es manté a bona part de la vénda, amb una major densitat d’habitatges a les zones més fèrtils del nord. Amb el canvi de model econòmic s’ha produït una important densificació a tot el territori, però molt especialment als llocs amb major encant paisatgístic. Així, ha aparegut un nucli important de cases de nova planta dalt la plana de Porroig, i altres agrupacions menors dalt es cap des Metge, a la punta de ses Illetes i als vessants de migjorn del puig Redó. Totes elles, i també d’altres que s’han fet més aïllades, es caracteritzen per ser el que podria dir-se habitatges de luxe, i solen pertànyer a gent d’alt poder adquisitiu adquisitiu que només les utilitza uns mesos a l’any. Les activitats econòmiques han patit una gran transformació a partir de l’arribada del turisme. Si fins aleshores pràcticament totes les famílies es dedicaven a explotar les seues hisendes, treballant la terra i tenint cura d’alguns animals, després del canvi, aquest model de vida pràcticament desapareix. Només algunes de les terres, les més fèrtils, continuen cultivant-se, encara que cada vegada menys, i la gent ha passat a viure directament o indirecta del turisme, amb llocs de feina situats fora de la vénda. El paisatge agrari, compost per cultius de cereals acompanyats d’arbres de secà (ametllers, garrovers, oliveres, figueres), va camí de desaparèixer i és substituït, com s’ha indicat, pels pins i la brolla mediterrània. A diversos punts es poden observar les successives fases d’aquest procés, que comença per deixar de sembrar i només collir els fruits dels arbres i acaba amb l’abandonament d’aquestos. Fins i tot, bona part dels horts que es trobaven especialment al torrent des Jondal han estat també abandonats, quan abans eren el lloc d’on es podien obtenir hortalisses i farratges de bona qualitat, gràcies a l’aigua que es repartia a través d’antigues canalitzacions. La pesca també ha perdut importància; abans era un complement important, sobretot per als que tenien terres no gaire fèrtils; i fins i tot hi havia gent que s’hi dedicava professionalment, amb base a Porroig. A final del segle XX s’ha convertit en una activitat gairebé només recreativa, tot i que bona part dels escars es mantenen situats a qualsevol racó de la costa, però sobretot a Porroig i as Xarco. Les noves activitats econòmiques que podem trobar dins del territori d’aquesta vénda són a la costa: restaurants a la platja des Torrent, as Xarco i as Jondal; i un petit hotel de luxe dalt la plana de Porroig. Els centres de serveis, a diferent escala, són el nucli de Sant Josep de sa Talaia i la ciutat d’Eivissa. Com a instal·lació pública ha d’assenyalar-se, tot i que ja gairebé només en quedin les runes, que a Porroig arribava una de les branques de la primera línia telegràfica que hi hagué a les Balears, i per això es va fer un edifici per a les instal·lacions que s’havien de mester. L’eix de comunicacions el formen el camí asfaltat que entra a la vénda pel pont de Davall sa Serra, a l’est, provinent de la carretera d’Eivissa a Sant Josep. Agafa direcció oest i poc després es bifurca: una branca és el camí de Davall sa Serra, que segueix cap a l’oest travessant tota la vénda fins arribar a la carretera de Sant Josep as Cubells; l’altra és el camí de Porroig, que es dirigeix cap al sud fins arribar a aquest punt de la costa. Prop del puig Redó apareix una desviació que porta per dalt es cap des Metge fins as Jondal (és l’antic camí des Cubells, que a l’oest del de Porroig és impracticable per a vehicles). Molts altres camins, generalment de terra i alguns en no gaire bon estat, porten a les diverses cases i als racons de la costa. Tota la costa de la vénda i una franja terra endins que abasta el port des Jondal, es cap des Metge, el canal de Ca la Pi i a l’oest d’aquest fins al torrent de s’Aigua es troba teòricament protegit per la Llei d’espais naturals de 1991, amb la consideració d’Àrea Natural d’Especial Interès. No s’hi compta la urbanització de la península de Porroig, el sòl de la qual té la qualificació d’urbà. La resta del territori té la qualificació urbanística de rústic, no urbanitzable. [JPS] 2 HIST Antigament es considerava una part de la vénda del Puig d’en Serra. El 1730, en dividir-se en sis véndes el terme de la vicaria de Sant Josep, perquè cada dia de la setmana n’hi hagués una treballant en la construcció de l’església, apareix per primera vegada la vénda de Davall sa Serra. En erigir-se la parròquia (1785), Davall sa Serra es considerava una part de la de Cas Marins . Des que va instituir-se la parròquia de la Mare de Déu del Carme (1933), Davall sa Serra és una de les quatre véndes parroquials. [JMC]