a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Dalt Vila GEO Dalt Vila és el nom popular amb què és coneguda la part alta del nucli històric de la ciutat d’Eivissa, envoltada per les muralles de la segona meitat del segle XVI, que són un esplèndid exemple de fortificació renaixentista amb baluards i l’única construcció urbana eivissenca de gran valor artístic i monumental internacionalment reconeguda, ja declarada —juntament amb la torre i l’absis de la catedral— monument historicoartístic nacional l’any 1942. Aquest espai urbà, que és tot emmurallat, abraça uns setanta mil metres quadrats, segons els càlculs fets per Antoni Costa Ramon al llibre La triple muralla de l’Eivissa àrab. Dins el barri de Dalt Vila destaquen dos sectors ben diferenciats urbanísticament. El primer, que ocupa la part més alta del puig i davalla suaument pel vessant occidental i nord-occidental, correspon a l’evolució de la ciutat fins a la construcció de les muralles actuals. El segon, estès a llevant de la vila medieval, és l’ampliació que les segures proteccions amb baluards varen fer possible. El primer sector és, doncs, l’àrea urbana medieval, que queda conformada per la vila emmurallada i el raval murat. La vila conserva en bona part les torres i muralles del recinte medieval, avui parcialment visibles, sobretot a la part més elevada de la ciutat i al carrer de Sant Josep, on, segons la interpretació que Eduardo Posadas López fa de l’anomenat plànol del mestre Simó, es trobava el límit inferior de la vila; a partir d’aquí es desenvolupava el raval, la defensa del qual era —en expressió de l’arquitectura militar— la casa-mur, és a dir, que la mateixa esquena de les cases constituïa la seua protecció, com es desprèn de l’informe de Calvi de gener de 1555: les cases de la vila són la mateixa muralla. A l’extrem occidental del carrer de Sant Josep, adherida a la muralla medieval però exterior a ella, podem veure una construcció turriforme de característiques clarament defensives, pel gruix dels seus murs, la forma de la coberta i la disposició de les escasses i petites obertures, construcció que, seguint l’opinió d’Eduardo Posadas, que ha estudiat el sistema defensiu de Dalt Vila, tendria la funció de refugi de la població del raval; assenyala també que podria tractar-se de l’anomenada per Ruy González de Clavijo Torre d’Avicenna en la relació de l’ambaixada del rei de Castella a la cort del Gran Tamerlà el 1403. Des de la primera meitat del segle XVI el raval comptà per a la seua defensa amb dues torres de base circular, entre les quals, al peu del puig, s’obria un fossat. El segon sector de Dalt Vila és la vila nova, nom que es troba també en els documents i fa referència al desenvolupament posterior a la construcció de les actuals muralles, des de la darreria del segle XVI i fins al segle XIX i el començament del XX. És d’assenyalar que la ciutat emmurallada ha ocupat, al llarg dels quasi tres mil·lennis d’existència, el mateix emplaçament al pujol que, per tal raó, és denominat puig de Vila; aquest queda prolongat pel puig de Santa Llúcia —que mira al port i obre una nova perspectiva urbana clarament cap a llevant—, i cap a ponent pel puig des Molins , amb l’extraordinària necròpolis de la ciutat antiga. Eivissa, que té caràcter urbà des del seu naixement com a colònia, fou fundada pels fenicis, segons la historiografia clàssica cap a la meitat del segle VII aC i esdevengué un centre d’importància cabdal dins l’empori cartaginès; passà després a ser part de l’imperi romà, fou conquistada més tard pels vàndals, recuperada pels bizantins o romans d’Orient, integrada posteriorment al món islàmic i retornada al món cristià el 1235. La ciutat antiga, com després la vila medieval i moderna fins a la darreria del segle XVIII, era escala clau en les comunicacions mediterrànies, per la seua extraordinària posició geoestratègica, per això tenia com a principal raó de ser la defensa del port. Així, en expressió de Bartomeu Escandell Bonet , la ciutat és un port alt, sempre vigilant; encastellat al cim d’aquest puig (la cota superior del qual només arriba als vuitanta-un metres), però que, ben destacat sobre l’àmplia badia d’Eivissa, acomplia a la perfecció la seua missió protectora. I és aquesta característica urbana, amb la ciutat bastida en acròpolis fortificada i les cases arrapades