a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

casament m ARQUIT/CULT POP Casa de camp o edificació situada fora de carrer. El casament està constituït pel conjunt d’habitacions anomenades cases, els corrals i altres edificacions annexes, que integren un habitatge rural. Es tracta d’una edificació pertanyent a l’arquitectura popular mediterrània del tipus aglutinat, encara que caracteritzada per uns trets diferenciadors, que deriven de l’adaptació als condicionants climatològics, físics, històrics i culturals específics de les Pitiüses. Així, una climatologia típicament mediterrània amb una pluviometria escassa, estius llargs i càlids i hiverns relativament suaus, tot unit a una forta lluminositat, determina la construcció d’edificacions amb gruixats terrats plans situats a diferents nivells per tal d’afavorir la recollida de l’aigua de pluja, i murs igualment gruixats, amb poques i petites obertures externes. L’orientació de l’edifici sol ser en direcció sud. El medi físic, per la seua banda, proporciona i limita els materials constructius, que són la pedra calcària i la calç

d’ella obtenguda, per a la cons-trucció dels murs, i la fusta de savina o de pi, les canyes, el verduc, el carbonell, les algues i l’argila, per a les cobertes. Una orografia irregular i sovent muntanyenca obliga a adaptar l’edificació al terreny, fet que contribueix a generar una gran diversitat formal de la casa pagesa. L’assentament de l’edifici es realitza, generalment, als terrenys menys productius, sovent sense fonaments i sempre que sigui possible directament sobre un sòl rocós. Els casaments solen trobar-se escampats pel territori, creant un hàbitat dispers derivat de la divisió de la propietat agrícola. Rarament es troben agrupacions de casaments, encara que es poden destacar, entre altres, tres conjunts. Dos d’ells situats a la vall de Sant Llorenç (Balàfia

i Atzaró), i l’altre a les rodalies del poble de Sant Agustí. Per motius de seguretat es defuig de construir les cases prop de la mar i sovent se situen dalt turons o llocs elevats fàcilment defensables. Una mateixa preocupació defensiva determina, entre altres, l’amplitud dels murs i l’escassesa d’obertures exteriors, així com la no infreqüent presència de sòlides torres

de pedra, generalment adossades o molt pròximes a les cases. Igualment la recerca del mimetisme com a mètode defensiu determinà que les cases no fossin emblanquinades ex-teriorment fins a èpoques relativament recents. Per altra banda, la idea d’autoabastament que té la família camperola tradicional es reflecteix fidelment al casament, que, per aquesta raó, a més a més de les habitacions dedicades a dormitoris, cuina i porxo, inclou altres cases

i construccions destinades a la transformació, elaboració i conservació dels diferents productes agraris, com ara la casa del vi, la casa de la matança, el trull, la casa del molí, el porxet de secar, el forn de pa, etc., a més dels corrals per als animals i de la cisterna per emmagatzemar l’ai-gua de pluja. L’habitatge és edificat seguint tècniques constructives (

arquitectura i construcció) arcaiques, regides pel principi d’economia d’esforç i de materials. Desapareix així tot element superflu o innecessari, assolint el casament una estructura i una estètica derivades de la funcionalitat. Des d’un punt de vista teòric, el casament creix partint del cub com a unitat bàsica, seguint quasi sempre un mateix esquema evolutiu. Així, a la casa o habitació primigènia s’hi afegeixen una o més cases, a mesura que les necessitats familiars van creixent. L’addició de la cuina a un lateral marca fre-qüentment l’etapa evolutiva se-güent; aquesta, amb el volum d’un doble cub, genera una planta en forma d’L que determina l’aparició d’un espai frontal. En una següent fase, aquest espai, en ser cobert i tancat, es converteix en el porxo

