Abad y Lasierra, Manuel

a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Abad y Lasierra, Manuel (Estadella, Aragó 1724 — Saragossa 1806) RELIG/SOC Primer bisbe d’Eivissa (1783-1787).Realitzà estudis universitaris, i s’ordenà sacerdot. Al poc temps, es va fer monjo benedictí, i ingressà al monestir de San Juan de la Peña. Ben aviat es destacà per les seues investigacions a diferents arxius històrics, el que li representà l’agraïment del rei, perquè anava descobrint antics drets i privilegis de la Corona oblidats des de feia segles. El 1773 va ser nomenat membre de la Real Academia de la Historia, que llavors era presidida per Pedro Ramón de Campomanes, fiscal del Consejo de Castilla

, il·lustrat i persona amb gran influència a la Cort, que sempre que pogué mirà d’afavorir Manuel Abad y Lasierra. Va ser nomenat prior de Meià (Lleida), petit territori més aviat àrid i afectat per l’emigració, que a l’època tenia uns set pobles amb 200 habitants. A més, la col·legiata que li corresponia es trobava en un estat lamentable. Els anys que residí a Meià els aprofità per posar en pràctica les seues idees il·lustrades, com la creació d’un nou poble on concentrar població, i la millora de les tècniques de conreu, un clar precedent del que es proposaria fer uns anys més tard en arribar a les Pitiüses. Amb el temps, les seues investigacions històriques el portaren a ser admès a la Real Academia Española. Entorn a l’any 1782 es traslladà a la cort a fi d’intentar aconseguir subvencions per publicar la seua gran obra, que en realitat eren tres: Diplomática, Paleografía i Bibliografía espanyoles. El que sí que li arribà, estant a la Cort, l’any 1783, va ser el nomenament com a bisbe d’Eivissa, cosa que sembla que en un principi no el va satisfer gaire. La comunicació de la creació del bisbat i la de la concessió del títol de ciutat a la vila d’Eivissa arribaren a les nostres illes a principis de l’esmentat any, però el nou bisbe, que havia pres possessió l’agost del 1783, no es traslladà a les Pitiüses fins al febrer de 1784, i va ser rebut amb importants celebracions. En haver arribat a Eivissa, visità totes dues illes d’Eivissa i Formentera, per tal de comprovar personalment quin era l’estat de cada una de les comarques on havien de fundar-se pròximament les parròquies rurals. Redactà els estatuts del capítol de la catedral i ben aviat publicà el decret del pla parroquial (1785). Cal notar que aen algunes parròquies —les que més endavant apareixen en cursiva— s’havien de construir temples nous. Dues parròquies urbanes: Sant Pere apòstol, a la Catedral, i Sant Salvador, a la Marina. La primera tendria un ajut parroquial per atendre totes les famílies extramurs pròximes a la ciutat d’Eivissa i algunes d’intramurs. L’ajut es digué de Sant Cristòfol perquè li fou assignat el temple del monestir de les monges d’aquest nom. Quinze parròquies rurals a Eivissa: la Mare de Déu de Jesús, Santa Eulària, Sant Carles, Sant Joan Baptista, Sant Miquel arcàngel, Sant Mateu apòstol, Santa Agnès verge i màrtir, Sant Antoni Abat, Sant Josep, Sant Agustí, Sant Jordi, Sant Francesc de Paula, als estanys de les Reials Salines, Sant Rafel arcàngel, Santa Gertrudis i Sant Llorenç màrtir. Tres parròquies rurals a l’illa de Formentera: Sant Francesc Xavier, la Mare de Déu del Pilar, a la Mola, i Sant Ferran, rei d’Espanya, als estanys de les Reials Salines. Poc després fou convocat el concurs previ per cobrir totes les rectories de les parròquies. Les que havien de construir els temples de bell nou celebraven els actes religiosos en alguna casa pròxima al solar on aquest es construïa. Amb el bisbe Manuel Abad y Lasierra entrà la llengua castellana en els documents de l’Església, en lloc de la catalana que s’emprava fins aleshores, i es donà el cas anecdòtic, més d’una vegada, que el cognom Serra es convertí en Sierra i el Costa en Cuesta. Fundà l’hospici, a Dalt Vila, perquè hi fossin ateses les persones més pobres, i donà suport al magatzem de grans anomenat sa Quartera