puig amunt, que donà la denominació de Dalt Vila, en temps recents i des de la percepció dels habitadors de la Marina , que la veien clarament més elevada i la sentien un poc allunyada. El plànol urbà reflecteix aquest emplaçament alt i el seu caràcter defensiu: al cim del puig de Vila, una ciutadella (l’almudaina musulmana) que inclou en el seu perímetre el castell, el qual queda separat de la resta d’aquella per una muralla-diafragma, uns espais per a la funció directiva central i unes àrees de caràcter residencial, comercial i cultural. Les edificacions s’aixequen al llarg d’uns carrers que es disposen, de manera més o menys irregular, adaptant-se al pendent de les corbes de nivell; els desnivells més forts queden salvats quasi verticalment mitjançant carrers en escala. L’actual imatge del centre històric emmurallat s’ha anat configurant des de l’època medieval i renaixentista. El cor de la vila és, fins al segle XIX, la plaça de la Torreta (ara de la Catedral), oberta entre el Castell , l’església parroquial de Santa Maria, la Pabordia , la Universitat , la capella del Salvador i la casa de la Cúria , a més de la llotja (espai avui ocupat parcialment pel mirador); era el principal punt d’encontre ciutadà i lloc de grans celebracions públiques. Tot aquest espai, situat a la part superior del puig de Vila, centralitzava els diferents poders: politicoadministratiu, militar, religiós, judicial i econòmic, amb el mercat, i incloïa també un cementeri. L’estructura defensiva de la vila, organitzada en tres recintes murallats, havia quedat conformada durant el domini islàmic i perduraria fins a la construcció en el segle XVI de l’actual fortificació amb baluards. Als musulmans es deu també una fesomia característica, que transforma la ciutat antiga: les cases, obertes a patis interiors però quasi sense obertures a l’exterior, queden disposades a les vores d’un traçat viari de carrers estrets i tortuosos, de vegades tancats per elles i convertits en carrerons i culs-de-sac; és la manifestació d’una concepció urbana secreta i intimista que, d’altra banda, s’adapta perfectament al clima mediterrani, un traçat que parcialment encara conserva el nucli històric. La conquista catalana de 1235 aportà una nova simbologia d’acord amb el món cristià i occidental al qual Eivissa quedava integrada. S’aixeca, així, l’església parroquial, dedicada a Santa Maria, en un lloc prominent al cim del puig de Vila: és l’actual catedral, que conserva del gòtic original del segle XIV l’absis i la torre, així com els elements decoratius de la porta de l’actual sagristia. L’església mira cap al nord, a la ciutat i al port, i controla la vida urbana. En canvi, el que avui anomenam castell i que és en realitat un conglomerat de construccions de molt diferents èpoques que arriben fins a temps recents, mira cap al sud, a l’espai marítim entre Eivissa i Formentera, en acompliment de la seua missió defensiva enfront dels atacs de l’exterior. Amb l’adaptació a les noves condicions marcades pel pas del temps i les distintes cultures, mentre uns edificis canviaven de funció, se n’aixecaven d’altres per atendre noves necessitats; però la disposició del pla urbà fou modificada només en detall i mantengué en bona part l’estructura islàmica. Malgrat la relativa pobresa arquitectònica en relació amb altres ciutats, alguns edificis situats al llarg del carrer Major presenten característiques singulars: són els que se sustenten sobre la muralla medieval, com les cases Gotarredona, del Canonge, la casa Balansat, que flanqueja sa Portella, l’única porta visible i en ús del recinte medieval; més avall, can Llaudis , posteriorment coneguda com can Comasema —que ha de ser seu del Museu Puget— va cridar l’atenció dels viatgers del segle XIX per la fina decoració de la finestra coronella que n’embelleix la façana. Davant d’ella, queda la casa Francolí. Són també interessants alguns habitatges del carrer de la Soledat així com l’antiga casa del notari Narcís Puget, amb la qual poden estar en probable relació la portella d’en Julià , nom del notari que posseïa la casa a l’edat mitjana, i el carrer de s’Esvaïdor, també denominat posteriorment d’en Julià. El Renaixement dotarà Eivissa del seu element urbà més destacat i la convertirà en una Reial Força gràcies a les fortes muralles amb set baluards que l’envolten