, que és l’estança central al voltant de la qual s’organitzarà a partir d’a-quest moment l’habitatge. Les successives fases evolutives vénen determinades per l’addició, prime-rament a la planta baixa i més tard a la planta alta, de noves cases, porxades i porxets amb funcions cada vegada més especialitzades. Encara que les canviants necessitats familiars determinen que el casament mai no estigui definitivament acabat, sí existeix en canvi una consciència de la seua “forma completa”, que té com a ideal una àrea d’extensió consistent en un rectangle que s’organitza simètricament a l’eix mitjà del conjunt dels locals que circumscriu. En realitat, l’orografia i la variable disposició dels corrals, entre altres factors, determinen una forta diversitat formal de les edificacions. No tots els casaments estan íntegrament emblanquinats; els criteris selectius que s’estableixen per a les superfícies que cal pintar són la protecció dels elements més exposats a l’erosió i la valoració dels espais, entenent la calç com un element de confort i representatiu alhora. L’evolució estètica del casament és molt lenta i es concreta en un període relativament recent en l’assimilació d’elements ornamentals no funcionals, que, introduïts com a façanisme, mai no afecten el sistema de creixement tradicional. Dins aquest context cal remarcar, entre d’altres, l’aparició de petits balcons a les cambres situades a la planta alta, l’emmarcament de les arestes de la façana i de les finestres amb franges de colors o la introducció d’una sèrie d’elements d’estil colonial d’inspiració clàssica aportats pels emigrants que tornaven del Carib i dels Estats Units d’Amèrica. A Formentera, el casament del tipus més antic és equivalent al tipus eivissenc més primitiu; d’una sola planta, coberta plana a diferents nivells i conjunt paral·lelepipèdic, encara que de dimensions més reduïdes i amb els corrals separats de l’habitatge. Aquest tipus de casa, a causa d’un posterior millor apro-fitament econòmic i d’una paral·lela evolució en el nivell de vida, comença aviat una evolució cap a un tipus de casament més ampli i diversificat, que juxtaposa una, dues o més habitacions a l’interior, i en alguns casos afegeix un nou pis, constituït per una o dues habitacions que mai no cobreixen tota la planta i són rematades amb teulada. En altres ocasions, es modifica fins i tot la planta primitiva, presentant una marcada irregularitat i una disposi-ció diferent de les estances. Al començament del s XX apareix un nou tipus d’edificació típicament formenterera consistent en un casament de dues crugies, teulada en cavallet a dos vessants, emblanquinat o no, i de dimensions més grans que la cúbica, encara que persisteixen la mateixa planta i la mateixa distribució que al casament eivissenc. Canvia l’ús de determinats materials, esp a les cobertes

, i es modifiquen altres detalls constructius, buscant més benestar i solidesa (l’enramada

es cobreix d’obra). L’origen de l’arquitectura popular eivissenca ha estat estudiat per nombrosos autors. Rolph Blakstad

i Eric Muhle

defenen un origen que tendria el seu precedent a les construccions pròpies de les antigues cultures de la Mediterrània oriental, d’on haurien estat importades pels fenicis. Per altra banda, Benjamí Costa

i Jordi H. Fernández

, després d’analitzar les restes d’habitatges d’èpoques púnica, romana i islàmica trobades a les Pitiüses, afirmen que no hi ha prou evidències que permetin defensar aquest origen. L’arquitectura popular eivissenca, i més concretament la casa pagesa, fou descoberta i molt valorada pels arquitectes del GATEPAC (1934), així com per altres intel·lectuals i artistes que, en aquella època, visitaren les Pitiüses. Tots ells troben en els nostres casaments un profund equilibri entre els valors tradicionals de la forma arquitectònica i els aspectes figura-tius i espacials de la seua imatge, de caire pintoresc, i coincideixen, així, amb els criteris funcionalistes del moviment modern. Però pa-ral·lelament a l’interès i a l’admiració que va despertant la casa pagesa, aquesta comença a patir un progressiu procés d’abandonament i de desvirtuació que arribarà fins als nostres dies, i és motivat, entre d’altres factors, per l’arribada del turisme, amb la subsegüent substitució de l’anterior model socioeconòmic agrari d’autoabastament, del qual el casament és part indissociable. [AMB]