, devora el portal Nou. Els estrets i alts solars de davall el castell, entre el palau episcopal i l’hospici, després hospital, foren convertits pel bisbe en fossar parroquial de Sant Pere; el bisbe també veia la necessitat de fer-ne un altre a la parròquia de Sant Salvador. Els de Sant Cristòfol podrien servir-se de l’antic cementeri de Santa Paula, al peu del puig des Molins —ara sa Capelleta

—. Després de rebre l’aprovació definitiva del seu pla d’erecció de les noves parròquies, Abad y Lasierra començà a dedicar-se a d’altres tasques, més relacionades amb la seua qualitat d’home il·lustrat. Així, a finals de 1784, se li demanen, des de la Real Academia de la Historia, dades sobre les Pitiüses per afegir a un Diccionario Geográfico de España, que s’estava redactant. Tardà més d’un any i mig a enviar la informació demanada, que li va ser reclamada insistentment per Campomanes. A les seues ocupacions com a bisbe s’afegiren les del govern de les Pitiüses: la mort, en poc temps, del governador

i l’assessor

el convertiren en la màxima autoritat de les nostres illes, i arribà a actuar com a governador interí per un breu període de temps. A més, hagué de preparar el que potser és el seu document més important sobre les Pitiüses, la Breve noticia del estado natural, civil, militar y político que hoy tienen las islas de Iviza y Formentera, con sus adyacentes. Redactat el juliol de 1785 a petició del Consejo de Castilla, recull el que segons el bisbe era l’estat de les Pitiüses. El conjunt del document ve a dir el mateix: les illes d’Eivissa i Formentera són molt riques i fèrtils, però les poques ganes de treballar que tenen els seus pobladors les han portat a un estat de misèria. Les seues crítiques s’estenen també al sistema institucional i legislatiu, en especial contra les Ordinacions

i la prohibició que hi havia de treure queviures de les Pitiüses (creada per evitar l’especulació en temps de fam, i no per enfonsar el comerç, com diu el bisbe). Davant tot això, proposa una reestructuració total, en la línia de les idees que ja havia aplicat quan era prior de Meià. Demana a la cort que es creï una Junta (

Junta de Govern), que el primer que farà serà controlar els abastaments, per aconseguir les simpaties del poble. A continuació farà un estudi en profunditat de les illes d’Eivissa i Formentera i redactarà un Pla de Millores. Diu, a més, que tot això no representarà cap tipus de despeses per a la Corona: la dotació de l’Ajuntament

és, segons ell, més que suficient. Per acabar, deixa ben clar que el seu estat de salut li impedeix presidir la Junta que proposa. El projecte va ser aprovat cinc mesos després pel Consejo de Castilla, i la Junta, amb categoria de Societat Econòmica d’Amics del País

, començà les seues tasques. Malgrat les seues al·legacions respecte al seu estat de salut, el bisbe presidirà, amb el governador, les reunions de la Junta, que enviarà al Consejo de Castilla, per a la seua aprovació, sis Plans de Millores (

Il·lustració), redactats sota la seua direcció. Els durs treballs de posar en marxa el bisbat i «el clima africà dels estius d’aquesta terra» —en paraules seues— varen perjudicar molt la salut del bisbe. Demanà que el traslladassin a Zamora, si bé a la Cort es decidí nomenar-lo bisbe d’Astorga, motiu pel qual sortí cap a Madrid a les darreries del 1787. El 1789 és cridat a Madrid, sembla que amb la intenció de nomenar-lo preceptor del príncep d’Astúries o d’algun dels infants, però la seua designació finalment no s’arribà a fer. El 1791 passa a ocupar el càrrec, purament honorífic, d’arquebisbe de Selímbria. L’any següent dirigí, per un breu període de temps, els Reales Estudios de San Isidro, per passar a ocupar, l’abril de 1793, el càrrec d’inquisidor general. Però tampoc en aquest càrrec hi durà gaire, perquè va ser cessat el 1794, probablement arran dels seus intents d’acabar amb el caràcter secret de la institució i donar algunes garanties als acusats. Reclòs al monestir de Sopetrán (Guadalajara) entre 1794 i 1797, retornà després al seu poble natal, Estadella. Morí a Saragossa el 1806. [JMC/EPG]