i limiten clarament. L’imperi hispànic es trobava en aquell moment a la defensiva a la Mediterrània, davant dels atacs dels turcs, senyors de Barbaria i aliats del rei de França. Les noves arts de la guerra, amb l’ús d’armes de foc, feien inútils les velles muralles i perillava l’existència dels eivissencs. Els nous murs foren obra de l’enginyeria italiana, la més avançada del segle XVI en arquitectura militar. Primer el milanès Giovanni Battista Calvi i després el també llombard Jacobo Paleazzo , dit el Fratín, llegaren a la posteritat el disseny de fortalesa que envolta l’acròpolis, que constitueix el primer exemple de recinte urbà amb baluards construït a Europa i que serví de pauta per a altres construccions semblants aixecades posteriorment pels dominis de la monarquia hispànica. L’entrada principal de la Reial Força, la monumental porta del Mar , acabada el 1585, forma com un gran arc de triomf culminat per l’escut de Felip II, en homenatge a aquest rei que ho era llavors de tot l’imperi hispànic i portuguès, i l’assenyala com a constructor de les muralles. Adjunt a la porta es bastí el cos de guàrdia principal de la vila. La nova fortificació va tenir importants efectes per a Eivissa des del punt de vista de la geografia urbana. En primer lloc, el moviment de grans masses de materials per al terraplenament de muralles i baluards va transformar el perfil de la ciutat medieval i la dotà de la perspectiva esgraonada pel vessant est, on destaquen els baluards de Santa Tecla i de Santa Llúcia. En segon lloc, va fer possible la permanència de la població existent al temps que era motiu d’atracció d’una immigració, mà d’obra necessària per a la realització dels treballs. En tercer lloc, l’espai urbà emmurallat va quedar molt ampliat, i arribà a duplicar-ne l’extensió; d’aquesta manera proporcionava una àrea intramurs per a l’expansió urbanística: seria la vila nova, que s’estendria entre els límits orientals de la vila medieval i el penya-segat que cau per llevant sobre la mar. Per altra banda, en quedar protegits el puig de Santa Llúcia i el port als seus peus, les noves muralles feren també possible el creixement del nucli portuari, fet que canalitzà el creixement del raval fora murs pel pla de la Marina. L’arquitectura de la vila nova es veurà enriquida amb l’aparició de nous centres religiosos al llarg dels segles XVI i XVII: són el Convent de dominics (actual seu de l’Ajuntament ) i la casa de la Companyia de Jesús, adaptada com a Seminari el segle XVIII, i al final del segle XX convertida en habitatges en una nova funció residencial; a l’actual carrer de Sant Ciriac es va construir el convent de clausura de les monges tancades, de l’orde de les canongeses de Sant Agustí, amb església dedicada a sant Cristòfol (l’actual és, però, un edifici modern). Poc més amunt es troba la capella dedicada a sant Ciriac, al lloc proper on hom suposa que es trobava la portella d’en Julià, fins on arribava la processó civicoreligiosa que cada any el vuit d’agost rememorava l’entrada dels cristians el 1235. En el segle XVIII el revisionisme mediterrani, per tal de recuperar territoris perduts a la guerra de Successió, marca la política exterior dels Borbons i comporta noves construccions militars, seguint el projecte del francès Simon Poulet ; a la ciutadella consisteixen en uns quarters per a un batalló d’infanteria, amb un pavelló per a oficials i una capella dedicada a Sant Antoni Abat, i al baluard de Sant Joan s’aixeca un magatzem per a pertrets de guerra i una sala d’armes al damunt (instal·lacions avui ocupades pel Museu d’Art Contemporani (MAC). Per gràcia de Carles III, Eivissa rep el 1782 el títol de ciutat, denominació aplicada només al sector emmurallat, com a pas previ per a la concessió del bisbat, els primers titulars del qual foren il·lustrats, en línia de col·laboració amb la nova actitud del monarca, a més de senyors temporals de les tres quartes parts de les Pitiüses, ja que l’Església de Tarragona els hagué de cedir l’herència de Montgrí . Les reformes il·lustrades de la darreria del segle XVIII comporten certes intervencions urbanístiques modernitzadores, que modificaren l’espai de sa Carrossa, empedraren els carrers i retolaren la quasi totalitat de les vies públiques. El bisbe va fer construir al carrer de la Soledat un hospici, després hospital, l’Hospital