cactus m BOT Popularment, amb aquesta denominació
s’engloba una gran quantitat de plantes que pertanyen a famílies diferents.
Totes elles tenen en comú una gran capacitat de supervivència en períodes
de llarga sequera. Són plantes suculentes o crasses, és a dir, capaces d’acumular
aigua en els teixits de les fulles, de les tiges o de les arrels. A les
illes Pitiüses se’n troben algunes varietats que ja formen part del paisatge,
com la pitrera 
(Agave americana), l’atzavara
(Aloe vera), la figuera dindi
(Opuntia ficus-indica) o la consolva
(Aeonium arboreum). Algunes d’aquestes plantes tenen propietats
medicinals o cosmètiques, i d’altres és possible extreure’n matèries primeres
i alimentàries; a més, han tengut molt d’èxit en la jardineria per la infinitat
de formes, colors, textures, floració i, especialment, per la seua gran
resistència i facilitat de reproducció. Són unes plantes molt agraïdes,
aptes fins i tot per a principiants. La família de les cactàcies és originària
exclusivament del continent americà. Del Canadà a la Terra de Foc, la seua
distribució comprèn des del nivell de la mar fins a 4.000 m d’altitud. Només
el gènere Rhipsalis en constitueix una excepció: se’n troben algunes
espècies a Madagascar, a l’est d’Àfrica i a Ceilan (Sri Lanka). Els majors
cactus són autèntics arbres, i arriben a assolir fins als 10-14 m d’alçada
i a pesar algunes tones. El membre més petit de la família, Turbinicarpus
klinkerianus, no supera 1 cm en l’edat adulta i pesa tan sols uns grams.
Les flors dels cactus són dignes d’esment: presenten totes les tonalitats
del vermell, del groc i del blanc, però també n’hi ha algunes de blavoses
o verdoses. Les nocturnes tan sols viuen una nit, mentre que les diürnes
viuen un poc més de temps. Les vastes extensions d’Amèrica del Nord i d’Amèrica
Central presenten un clima sec, i en ocasions són regions desèrtiques, semidesèrtiques,
cobertes de boscos secs o matolls espinosos. Aquí es troba la major varietat
de cactus, dels quals hom pensa que n’hi ha un nombre extraordinari. Formen
part de la família de les cactàcies, entre d’altres, el gènere Opuntia
(figuera dindi), Epiphyllum (plomes de santa Teresa, cactus de
Nadal i de Pasqua, etc.), Mammillaria, Echinocactus, etc.
El cultiu dels cactus i de les suculentes és senzill. Bàsicament necessiten
un ambient il·luminat, càlid i arrecerat, i una terra porosa que permeti
l’evacuació de l’excés d’aigua. Pateixen més per l’excés que per la falta
de reg, i una saturació d’aigua a les arrels més o menys contínua comporta
una mort segura per asfíxia. En el substrat de cultiu freqüentment s’incorporen
matèries, com l’arena i la grava volcànica, que afavoreixen l’aireació i
el drenatge. Una norma podria ser que a més baixes temperatures necessiten
menors aportacions d’aigua; l’altra, indica els períodes generals de màxim
creixement, que coincideix amb les èpoques de l’any en què és major la diferència
de temperatura entre el dia i la nit. Tant amb altes com amb baixes temperatures,
la majoria dels cactus entren en un estat de repòs. Agraeixen l’aportació
d’elements minerals rics en substàncies potàsiques i fosfòriques, com ara
els adobs adequats per a plantes de flor. Les necessitats de nitrogen són
molt més petites. Són plantes molt exigents en il·luminació, que suporten
altíssimes radiacions i una exposició directa al sol. Poden patir l’atac
de fongs causants de putrefaccions i lesions diverses, i també de plagues
com, per exemple, algunes classes de copinetes. De vegades l’aplicació d’alcohol
amb un pinzellet és suficient per eliminar-les. La multiplicació és fàcil
i variada: uns es multipliquen de llavor fent un planteret, i altres d’esqueix,
que és la manera més coneguda. La facilitat de reproducció de la planta,
a partir d’un tros, especialment en les suculentes, és una característica
particular molt popular, que ha permès la ràpida difusió d’aquestes plantes
per tot el món. [EPM/MRS] |
|