Vell , i com que l’antic hospital de pobres estava arruïnat, en va fer aixecar un de nou, vora l’edifici conegut com l’Hospitalet , restaurat per l’arquitecte Elias Torres . Com a habitatges privats de caràcter singular destaquen can Botino, després can Montero , construït a la darreria del segle XVI per la família italiana Fonne , amb l’entrada principal pel carrer de Santa Maria, i ca ses Llaneres, actualment seu de la Demarcació a Eivissa i Formentera del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears ; totes dues tenen façana al carrer de Pere Tur i, amb el més modern edifici Fajarnés Cardona (de 1905), es troben pròximes al nou centre politicoadministratiu que es creà el segle XIX a l’antic convent dels dominics, afectat per la desamortització de Mendizábal de 1835. El Convent, convertit en bé nacional, quedava reservat per a edifici públic i s’hi instal·laren l’Ajuntament i altres instàncies administratives. D’aquesta manera, el règim liberal havia propiciat el desplaçament del centre urbà, alhora conseqüència i manifestació de la reducció de la importància política de l’església. El nou lloc de trobada de la vida popular urbana intramurs de la Reial Força, passà a la plaça de Vila. Tanmateix, des de la darreria del segle XIX i al llarg de tota la primera meitat del XX, Dalt Vila quedà ancorada en el passat fins que l’impacte del turisme des dels anys seixanta la revaloritzà com a àmbit cultural i la readaptà com a espai d’oci i residencial. Dalt Vila és habitada per un milenar de persones, proporció ínfima respecte del total de la població urbana, però les característiques socioeconòmiques de la ciutat emmurallada han conservat un tret tradicional que la diferencia d’altres nuclis històrics: unes poques famílies de gran prestigi social i influència, amb elevat poder adquisitiu, hi han mantengut la seua residència i han estat decisives en el procés de recuperació del barri, tant des del punt de vista cultural com urbanístic; han estat molt actives sobretot des de la creació, el 1981, de l’Associació de Vesins de Dalt Vila , impulsada pel mecenes Lluís Llobet Tur , que n’és president des de la fundació i a qui es deu també el primer intent per aconseguir la inclusió d’Eivisssa en el Patrimoni Històric Europeu i el títol de Patrimoni de la Humanitat, amb gestions fetes el 1986 davant del Consell d’Europa i de la Unesco. L’àrea més degradada, el sector nord-occidental del puig de Vila, que havia estat sempre àmbit de les classes populars, ha vist la instal·lació d’una colònia gitana ben integrada en la comunitat; es concentra a redós de la plaça del Sol i fins a la plaça del Regent Gotarredona, compta entre els seus membres alguns artistes destacats i en el seu si s’ha format la comunitat cristiana evangèlica Església de Filadèlfia. Aquest sector es troba també revaloritzat per a fruïció de turistes i residents, en especial la plaça de Vila, el carrer de la Santa Creu i la mateixa plaça del Sol. El Pla Especial de Protecció i Reforma Interior (PEPRI), ha iniciat certes intervencions urbanístiques i arquitectòniques per tal de conservar el conjunt emmurallat i dinamitzar la vida d’aquest nucli històric, únic a la Mediterrània; les actuacions més importants han estat la construcció d’un passeig perimetral pel camí de ronda de les muralles, l’anomenada ronda de Calvi, que en recorre tot el sector occidental fins a la catedral; així mateix, les excavacions en aquest terraplè de ponent han permès l’estudi del sistema constructiu de les muralles renaixentistes i han deixat al descobert un sector de la muralla medieval, que fa de contramuralla, amb una torre albarrana adjunta, la barbacana dels documents medievals i possiblement l’anomenada torre de Bernat Espinalp , que protegia un accés a la vila emmurallada per on, segons la llegenda, entraren els cristians, probablement la portella d’en Julià. Finalment i gràcies al suport de les entitats oficials, Eivissa ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat el desembre de 1999, i ho ha estat fonamentalment pels valors culturals i únics reunits a Dalt Vila. La declaració inclou tot el nucli històric, amb el recinte emmurallat i la Marina , es Soto , ses feixes , el puig des Molins , ses Salines , el jaciment fenici de sa Caleta i les praderies de posidònia entre Eivissa i Formentera. [RVC]